Les lectures del 13è diumenge durant l'any. 27 de juny

1Re 19, 16, 19-21

És el relat de la vocació d’Eliseu. La crida esdevé sempre en el marc de la vida quotidiana: a Eliseu mentre està llaurant, a Moisès i David pasturant el ramat, a Mateu recollint impostos, als primers deixebles pescant.
Eliseu estava llaurant l’últim tros, el que feia 12, signe de plenitud, havia acomplert del tot la seva missió. Elies el tria com al seu successor, tirant-li a sobre el mantell; els gestos diuen més que les paraules, era com transmetre una part de la seva força, invitant-lo a participar de la seva missió. Eliseu li diu que el deixi acomiadar-se dels seus pares i Elies respon “Vés! Torna-te’n! A què t’obligo jo?” És una frase que sorprèn, potser vol recordar a Eliseu que és lliure, però si ho accepta (si ha entès el gest del mantell), aquesta vocació implica una tria radical, una ruptura amb tot lo anterior. Eliseu ho entén, mata els bous amb que llaurava, i amb la fusta dels arreus, fa foc i els cou; és un gest definitiu, ja no li queda res. Amb aquest àpat s’acomiada de la família i trenca definitivament amb el seu passat.
En aquest relat, es donen les condicions d’una vocació: una crida de Déu, resposta a la crida, ruptura amb el passat i inici d’una nova vida al servei d’una missió.
..............................................................

Lc 9, 51-62
L’evangeli d’avui, marca un gir. Jesús i els deixebles deixen Galilea i fan camí cap a Jerusalem, que no és una ruta estrictament geogràfica, sinó teològica; fidel a la seva missió, Jesús decideix anar vers el final.
Perquè anava a Jerusalem, els samaritans no volen acollir Jesús, i els deixebles pretenen fer baixar foc del cel, com va fer Elies (2Re 1, 10), no admeten que d’altres pensin diferent. Però creure en Jesús no es pot imposar, i Jesús simplement va cap a un altre lloc, obrint així les perspectives de la tolerància cristiana.
Al llarg del camí, dues persones diuen que volen seguir Jesús, i Ell en crida a una altra. Són persones sense nom, són figures tipus de cadascun de nosaltres, segons les circumstàncies de les nostres vides. Al primer, Jesús li proposa que caldrà renunciar a la seguretat, doncs Ell no té on refugiar-se. Al segon és Jesús qui el crida; la resposta a una crida comporta renunciar a tot, enterrar el pare podria ser un pretext. El tercer vol acomiadar-se dels seus, i la postura de Jesús és més exigent “amb la mà a l’arada no es pot mirar enrere”. El seguiment comporta superar l’entorn social i mostrar-se lliure.

JiR

les letures del 12è diumenge durant l'any. 20 de juny

"i vosaltres, qui dieu que sóc?"

Za 12, 10-11; 13, 1
És difícil interpretar aquest text. Zacaries és un profeta que parla després del retorn de l’exili a Babilònia. El poble, per un voler de Déu, ha tornat a la terra dels seus avantpassats, però la situació no és gaire bona, doncs s’ha de reconstruir tot. El profeta vol fer reviure l’esperança del poble, i parla d’un home misteriós, enviat per Déu, que es presenta com aquell que han traspassat, i tothom plorarà la seva mort “com es plora la mort d’un fill”.
Així, els habitants de Jerusalem, s’adonaran de tot el què han fet, que els va portar a l’exili, i es penediran, ploraran ... i seran perdonats: “brollarà una font per purificar els pecats dels descendents de David”.
L’evangeli de Joan (19, 37) hi ha volgut veure una al·lusió a Jesús a “qui han traspassat”.
..............................................................

Lc 9, 18-24
Cal recordar que la gent estaven molt impressionats i meravellats per tot el que feia Jesús: curava, multiplicava pans ... Però l’èxit no era pas el que interessava Jesús.
Es retira a pregar, no vol allunyar-se de la seva veritable missió i, després, pregunta: “qui diuen que sóc jo?”. La opinió de la gent fa referència al passat, és un profeta d’altre temps; els homes no saben obrir-se a la actualitat de Déu, al avui de Déu ... “i vosaltres? continua Jesús. Pere diu que és el Messies, probablement impressionat per tot el què ha vist. Però, no han entès encara la manera com Jesús ve a fer de Messies, que no és pas com ells esperaven: un rei per treure els romans, i uns càrrecs a repartir; és per això que Jesús els manà de no dir res a ningú. La seva veritable missió és de servir i no de poder.
Llavors, Jesús anuncia la seva Passió, mort i resurrecció, una imatge de Messies molt diferent del que havien previst ... i també els adverteix de les complicacions que els esperen, si volen continuar seguint-lo, caldrà posar la vida al servei dels altres, i estar disposat a viure semblant a com Ell ho fa, malgrat saber que això pot portar problemes.

JiR

Les lectures del 11è diumenga durant l'any. 13 de juny

2Sa 12, 7-10, 13

David va cometre un adulteri i un crim: pren la dona d’Uries i, per encobrir la seva acció, envia Uries a primera línia del front, per així assegurar-se de que el mataran. El profeta Natan li retreu la seva conducta i li explica la història d’un home ric que pren l’únic anyell d’un pobre, per oferir un àpat als seus convidats. David, que havia estat pastor i coneixia el valor afectiu d’una ovella, diu: “Aquest home mereix morir” ... “Aquest home ets tu!”, li respon Natan. David, amb un harem ple de dones, es fa portar al llit l’única dona d’Uries, un oficial seu.
Natan, el profeta, parla en nom de Déu. David, que com a rei, està encarregat de guiar el poble seguint els manaments del Senyor, ha menyspreat el Senyor infringint la Llei. David, però, no intenta justificar-se, sinó que reconeix el seu pecat, i el profeta li pot anunciar el perdó de Déu: “... no moriràs”. Però els nostres actes porten els seus fruits i, des d’ara “l’espasa no s’apartarà de casa teva”... tres dels seus fills van morir violentament, encara que això no és pas un càstig de Déu, però l’oracle de Natan invita a veure-hi una conseqüència del seu pecat.
..............................................................

Lc 7, 36-8,3
Sovint trobem Jesús en àpats amb companyies diverses que, per ell, són la ocasió d’aportar als homes el seu missatge. Avui el veiem a casa del fariseu Simó. Cal situar-se en l’escena: la porta esta oberta i els convidats estan ajaguts sobre un divan, a l’entorn de la taula, amb els peus cap enfora; això permet explicar que la dona podés entrar i arribar als peus de Jesús.
Jesús s’enfronta a dues persones ben diferents, el fariseu Simó, que representa la Llei i es té per just, i la dona pecadora que, mostrant una gran fe, s’acosta a Jesús amb gestos que poden semblar equívocs.
La gran qüestió és el perdó. Què fa obrir-se al perdó, el recurs a la Llei o la fe? ... Jesús explica una paràbola i pregunta quin dels dos deutors estimarà més, i contrasta els gestos de la pecadora amb les omissions del fariseu; el contrast entre les dues menes de “deutors”, segons la paràbola. Després diu a la dona “Els teus pecats et són perdonats”, però “qui és aquest ...? es pregunten els convidats.
Al final del text es veu, amb sorpresa, que no sols els Dotze acompanyen Jesús, sinó que, en contra de la costum dels rabins, també va rodejat de dones, algunes amb nom i tot. És una actitud de ruptura, que encara costa d’acceptar per l’Església actual.

"Units responem a la crisi"

L'arxiprestat de Badalona sud i Sant Adrià ha realitzat la trobada arxiprestal de final de curs.
Les diverses parròquies de Badalona i Sant Adrià han reflexionat sobre aquesta crua realitat i sobre la seva implicació com a cristians i com a Església. S'han qüestionat com col·laboren per ajudar a superar la situació dels qui més pateixen, i a ser possible, com converteixen aquesta situació en una ocasió per a transformar alguns dels nostres criteris de vida, allunyats de l’esperit de l’Evangeli.

Ara através de la xarxa de laics ens donen l'oportunitat de compartir aquesta reflexió.

Per llegir més, cliqueu al següent enllaç: http://sites.google.com/site/mddsalutbdn/Home/2010-05-30aplecarxiprestalbadalonasud-stadria

les lectures del diumenge del Cos i la Sang de Crist. 6 de juny

"Per Corpus festa i ginesta"

Gn 14, 18-20

Abram venia de lluitar, en un país estranger, per alliberar el seu nebot Lot i, en el camí de retorn, és acollit per un misteriós personatge, de nom Melquisedec (Melki-Sedeq = Rei de Justícia), rei de Salem (la futura Jerusalem) i, a la vegada, sacerdot, que li ofereix pa i vi. Aquest àpat sembla tenir un caràcter religiós, doncs s’hi uneix una doble benedicció, primer sobre Abram i després al Déu Altíssim.
Sorprèn que, com a ofrena, Melquisedec aporti pa i vi, i no pas animals per sacrificar, com era costum, i Abram li dóna el delme, és a dir, la dècima part del botí de guerra, lo qual significa que el reconeix com a sacerdot. Crida també l’atenció el constatar l’existència d’un sacerdoci abans de la institució legal, que els feia sortir tots de la tribu de Levi. Es pot, doncs, ser sacerdot de Déu, a la manera de Melquisedec, sense ser de la tribu de Levi, i així s’hi identifica Jesús, que ens ofereix també el pa i el vi, en la Eucaristia.
..........................................................

Lc 9, 11-17

Jesús parlava del Regne i curava els qui ho necessitaven, però “el dia començava a declinar” i els apòstols diuen a Jesús que acomiadi la gent, doncs s’acosta l’hora de menjar i estan al descampat. Jesús, però, els proposa una altre solució: “doneu-los menjar vosaltres” ... però sols tenen 5 pans i 2 peixos.
A vegades, pensem que som, o tenim, poca cosa per fer quelcom, però la decisió de fer-ho, malgrat tot, pot aconseguir l’objectiu amb l’ajuda de Déu. Sols a partir del moment en que els deixebles donen el poc que tenen, s’aconsegueix que hi hagi pa per tothom.
En el text hi trobem els gestos fonamentals de Jesús en el relat del Sopar: pren els pans, alça els ulls al cel i els beneeix, els parteix i els dóna als deixebles perquè els distribueixin a tothom. Jesús convida tothom a la taula del Regne, parada simbòlicament en un lloc desert, que és un lloc de proba, però també preludi a la pujada a un estat superior.
El lligam entre la multiplicació dels pans i la institució de la Eucaristia en el Sopar, ens el dóna l’evangeli de Joan. Hi ha dues maneres, indissociables, de celebrar el memorial de Jesús: partir el pa (l’Eucaristia) i posar-se al servei dels demés (rentar els peus).

JiR

COMUNICAT DE CÀRITAS

Parlem de la crisi econòmica, que, en un primer moment, els nostres governants van negar; que, després, en un segon moment, van relativitzar -dient que ja en sortíem-; i que ara, resulta que han assumit amb unes “mesures anti-crisi” totalment extremes.

Recordem que –com es va fer públic la setmana passada- hi haurà una gran retallada de les prestacions socials, una pujada d’impostos indirectes (a partir de l’1 de juliol s’apujarà l’IVA, i -per tant- la gran majoria de productes i serveis que consumirem seran més cars) i, en definitiva, fer pagar als treballadors, als pensionistes i a les persones més desfavorides de la nostra societat, una crisi que ells no han provocat.
Per aquest motiu, Càritas, ha fet públic un comunicat on denuncia ben clarament i ben explícitament aquesta nova situació. Diu així:

"Davant de les mesures que el Govern espanyol ha fet públiques en un intent de contrarestar els efectes de la crisi, i de les anunciades retallades que el Govern de la Generalitat i els governs locals es disposen a aplicar, Càritas vol fer arribar a la societat la seva reflexió. Aquesta reflexió neix del contacte i del treball diari amb alguns dels sectors més fràgils d’aquesta societat. Alhora, Càritas de les diòcesis de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, subscriu el recent comunicat, crític amb les mesures, de la Taula del Tercer Sector, de la qual forma part a través de la xarxa de Càritas Catalunya. Primer, des de Càritas assistim diàriament al patiment de les persones que porten molt de temps vivint en una situació de precarietat econòmica continuada. Aquest patiment emocional està arribant ja a extrems insostenibles per a un sector important de les persones ateses. Els retalls previstos no faran sinó incrementar aquest patiment. Segon, a Càritas hem assistit en els dos darrers anys al procés de deteriorament viscut per moltes persones i famílies. En els anys 2008-2009 vam constatar l’alarmant augment de persones que s’adreçaven a Càritas i també a les parròquies, bé per primera vegada, o perquè -novament- no podien fer front a les necessitats més bàsiques. La seva principal demanda, però, era feina. Un lloc de treball per poder guanyar-se la vida dignament. Tercer, ara, en els primers mesos de 2010, és la pèrdua de l’esperança el que constatem a diari. Per això no podem callar. El cost social i humà que generen la fragilitat i la feblesa continuades en la vida de les persones pot arribar a ser irreversible i fa especialment vulnerables els infants i els joves que són el futur de tota societat. Quart, hi ha, tossudament, a la nostra societat, una pobresa estructural que manté les persones sota el llindar de la pobresa, per sota dels 600 euros mensuals. Aquesta és una pobresa coneguda, i consentida, pels Governs, que segueixen acceptant que la gent percebi pensions i prestacions per sota d’aquest llindar de pobresa. Milers de persones a Catalunya i entre 3,3 i 3,6 milions a l’Estat espanyol es troben en aquesta situació. A partir de tot això que hem dit, Càritas creu que cal evitar que la retallada en la despesa social recaigui un cop més en els de sempre: els pensionistes, els treballadors/es amb salaris precaris, els joves en període de formació sense accés a la primera feina, les famílies amb greus dificultats per subsistir. I és moralment injust que no es contempli per ara un augment d’impostos a les rendes més altes. És inadmissible que es retalli l’ajuda als projectes de desenvolupament en països empobrits quan sovint és la vida de les persones el que en depèn. Els dret al treball i a l’habitatge digne, que estan explicitats en la Constitució espanyola, segueixen essent, per a moltes persones a la nostra societat, paper mullat. L’acció política dels Governs, sigui quin sigui el partit polític en el poder, no pot endarrerir per més temps l’efectivitat d’aquests drets. Són els dos factors claus que sustenten o poden ensorrar l’economia familiar. És urgent la reforma d’un sistema econòmic allunyat de valors ètics que pot afavorir –i ha afavorit– el màxim lucre d’uns pocs i que oblida que el primer deure de l’economia és administrar els recursos i transformar-los, per tal d’obtenir béns i serveis que satisfacin les necessitats humanes del conjunt de la societat. Càritas, tot i les seves limitacions, seguirà acollint les persones que no poden cobrir les seves necessitats més bàsiques, però, és molt conscient que cap acció social, pública o privada, pot substituir l’acció política dels Governs, veritables responsables de treballar pel benestar social de la comunitat".