10/6/11

les lectures del diumenge de Pentecosta. 12 de juny

Ac 2, 1-11

La Pentecosta era una festa d’origen pagà, en que es celebrava la collita dels fruits de la terra. Però en l’època de Jesús, la Pentecosta era la festa del do de la llei, en que els jueus de “totes les nacions” anaven a Jerusalem en pelegrinatge. Pels deixebles, però, aquesta festa té un significat especial. Per fer comprendre el què va passar, el text evoca esdeveniments de l’Antic Testament:

1) El soroll i el vent, suggereixen la presència de Déu al Sinaí, quan va donar la Llei a Moisès. Ara, Déu dóna al poble una nova llei, però no la dóna en unes taules de pedra, sinó que la posa en el cor dels homes. 2) “Com unes llengües de foc es posen sobre cadascú”, evoca les paraules del profeta Joel (Jl 3, 1): “abocaré el meu Esperit sobre tothom”. 3) L’episodi de Babel, en que Déu barreja les llengües, i els homes no s’entenen entre ells, la humanitat descobreix la diversitat; i ara es posa de manifest la unitat dins la diversitat. Els deixebles parlen en la seva pròpia llengua, però tothom els entenia, cadascú en la seva de llengua. La unitat no la fa pas el que tots siguem iguals.

...................................................................

Jn 20, 19-23

Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida.

La pau de Jesús, és la de la Bona Nova, que transforma la por en joia, i que obre les portes a totes les nacions. Després ve el do de la missió “com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però els enviats han de ser transformats, per poder continuar l’obra de Jesús. “Alenà damunt d’ells”, semblant a l’alè de Déu al crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La por i la obscuritat del nostra interior, amb la presència de Jesús, es transformen en pau i alegria, amb la certesa que Ell està amb nosaltres.

La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles. Però el v. 23 desconcerta: “... quedaran sense perdó”. És difícil pensar que el Déu que ens mostra Jesús, pugui no perdonar; potser caldria interpretar que la missió seria proclamar la paraula del perdó i, de no fer-ho, seria deixar que el món ignorés aquest perdó, abandonar-lo al pecat i no complir la missió encomanada. S’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.

JiR