Diumenge XXII de durant l’any. 2 de
setembre del 2018
Dt 4, 1-2.
6-8
Se’ns
presenta el particular caràcter de tot el Deuteronomi: “escolta” i “practica”,
i així “viureu” i “posseireu” el país del Senyor; el secret està en obeir els
manaments de Déu. Déu ha volgut mantenir-se a prop del seu poble, donant-li una
Llei, una regla de vida.
El text va
ser escrit molts anys després de la mort de Moisés. En realitat es diu el que
es creu que diria Moisés, en les condicions d’aquest temps. Si l’autor
insisteix en que no s’ajunti ni es tregui res, és que quelcom d’això deuria
passar. Aquesta tendència a inventar-se normes, doncs, ve de lluny.
El
text sona a retret; si bé Déu ha mantingut la seva promesa, el poble no pot pas
dir el mateix, han estat temptats per les religions dels seus veïns. Es per
això que si viuen guardant els preceptes
del Senyor, els pobles els tindran per assenyats i intel·ligents.
...................................................................
Mc 7, 1-8,
14-15. 21-23
No
es tracta de discutir una mesura higiènica, el veritable debat està en el gest
religiós de purificació ... de purificar-se del contacte amb tot el que és
pagà. Uns fariseus vinguts de Jerusalem provoquen el debat, doncs per ells, el rigor de l’observança de
la purificació era essencial per preservar la identitat jueva, i allunyar-se
del contacta amb tot lo considerat pagà. Però a Galilea, una
regió fronterera, la població jueva i pagana estava barrejada, i la purificació
ritual era menys observada.
Jesús
no deixa mai de posar-se en contra de tota exclusió en nom de la religió, i respon als fariseus citant
Isaïes: l’autèntic culte, no és un cúmul de preceptes humans, sinó quelcom que
surt del cor. La veritable puresa és una disposició del cor de l’home, i quan
hi ha impuresa, no ve pas de fora, sinó que també neix al cor.
Retreu als fariseus l’error que els
ha portat a preferir els seus propis preceptes, a la llei de l’amor de Déu i
del germà. Malgrat els principis del Deuteronomi, el judaisme d’aquell temps,
estava més inclinat a valorar les formalitats, i un cop establertes unes normes
i tradicions, les col·locaven al lloc que només Déu havia d’ocupar, tendien a la pietat externa i que
els diguessin el que calia fer ... en el fons, la llibertat feia por.
Joan
i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada