Ha 1, 2-3, 2-4
A finals del segle VI aC, el
poble del Nord sofreix una opressora ocupació pels babilonis. Aquesta situació
provoca angoixa i desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el
sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu del poble i portaveu de
Déu. És una crida de socors davant de tanta violència, però també davant el
silenci de Déu.
La resposta del Senyor no li fa cap
retret per les seves queixes, però tampoc li respon a les seves preguntes, el
per què, sols reafirma que no abandonarà mai al seu poble; Déu pot ser
silenciós, però no pas absent, resta sempre al nostre costat. Déu fa una crida
al just, a la fidelitat i a la confiança. S’escrivia “sobre tauletes” allò que
es desitjava conservar, per recordar-ho, i això és el que el Senyor recomana a
Habacuc: el que escriu s’acomplirà, però quan Ell decideixi. Encara que no ho sembli, l’invasor orgullós
anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva fidelitat, viurà.
.....................................................................
Lc 17,
5-10
Jesús es
dirigeix d’una manera particular als apòstols, que tendeixen a pensar que si la
seva fe fos molt gran, serien més eficaços, i conscients de la seva feblesa
demanen a Jesús: “augmenta’ns la fe”. Jesús recolza el seu ensenyament amb unes
paràboles; no respon directament al que li demanen, proposa una relació entre
la fe i el servei.
En
la primera paràbola, els mostra que és suficient una fe petita com un gra de
mostassa, perquè tot sigui possible. El gra de mostassa és la llavor més
petita, però un cop sembrada, és la planta més gran de l’hort, i la morera és
un arbre d’arrels molt profundes, difícils d’arrencar. A partir de la nostra
modesta aportació, de la nostra disponibilitat, Déu pot fer grans coses. La fe
és un do de Déu que ens pot portar a donar fruits.
En
la segona paràbola, Jesús dóna un exemple de servei, posa els apòstols en la
hipotètica situació de l’amo d’un servent, per portar-los després a identificar-se
amb aquest servent. L’autoritat no es pot exercir en benefici propi, tindrà de
ser un servei, a la manera del servidor que compleix el seu deure, sense
esperar res a canvi: és la gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva
dels mèrits o de les recompenses.
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada