les lectures del 5è diumenge de Pasqua. 28 d'abril.

"...fins a donar la vostra vida" Monjos Benedictins de Tibhirine. 

Ac 14, 21-27

Estem en el retorn del primer viatge de Pau amb Bernabé, en que visiten les comunitats que havien fundat que, pel que sembla, sofrien ja algunes persecucions a causa de la seva fe. Llavors les exhorten a perseverar en la fe, dient “cal passar per moltes tribulacions per entrar al Regne de Déu”. Aquest “cal”, però, no vol pas mostrar una exigència de Déu, sinó que, malauradament, són degudes a la duresa del cor dels homes.

S’ha de vetllar per la bona organització de les comunitats, i nomenen responsables, o preveres, i s’insisteix en la necessitat de complementar-ho amb la pregària i el dejuni ... “i els encomanaren al Senyor”.

La missió que Déu confia, és una obra comuna: obra de Déu confiada als homes, i obra dels homes acompanyada i inspirada per Déu; “reuniren la comunitat per explicar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells”.

...................................................................

Jn 13, 31-35

Ha arribat l’hora en que Jesús acompleixi la seva vocació de ser el reflex del Pare. Hi ha llavors una mena de variacions a l’entorn del mot “glòria”, que cal no confondre amb “èxit”. Glòria, en el llenguatge de l’Escriptura, és la manifestació de Déu, donar a conèixer el seu veritable valor, la seva vertadera dignitat. Jesús revela el sentit de la seva Passió i del seu servei als homes, és així com es manifesta la seva glòria.

En la segona part del text, estem entrant en un discurs de comiat, el “testament espiritual de Jesús”; la separació exigeix una nova manera d’estar vinculat i de viure, i Jesús els diu, us dono un nou manament : “estimeu-vos els uns als altres ... tal i com jo us he estimat”. La novetat no és pas el fet d’estimar, que ja trobem en Lv 19, 18 “... Estima als altres com a tu mateix”, sinó en estimar com Ell estima. Dins aquest context, es tracta més d’una “missió”, que d’un “manament”. El mot missió implica ser enviat per realitzar quelcom ... i “estimeu-vos els uns als altres ...”, és la missió que els encomana Jesús, a través de la qual esdevindran els seus deixebles i testimonis.

La comunitat esta cridada a donar testimoni d’una realitat nova: el testimoni de l’amor, que serà el distintiu propi de la comunitat cristiana. El més important no és pas la qualitat del nostre discurs, de la nostra teologia, o del nostre coneixement, ni tampoc la bellesa de les nostres cerimònies litúrgiques ... sinó la qualitat de l’amor dels uns als altres.  
Joan i Roser        

les lectures del 4rt diumenge de Pasqua. 21 d'abril.

Ac 13, 14. 43-52

Pau, junt amb Bernabé, arriba a Antioquía de Pisídia i, com tot jueu practicant, el sàbat va a la sinagoga i, en signe d’acolliment, li donen la paraula. Pau els parla de Jesús com el Messies esperat pels jueus, i és ben acollit pels assistents: jueus, i prosèlits (no jueus, pagans, convertits).

El sàbat següent, una gran gentada esperava Pau a la sinagoga, cosa que preocupa als jueus, i quan comença a parlar, engelosits pel seu èxit, es posaren a contradir les seves paraules ... però els pagans semblaven més disposats a acceptar-les. Tenien la idea de que calia anunciar la paraula de Déu primer als jueus, però això va comportar un capgirament del pensament de Pau, que el condueix a que l’evangeli de Jesús sigui anunciat i conegut per tothom, sense importar fronteres, races, ni classes socials, i el fa decidir a portar el missatge de Jesús als pagans, encara que sense refusar els jueus.

...................................................................

Jn 10, 27-30

Jesús estava en el Temple i els jueus li pregunten si és ell el Messies. Esperaven un Messies reial i poderós, que els alliberés dels romans, però Jesús no respon ni si, ni no; vol ser guia del poble d’una manera radicalment nova, a la manera d’un pastor que estima i condueix les seves ovelles; rei-pastor era una expressió habitual en la historia d’Israel, i David n’era la figura paradigmàtica d’aquest “pastor” (Ez 34, 21-28).

Hi ha una relació d’amistat i d’amor entre Jesús i les seves ovelles, els qui creuen en ell: “escolten la meva veu, jo les conec i elles em segueixen”. Conèixer, en terminologia bíblica, té un sentit més profund i més íntim que el que nosaltres li donem.

Però Jesús encara va més lluny: “Jo els dono vida eterna ...” ¿qui pot donar la vida eterna sinó Déu?. Però encara més: “ningú me les arrencarà de les mans ...ningú podrà arrencar res de les mans del Pare”; posa les dues frases a un mateix nivell, i acaba dient el que ja semblava deduir-se: “jo i el Pare som u”. Pels interlocutors, això era inacceptable, contrari al que cada dia proclamaven, “escolta Israel, el Senyor nostre Déu és el Senyor U”, ja que semblava voler dir que Jesús, un home, es feia Déu. Això justifica que, després, el volguessin apedregar. 

Joan i Roser

les lectures del 3r diumenge de Pasqua. 14 d'abril

Pere i els apòstols contestaren: "Obeir Déu és primer que obeir els homes..."

Ac 5, 27-32. 40-41

Igual que Jesús, els apòstols compareixen davant el sanedrí. El gran sacerdot esta inquiet per si el poble, escoltant els apòstols, els retreuen la mort de Jesús. L’experiència dels apòstols ha evolucionat, els ha portat a un canvi radical: els que havien fugit, abandonant Jesús, ara no tenen por de donar-ne testimoni. El discurs que Pere adreça al tribunal, és com un resum de la fe cristiana naixent, assegurant que a qui cal obeir és a Déu i no pas als homes. i proclama dos títols de Jesús: 1) capdavanter (= model destinat a ser reproduït), Jesús és el primer ressuscitat i obre el camí per ser seguit per tothom, i 2) salvador, proporcionant al poble la possibilitat de convertir-se, de girar-se vers Déu i acollir-se al seu perdó.

...................................................................

Jn 21, 1-19

El capítol 21 de Jn, va ser afegit posteriorment, sembla per posar en evidència la preeminència de Pere, però sembla, també, que es vulgui mostrar que el Jesús ressuscitat menja. Els hel·lenistes, basant-se en la filosofia dualista grega, deien que les visions eren de l’ànima de Jesús, no pas d’un ressuscitat ... però l’ànima no menja.

Els detalls de l’evangeli no son casuals, sinó que sempre ens volen dir quelcom. Els deixebles, en nombre de 7 (= la plenitud), representen tota l’Església, però la seva missió és estèril (no pesquen res) si no es recolza en la paraula del Ressuscitat. Llavors, la xarxa (imatge de l’Església) s’omple amb 153 peixos, que sembla era el nombre d’espècies conegudes aquell temps, i representaria la totalitat dels pobles ... però no s’esquinça; la diversitat no trenca pas la seva unitat.

Quan baixen de la barca, els deixebles veuen un foc amb peix i pa, però Jesús els demana que portin peixos. Sembla deduir-se que dins l’obra d’evangelització, simbolitzada per la pesca, Jesús ens va al davant (ja té peix al foc), però sol·licita sempre la nostra col·laboració.

Hi ha també dues actituds de fe: contemplativa (“és el Senyor”) i activa (“Pere es llançà a l’aigua”). Un mateix amor els empeny a tots dos: l’un a proclamar el Senyor, l’altre a sortir-li a l’encontre. Actituds equivalents es produïren davant la tomba buida: l’un ho veié i cregué, però és Pere el qui primer hi entra.

Pere havia negat Jesús tres vegades, i ara Jesús li demana una triple confessió del seu amor. Les fórmules jurídiques, per ser vàlides, devien repetir-se tres cops davant els testimonis. Això pot justificar també que fos la tercera aparició de Jesús als deixebles, és com dir que, oficialment, la visió era certa.

les lectures del 2n diumenge de Pasqua. 7 d'abril de 2013

"Pau a vosaltres"

Ac 5, 12-16

Se’ns vol mostrar la continuïtat entre l’acció de Jesús i la de la comunitat de deixebles. A Galilea, Jesús havia curat malalts imposant-los les mans (Lc 4, 40), i ara, ressuscitat, és present dins de l’Església i continua la seva obra per mà dels apòstols. Aquestes guaricions dels apòstols, eren l’ocasió per predicar el missatge de Jesús, que no havia pas vingut sols a curar malalts, malgrat ser un acta de misericòrdia, sinó a comunicar la Bona Nova de Déu.

Es reunien al Temple, al pòrtic de Salomó, un lloc de pas i de trobada, accessible a tothom. “Cada vegada se’ls afegien més homes i dones ...”, una novetat remarcable, doncs mostrava que no hi havia distinció, cosa que sí es donava en el Temple, en que les dones estaven arraconades i el lloc dels homes era el preferent.

...................................................................

Jn 20, 19-31

Cada evangelista descriu de manera diferent els esdeveniments que segueixen la Resurrecció de Jesús. No s’hi ha de buscar un relat històric, sinó una visió teològica dels fets.

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Hi ha dues parts en el text: 1) Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

2) Es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu; no creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.

Joan i Roser