símbols cristians (2)

Dotze rivalitza en importància amb el set; els dos nombres han sortit del “tres” i del “quatre”, en són el producte (3x4) o la suma (3+4). El dotze correspon a realitats terrenals (recordant el quatre), però també segons una ascendència divina (recordant el tres). És el nombre de les tribus d’Israel, nascudes dels dotze fills de Jacob, nomenat Israel, i dins la Bíblia simbolitza el conjunt del poble de Déu. En els Evangelis, els Dotze són els apòstols, deixebles de Jesús.

Estripada d’un teixit és un signe de ruptura. En el text de la Passió, quan Jesús es dóna a conèixer “el gran sacerdot s’esquinçà els vestits” (Mc 14, 63), doncs considerava una blasfèmia el que deia Jesús, i amb el seu gest simbolitza el refús de la Bona Noticia. L’estripada de la cortina del Temple en el moment de la mort de Jesús (Mt 27, 51) s’ha interpretat com un signe de la ruptura de la Llei mosaica amb l’adveniment de Jesús, el nou Temple.

Foc és un símbol ambivalent: té un aspecte purificador, però també destructor. El seu poder incontrolable i la seva lluminositat esclatant, en fan una imatge de Déu. En “una flama enmig d’una bardissa ...” (Ex 3, 2) es manifesta Déu a Moisés.

Però el foc purifica i dóna vida: “ell (Jesús) us batejarà amb l’Esperit i amb foc” (Mt 3, 11). En el moment de la Pentecosta, és en forma de llengües de foc que es manifesta l’Esperit de Déu (Ac 2, 3).

Un cor inflamat és una al·legoria de la caritat.

Jou significa submissió i obediència. En la tradició bíblica es troba freqüentment la metàfora “del jou de la Llei”, del pes d’obeir els més de sis-cents manaments en que els mestres del Temple van “resumir” la Llei de Moisés.

En sentit figurat, el jou és el que fa ajuntar-se a un altre per caminar al mateix pas, enganxats a la mateixa tasca.

Jesús reprèn aquesta imatge per anunciar un altre jou, que reemplaça la Llei, i és més suau i una càrrega lleugera (Mt 11, 30), resumit en estimar Déu i al proïsme.

Llum Jesús és la llum del món (Jn 9, 5), que il·lumina els homes, substituint la llum de la Llei. El camí vers la salvació és una lluita contra les tenebres per portar els homes a la llum de l’Esperit.

La llum és símbol de benaurança, de prosperitat i de joia, que ve de Déu i que acompanya les manifestacions glorioses, com en la Transfiguració de Jesús (Mt 17, 2).

Mar és on habiten i actuen els poders demoníacs (Ap 7, 2). Però Jesús la domina, camina sobre el mar (Mt 14, 25), apaivaga la turmenta (Mc 4, 39). Jesús diu que farà als apòstols pescadors d’homes (Mc 1, 17), els trauran del mar, que és el mal, i es salvaran.

Menjar és alimentar-se per sobreviure físicament, però també es relaciona amb la vida espiritual. Menjar vol dir adherir-se amb el que menges, unir-se, acceptar-ho. En l’Antic Testament, aquesta idea era ja molt present, en que la Paraula es comparava amb un aliment: “l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca del Senyor” (Dt 8, 3); “Quan m’arribava la teva Paraula, jo la devorava, ella ha estat el goig i l’alegria del meu cor” (Jr 15, 16); “ ... Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel ... i porta’ls el meu missatge” (Ez 3, 1-4).

Jesús també s’expressa en aquesta línia quan diu “Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi i jo en ell” (Jn 6, 56). És adherir-se al missatge que ens va aportar la trajectòria de la seva persona (la carn) amb la seva Paraula, i el conjunt de la seva vida (la sang) fins a la mort.

Muntanya és el lloc on la terra s’eleva vers el cel, és el punt privilegiat de la trobada amb Déu. Moisés va rebre les taules de la Llei a la muntanya del Sinaí. Jesús es retirava a la muntanya a pregar (Mt 14, 23). Jesús explica a la muntanya les benaurances, “el sermó de la muntanya” (Mt 5, 1-12). També en una muntanya es produeix la Transfiguració de Jesús, on es revela que és Fill de Déu (Mc 9, 2).

Núvol pertany al cel, a la vegada llum i obscuritat inaccessible i impalpable. El núvol és una imatge de Déu invisible, però present. En un núvol, Déu es fa present durant l’èxode, es manifesta en la Transfiguració de Jesús, un núvol s’endugué Jesús en la ascensió.

Pa és un aliment essencial per sobreviure, i amb el cristianisme adquireix un significat propi del Misteri de l’Eucaristia, en que el cos de Crist és ofert com el pa de Vida. Jesús és el pa de vida (Jn 6, 35).

Pastor Déu es descriu com un pastor ple de sol·licitud pel seu ramat: els porta vers els millors pasturatges (Sl 23, 1-4). Dins la literatura universal, el pastor és la figura tradicional de guia d’una comunitat, i en l’Antic Testament, a vegades es critica la infidelitat a la seva missió (Ez 34, 2-10).

Jesús és el Bon Pastor que ho sacrifica tot per trobar l’anyell perdut (Mt 18, 12-14), i és omplert de misericòrdia per les ovelles perdudes, sense pastor (Mc 6, 34).

Peix els primers cristians representaven el Crist amb el símbol d’un peix, una manera d’afirmar la seva fe en el Crist. El mot “peix”, en grec ICHTUS, en la transcripció llatina està format per les inicials de Iesou Christus Theou Uios Soter = Jesús Crist Déu Fill Salvador. Un símbol dins el sentit d’un veritable credo.

Això explica la presència de l’esquema d’un peix en algunes imatges cristianes.

Porta oberta o tancada, la porta és el punt de pas vers un altra lloc. Segons la paràbola del pastor (Jn 10, 9), Jesús, des d’ara, és la porta on el qui creu entrarà dins la plenitud de la vida. Aquesta porta és la de la Casa del Pare ... però és estreta i alguns no hi podran passar (Lc 13, 24).

Joan Minguella