Ecle 1, 2; 2, 21-23
L’Eclesiastés pertany a un grup de llibres anomenats sapiencials. La “saviesa” es podria definir com una actitud de les persones i pobles, que intenten trobar respostes als grans interrogants que se’ns presenten en la vida. Fem el què fem, el final és sempre el mateix, la mort, el no-res. Cohèlet es mou en un àmbit de retribució en el món, no hi veu res més enllà de la mort. És molt després, que es va començar a parlar de resurrecció amb els macabeus i, tres segles després, definitivament amb Jesús.
Tot és vanitat, encara que aquí vanitat no té una connotació moral, sinó que seria un baf, una cosa evanescent. Cohèlet pren com a referència el rei Salomó; la seva saviesa i el seu poder, van causar admiració en el seu temps, però és conegut el fracàs final del seu regne. Roboam, el seu fill i successor, va ser incapaç de conservar el regne, que es va dividir. És a la llum d’aquesta experiència que Cohèlet veu la vida sobre la terra.
..............................................................
Lc 12, 13-21
La gent, força sovint, acudien als escribes o mestres de la Llei, per plantejar problemes de justícia. Amb aquesta intenció, un home es dirigeix a Jesús, però no havia comprés que el seu mestratge no es basava en les lleis. Llavors Jesús parla a la multitud, primer amb una advertència contra la cobdícia i, després, ho reafirma amb una paràbola. És una crida a centrar la nostra vida en els vertaders valors; els béns materials no donen la seguretat.
En la paràbola, es descriu el monòleg d’un ric molt ocupat en sí mateix, i absorbit per les riqueses, que li auguren una existència planera per molts anys. Aquest home, però, s’ha oblidat de dues coses fonamentals: 1) es creu ric, però la veritable riquesa no és el que ell es pensa, i 2) que la seva existència, els seus anys de vida, no depèn pas d’ell ... morirà aquella mateixa nit. Llavors ve la pregunta “de qui serà tot el que el ric volia guardar?” ... sols havia pensat en ell mateix.
És com una continuació del que diu Cohèlet, però posant èmfasi en la cobdícia: no són les possessions les que donen vida, el valor d’un home no depèn del que posseeix, sinó del que és.
L’Eclesiastés pertany a un grup de llibres anomenats sapiencials. La “saviesa” es podria definir com una actitud de les persones i pobles, que intenten trobar respostes als grans interrogants que se’ns presenten en la vida. Fem el què fem, el final és sempre el mateix, la mort, el no-res. Cohèlet es mou en un àmbit de retribució en el món, no hi veu res més enllà de la mort. És molt després, que es va començar a parlar de resurrecció amb els macabeus i, tres segles després, definitivament amb Jesús.
Tot és vanitat, encara que aquí vanitat no té una connotació moral, sinó que seria un baf, una cosa evanescent. Cohèlet pren com a referència el rei Salomó; la seva saviesa i el seu poder, van causar admiració en el seu temps, però és conegut el fracàs final del seu regne. Roboam, el seu fill i successor, va ser incapaç de conservar el regne, que es va dividir. És a la llum d’aquesta experiència que Cohèlet veu la vida sobre la terra.
..............................................................
Lc 12, 13-21
La gent, força sovint, acudien als escribes o mestres de la Llei, per plantejar problemes de justícia. Amb aquesta intenció, un home es dirigeix a Jesús, però no havia comprés que el seu mestratge no es basava en les lleis. Llavors Jesús parla a la multitud, primer amb una advertència contra la cobdícia i, després, ho reafirma amb una paràbola. És una crida a centrar la nostra vida en els vertaders valors; els béns materials no donen la seguretat.
En la paràbola, es descriu el monòleg d’un ric molt ocupat en sí mateix, i absorbit per les riqueses, que li auguren una existència planera per molts anys. Aquest home, però, s’ha oblidat de dues coses fonamentals: 1) es creu ric, però la veritable riquesa no és el que ell es pensa, i 2) que la seva existència, els seus anys de vida, no depèn pas d’ell ... morirà aquella mateixa nit. Llavors ve la pregunta “de qui serà tot el que el ric volia guardar?” ... sols havia pensat en ell mateix.
És com una continuació del que diu Cohèlet, però posant èmfasi en la cobdícia: no són les possessions les que donen vida, el valor d’un home no depèn del que posseeix, sinó del que és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada