diumenge I d'Advent

Is 2, 1-5

Enmig de la turbulència política, social i religiosa que li toca viure, Isaïes vol despertar en el poble l’esperança d’un temps millor, i ho presenta amb dues imatges. Cada any, per la festa de les Tendes, Jerusalem queda plena de gent, que ve de tot arreu i, en base aquest aplegament, en prefigura un altre, i anuncia que vindrà un dia que aquest peregrinatge a l’entorn de la muntanya del Senyor, reunirà tots els pobles i nacions, sense excloure ningú.

Però, perquè esdevingui això, segona imatge, cal superar la violència, convertint les armes en instruments de treball: amb les espases forjaran relles per llaurar, i de les llances en faran falçs per segar.

Esperant aquest dia, el profeta convida a seguir l’ensenyament del Senyor i caminar a la seva llum.

..........................................................................

Mt 24, 37-44

El text ens parla del retorn de Jesús al final de la història, i insisteix en la ignorància, tant del dia com de l’hora.

Jesús s’anomena, per tres vegades, “Fill d’home”, i cal buscar-ne els orígens en un text de Daniel (Dn 7, 13-14): “... vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home ...”. Si bé aquesta expressió vol dir simplement home, també llegim que venia “amb els núvols del cel” que, en llenguatge bíblic, vol dir-nos que pertanyia al món de Déu. Quan Jesús parla d’ell com a Fill d’home, anuncia el seu paper de Salvador, de portador del destí de tota la humanitat.

Per il·lustrar la vinguda del Fill de l’home, Jesús la posa en paral·lel amb Noé i el diluvi. Hi ha diverses semblances: un esdeveniment sobtat, que ningú esperava; hi ha una selecció, Déu separa el grup de Noé, que troba just, de la resta del poble; el diluvi apareix en una situació de normalitat, de despreocupació per part del poble; cal prendre mesures, com fa Noé, que es dedica a la construcció d’una arca, que li permetrà afrontar el diluvi.

Després, Jesús proposa dues situacions quotidianes, normals pels jueus, per poder mostrar que una aparent igualtat, en criteri humà, no és pas sempre el criteri de salvació, que va al fons de les persones. Finalment, el “vetlleu” queda il·lustrat amb una paràbola: el Senyor vindrà com un lladre a la nit. Hem d’estar sempre a punt, doncs no sabem ni el dia ni l’hora, i aquesta vinguda és el pas cabdal per la trobada definitiva amb Déu.  

Joan i Roser

diumenge XXXIV durant l'any. 20 de novembre

Tu, Senyor, no domines sinó que t'abaixes,

no disposes de la vida dels altres

sinó que lliures la teva i ens fas néixer de nou

2Sa 5, 1-3

És per etapes que David esdevé rei de tots. Primer, és ungit per Samuel, en nom de Déu (1Sa 16, 13); després de la mort de Saül, és escollit rei per la tribu de Judà (2Sa 2, 4), el Sud, amb capital Hebron. Al Nord hi regna el fill de Saül que, uns anys després, és assassinat. Llavors, finalment, les tribus del Nord van a trobar David, i es produeix la unió de totes les tribus, que fan aliança a l’entorn de David.

“... i l’ungiren rei d’Israel”, amb que es vol mostrar que aquesta unió és designi de Déu, donant a David el títol de Messies, que vol dir “l’ungit”. Déu l’ha escollit i li ha fixat una tasca: “pasturaràs Israel ...”, tindràs cura de que Israel vagi pel bon camí. Però amb l’exili a Babilònia desapareixen els reis, i neix l’esperança de que Déu n’enviarà un altre. Mil anys després de David, Jesús serà nomenat “Fill de David”, inaugurant el regne definitiu, i es dirà de sí mateix “Jo sóc el bon pastor”.

..........................................................................

Lc 23, 35-43

El poble es limita a contemplar, en silenci, Jesús crucificat, però els dirigents es mofen d’ell, els soldats se’n riuen i un dels altres condemnats l’injuria. Tothom esperava un nou rei a l’estil de David (triomfant i poderós), però Jesús és tot el contrari del que esperaven.

Jesús és interpel·lat per tres vegades: “Si tu ets ...”. Cadascú ho fa a partir de la seva situació personal: els caps religiosos, que esperaven el Messies, els soldats, que els deien que Jesús era rei, i el malfactor que volia salvar-se de la mort. Tots volien que Jesús fes quelcom d’extraordinari ... com en les temptacions al desert; però aquí, Jesús no diu res.

La referència al “vinagre” que li ofereixen, forma part de l’escarni. Podem llegir en el Sl 69, 22: “quan tinc set, em fan veure vinagre”.

 Tothom sembla estar-hi en contra, però, un dels malfactors afirma que Jesús no ha fet res de mal, reconeix la seva reialesa, i li demana ajut. Van crucificar Jesús com un rei (així ho diu el rètol), però sols un dels lladres intueix que es tractava d’un regne diferent, i li diu “recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” ... “avui seràs amb mi al Paradís”, li respon Jesús, on conviuran Déu i els homes.

Joan i Roser

diumenge XXXIII durant l'any. 13 de novembre

Ml 3, 19-20

Després l’entusiasme pel retorn de l’exili a Babilònia, les decepcions s’acumulen, i el relaxament deteriora les costums i la fe, tant dels sacerdots com del poble. Veuen els seus camps ocupats per estrangers, l’abundància de cultes pagans i el Temple destruït ... ¿on és Déu?

És aleshores quan el profeta Malaquies llança el seu crit d’esperança. S’esforça en tornar la moral al poble, i els diu que Déu prepara la seva vinguda, “el dia del Senyor ... abrusador com un forn”, imatge de l’amor infinit de Déu ... que abrusa. Això, però, no impedeix que es parli també d’un judici, en una imatge ambivalent del sol: llum i calor. Uns cremaran com la palla, però d’altres veuran brillar la llum de la salvació, enmig de la foscor, el dolor i la mort.

Aquesta ambivalència es dóna en tothom, tots tenim coses bones i dolentes, i cal esperar que el sol de Déu cremi les dolentes, com la palla, i faci germinar les bones amb la seva llum.

..........................................................................

Lc 21, 5-19

Un grup remarca la grandiositat del Temple, que és símbol de la que ostenten els escribes i mestres de la Llei, identificats amb les estructures socials, polítiques i religioses d’Israel; són més importants els sacrificis i rituals, que la misericòrdia i la justícia social, que són les actituds que demana Déu. És per això que Jesús diu que el temple serà destruït, doncs no promou una relació adequada amb Déu i els germans, sinó que porta a divisions socials i injustícies. Llur fe, llur religiositat, es recolza en aquestes pedres ... però d’això no en quedarà pedra sobre pedra, els diu Jesús.

Es trobaven bé en el “sistema” del Temple, però Déu no mira les grandeses de pedra, ni els magnífics ex vots, sinó que busca un poble on poder-hi habitar. La vinguda del Senyor, fa passar aquest món dins l’eternitat de Déu, i això representa un capgirament, que s’expressa, simbòlicament, amb un llenguatge apocalíptic.

En aquesta situació caòtica, amb la que respon Jesús, Lluc s’inspira en l’ambient real que viuen els cristians en l’època en que ho escriu. Jesús, també, els vol prevenir del possible engany amb falses promeses, que els portés a abandonar la tasca i la lluita, deixar-ho córrer ... però cal continuar. Els deixebles seran perseguits, però el mateix Jesús els donarà saviesa per resistir-ho ... i “amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”. Paraules d’encoratjament pels cristians de tots els temps.

Joan i Roser