28/9/12

Volem fer un pas endavant

A “Xarxa de laics”, sempre ens ha interessat la comprensió de l’Escriptura, el que se’ns vol dir. És per això que, des del començament d'aquest Blog, febrer de 2009, us hem ofert, cada setmana, uns comentaris sobre els textos que es llegeixen en la missa del diumenge, amb la finalitat d’intentar comprendre millor el missatge.
 Ara, volem fer un pas endavant. Com a cristians avui ens cal conèixer un xic més l’Escriptura, anar a les fonts de la nostra fe.
Per començar, el 30 d'octubre i el 13 de novembre, realitzarem dues xerrades, una sobre l’Antic Testament i l'altra sobre el Nou Testament. De la mà d'en Joan Minguella, ens acostarem a quan, com i amb quina intenció varen ser escrits.
Posteriorment, dins el primer trimestre de l'any vinent, començarem a organitzar algun curs de format reduït, per tal d'aprofundir en algun dels llibres com, per exemple, l’evangeli de Marc, la carta de Pau als romans, ... o algun tema com, els relats de la creació, els profetes,... Per aquests cursos caldrà inscriure's prèviament.
Estem contactant amb possibles formadors. Pròximament us en donarem tots els detalls.

Esperem que siguin del vostre interès.

Xarxa de laics

les lectures del diumenge 26 durant l'any. 30 de setembre

 "però a aquell que allunya de mi un d'aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d'ase lligada al coll"

Nm 11, 25-29
Durant la travessa del desert, el poble retreu a Déu i a Moisès que estaven millor a Egipte, on no els hi mancava el menjar. Llavors, Déu proposa donar col·laboradors a Moisés, i reparteix l’Esperit entre 70 ancians, per alleugerir, així, la seva càrrega de direcció del poble ... i els ancians profetitzen. En l’AT, l’Esperit és una força que transforma i fa parlar en nom de Déu (=profetitzar). El sentit de profetitzar no era pas preveure l’esdevenir.
Però dos que no eren a la tenda on Déu va actuar, també profetitzen, i Josué demana de impedir-ho; no li preocupen les necessitats del poble, per seguir endavant pel desert, sinó defensar lo “oficial”, lo “instituït”. Davant la gelosia de Josué, Moisès diu “tant de bo que tot el poble tingués el do de la profecia ...”. Ningú posseeix l’Esperit, és l’Esperit qui pot posseir-nos, si ho vol.
..........................................................
Mc 9, 38-43, 45, 47-48
A Joan el preocupava la “exclusivitat”, un que no era del grup dels dotze, treia dimonis; però cal recordar que, abans, ells havien estat incapaços de fer-ho, en un cas semblant (Mc 9, 18). La seva proposta a Jesús és la mateixa que fa Josué a Moisés, i la resposta ve a ser la mateixa: en la tasca de la construcció del Regne, ningú en té la exclusiva, ningú pot sentir-se propietari dels dons de Déu. Però, aquestes ànsies de propietat exclusiva, de monopolitzar, continuen fins i tot ara.
Donar “un vas d’aigua” és un gest molt petit: el valor d’una acció es mesura sols per l’amor amb que es fa.
Jesús aborda després el tema de l’escàndol als “petits”. Les paraules de Jesús són dures, però no convida pas a la mutilació. Dins i fora de la comunitat hi ha fruits bons i dolents, però cal tallar l’arbre malalt per impedir que el seu fruit dolent contamini als altres.
Cal convertir la nostra mirada, tant del rostre com del cor. El peu que porta al pecat, és el que refusa seguir el bon camí. La mà que porta al pecat, és la que fa violència i refusa compartir.
Abans de jutjar als altres i imposar els nostres punts de vista, Jesús ens convida a treure el pecat de la nostra vida i evitar la caiguda dels més petits.
Joan i Roser

21/9/12

les lectures del diumenge 25 durant l'any. 23 de setembre

 "abraçades que curen"

Sv 2, 12, 17-20
Aquest text es refereix a la colònia jueva d’Alexandria, que tenia una doble pertinença, d’entrada jueva, però també grega, doncs estaven immersos en un medi grec; les religions jueva i grega, però, eren incompatibles i calia escollir.
Alguns mantenien la fe jueva, i eren un retret viu pels que l’abandonaren, i aquests els persegueixen. No són pas els grecs, més lliberals, qui els persegueixen, sinó els seus propis germans, que no tenen bona consciència i es volen venjar. Quan un sap que s’equivoca, no li agrada que li recordin.
Pensen que el just els fastigueja, perquè és la consciència crítica del seu obrar i, en lloc d’imitar-lo, com tindrien de fer, prefereixen posar-lo a proba per veure si Déu, en qui confia, el protegeix i el salva.
... trobarem Jesús en una situació semblant.
..........................................................
Mc 9, 30-37
Jesús, per segona vegada, anuncia la seva passió i resurrecció. Travessa Galilea, el camí, representa l’itinerari de formació d’un bon deixeble, i vol fer-ho d’incògnit, no vol que interrompin el seu ensenyament: “serà entregat en mans dels homes ... el mataran ...”, sense especificar quins homes ... perquè tots el rebutgen.
Pels deixebles, això era xocant i contradictori. Tots han sentit la professió de fe de Pere, “ets el Messies”, és a dir, el que Déu ha escollit per salvar el poble, el rei que esperaven, el Fill de l’home. Però al Fill de l’home, segons Dn 7, 13-14, les nacions li faran homenatge i el seu poder no passarà mai ... i ara Jesús els diu que el mataran?
Els deixebles segueixen, però no l’entenen, i estan més preocupats per saber quin lloc ocuparà cadascun d’ells. Ignoren que el que ens fa primers és el servei als qui són considerats darrers.
Per fer-ho comprendre, Jesús agafa un nen (símbol de la feblesa) i l’abraça, abraça la petitesa. Als qui es disputaven els millors llocs al costat del futur rei, Jesús els posa com a model aquell qui no compta per res, i l’equipara a Ell mateix.
Joan i Roser

19/9/12

Entrevista al bisbe Ramon Buxarrais


En un moment de crisi en la que els responsables polítics i religiosos són d'una gran mediocritat, val la pena veure com el bisbe Buxarrais valora aquesta situació.
És per aixó que presentem un extracte de l'entrevista que surt a El Pregó nº 436-437 del 8 d'agost del 2012

- ¿Com ha trobat Espanya en aquests moments d'atur i desil·lusió?
- Efectivament, cap any no ho havia trobat així. Fa pena. Abans, quan venia, deia que la corrupció a l'Amèrica llatina era un excés i un abús. Ara m'he adonat que aquí la corrupció impera exactament igual
o pitjor que allà. Aquest no és el camí. Veig una societat sense valors. Hi ha una escombrada general de valors. És una societat insaciada, insatisfeta, en crisi en tots els àmbits. Per això l'Església hi hauria d'aportar
un missatge alliberador d'esperança. El missatge de Jesús, que és um missatge de pau, de justícia, de llibertat.
- ¿O sigui, que hauriem d'aprofitar el mal moment que travessa el país per a llançar un missatge de retorn als valors evangélics?
- Crec que és un moment oportú. I en tenim un exemple ben concret: el que té més credibilitat a l'Església Catòlica a Espanya és Càritas. Tota l'Església hauria de fer el matiex que Càritas; donar un nou rostre a l'Església, recuperar-la. Des de l'evangelització, des de la catequesi, de de la praxi alliberadora, la solidaritat, la caritat... Tenim un repte molt gran que l'Església ha de saber aprofitar per a assaciar la pitjor fam dels homes i de les dones: la fam de transcendència, de justícia, de solidaritat, de llibertat. A Bolívia l'Església és la institució que té més credibilitat perquè respon realment a les necessitats d'aliment i de l'altre aliment, que té el poble.
-Per què calla la Conferència Episcopal en un mement en qué el poble sofreix i no té esperança?
- No ho sé perquè no sóc d'aquí. Però repeteixo que és un moment oportú per a dir una paraula d'animació i d'anunci. De justícia social. No sé per què l'Església no actua així, quan és el moment de denunciar, com els profetes.

14/9/12

les lectures del diumenge 24 durant l'any. 16 de setembre


Is 50, 5-9
Probablement, la clau del text està en el verset anterior: “El Senyor... un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer”. L’home que parla aquí és alimentat per la Paraula de Déu, i és per això que el persegueixen, però també li dóna força per afrontar la persecució.
Es evident que Isaïes no pensava en Jesús quan va escriure això, sinó en el poble d’Israel, servidor de Déu, perseguit durant l’exili a Babilònia. Ens vol descriure la relació que uneix el Servidor al seu Déu, i no és sorprenent que, després, s’hi hagi volgut veure una imatge del Jesús de la Passió.
Una característica cabdal és la confiança, “escoltar” la Paraula. Els profetes insisteixen “escolta Israel”, que vol dir la confiança en Déu, passi el que passi, doncs la fidelitat a la missió confiada implica la persecució, que Isaïes descriu de manera molt realista.
El camí de la justícia, la misericòrdia i la solidaritat, no és un camí de roses, la persona que hi opta ha de preparar-se pel refús i, fins i tot per la mort.
..........................................................
Mc 8, 27-35
Aquest text marca un gir, Jesús anuncia per primera vegada la seva passió, i dóna a entendre que la seva identitat messiànica no es podrà comprendre fins després de la seva resurrecció. Jesús ens ve a salvar, però amb la senzillesa d’un home qualsevol i passant serioses dificultats, que assumirà. Però és encara aviat per dir-ho a tothom, ja que si bé és el Messies que esperaven, no és pas tal i com l’esperaven.
La gent identifica Jesús, des del punt de vista jueu, com Joan Baptista, Elies, o un profeta, li atribueixen una missió divina. La confessió de Pere, però, va més lluny: “Tu ets el Messies”, en qui s’ha acomplert el que deien els profetes. Però Pere pensava encara en un Messies gloriós i amb poder, del qual ells en podrien participar.
Jesús diu a la gent i als deixebles, que el qui vulgui seguir el seu camí “es negui a ell mateix, que prengui la seva creu ...”. No es tracta aquí de buscar el sofriment, que Jesús ha mirat sempre d’eliminar, ni de considerar-lo com un bé, sinó de no defugir els riscos a que pot portar, el donar testimoni de la fe en el Crist.
Si bé els anys 70, en que es va escriure l’evangeli, i també per nosaltres, té sentit “prendre la creu”, segur que Jesús ho devia expressar d’una altra manera, sinó els deixebles no l’haguessin entès, donat que Jesús encara no havia portat la seva de creu, i no n’haguessin copsat el sentit. 
JiR 

12/9/12

Sobre "l'Atri dels Gentils"


Del 16 al 18 de maig tingué lloc a Barcelona una de les convocatòries de l’Atri dels Gentils. A la publicació El Pregó nº 435 del mes de juliol en Ramón M.Nogués fa uns comentaris dels quals presento un petit extracte, tot i recomanant la seva lectura complerta.
El tema elegit era "Estètica i transcendència" que pot semblar una "fugida" en un moment on el gran tema social és l’ètica econòmica.
En primer lloc parla de l’àmbit en el que es va celebrar la sessió: “quatre representants de la cultura catalana [...] explicaven la seva vida i inspiració estètica al marge de la fe cristiana i de la religió en general. Entre el públic, molts creients i una densitat específicament alta de clergues, entre els quals hi havia tres bisbes, dos d’ells cardenals.
[...] A les autoritats del sistema eclesiàstic sembla que els sigui més fàcil dialogar amb els més allunyats de la fe que no pas amb els creients discrepants. [...] És a dir, que els dissidents de les doctrines oficials (i no dissidents de la fe)no tinguessin com a mínim el mateix dret d’audiència pública que els agnòstics o els ateus.
En segon lloc comenta els temes: “El diàleg sobre estètica segur que surt bé i és fàcil. [...] Seria bo que el diàleg entrés en els temes difícils com el llenguatge i les ciències. [...] Caldria dialogar a fons sobre el caràcter inevitablement i ineludiblement simbòlic dels discurs sobre Déu . [...]
Pel que fa als temes científics, m’agradaria –a mi que soc biòleg- que el sistema eclesiàstic s’atrevís a dialogar sobre biologia, especialment sobre biologia sexual. L’acceptació de l’evolució necessità un segle d’ignorància i menyspreu de part de la doctrina oficial. [...]
M’agradaria que des de la creença es pogués discutir amb les autoritats religioses i amb plena llibertat sobre les avui insostenibles postures oficials en el control de la natalitat, els grans temes de la fecundació assistida, el debat sobre la recomposició de les parelles, les disciplines arbitràries sobre el celibat obligatori per al ministeri sacerdotal, o la presència de la dona a l’Església. Totes són qüestions tabú sobre les quals en l’Església no s’admet diàleg. [...] L’Església, en ciències, només se sent còmode dialogant sobre la física, tema certament apassionant però que no interfereix amb cap qüestió vitalment significativa.
En tercer lloc comenta l’estil: “Fem grans elogis del diàleg, però en els àmbits eclesiàstics només es pot dialogar si s’accepta d’entrada no manifestar cap discordança amb les postures oficials.[...] Els drets, la lliure opinió o la democràcia són postulats, genèricament per part dels eclesiàstics, per als de "fora" (els de l’Atri?), però negats als de "dins". El sistema eclesiàstic es continua atorgant el luxe de poder prescindir de l’aplicació dels drets als creients i, a sobre, per indicació divina!


Llorenç Casanova
Sobre "l'Atri dels Gentils"

7/9/12

les lectures del diumenge 23 durant l'any. 9 de setembre

 Is 35, 4-7
El text de Isaïes es dirigeix al poble deportat a Babilònia que, enmig del dolor generat per l’exili, necessita una veu d’esperança: “no tingueu por”, Déu no us abandona pas, ve a salvar-vos. Cal confiar en Déu, seran alliberats de la esclavitud com hi foren els seus pares i, com ells, hauran de travessar el desert.
De la proximitat del Senyor, en neix l’alegria, de la que en participa l’home i també la natura, formant un tot inseparable; van compartir el dolor i comparteixen la joia. “Els cecs hi veuen ... han nascut torrents en el desert”.
El retorn del poble es converteix en un símbol de l’arribada dels temps messiànics.
..........................................................
Mc 7, 31-37
En l’Escriptura, la sordesa simbolitza la duresa de cor davant les crides de Déu. Els miracles tenen sempre un sentit simbòlic, que va més enllà del fet material que es narra; Joan en diu “signes”.
“Tornà de Tir i Sidó”, i passa pel territori de la Decàpolis, de predomini pagà grec; és una manera de dir que les fronteres que posen els homes, no compten pas per Jesús. La seva activitat a Galilea, havia mostrat que tant els líders religiosos, com el poble i, fins i tot, els deixebles, “no l’entenen”, són sords. Aquest recorregut per terres paganes posa de manifest que la missió de Jesús no es limita pas als jueus ... i és en un ambient pagà que té lloc la curació d’un sord que, a més, quequejava, parlava malament. Li obre les orelles i deslliga la llengua, que és el què cal per entendre i proclamar el missatge de Jesús. Com sovint en l’evangeli de Marc, la gent no va sola a Jesús, hi són conduits per altres, hi ha qui se’n preocupa.
La gent no se’n sabien avenir, i deien “Tot ho ha fet bé ... els sords hi senten i els muts parlen” ... sense saber-ho, els pagans citaven l’Escriptura, com recordant les promeses d’Isaïes.
El gest de “aixecar els ulls al cel” al curar el sord, ens vol dir que la salut, la salvació, ve de Dalt, del Pare.
“Prohibí que ho diguessin a ningú” ... és el secret messiànic, encara no és l’hora.
Joan i Roser

4/9/12

Martini, l'última entrevista: "com pot ser que l'Església no es mogui?"

Entrevista amb Carlo Maria Martini per Georg Churchill i Frederica Radice Fossati Confalonieri al Corriere della Sera l’1 de setembre de 2012
L’endemà de la mort del Cardenal Martini el diari milanès Corriere della Sera ha publicat una darrera entrevista fins ara inèdita centrada principalment en la institució eclesial. L’entrevista la van realitzar el 8 d’agost el pare Georg Sporschill, un jesuïta com ell que el va entrevistar a Converses nocturnes a Jerusalem, i Federica Radice. El presenten com “una mena de testament espiritual” i un text que va ser llegit i aprovat pel cardenal Martini. Aquest és el text de l’entrevista.
-Com veu la situació de l’Església?
-L’Església està cansada, a l’Europa del benestar i a Amèrica. La nostra cultura s’ha envellit, les nostres Esglésies són grans, les nostres cases religioses estan buides i l’aparell burocràtic de l’Església creix, els nostres ritus i els nostres vestits són pomposos. Tanmateix, tot això expressa el que nosaltres som avui? (...) El benestar pesa. Nosaltres ens trobem aquí com el jove ric que se’n va tornar trist quan Jesús el va cridar per fer-lo esdevenir el seu deixeble. Ja ho sé, que no ho podem deixar tot amb facilitat. Però, si més, podrem cercar homes que siguin lliures i més propers al pròxim. Com ho han estat el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador. On són els herois que ens inspirin? Per cap raó no els hem limitar amb els vincles de la institució.
-Qui pot ajudar l’Església avui?
-El pare Karl Rahner feia servir sovint la imatge de les brases que s’amaguen sota la cendra. Veig en l’Església d’avui tanta cendra sobre les brases que sovint m’envaeix una sensació d’impotència. Com es pot alliberar la brasa de la cendra perquè pugui revifar la flama de l’amor? Primer de tot hem de buscar aquesta brasa. On són les persones individuals plenes de generositat com el bon samarità? Que tenen fe com el centurió romà? Que són entusiastes com Joan Baptista? Que s’atreveixen amb la novetat com Pau? Que són fidels com Maria Magdalena? Jo aconsello al Papa i als Bisbes que busquin dotze persones fora del comú per als llocs de direcció. Homes que estiguin a prop dels pobres i qui estiguin envoltats de joves i que experimentin coses noves. Ens cal confrontar-nos amb homes que cremen perquè l’esperit es pugui difondre per tot arreu.
-Quins instruments recomana contra el cansament de l’Església?
-Jo en recomano tres de molt forts. El primer és la conversió: l’Església ha de reconèixer els seus errors i han de seguir un camí radical de canvi, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens empenyen a emprendre un camí de conversió. Les preguntes sobre la sexualitat i tots els temes relacionats amb el cos en són un exemple. Aquests són importants per a tothom i, de vegades potser són fins i tot massa importants. Ens hem de preguntar si la gent escolta encara els consells de l’Església en matèria sexual. En aquest camp, l’Església és encara una autoritat de referència o només una caricatura en els mitjans?
La segona és la Paraula de Déu. El Concili Vaticà ha restituït la Bíblia als catòlics. (...) Només la persona que percep en el seu cor aquesta paraula pot fer part dels qui ajudaran a la renovació de l’Església i sabran respondre a les preguntes personals amb una opció correcta. La Paraula de Déu és simple i cerca com a company un cor que escolti (...). Ni els clergues ni el Dret eclesial podran substituir la interioritat de l’home. Totes les regles externes, les lleis, els dogmes, ens han estat donat per aclarir la veu interior i per al discerniment dels esperits.
Per a qui són els sagraments? Aquests són el tercer instrument de sanació. Els sagraments no són un instrument per a la disciplina, sinó una ajuda per als homes en els moments del camí i en les febleses de la vida. Portem els sagraments als homes que necessiten una nova força? Jo penso en tots els divorciats i en les parelles tornades a casar, en les famílies ampliades. Tots aquests necessiten una protecció especial. L’Església defensa la indissolubilitat del matrimoni. És una gràcia quan un matrimoni i una família poden reeixir (...).
L’actitud que prenem envers les famílies ampliades determinarà l’acostament a l’Església de la generació dels fills. Una dona ha estat abandonada pel seu marit i troba una nova parella que té cura d’ella i dels seus tres fills. El segon amor funciona. Si aquesta família és objecte de discriminació, se l’està fent fora, no només la mare sinó també els seus fills. Si els pares se senten fora de l’Església o no senten el seu suport, l’Església perdrà la futura generació. Abans de la Comunió preguem: “Senyor, jo no sóc digne...” Sabem que no som dignes (...). L’amor és gràcia. L’amor és un regal. La qüestió de si els divorciats poden rebre la Comunió hauria de ser replantejada. Com pot l’Església arribar a ajudar amb la força dels sagraments el qui té situacions familiars complexes?
-Què fa vostè personalment?
-L’Església s’ha quedat 200 anys enrere. Com pot ser que no es mogui? Tenim por? Por en lloc de coratge? Tanmateix, la fe és el fonament de l’Església. La fe, la confiança i el coratge. Jo sóc vell i malalt i depenc de l’ajuda dels altres. Les persones bones al voltant meu em fa sentir l’amor. Aquest amor és més fort que el sentiment de desconfiança que tan sovint percebo en les confrontacions de l’Església a Europa. Només l’amor venç el cansament. Déu és amor. Encara tinc una pregunta per a tu: què pots fer tu per l’Església?