Les lectures del diumenge 22è del temps durant l'any. 30 d'agost

"La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les vídues" Jm 1,18




Dt 4, 1-2, 6-8
Per comprendre millor el text, cal dir que va ser escrit molts anys després de la mort de Moisés. En realitat es diu el que es pensa que diria Moisés, en les condicions d’aquest temps. Si l’autor insisteix en que no s’ajunti ni es tregui res, és que quelcom d’això deuria passar. Aquesta tendència a inventar-se normes, doncs, ve de lluny.
El text sona a retret: si bé Déu ha mantingut la seva promesa, el poble no pot pas dir el mateix, han estat temptats de adherir-se a les religions dels seus veïns.
La terra promesa va ser donada al poble perquè hi visqués santament. Però el mot "sant", dins la Bíblia significa "altre"; diem "terra santa", però tindríem de dir "altre terra", és una terra feta perquè hi puguin viure d’una "altre" manera, diferent, amb tot un programa: 1) una terra donada perquè el projecte de Déu és benaurança per tota la humanitat, 2) cridada a esdevenir terra de justícia i de pau, i 3) donada perquè Israel aprengui a viure segons la Llei de Déu.
Es per això que si hi viuen guardant els preceptes del Senyor, els pobles els tindran per assenyats i intel·ligents.
...............................................................

Mc 7, 1-8, 14-15, 21-23
No es tracta de discutir una mesura higiènica, el veritable debat està en el gest religiós de purificació ... de purificar-se del contacte amb tot el que és pagà. Uns fariseus vinguts de Jerusalem provoquen el debat. Però a Galilea, una regió fronterera, la població jueva i pagana estava barrejada (i no pas a Jerusalem), i la purificació ritual era menys observada. Pels fariseus, el rigor de l’observança de la purificació, era essencial per preservar la identitat jueva.
Jesús respon citant Isaïes, que deia que el culte autèntic no és una simple façana vestida de preceptes humans, sinó quelcom que surt del cor. La veritable puresa és una disposició del cor de l’home, i quan hi ha impuresa, no ve pas de fora, sinó que també neix al cor.
No es tracta pas de refusar les tradicions, sinó de posar-les en el lloc que els correspon. No s’ha entès bé la Llei si es creu que cal separar-se dels altres per poder apropar-se a Déu.
Els fariseus de tots els temps, es preocupen per les tradicions, les lleis, els drets ... tendeixen a una pietat externa, i que els diguin què cal fer ... perquè, en el fons, la llibertat fa por.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (5)

Exercici de silenci




1. Em preparo per a la pregària


Des de la meva cambra,enfront d’una icona de María; un llantió encès, i amb la Bíblia a les mans.
O, surto al balcó i miro el cel una estona...comprovo els seus colors i els seus canvis, les formes i els movimentes dels núvols; el suau moviment que provoca el vent que bufa, la llum que tenen totes les coses...i els ocells.
Netejant, abans que tot, el cor i els sentits
“Els nets de cor veuràn Déu” (Mt 5,8)
Contemplant la magnificència de la creació no puc deixar d’exclamar des del fons de tot del meu cor:
“Grans i meravelloses són les vostres obres,Senyor!” (Ap 15,3)



2. Déu i jo: l’inefable i la inconsistència personificada



“T'estimo, Senyor, força meva! “ (Sl 18,2)
“Em sosté la teva ma”. (Sl 63,9)
“Tu ets el meu Déu, Senyor; a l'alba et cerco.
Tot jo tinc set de tu,
per tu es desviu el meu cor
en terra eixuta, assedegada, sense aigua.” (Sl 62,3)
“Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua,
també em deleixo jo per tu, Déu meu.
Tot jo tinc set de Déu,
del Déu que m'és vida;
quan podré anar a veure Déu cara a cara?” (Sl 42,3)
“He fet el camí dels exiliats. Molts anys pels àrids deserts de la vida. Dies d’horitzons encesos de llum, dies atemorit per la tempesta. Estic cansat,et necessito,Senyor!
Jo seré al teu costat per salvar-te i per alliberar-te. T'ho dic jo, el Senyor.” (Jr 15,20)
“La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva” (Lc 1,47)

Les lectures del diumenge 21è del temps durant l'any. 23 d'agost.

Js 24, 1-2, 15-17, 18b
El pacta de Siquem marca la instal·lació del poble en la terra promesa. Josué (="és el Senyor qui salva") és el successor de Moisès i convida a totes les tribus a triar entre els deus que adoraven els seus pares, o dels pobles on vivien, o el Déu que els ha tret d’Egipte. Josué s’avança, donant exemple: "jo i la meva família adorarem al Senyor", i el poble s’hi adhereix, dient que ells també adoraran al Senyor.
Una característica d’aquest text és la necessitat d’una tria. A Siquem es constitueix el poble de les tribus. Les tribus tenien diferents orígens culturals i religiosos, però ara s’aglutinen per la fe en el Déu de l’Èxode, en un sol poble: Israel.
...............................................................
Jn 6, 60-69
Es el final del discurs sobre el pa de vida. Es l’hora de decidir-se, el dubte ha arribat als mateixos deixebles: "qui és capaç d’acceptar-ho?" ... "molts deixebles se’n van anar" ... però finalment, Pere s’avança i afirma la seva fe "Senyor, a qui aniríem?" . Fa pensar en la decisió de Josué a Siquem.
Una vegada més, la fe es presenta, no pas com un bagatge, sinó com un camí: "se’n van anar" ... "a qui anirem ...". Un camí en el que cal deixar-se guiar: "ningú pot venir a mi si no li condueix el Pare".
Finalment, el do de l’Esperit, doncs sols l’Esperit és capaç de fer entendre el misteri; els deixebles descobriran el ple sentit de les paraules de Jesús, el seu sentit espiritual; pa, vi, carn, sang, són símbols que cal entendre. Es l’Esperit qui dóna vida; aquest anunci, queda aquí encara un xic velat; més tard però, després del Sopar, Jesús parlarà més explícitament de l’Esperit, que els hi enviarà.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (4)

“L'home que en la seva acció troba silenci,
i que veu que el silenci és acció,
aquest home en veritat veu la Llum
i en totes les seves accions troba pau”

punt 4, 18 de la Bhagavad Gita
extret de El diàleg interreligiós, Raimón Ribera. Ed. Fragmenta

les lectures del diumenge 20 del temps durant l'any. 16 d'agost

Pr 9, 1-6
Des de sempre, els homes han acumulat reflexions i màximes, tota una saviesa popular accessible a tothom. El llibre dels Proverbis és el resultat d’una compilació de totes aquestes reflexions, d’orígens i èpoques diverses. El poble descobreix que només Déu coneix la veritable Saviesa, i que la saviesa humana sols pot ser rebuda a través d’Ell. El relat de la falta d’Adam, és una manera simbòlica per fer-ho descobrir: l’arbre del coneixement és sols accessible a Déu.
Set columnes (7=plenitud) donen la bellesa i solidesa d’un palau on hi cap tothom.
La Saviesa convida a menjar el seu pa i beure el seu vi, que ens traurà de la ignorància i ens durà cap el coneixement. La Saviesa personifica Jesús i les seves paraules fan pensar en la Eucaristia. La Paraula de Déu s’assimila a la manera d’un aliment.
...............................................................
Jn 6, 51-58
Aquestes paraules de Jesús no seran compreses fins després de la Resurrecció. Primer, l’oferiment de Jesús està en el sentit de la Saviesa, que dóna a menjar el seu pa i beure el seu vi, és a dir, les seves paraules, el seu ensenyament. Però Jesús després va més lluny , i s’ofereix ell mateix, la seva persona (la carn) i la seva vida (la sang).
En el "menjar", com assumpció de la Paraula, hi trobem l’experiència dels profetes, que van tenir d’empassar-se la Paraula de Déu: Jr 15, 16 "Quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ..."; Ez 3, 1-3 "Fill d’home, menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel ...".
Hi ha una nova referència al mannà, que Déu va enviar als hebreus. Jesús és el pa del cel que el Pare envia per donar vida als homes.
Els deixebles no l’entenen, ja ho diu Joan al inici de l’evangeli (1, 11), però és que les paraules de Jesús són xocants; "beure sang" pels jueus és incomprensible. (Lv 17, 11): "oferir la sang és oferir la vida ... ningú ha de menjar la sang ...".
Refusen de reconèixer en Jesús el Fill de l’home, l’enviat de Déu. Però la sola condició per rebre de Jesús el do de la vida, és creure-hi.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (3)

11 d'agost, Santa Clara

Altíssim, omnipotent i bon Senyor,
teves són les llaors, la glòria i l´honor
i tota benedicció.
A tu sol, Altíssim, s´adiuen;
d´anomenar-te, cap home no és digne.
Lloat sies, Missenyor, amb totes tes criatures,
especialment per nostre Germà Sol,
el qual fa la claror i ens illumines.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor;
de tu, Altíssim, porta significació.
Lloat sies, Senyor, per la germana lluna i les estrelles,
al cel les has fetes clares i precioses i belles.
Lloat sies, Missenyor, pel germà vent
i per l´aire i el núvol i el serè i per tot temps,
pels quals a les criatures dónes sosteniment.
Lloat sies, senyor, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sies, Missenyor, pel germà foc,
pel qual tu la nit ens illumines,
i ell és bell i alegre i robustós i fort.
Lloat sies, Senyor, per la germana nostra mare terra,
la qual ens sustenta i ens governa
i produeix molts de fruits amb flors colorides i herba.
Lloat sies, Senyor, per aquells qui perdonen per la teva amor
i sostenen malaltia i tribulació.
Beats aquells qui es mantindran en pau,
car de tu, Altíssim, seran coronats!
Lloat sies, senyor, per la germana nostra la mort corporal,
de la qual cap hom vivent no pot escapar;
ai, d´aquells que moriran en pecat mortal!
Beat aquell qui es trobarà dins tes santíssimes voluntats,
car la mort segona non li farà cap mal!
Lloeu i beneïu el meu Senyor,
i regracieu-lo i serviu-lo amb gran humilitat.
San Francesc d'Assís
Traduc.: Antoni M.a de Barcelona, O. M. C., Barcelona,

les lectures del diumenge 19è del temps durant l'any. 9 d'agost.

"Aixeca't i menja que tens molt camí a fer!"

1Re 19, 4-8
El s.IX aC, el profeta Elies lluita, en el regne del Nord, contra el desplegament de la idolatria patrocinat per Jezabel, la dona del rei Acab, que acaba amenaçant de mort Elies, i es veu obligat a fugir al desert. Desanimat, dubta de si mateix, i demana morir; però descobreix la compassió de Déu: un àngel li aporta l’aliment necessari que li treu l’angoixa i pot emprendre el camí de 40 dies (40=una vida, però també un temps de preparació) fins arribar a la muntanya del Horeb (que els del Sud nomenen Sinaí), on també Moisès es va trobar amb Déu.
En el desert de la nostra civilització, a vegades, també tenim una sensació semblant a la d’Elies ... però Déu és allà.
...............................................................
Jn 6, 41-51
El poble sabia bé que l’únic aliment espiritual era la Paraula de Déu, i ara resulta que Jesús pretén ser aquest aliment que, baixant del cel, dóna vida ... "però no és el fill de Josep?". Jesús, però, segueix el seu discurs sobre el signe del pa, recolzant-se en la idea proposada pels profetes de que la Paraula de Déu és aliment.
"Ningú no pot venir a mi si el meu Pare no l’atrau" ... en l’obra de salvació, la iniciativa és de Déu, però no ens hi obliga pas, vol una resposta lliure. Es suficient deixar-se atraure per Déu, deixar-se instruir, com està escrit: "Tots seran instruïts per Déu" (Is 54, 13).
Segons ens descriu Joan, la vida eterna no és pas una realitat de futur que afecta al més enllà, sinó que afecta la vida present dels homes: "el qui creu en mi té la vida eterna" ... el verb "tenir" està en present. El creient no ha pas d’esperar la vida eterna, ella és atorgada des d’ara a aquell qui posa la seva confiança en el Senyor. Però això no tindrà efecte si no acceptem posar-nos en camí, com Elies, i ens aturem en les aparences, com fan els jueus, que coneixen massa bé aquest Jesús fill de Josep, i es perden el sentit de les seves paraules.
"... és la meva carn", que alguns ho relacionen amb la seva Passió i Mort; però "carn" és persona, i es podria interpretar que el missatge de la seva Paraula es posa també de manifest en el seu comportament personal, que no va dubtar en assumir la mort, per mantenir-se fidel a la veritat.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (2)

El teòleg J.B. Metz, deixeble de Karl Rahner, insisteix en els seus escrits que la mística judeo-cristiana és una mística d’ulls oberts que vola a ras de terra; té els peus en la terra i no perd mai el contacte amb lo real proper ... La mística exigeix, doncs, anar sempre amb els ulls oberts, a fi de copsar el missatge dels esdeveniments: Déu ens parla a través de les realitats del món, que són el seu mitjà per comunicar-se.