I cridaven: "Crucifiqueu-los, crucifiqueu-los!"

Quedaven ja pocs dies per arribar a Setmana Santa ,en Paco tornava de la feina després d'un llarg dia de treball pensant en les vacances que aquest any serien més llargues doncs, a la seva ciutat havien decidit que el Dijous Sant fós festiu. Abans d'entrar a casa va obrir com sempre la bústia. Entre les cartes va trobar un avís de Correus per recollir una carta certificada del Ministeri de Justícia.

María, com cada dia, ja ha havia fet el dinar i l'estava esperant. Paco li va ensenyar l'avís de correus amb preocupació dient què voldran aquesta gent. Potser havien comès alguna infracció greu. María li va aconsellà que anés el més aviat possible a recollir-la.

Al dia següent Paco va anar a l'oficina de Correus on hi havia centenars de persones fent cua per recollir la mateixa carta. Havien estat convocats dimecres que ve, a un judici Internacional per jutjar a milers de persones. La carta venia signada, entre altres, per uns tal Àngela, François i David.

A la cua s'escoltaven molts comentaris. Perquè m'han convocat a mi?, hi haurà gent més professional per a aquests casos! Encara sort que la convocatòria és per abans del diumenge de Rams, perquè nosaltres ja teníem planejat sortir el cap de setmana.

Es va trobar a Oscar , Francisco i Angel. Ells sabien de que anava el judici. Havien estat treballant amb alguns dels encausats i sabien els motius del Judici. Li van dir que era molt important que no fallés el dimecres.

I va arribar el dimecres, després de molts dies de no ploure, va clarejar plovent. Paco va mirar al cel i li va demanar a Déu que l'ajudés especialment aquell dia.
El judici va començar puntual com correspòn. El jutge va demanar que els encausats es presentessin ja que la majoria anaven indocumentats. Entre ells hi havia Adil, de Síria, que havia perdut a la seva esposa i els seus cinc fills en el seu exili, Benjamin, de Ghana, que havia caminat durant dos anys per arribar a la costa i poder creuar el Meditarrani, Rania, de Damasc, amb els seus tres fills, el seu espòs els està esperant a Alemanya.

El jutge els fa solament dues preguntes: què heu fet? què voleu?
Es miren entre ells i no saben què respondre. Les seves cares ho diuen tot. Mostren cansament, esgotament, dolor, tristesa, descomposició, tortura. Moha, el més atrevit s'aixeca i contesta al jutge:

“Tan sols demanem menjar perquè estem famolencs i sabem que vostès en llencen molt!
Tan sols demanem beguda perquè estem assedegats després de beure tanta aigua salada!
Tan sols demanen posada perquè vostès tenen moltes cases buides!
Tan sols demanem roba perquè vostès tenen molts armaris plens de roba que els sobra!
Tan sols demanem que els infants que han sofert hipotèrmia en creuar el Mediterràni, puguin ser assistits!
Tan sols demanem que si han empresonat a alguns de nosaltres, facin justícia!
Tan sols demanem un enterrament digne per als nostres éssers estimats que hem perdut!”

Paco i els altres que han estat convocats s'han quedat pàl·lids al escoltar en Moh. Les seves mirades estan totes fixades en Àngela, François i David que són els portaveus del jutjat. A l'hora de deliberar se senten comentaris com “això quan pot costar? on els situem que no ens molestin? això cal solucionar-ho abans de Setmana Santa!

Finalment parla el jutge: “Realment, no veig en vostès cap culpabilitat. Durant els propers dies, com a tard la setmana vinent, els seràn lliurats uns diners a un país on ja hi ha diversos milions de persones com vostès perquè puguin ser atesos. En els nostres pobles no tenim les solucions que vostès demanen ,ni tenim un projecte de vida per a cadascú de vostès.

Ha parat de ploure, el dia és trist, Paco no ha pogut aguantar més i se n'ha anat abans d'acabar, s'ha sentit totalment impotent, això és intolerable, es dèia, cal fer alguna cosa.

Demà dijous tornarà a la vida quotidiana, té clar que no serà igual, aquest dimecres l'ha marcat. A part de resar, abans d'anar-se'n al llit, caldrà fer alguna cosa més!

Jaume Ventura