Ex 3, 1-8. 10. 13-15
Es presenta la vocació
de Moisés, que el portarà a conduir l’alliberació del poble, de
l’esclavatge que el manté a Egipte. Però també es manifesta la
autopresentació de Déu, com “Jo sóc” (el que sempre és), al
preguntar-li Moisés en nom de qui s’ha de presentar als
israelites.
Se’ns vol fer descobrir
que som estimats per Déu que, veient la misèria del seu poble a
Egipte, crida a Moisés per alliberar-lo, i fer-lo viure en un altre
país “que regalima llet i mel”. Moisés passa de pasturar el
remat del seu sogre, a pasturar el poble d’Israel, al llarg del seu
èxode.
La muntanya és el lloc
de trobada amb Déu, i el foc, símbol de la seva presència ... però
la bardissa no es consumia, la presència de Déu és per sempre.
....................................................
Lc 13, 1-9
Es presenten, en el text,
dos exemples que provoquen l’eterna qüestió sobre el sentit del
mal, i sobre l’actitud de Déu davant el mal.
Jesús els diu que els
galileus, o els de Siloé, no eren pas més pecadors que ells
mateixos, no qüestiona la seva culpabilitat, però es nega a
acceptar que Déu castigui així. El que cal fer és fixar-se en el
comportament d’un mateix i, a la manera dels profetes, els diu que
cal convertir-se ... convertir-se d’aquesta idea d’un Déu que
castiga.
Llavors, Jesús compara
la vida estèril d’una persona, amb una figuera plantada en una
vinya, i que no dóna fruit; la vinya i la figuera, en la Bíblia,
eren símbol del poble d’Israel. La paràbola vol provocar la
nostra reacció. La figuera és estèril i ocupa un lloc inútilment,
però el vinyater no la talla i en té cura, esperant que així
donarà fruits, conseqüència d’una conversió. La paràbola vol
posar l’accent sobre la gran paciència de Déu, que sempre
concedeix una altra oportunitat.
Joan i Roser
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada