Diumenge XVIII de durant l’any. 5
d’agost del 2018
Ex 16, 2-4.
12-15
Després de passar el mar a
peu sec, comença pel poble el pelegrinatge dins el desert, lloc de set i fam.
Se’ns vol recordar que el desert és la carència de tot, i a tothom pot arribar,
un moment o altre, aquest desert. El poble reclama menjar a Moisès, però és
contra Déu que murmura (al país d’Egipte menjaven fins a saciar-se). Déu
escolta el poble, l’ha posat a prova, comprèn les recriminacions, i li envia
aliment.
El poble d’Israel, en aquesta
situació, pot experimentar com Déu ajuda als que en Ell confien. Déu es cuida
del poble, l’alimenta i l’educa.
............................................................................
Jn 6, 24-35
És bo de veure com la gent
busca Jesús ... actitud digne de ser imitada. Segueixen Jesús perquè satisfà
les seves necessitats naturals: cura malalts i dóna menjar. Però el signe del
pa que va compartir tota la multitud, no és suficient per generar-los la fe, no
han entès lo essencial. No acaben d’entendre la missió salvadora de Jesús:
“¿com hem d’actuar ...?” pregunten ... “creure en aquell que Déu ha enviat”,
els respon Jesús.
Jesús vol fer-los passar del pa que
alimenta el cos, al que és font de vida; però els qui l’escolten no l’arriben
pas a entendre. Llavors demanen a Jesús un senyal per convenç-se’ls, i fan
referència al mannà donat per Moisés al desert. Però és el Pare qui dóna el pa
que baixa del cel, i “jo soc aquest pa que dóna vida”, els diu Jesús.
Aquest discurs del pa de vida, fa
pensar en el pròleg de l’evangeli de Joan, en que presenta Jesús com el Verb
que ha vingut al món a portar-hi la vida, “el qui és la Paraula s’ha fet home
...”. Sovint, en l’Antic Testament, la Paraula es compara a un aliment: “...
l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca de Jahvè” (Dt 8,
3).
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada