les lectures del diumenge de corpus. 2 de juny

Gn 14, 18-20 

Abram venia de lluitar, en un país estranger, per alliberar el seu nebot Lot i, en el camí de retorn, és acollit per un misteriós personatge, de nom Melquisedec (Melki-Sedeq = Rei de Justícia), rei de Salem (la futura Jerusalem) i, a la vegada, sacerdot, que li ofereix pa i vi. Aquest àpat sembla tenir un caràcter religiós, doncs s’hi uneix una doble benedicció, primer sobre Abram i després al Déu Altíssim.

Sorprèn que, com a ofrena, Melquisedec aporti pa i vi, i no pas animals per sacrificar, com era costum, i Abram li dóna el delme, és a dir, la dècima part del botí de guerra, lo qual significa que el reconeix com a sacerdot. Crida també l’atenció el constatar l’existència d’un sacerdoci abans de la institució legal, que els feia sortir tots de la tribu de Levi. Es pot, doncs, ser sacerdot de Déu, a la manera de Melquisedec, sense ser de la tribu de Levi, i així s’hi identifica Jesús, que ens ofereix també el pa i el vi, en la Eucaristia.

.....................................................................

Lc 9, 11-17

“El dia començava a declinar” i els deixebles suggereixen a Jesús d’acomiadar la gent perquè puguin anar als pobles a comprar menjar; als deixebles els preocupa aquesta situació, però no s’hi impliquen, i Jesús els mostra que el problema també és d’ells, i els diu “doneu-los menjar vosaltres” ... però si sols tenen 5 pans i 2 peixos. Jesús vol que els deixebles es serveixin del poc que tenen per compartir-ho amb la gent.

A vegades, pensem que som, o tenim, poca cosa per fer quelcom, però la decisió de fer-ho, malgrat tot, pot aconseguir l’objectiu amb l’ajuda de Déu. Sols a partir del moment en que els deixebles donen el poc que tenen, s’aconsegueix que hi hagi pa per tothom. Jesús pren els pans, alça els ulls al cel i els beneeix, els parteix i els dóna als deixebles perquè els distribueixin a tothom; fa pensar en l’Eucaristia.

Probablement, no tota la gent reunida estava sense provisions, encara que sí alguns no portaven res. Es podria interpretar , també, que la gent, veient com Jesús i els deixebles donaven exemple de compartir tot el que tenien, els cors se’ls hi obriren, i els que tenien menjar, el van també compartir amb els que no en portaven, i tothom va poder menjar. El vertader miracle hauria estat l’obertura dels cors de la gent, davant de l’exemple donat.

Una lliçó a tenir molt en compte, en la nostra actuació personal.

Joan i Roser

Diumenge de la Trinitat. 26 de maig.

L'Amor del Pare, encarnat en el Fill, és actualitzat  en nosaltres per l'acció de l'Esperit 

Pr 8, 22-31

No es tracta de la saviesa que l’esperit humà recerca, sinó d’una personificació poètica de l’acció de Déu en la creació del món. Els Pares de l’Església (Ireneu i Teòfil d’Alexandria) hi van veure, en la Saviesa, un anunci de l’Esperit Sant, però l’inici de l’evangeli de Joan, parlant del Verb i de la Paraula que està en Déu, ens porta a veure-hi també la figura de Jesús.

L’autor del text, dóna la paraula a la Saviesa. Caldria destacar-ne tres aspectes: 1) La Saviesa no parla de ella tota sola, sinó sempre en relació amb Déu, com si fossin inseparables. En la Bíblia no s’ha plantejat mai un Déu Trinitat, però sí que sembla que entre Déu i la Saviesa existeix una forta relació d’intimitat. 2) “Abans”, és un terme que es repeteix; es vol remarcar que la Saviesa ja hi era des de l’eternitat, abans de la creació. 3) La Saviesa juga un paper en la creació; si bé es troba sempre al costat de Déu, també “comparteix amb els homes les seves delícies” ... Déu està sempre present en la vida dels homes.

.....................................................................

Jn 16, 12-15

Al acostar-se la fi de la seva missió, Jesús veu que hi ha coses que els deixebles no poden encara comprendre. El llarg camí de la descoberta de Déu no ha pas acabat, no es pot entendre tot de cop, i és l’Esperit qui ens portarà pel camí de la veritat.

Més que una doctrina sobre la Trinitat, se’ns mostra una estructura trinitària de la salvació: la iniciativa ve del Pare, que envia el seu Fill; la realització històrica s’identifica amb el Fill, que s’entrega a la seva missió fins a la mort; l’actualització permanent d’aquest missatge és obra de l’Esperit, enviat per Jesús de part del Pare, i que habita en els qui creuen. L’Esperit té una funció didàctica, en relació a la paraula de Jesús, però no fa noves propostes.

Els evangelistes van reprendre les paraules de Jesús a la seva manera i en funció de la seva comunitat. L’Esperit Sant, que se’ns envia, ajuda el creient a adonar-se de la vigència d’aquestes paraules d’ahir, confrontades amb els esdeveniments d’avui; només així, l’Esperit pot mostrar-nos qui és Jesús i què espera de nosaltres.

Joan i Roser

les lectures de la festa de Pentecosta. 19 de maig

Ac 2, 1-11

La Pentecosta era una festa d’origen pagà, es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.

És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16).

L’Esperit fa caure totes les barreres que impedien la comunicació entre els homes de races i llengües diferents, i cadascú sent proclamar la Paraula de Déu en la seva pròpia llengua, doncs ja no s’expressa sols en la llengua del Temple, sinó a la de cadascú.

................................................................

Jn 20, 19-23

El do de l’Esperit, que Lluc situa en la Pentecosta, Joan en parla ja el vespre de Pasqua. Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida.

La pau de Jesús, és la de la Bona Nova, que transforma la por en joia, i que obre les portes a totes les nacions. Després ve el do de la missió “com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però els enviats han de ser transformats, per poder continuar l’obra de Jesús. “Alenà damunt d’ells”, semblant a l’alè de Déu al crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La por i la obscuritat del nostra interior, amb la presència de Jesús, es transformen en pau i alegria, amb la certesa que Ell està amb nosaltres.

La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles. Però el v. 23 desconcerta: “... quedaran sense perdó”. És difícil pensar que el Déu que ens mostra Jesús, pugui no perdonar; potser caldria interpretar que la missió seria proclamar la paraula del perdó i, de no fer-ho, seria deixar que el món ignorés aquest perdó, abandonar-lo al pecat i no complir la missió encomanada. S’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat. 
Joan i Roser

les lectures del 7è diumenge de Pasqua. Ascensió del Senyor. 12 de maig

Ac 1, 1-11  Lc 24, 46-53

Amb l’Ascensió, acaba l’evangeli de Lluc i comença Actes, encara que les paraules de Jesús no són pas les mateixes en els dos llocs. El primer relat és de comiat, el segon és com una empenta per seguir endavant sense Ell. En l’evangeli, la Resurrecció i l’Ascensió esdevenen en un sol dia (o potser dos): l’exaltació de Jesús, és inseparable de la seva mort i la seva resurrecció. Mentre que en Ac es relata una convivència del Ressuscitat amb els deixebles, que durarà 40 dies (=un temps de preparació).

Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari gens infreqüent en el món antic, que pretenien escenificar el final gloriós d’un personatge. A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre és endut cap el cel; així succeeix (2Re 2, 9-12) i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar el seu missatge. En seran testimonis amb la força de l’Esperit Sant, que baixarà damunt d’ells ... semblant a com va venir sobre Jesús, després del bateig en el Jordà, al començar la seva missió.

Tant en Lc com en Ac, Jesús diu als apòstols d’esperar, no fer res fins que siguin batejats amb l’Esperit: “no us mogueu de la ciutat ...”. Jesús els fixa un període d’espera, perquè tinguin temps de reflexionar i obrir-se a l’acció de l’Esperit.

El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu, com durant la travessia del desert, a la sortida d’Egipte (Ex 19, 9 i 16).

“¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; aquest és el missatge que se’ns vol transmetre.

És curiós que, al final de l’evangeli, els deixebles se’n tornen a Jerusalem “plens d’una gran joia”... quan Jesús se’n ha anat i es queden sols. Lluc vol mostrar que la gràcia de la resurrecció ja actua, és la convicció de que Jesús, encara que invisible, no deixa d’estar present en ells.

L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença una altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix. L’Esperit de Déu prendrà el relleu de Jesús, i donarà força als deixebles per anunciar la Bona Nova.   

Joan i Roser

les lectures del 6è diumenge de Pasqua. 5 de maig

Ac 15, 1-2. 22-29

Des del començament de la predicació a Antioquia, ja hi havia cristians d’origen pagà, però la relació amb els cristians jueus, va esdevenir difícil quan aquests pretenien imposar la llei jueva als pagans convertits, inclosa la circumcisió.

Això fa decidir a Pau i Bernabé recórrer a l’arbitratge dels apòstols de Jerusalem i, no pas fàcilment, arriben a un acord. “L’Esperit i nosaltres ...” (mostrant així la creença en la assistència de l’Esperit) decideixen que els cristians d’origen jueu, no han d’imposar les pràctiques jueves als cristians d’origen pagà, i els d’origen pagà, per respecte als jueus, procuraran seguir algunes regles alimentàries, per no torbar la convivència, ja que l’Eucaristia es celebrava en un sopar.

Cal fer un pas endavant, doncs amb Jesús s’està entrant en una nova aliança i cal superar la tradició jueva. També avui, hi ha grups que no volen canviar res de les pràctiques d’altres temps.

...................................................................

Jn 14, 23-29

Jesús sap el que passarà i ho accepta, no fa res per defugir-ho. Anuncia la seva partença, però ho presenta com el començament d’una nova presència. No ha pas de posar tristos als deixebles, doncs va cap el Pare.

Jesús insisteix sobre el lligam que l’uneix al Pare i, fins i tot, s’hi refereix en plural: “Qui m’estima ... vindrem (Ell i el Pare) a fer estada en ell”. Jesús és la Paraula del Pare, però és conscient que deixa uns deixebles que no l’han pas entès del tot, i d’ara endavant, serà l’Esperit Sant qui la farà comprendre, qui vindrà a acabar la seva obra. Serà una nova presència, que actua en el més íntim de la persona, una estada permanent a l’interior de qui l’aculli.

Quan Jesús se’n anirà, no els deixarà pas sols, i acaba el seu discurs amb una paraula de pau, que assereni el cor dels deixebles, torbats pels esdeveniments que s’apropen.

El text fa pensar amb el que deia Ireneu de Lió: Jesús i l’Esperit, són les dues mans de Déu, amb les que actua dins el món. 

Joan i Roser