(No ens hem mogut de lloc,...seguim a la sinagoga de Natzaret)
Jr 1, 4-5, 17-19
El poble jueu viu un període molt difícil (s VII-VI aC). És un país petit envoltat de grans imperis, que es disputen el domini de l’Orient Mitjà. El rei no sap quina política ni quines aliances adoptar.
És en aquest context que Jeremies sent la crida de Déu. Ha estat escollit, des d’abans de néixer, per ser paraula de Déu enmig del poble, per un combat contra uns polítics que parlen de tot, menys de pau, i un Temple preocupat sols d’organitzar belles litúrgies. Curiosament, per una tasca que exigeix tan de coratge, Déu ha escollit un home jove, tímid, i que diu que no sap parlar ... però res no el farà desdir de la missió, perquè Déu està amb ell, i en Déu hi trobarà la seva força.
Jeremies ha d’esdevenir el clam de Déu per fer recordar que hi ha una sola cosa prioritària, l’aliança amb Déu. Però dir les veritats sol portar problemes, Déu ja l’avisa ... però li farà costat.
.......................................................................................
Jr 1, 4-5, 17-19
El poble jueu viu un període molt difícil (s VII-VI aC). És un país petit envoltat de grans imperis, que es disputen el domini de l’Orient Mitjà. El rei no sap quina política ni quines aliances adoptar.
És en aquest context que Jeremies sent la crida de Déu. Ha estat escollit, des d’abans de néixer, per ser paraula de Déu enmig del poble, per un combat contra uns polítics que parlen de tot, menys de pau, i un Temple preocupat sols d’organitzar belles litúrgies. Curiosament, per una tasca que exigeix tan de coratge, Déu ha escollit un home jove, tímid, i que diu que no sap parlar ... però res no el farà desdir de la missió, perquè Déu està amb ell, i en Déu hi trobarà la seva força.
Jeremies ha d’esdevenir el clam de Déu per fer recordar que hi ha una sola cosa prioritària, l’aliança amb Déu. Però dir les veritats sol portar problemes, Déu ja l’avisa ... però li farà costat.
.......................................................................................
Lc 4, 21-30
Quan Jesús llegeix el text d’Isaïes, després de “proclamar l’any de gràcia”, s’estalvia les paraules que segueixen: “i anunciar el dia de la venjança de Jahvé”. Jesús evita aquesta expressió amenaçadora ... que, en realitat, era l’esperança del poble: alliberar-se dels romans, ells esperaven un Messies rei poderós.
Tothom es meravellava de les seves paraules, però ... no és el fill del fuster? La gent oblidava la manera de fer de Déu, que no acostuma triar els més notables, sinó els més senzills. I perquè no fa aquí el que diuen que feia a Cafar-Naüm (on viuen jueus i pagans) ? Jesús, en resposta, els hi ve a dir que tot depèn de l’acolliment que es mostri als dons de Déu, i els proposa uns exemples: Elies calma la fam d’una dona estrangera, i Eliseu cura de la lepra un general siri, amb el que vol mostrar que l’amor de Déu no està reservat a un sol grup de persones, és universal, està a l’abast de tothom que estigui disposat a acollir-lo. En sentir això, la gent de la sinagoga es va indignar i van empènyer Jesús cap l’espadat, per estimbar-lo ... Jesús, però, “va passar entremig d’ells i se’n va anar”, simbolitzant així el poder que no havien sabut veure.
És remarcable el contrast entre la primera reacció de la gent “tothom es meravellava”, i el que pensen després: indignats el volien estimbar. No els interessaven les seves paraules, sinó l’espectacle dels prodigis que havia fet. No hi veien el profeta que anunciava Isaïes, sinó el fill de Josep.
Quan Jesús llegeix el text d’Isaïes, després de “proclamar l’any de gràcia”, s’estalvia les paraules que segueixen: “i anunciar el dia de la venjança de Jahvé”. Jesús evita aquesta expressió amenaçadora ... que, en realitat, era l’esperança del poble: alliberar-se dels romans, ells esperaven un Messies rei poderós.
Tothom es meravellava de les seves paraules, però ... no és el fill del fuster? La gent oblidava la manera de fer de Déu, que no acostuma triar els més notables, sinó els més senzills. I perquè no fa aquí el que diuen que feia a Cafar-Naüm (on viuen jueus i pagans) ? Jesús, en resposta, els hi ve a dir que tot depèn de l’acolliment que es mostri als dons de Déu, i els proposa uns exemples: Elies calma la fam d’una dona estrangera, i Eliseu cura de la lepra un general siri, amb el que vol mostrar que l’amor de Déu no està reservat a un sol grup de persones, és universal, està a l’abast de tothom que estigui disposat a acollir-lo. En sentir això, la gent de la sinagoga es va indignar i van empènyer Jesús cap l’espadat, per estimbar-lo ... Jesús, però, “va passar entremig d’ells i se’n va anar”, simbolitzant així el poder que no havien sabut veure.
És remarcable el contrast entre la primera reacció de la gent “tothom es meravellava”, i el que pensen després: indignats el volien estimbar. No els interessaven les seves paraules, sinó l’espectacle dels prodigis que havia fet. No hi veien el profeta que anunciava Isaïes, sinó el fill de Josep.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada