30/11/17

Interessant reflexió d'Agustí Borell en el Butlletí de l'Associació Bíblica de Catalunya                                              

 L'Evangeli és novetat

            La reforma de l'Església és necessària sempre. Ho és perquè la societat canvia contínuament, i l'Església ha de viure inculturada i encarnada, per tal de poder expressar els valors permanents de l'Evangeli amb el llenguatge i amb les formes culturals que siguin comprensibles per a la gent de cada temps i de cada lloc. Tanmateix , hi ha una raó profunda que convida al cristianisme a viure en una actitud permanent de renovació, i és el mateix missatge evangèlic: L'Evangeli és un anunci de novetat. El Papa Francesc ho recorda amb freqüència; en una homilia a Santa Marta (5 setembre 20149, deia: "Què ens porta l'evangeli? Alegria i novetat. Novetat, novetat, a vins nous, bots nous".[...]
            Jesús recorre al llenguatge de la novetat per referir-se al seu missatge i a la seva presència en el món: "Ningú no cus a un vestit un pedaç de roba sense tractar: el pedaç nou estirarà la roba vella i es farà un esquinç més gros. I ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentarà els bots i es farien malbé bots i vi. A vi nou, bots nous." (Mc 2,21-22). [...]
            Com a creients en Crist, doncs, ens hem de sentir convidats a una renovació contínua, sense tenir por de canviar tot allò que calgui en les nostres formes i estructures per tal de fer la nostra vida i la de les nostres comunitats més evangèlica i més significativa. El Papa Francesc diu a Evangelii Gaudium: "Crist és l'<> (Ap14,6) i és el mateix ahir i avui i per sempre>> (He 13,8), però la seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font constant de novetat" (EG 11)

 Agustí Borrell

Butlletí de l'Associació Bíblica de Catalunya

127. setembre 2017

24/11/17

Setmana XXXIV de durant l’any

Setmana XXXIV de durant l’any. 26 de novembre del 2017
Ez 34, 11-12. 15-17


              El profeta s’esforça per tornar l’esperança als deportats a Babilònia i, per explicar la sol·licitud de Déu pel seu poble, utilitza la imatge d’un pastor, el Bon Pastor que vetlla per les seves ovelles. El poble, sotmès a la deportació, lluny de la seva terra, es creia abandonat del Senyor.
              Una bona notícia és que Déu resta fidel a l’Aliança, i “Jo mateix” (ho repeteix tres vegades), Déu mateix, aplegarà totes les ovelles en una bona pastura, fins i tot les que “s’havien dispersat el dia de núvols i boira” i, com un bon pastor, les pasturarà “totes amb justícia”.
              Tradicionalment, els reis d’Israel s’atribuïen el títol de pastor, de pastor que conduïa el seu poble, però ara és Déu qui els conduirà.
.......................................................                                                                                    
Mt 25, 31-46

              El text ens parla de la trobada final amb el Fill de l’Home. “Tots els pobles es reuniran davant seu”, tots els pobles, fins i tot els que mai han sentit parlar del missatge de Jesús.
               En un marc apocalíptic del judici final, es descriu, en forma de paràbola, com el Rei-Pastor farà la tria de les ovelles (els bons, símbol de virtut i submissió) i els cabrits (els dolents, símbol d’agressivitat i desobediència).
              Jesús es fa a la vegada germà i defensor dels més pobres, fins a identificar-se amb ells. Això fa comprendre l’astorament d’alguns, al sentir les paraules del Senyor ... però ¿Quan vàrem fer tot això? si ni el van conèixer ... doncs quan ho vareu fer als demès, als que ho necessitaven.
              Alguns es sorprenen de descobrir que estaven propers al Crist sense saber-ho. Uns altres descobreixen, una mica tard, que el seu lligam amb el Crist era fictici, el servien amb paraules, però no pas amb fets.  Ser just, per Jesús, és donar a qui ho necessita. Tot deixeble ha de saber que no es pot dissociar l’amor a Déu i l’amor al pròxim.     
Joan i Roser
                            

22/11/17

Cal encara parlar de Déu?

Cal encara parlar de Déu?

Podem parlar de Déu a aquells que no hi creuen? O que són d’una altre religió i no ens demanen res? Portar la Bona Nova fins els extrems de la terra no és pas un manament, però per tot cristià, sí una necessitat interior. No es tracta d’imposar, ni importunar, sinó de fer compartir. Aquest moviment natural de la vida de fe, es modifica segons les circumstàncies. És en aquest sentit que avui es parla de “nova evangelització”.

Però com enfocar aquesta missió d’anunciar, d’evangelitzar? Sant Pere ja deia que l’Evangeli cal que sigui anunciat amb humilitat. I ja en temps més recent, el papa Francesc assegura que “l’Evangeli es proclami sempre en camí, mai assegut, sempre en camí: que sigui en camí físic, en camí espiritual, o dins el camí del sofriment”. Per parlar de Déu a aquells que no hi creuen, “no s’hi ha pas d’arribar amb un estendard, per així imposar un punt de vista, ni amb un sentiment de superioritat, d’aquell qui en sap molt, enfront d’aquell qui no en sap res”.

Cal proclamar l’evangeli amb unes pròpies actituds, amb el que un fa al llarg del camí, sense necessitat de parlar-ne asseguts, a no ser que t’ho demanin.

M’ha fet recordar amb el que explicava un teòleg protestant en el pròleg d’un llibre seu. Formava part del grup que escrivia la TOB (traducció ecumènica de la Bíblia en francès) i deia que no estava d’acord amb el que havia proposat un altre membre del grup, un jesuïta, en l’última reunió. Veu venir aquest jesuïta, i li diu que no compartia el que havia dit, i ell li contesta que tampoc entenia les seves propostes ... i amb calma li diu “seiem i parlem-ne” ... i “ens vàrem posar d’acord”.

Joan i Roser







18/11/17

Setmana XXXIII de durant l’any. 19 de novembre del 2017
Pr 31, 10-13, 19-20, 30- 31


              Es el final del llibre dels Proverbis i, d’alguna manera, se’ns retrata la dona ideal, que ha fet fructificar els seus talents. Però més que un elogi de la bona esposa, és un elogi del treball que du a terme amb responsabilitat. El secret de la felicitat, esta fet de coses humils i modestes, de la nostra vida de cada dia.
              Dues coses es volen posar en valor, que son com les benaurances de la dona: benaurada tu que veneres el Senyor, i benaurada ets perquè amb el teu treball crees benestar.
              Podria semblar, d’entrada, que es vol fer lloança d’una dona de la llar (que no atrau pas massa actualment), però si analitzem altres versets del text, es mostra el seu rol social participant en activitats comercials (v. 16-18) i també en obres de caritat (v. 20). Se’ns vol mostrar una dona activa i complerta, plena de saviesa, i que dóna al seu entorn l’única cosa que Déu espera per la humanitat: la benaurança.
.......................................................                                                                                    

Mt 25, 14-30

             
En un moment en que Jesús es disposa a afrontar la mort i a confiar la futura Església als deixebles, la lliçó de la paràbola és clara: encara que el seu retorn es faci esperar, els deixebles hauran d’administrar el tresor de la seva Paraula, i prendre les iniciatives que calguin per produir fruits.
              La nova vinguda del Fill de l’Home, serà una mena de test per tots els seus seguidors, a qui reparteix els seus bens, cadascú segons les seves capacitats. Déu ens fa confiança, la sola cosa que ens demana és fer el que ens sigui possible pel Regne, fins i tot assumint riscos, que és el que fan els dos primers servents per aconseguir doblar la suma confiada. El tercer servidor, però, no s’arrisca de perdre el que el senyor li ha donat, a qui considera exigent i té por d’ell, no confia en ell.
              Tant al qui havia rebut 5 talents, com al que 2, el senyor els diu el mateix, la recompensa és la mateixa, el què compta és produir fruit, no es tracta d’una valoració matemàtica dels beneficis. El qui havia rebut un sol talent, no aprofita les possibilitats que se li ofereixen, i acaba perdent, fins i tot, el que tenia, per la manca de confiança. A vegades també ens passa que, davant de petites coses, tendim a no fer res.  
              Els talents, la Bona Nova que ens aporta Jesús, és dotada de múltiples possibilitats, que cadascú ha de fer fructificar segons la seva capacitat.   


Joan i Roser

10/11/17

Setmana XXXII de durant l’any.

Setmana XXXII de durant l’any. 12 de novembre del 2017

Sv 6, 12-16  

               És un llibre escrit en grec, cap els anys 50 aC, a Alexandria d’Egipte, per un jueu desconegut, i no pas per Salomó. Però qui és la Saviesa? Seguint tot el llibre, no queda cap dubte: la Saviesa és Déu mateix, en tant que s’ofereix als qui creuen, inspirant la seva conducta; ve a l’encontre dels qui la busquen i l’estimen.

               En el text d’avui, s’hi poden trobar tres punts: 1) la Saviesa és lo més preuat del món: “és resplendent i no s’apaga mai”, 2) està al nostre abast: “la troben tots els qui la cerquen”, i 3) però ella també ens busca: “ronda sempre buscant els qui se la mereixen”; per què hi hagi una veritable trobada entre dos éssers, cal que els dos la desitgin. 

               La Saviesa està al nostre costat, sense que a vegades en siguem conscients, està asseguda al portal de casa, sols cal obrir la porta per trobar-la. 

..............................................................                                                                                          
Mt 25, 1-13

              
               Jesús ens convida a traslladar-nos al final del nostre viatge, a l’acompliment del Regne del cel, que esdevindrà com un vespre de noces, en que l’espòs serà el mateix Jesús.
             
                La paràbola ens situa dins el context d’unes noces, segons les costums d’Israel, en que un grup de noies amb torxes, doncs era de nit, esperaven l’espòs per acompanyar-lo a la festa. El retorn de Jesús es feia esperar, una situació difícil per la fe de les primeres comunitats, com la de Mateu, que el creien imminent. Aquí el retorn de Jesús es presenta com una festa, però com una festa que cal preparar i esperar.
            
               L’oli és símbol de fidelitat a la paraula de Jesús, al manament de l’amor; és quelcom que cadascú ha de viure personalment. D’aquí ve que les noies assenyades no puguin compartir l’oli amb les insensates, no és per egoisme, és perquè ningú pot viure la fidelitat d’un altre, cadascú ho ha de fer ell mateix.
             
              Es tracta d’una paràbola escatològica, amb un tema fonamental que és la vigilància: “vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. Es posa èmfasi en la comparació entre dos tipus de noies, les previsores i les irreflexives; cal estar preparat per una possible llarga espera, encara que no sempre és fàcil.

Joan i Roser  
              

7/11/17

L’ESGLÉSIA BUIDA

624   L’ESGLÉSIA BUIDA    (Jesús Renau)
            Quan acaba la missa, el mossèn, revestit amb els hàbits de la celebració, es col·loca a la porta del temple i va saludant la gent, comentant algunes coses i fins fent una mica de broma. Després va a la sagristia, mira d'endreçar-ho tot i, quan ha acabat, va a la capella del Santíssim per meditar i descansar una estona. L’església és buida i se sent, lluny, la remor del barri.
            Com és que la major part de la gent que participa de l’Eucaristia són de la tercera edat? Sort que venen, i no són els mateixos de fa 10 anys, que molts ja no poden o han passat a la casa del Pare. I on són aquells joves de fa pocs anys, que venien amb guitarres i feien cantar la gent? Molts han marxat a cercar feina. Altres... són bona gent, i actius, sens dubte, però ja fa temps que no venen, ja no es casen i molts ni bategen els seus fills. En què hem fallat? Hem fet malament alguna cosa important? No és la primera vegada que es planteja aquesta pregunta, i no serà la darrera.
Molts ens hem fet aquestes preguntes. Les respostes també són abundants. Unes miren sobretot cap a l’interior de l’Església. Altres, cap a la cultura de vida que ens marca la societat. Resulta molt complex trobar respostes.
El mossèn es queda adormit, però no per gaire estona. El desvetllen els passos d’una velleta que entra amb una menuda llàntia encesa, la col·loca a prop de l’altar, diu unes paraules inintel·ligibles i va marxant cap a la sortida.
El mossèn s'alça , s’apropa a la senyora i li pregunta: Què li demana a Déu amb aquesta llàntia? Ella respon: No res, tan sols li dic “Torno a casa a cuidar la meva germana, però em quedo aquí en aquesta flama”.
Ara el mossèn mira l’església i la torna a veure plena. No és qüestió de xifres, sinó d’amor i de fe.
...... ens ha fet recordar que, ja fa molts anys, de camí per França, varem entrar en una petita església d’un poble, on al costat de l’altar hi havia una tauleta amb uns petits ciris, i un escrit a mà que deia : “si ara al anar-te’n encens abans un d’aquets ciris, és com si amb la seva llum, encara anés continuant la teva oració” ... i ho vàrem fer.
Escrit enviat per en Joan i la Roser



4/11/17

Setmana XXXI de durant l’any. 5 de novembre del 2017

Ml 1, 14b – 2, 8-10

              Estem en el segle V aC, en que el domini persa els ha tornat de l’exili a Babilònia. Hi ha un ambient de relaxament moral i religiós, i el poble ha perdut la il·lusió del retorn. Els sacerdots jueus interpretaven la Llei en profit seu, i la majoria es preocupava més per enriquir-se i ocupar terres, que recuperar els fonaments ètics i socials del nou Israel.
              Comença el text amb “Jo sóc un gran rei”. És el títol que es feien donar els reis d’Assíria en els seus temps de glòria; no és estrany, doncs, que el profeta ho apliqués al Senyor, per afirmar que sols hi ha un gran rei veritable, el Déu d’Israel.
              Malaquies, llavors, denuncia les arbitrarietats de la casta sacerdotal (tribu de Levi) que s’aprofitava de la gent humil, sense el més mínim sentit de justícia, i això era violar l’Aliança, i és a ells a qui farà els més durs retrets i amenaces: “faré que el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia”. Però també dirigeix una crítica al poble, “deslleials els uns amb els altres”.
..............................................................                                                                                          
Mt 23, 1-12

              Adreçant-se Jesús “a la gent i als deixebles”, exposa els paranys en que han caigut els mestres de la Llei i fariseus, a qui reconeix que “s’han assegut a la càtedra de Moisès” i cal escoltar-los, ja que és gràcies a ells que les prescripcions de la Llei són conegudes. Però les han transformat en una religió de normes, d’esclavatge, preocupats per l’ortodòxia, i descuiden els principis de justícia. El poble els ha d’escoltar, però cal “no actuar com ells actuen”, doncs: 1) diuen però no fan, hi ha una contradicció entre la seva conducta i el que ensenyen al poble, 2) practiquen l’autoritat com un poder i no com un servei, 3) es volen fer notar, fer-se veure, s’allarguen les filactèries, on hi havia escrits passatges de la Llei, i portaven com una marca en el front i en el braç esquerra a nivell del cor, però sense que el cor quedés tocat per aquestes paraules, i 4) es creuen importants, volen ocupar els primers llocs, els agraden els honors.
              Després d’aquesta enumeració de defectes, el text torna a “però vosaltres”, en que Jesús ens convida a una nova manera de viure i relacionar-se: de mestre, de pare i de guia només n’hi ha un. Lluny d’atribuir-se títols, que sols pertanyen a Déu i al Crist, cal convertir-se en un humil servidor dels germans. La comunitat cristiana, quan s’escriu l’evangeli de Mateu, tenia ja una certa estructura, i es vol posar en relleu la manera com cal acomplir aquests serveis. Són unes paraules adreçades als que exerceixen responsabilitats dins les comunitats d’aquell temps ... com també a les d’ara.       

Joan i Roser