.jpg)
Ex 16, 2-4.
12-15
Després de passar el mar a
peu sec, comença pel poble el pelegrinatge dins el desert, lloc de set i fam.
Se’ns vol recordar que el desert és la carència de tot, i a tothom pot arribar,
un moment o altre, aquest desert. El poble reclama menjar a Moisès, però és
contra Déu que murmura. Déu escolta el poble, l’ha posat a prova, comprèn les
recriminacions, i li envia aliment.
El poble d’Israel, en aquesta
situació, pot experimentar com Déu ajuda als que en Ell confien. Déu es cuida
del poble, l’alimenta i l’educa.
..........................................................
Jn 6, 24-35
És bo de veure com la gent
busca Jesús ... actitud digne de ser imitada.
La gent segueix Jesús perquè satisfà
les seves necessitats naturals: cura malalts i dóna menjar. Però el signe del
pa que va compartir tota la multitud, no és tan clar, no és suficient per generar-los
la fe. No acaben d’entendre la missió salvadora de Jesús: “¿com hem d’actuar
...? pregunten ... “creure en aquell que Déu ha enviat”. Amb aquesta resposta,
Jesús resumeix la diferència que hi ha entre la llei i la gràcia: sota la llei,
calia “fer”, sota la gràcia, cal “creure”.
Però la gent encara no creu, i
demanen a Jesús un miracle espectacular. No és suficient la multiplicació dels
pans, i fan referència al mannà donat per Moisés al desert. Però és el Pare qui
dóna el pa que baixa del cel, i “jo soc aquest pa que dóna vida”, els diu
Jesús.
Aquest discurs del pa de vida, fa
pensar en el pròleg de l’evangeli de Joan, en que presenta Jesús com el Verb
que ha vingut al món a portar-hi la vida, “el qui és la Paraula s’ha fet home
,,,”. Sovint, en l’Antic Testament, la Paraula es compara a un aliment: “...
l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca de Jahvé” (Dt 8,
3).
Jesús es presenta com a “fill
d’home”, i també com “l’enviat de Déu”, dos títols pels que, en aquella època,
es designava el Messies.Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada