Un Badaloní que coneix de ben a prop els afers del litigi de les obres d'art de Lleida

Avui que els diaris ens parlen de la renúncia del bisbe Peris a la utilització de la via judicial per a la reivindicació de l'art sacre, publiquen aquest escrit que ens ha fet arribar Josep Casanova Doménech.

Parlem un altre cop del litigi de les obres d’art de Lleida

El passat dia 7 vam conèixer la sentència del jutjat núm. 4 de 1ª instància de Lleida sobre les obres d’art. Diguem sense embuts que ja es contemplava de bell antuvi que aquesta primera decisió judicial civil fos desfavorable, ateses les circumstàncies personals i d’horitzons professionals de la jove jutgessa que ni la premsa aragonesa ha dissimulat quan s’ha conegut la sentència. Crida l’atenció que, per una banda, refusa la adquisició de les obres d’art feta pel bisbe Messeguer (darreries del segle XIX) per usucapió (possessió al llarg de més de cent anys sense cap tipus de reclamació per part de ningú) doncs, diu, que no ha quedat provat que el bisbat de Lleida les posseís “a títol d’amo”. Però, per altra banda, va denegar la petició de la part actora (Associació d’Amics del Museu de Lleida: AAMLl) per tal que la mateixa jutgessa demanés d’ofici el protocol documental -custodiat al despatx d’un notari de Barcelona i que va ser protocol·litzat pel bisbe emèrit de Lleida Mons. Ciuraneta- que ho prova. Jo mateix he llegit i analitzat aquesta monumental peça de documents d’uns 40 quilos, i es veu ben clar que el trasllat de les obres al Museu de Lleida creat pel bisbe Messeguer no va ser a títol de dipòsit sinó amb voluntat de traslladar o canviar la propietat. Per altre banda en aquells començaments dels primers Museus de l’Església (Vic una mica abans, Tarragona una xic després), capdavanters a l’Església Universal i sensibles a una petició feta pel Papa Lleó XIII per tal d’establir ponts entre fe i cultura, hom sap que la figura d’entrega de peces per els Museus a títol de dipòsit encara no s’acostumava a fer; això vingué molt després.
Així doncs, ¿hi ha quelcom de positiu a l’actual estat del litigi? Doncs sí. Primerament, la via civil queda definitivament oberta sense que cap institució pública o privada pugui barrar-la; una via civil que ja vaig dir fa temps (núm. 05/03/2009), es perllongarà molts anys (llevat que la part actora, la AAMLl, es fes enrere de la seva acció). I, segonament, en aquest moment del procés, les 88 obres d’art en litigi tenen la consideració judicial de “cosa litigiosa” i, per tant, no es poden pas moure del seu lloc al Museu de Lleida per molt que fos la voluntat política (via acords, etc.) de traslladar-les, posem per cas, al Museu del bisbat de Barbastre (on mai hi han estat). Ara li tocarà el torn a l’Audiència de Lleida, organisme judicial col·legial i més apartat de l’ immediatesa d’un jutjat de 1ª instància i on es podran posar sobre la taula els dits protocols documentals; després, si fos el cas, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I això sense oblidar el Tribunal Suprem (segons com quedi l’aplicació de l’Estatut) que avala les tesis de Lleida amb diverses sentències aplicades a semblants casos. Com en totes les coses, posem-nos d’esquena al camí fet i davant del que resta per recórrer.

Josep Casanova Doménech. Canonista y civilista. Professor universitari.