les lectures del 1r diumenge d'Advent. 27 de novembre

Durant el cicle litúrgic B, que comencem, es llegirà l’evangeli de Marc, que va tenir molta relació amb Pere que, al sortir de la presó, va ser acollit a casa la seva mare i, després, va viatjar amb ell cap a Roma. Allà es va escriure l’evangeli de Marc, cap els anys 65-70, força influït per la predicació de Pere. Sembla va dirigit a cristians no jueus, doncs explica costums jueves, dóna precisions geogràfiques, i no es preocupa massa de precisar l’acompliment de les Escriptures. El text original acaba a 16, 8, i la resta, en que s’explica aparicions i la Ascensió de Jesús, va ser afegit el segle II.

Is 63, 16-17. 19; 64, 2-7 Al tornar de l’exili, els israelites troben un país immers en la misèria, el caos i l’afrontament. Llavors el profeta demana la intervenció de Déu, tot i reconeixent que de tot el que passa en té la culpa el poble, que ha pecat i ningú ha invocat el seu Nom.

En el text hi trobem el que se’n diu una “inclusió” : la primera i l’última frase, son dues afirmacions idèntiques (“Senyor tu ets el nostre pare”), que emmarquen tot el text, li donen relleu; entre aquestes dues afirmacions, Isaïes desenvolupa una pregària adreçada a Déu.

També diu a Déu “El nostre redemptor”. Redemptor = alliberador; recordant així l’experiència de l’alliberament d’Egipte. Una altre imatge interessant és “Nosaltres som l’argila i tu el terrisser”, que dóna sentit a la paraula “pare”. No es parla pas d’una paternitat carnal, semblant a la humana ... el terrisser no és pas el pare biològic de l’objecte que treballa, n’és el creador !! ..............................................................................

Mc 13, 33-37 Jesús parla als deixebles de la seva vinguda ... malgrat que encara es troba enmig d’ells. Quan s’escriu el text, ja havien viscut la resurrecció de Jesús, però esperaven el seu retorn per entrar amb Ell al Regne. És en aquest sentit que es parla de la vinguda del Senyor.

Jesús se’n va, deixa la casa i reparteix les tasques i responsabilitats als seus servents. Serà necessari organitzar-se durant la seva absència, que no en precisa la durada. Què fer durant l’espera?: vetllar! Jesús crida a la vigilància i es limita a recordar-nos dues coses: 1) “no sabeu quan”, que ho repeteix dues vegades; cal comportar-se de tal manera que estiguem sempre a punt per acollir el Senyor quan torni. “El cant del gall”, fa pensar en la negació de Pere, de qui Marc n’era molt proper. 2) “vetlleu”, que ho diu tres vegades. Vetllar no és pas una actitud passiva, sinó una crida a la vigilància activa, acomplint el treball i la missió confiats a cadascú.

JiR