23/12/17

Setmana IV d’Advent

Setmana IV d’Advent. 24 de desembre del 2017                                                                                  

2Sa  7, 1-5, 8-12. 14a.16  


              Caldria situar la profecia de Natan en el seu context. David, un petit pastor, ha esdevingut un gran rei. Ha aconseguit reunir les tribus del Nord i del Sud, i s’ha instal·lat a Jerusalem, on habita en un palau, i creu que hauria de construir un temple per acollir l’Arca de l’Aliança, la presència de Déu ... però, durant la nit, Déu manifesta a Natan el que Ell en pensa de tot això, una resposta en dos punts: d’entrada un refús, i després una promesa.
              Déu no necessita una casa, les nostres construccions no afegeixen res a la seva grandesa. L’Arca de l’Aliança no era més que un signe visible de la presència de Déu enmig del poble; però la seva presència real no es deixa de produir encara que estiguin lluny de Jerusalem, en el exili uns segles després, o amb el temple destruït.
              La promesa del Senyor, és que farà un casal per David ... i no pas a l’inversa, David una casa per Déu. En hebreu, casa podia ser un habitatge familiar, però també una dinastia en el sentit d’una descendència.
              La profecia ens vol dir que Déu donarà una descendència a David, mantindrà el seu llinatge. Una tradició posterior, interpretarà aquesta promesa  relacionant el Messies com a un descendent de David: Jesús acompliria les promeses de Déu. 
 .......................................................                                                                                  
 Lc 1, 26-38 
           
 Aquest text de Lc és un relat teològic; l’inici de la vida de Jesús, és narrada com l’acompliment de l’Escriptura. L’infant que naixerà serà un vertader rei d’Israel, “Déu li donarà el tron de David”, on cal entendre que serà una conseqüència de la promesa feta a David, a través de Natan. Però no serà fill adoptiu de Déu, com els altres reis, sinó Fill de Déu d’una altre manera ... ell serà sant, i la santedat no era pas la característica principal dels reis.
              Lluc vol insistir en el fet de que aquest infant no té un pare humà, és “Fill de Déu”, i aporta dues proves: 1) Maria diu que no coneix home, és verge, i 2) “li posaràs el nom de Jesús”, adreçant-se a la mare, cosa del tot inhabitual, doncs és el pare qui dóna el nom a l’infant. Cal recordar Joan Baptista que, malgrat que el pare era mut, és ell qui confirma el nom que li posaran.
              Cal remarcar que l’acció de Déu es manifesta fóra del Temple, enmig dels pobres, tant en l’anunci a Zacaries com a Maria. Déu no es fa home en contra de la voluntat dels homes, Maria accepta.
              Es podria meditar sobre el fet que tots som escollits per Déu (com Maria) per encarnar la seva voluntat i justícia, encara que, a vegades, se’ns faci difícil copsar en què.

Joan i Roser