les lectures del diumenge 20 durant l'any. 14 d'agost

Is 56, 1, 6-7

Al retorn de l’exili a Babilònia, es troben amb el problema de com cohabitar amb els estrangers que han ocupat el seu lloc durant aquest temps d’exili; dubtes justificats, doncs la doctrina de ser poble escollit, marcava una clara separació amb els altres. Hi ha dues opcions: replegar-se i lluitar contra la influència estrangera, o obrir-se i acollir-los. L’adaptació a la nova situació no va pas ser fàcil, però els deixebles d’Isaïes ho van tenir clar: la decisió correcta és la obertura. Si els estrangers volen entrar a la comunitat jueva, cal acceptar-los, indicant, però, unes condicions. La obertura està ja decidida i marca una etapa molt important dins la descoberta del caràcter universal del projecte de Déu.

La insistència en la condició de guardar el sàbat, té una explicació: durant l’exili, la pràctica del sàbat va ser un element molt important en la salvaguarda de la vida comunitària i de la identitat jueva.

S’ha donat un gran pas: qualsevol que obri bé i practiqui la justícia, serà admès a la casa de Déu, ja que ... el meu temple serà anomenat “casa d’oració per tots els pobles”.

..............................................................................

Mt 15, 21-28

Tir i Sidó era una zona allunyada de la religió jueva, on els habitants eren considerats marginats i pagans i, habitualment, els tractaven “com gossos”.

Davant la crida d’una dona cananea, Jesús no respon, el que fa intervenir els deixebles per demanar-li que l’escolti. Però malgrat Jesús justifica el no intervenir, la dona insisteix tot reconeixent la seva petitesa, perquè té confiança en Jesús, té fe. La dona accepta la imatge dels “gossets”, afirmant que, malgrat que estrangera i pagana, ella pot participar de la benedicció de Déu, encara que en siguin sols les engrunes, i insisteix en la petició de que curi la seva filla. La dona es reconeix estrangera, pagana, és un “gos” ... però les restes que deixa la gent són suficients per alimentar els gossos: una humil opinió d’ella mateixa, que s’acompanya d’una gran fe. És la fe que determina l’Aliança amb Déu i no pas la partença a un determinat poble.

El text expressa la fe de la dona cananea de diverses maneres: la súplica insistent, el reconeixement del messianisme de Jesús a qui diu “fill de David”, la confiança que neix del sofriment d’una mare per la seva filla malalta.

D’entrada, l’actitud de Jesús desconcerta. El Jesús sempre acollidor i bondadós, es manifesta fred i, fins i tot, dur: ¿vol limitar la seva actuació a la casa d’Israel? Probablement, l’actitud de Jesús és un recurs literari per presentar millor el resultat final: la fe de la dona és tan gran, que Jesús accedeix a fer el que li demana.