"Vindran d'orient i d'occident, del nord i del sud, i es reclinaran a taula en el Regne de Déu...hi ha darrers que seran primers i primers que seran darrers"
Is
66, 18-21
Una
part dels deportats a Babilònia havien tornat, però la situació a
Jerusalem no era pas bona. L’entusiasme pel retorn, s’havia
tornat en desil·lusió: com recuperar les terres i cases ocupades
durant l’absència de 50 anys? com reconstruir el Temple? Isaïes,
però, anuncia un avenir radiant, i exalta el paper que adquirirà
Jerusalem, símbol de salvació i reagrupament, però no pas sols del
poble d’Israel, sinó de totes les nacions. Se’ns revela un Déu
disposat a reunir la gent de totes les nacions, a ser el Déu de
tots.
Llavors, el poble rep una
missió: anunciar a tots els pobles la glòria de Déu. Quan es diu
“veuran la meva glòria”, vol dir que el reconeixeran com a únic
Déu, com el Déu de tots, apreciaran la seva presència. El Senyor
trenca les antigues barreres, que mantenien les nacions paganes a
distància de Jerusalem i, per tant, del Senyor. Totes les nacions
(=tots els pobles, la humanitat) s’aniran integrant al poble de
Déu, fins i tot, alguns seran escollits sacerdots o levites,
prescindint de la seva raça o origen, fet realment revolucionari per
aquella època.
.............................................................................
Lc 13, 22-30
És
un relat a l’entorn de la pregunta “¿són pocs els qui se
salven?” La resposta de Jesús, però, trasllada l’atenció del
“quans”, al “com” ens salvarem. És una forma d’educar als
deixebles, passant de la curiositat a la saviesa, als vertaders
problemes que porten al Regne. Jesús els diu dues coses: 1) per
salvar-se, no és suficient pertànyer a un determinat poble, posa en
guàrdia al poble d’Israel per les seves pretensions de poble
privilegiat. 2) el que porta en camí de la salvació, és una
decisió personal de recerca del Regne de Déu, encara que comporti
passar per la porta estreta.
S’Insisteix en l’esforç
present, doncs després serà massa tard, i la porta estarà tancada.
La porta és estreta, encara que Déu la manté oberta, però
passar-hi representa un esforç, i cal lliurar-se de tot el que ens
ho impedeix, cal renunciar a tot el que ens engavanya, per poder
entrar en llibertat al Regne de Déu.
El Regne de Déu no és
un dret, sinó un do que està obert a tothom, vingui d'on vingui.
Les misses i les oracions són importants (“hem menjat i hem begut
amb tu ...), però no suficients, la religió ha d’impregnar tota
la vida. Això porta a un capgirament de valors humans i religiosos,
doncs pot ser que “els darrers siguin els primers ...”
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada