17/10/19

Diumenge XXIX durant l’any. 20 de octubre del 2019


Diumenge XXIX durant l’any. 20 de octubre del 2019

Ex 17,8-13
      
            És un combat d’Israel en el desert, per sobreviure, i Moisés vol mostrar que Déu està amb el poble. “Amb la vara de Déu a la mà”, es refereix al bastó que va aixecar per separar les aigües i obrir el camí pel poble, a la sortida d’Egipte, i també per fer sortir aigua de la roca, quan no en tenien en el desert. El bastó no fa pas màgia, sinó que esdevé un símbol per posar de manifest que Déu hi és.  
            Dalt del turó, mentre Moisés mantenia les mans alçades, que és l’actitud de pregar, Josué guanyava als amalaquites. És Déu qui actua, però és necessària la nostra participació. Les nostres mans, combatent, o aixecades pregant, són la nostra col·laboració a l’obra de Déu. Però quan un perd les forces, és bo de trobar qui ens ajudi a sostenir les nostres mans defallides, i aquest és el paper de la comunitat.

........................................................................................
                    
Lc 18, 1-8
      
            Al inici del text, ja se’ns dóna la clau de lectura de la paràbola: és “per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir”. Se’ns vol donar un exemple de pobresa i necessitat, i també de perseverança i constància en la petició.
            La insistència, venç la resistència del jutge injust; Jesús, amb aquesta analogia, vol convidar els deixebles a afrontar la situació present i, ... en quanta més raó “Déu no farà justícia als seus elegits?”.
            Però en la vida, no sempre s’arriba a un final feliç, com en la paràbola ... segueixen les injustícies, la pobresa ... i un es pregunta ¿com ho permet Déu? ¿on és Déu? ... està al teu costat. No s’han d’esperar “miracles”, sinó que conscients de la companyia de Déu en el nostre camí, insistir en la oració, demanant forces per perseverar.
            El text acaba amb una pregunta: ¿Quan vindrà el Fill de l’Home, trobarà fe? ...El Fill de l’Home, és algú que s’espera per la fi del món (Dn 7, 13) i fins la seva vinguda, la fe serà sempre un combat, una prova de resistència.   Aquesta pregunta sembla ser un advertiment, és com dir que si no vigilem, acabarem deixant de creure.

Joan i Roser
                                                                                                                                

11/10/19

Diumenge XXVIII durant l’any. 13 de octubre del 2019


Diumenge XXVIII durant l’any. 13 de octubre del 2019

2 Re 5,14-17
              
            Naaman, era un general de l’exèrcit de Síria que tenia lepra, i una esclava seva, israelita, li diu que hi ha un profeta a Samaria que el podria curar. Amb una decisió no pas fàcil, i un xic contrariat pel fet de no ser rebut, personalment, pel profeta (leprós = impur), obeeix el que li diu el missatger d’Eliseu, es banya 7 vegades al Jordà, i es cura de la lepra.
            El Déu d’Israel actua sobre tots els qui li fan confiança, i aquí és reconegut per un pagà, Naaman, que entén d’on li ve la curació. Era habitual creure que les divinitats tenien territoris propis, i és per aquest motiu, que Naatam s’emporta terra per, des del seu país, poder oferir sacrificis al Déu d’Israel.
            Eliseu no admet cap obsequi, ell sap que no és l’autor de la curació, i els dons de Déu no es compren; caldria pensar en la costum, no gaire llunyana, de les prometences. Reconèixer que ens ve de Déu, és l’única manera d’agrair-ho.
  
........................................................................................
                    
Lc 17, 11-19
  
            La lepra era símbol del pecat, feia impur (Lv 13, 14), i la seva curació comportava tot un ritual, condició per tornar a formar part del poble jueu.
            Els leprosos, “un tros lluny”, no sols a una distància física sinó social, doncs eren impurs, criden Jesús, i ell els diu que vagin a presentar-se al sacerdot, per certificar la seva curació. Sorprèn la sobrietat de la intervenció de Jesús, sols demana als leprosos observar la Llei de Moisés per reconeixe’ls curats. Obeint Jesús, són purificats pel camí, la confiança els hi aporta la curació.
            Dels deu leprosos sols un, un samarità, al veure’s curat deixa el camí cap al Temple (que un samarità tampoc hi podia entrar) i torna cap a Jesús i “es prosternà als seus peus” (signe de reconèixer la seva autoritat) per donar-li gràcies, sap apreciar el do rebut de Déu; els altres nou van a complir lo establert per la Llei. Pel samarità, s’havia produït un miracle, que comporta fe, i Jesús li reconeix:  “la teva fe t’ha salvat”; però els altres, simplement s’havien curat. 
            La malaltia havia acostat, reunit, aquests deu homes; el samarità, amb la lepra, era igual d’impur que els altres jueus, però la curació els torna a separar: nou són ara uns bons jueus i el samarità un heretge. Però Jesús no exclou ningú, la seva paraula es revela més forta que la Llei, i cura a tothom.

Joan i Roser

3/10/19

Diumenge XXVII durant l’any. 6 de octubre del 2019


Diumenge XXVII durant l’any. 6 de octubre del 2019

Ha 1, 2-3;2,2-4
                      
            A finals del segle VI aC, el poble del Nord sofreix una opressora ocupació pels babilonis. Aquesta situació provoca angoixa i desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu del poble i portaveu de Déu. És una crida de socors davant de tanta violència, però també davant el silenci de Déu.
            La resposta del Senyor no li fa cap retret per les seves queixes, però tampoc li respon a les seves preguntes, el per què, sols reafirma que no abandonarà mai al seu poble; Déu pot ser silenciós, però no pas absent, resta sempre al nostre costat. Déu fa una crida al just, a la fidelitat i a la confiança. S’escrivia “sobre tauletes” allò que es desitjava conservar, per recordar-ho, i això és el que el Senyor recomana a Habacuc: el que escriu s’acomplirà, però quan Ell decideixi.  Encara que no ho sembli, l’invasor orgullós anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva fidelitat, viurà.

   ......................................................................................... 
                  
Lc 17, 5-10 
    
            Jesús es refereix d’una manera particular als apòstols, que tindran la responsabilitat de dirigir l’Església que naixerà i, com és habitual, recolza el seu ensenyament amb unes paràboles, encara que no respon pas, directament, al que li demanen: “augmenta’ns la fe”.
            En la primera paràbola, els mostra que és suficient una fe petita com un gra de mostassa perquè tot sigui possible. El gra de mostassa era la llavor més petita, però un cop sembrada, era la planta més gran de l’hort. La fe no és pas un producte que es pugui quantificar; no es tracta de quantitat, sinó de qualitat de fe. Els deixebles tenen poca fe, però Jesús els diu que amb una fe com un gra de mostassa, estarien ja en condicions d’arrencar una morera i plantar-la al mig del mar; la morera és un arbre d’arrels molt profundes, difícils d’arrencar. La fe, encara que petita, pot canviar-ho tot, fer viure  d’una altre manera, lluny del cúmul de preceptes en que els jueus basen l’acompliment de la Llei.
            En la segona paràbola, Jesús dóna un exemple de servei, posa als apòstols en la hipotètica situació del propietari d’un esclau, per portar-los després a identificar-se amb aquest esclau. L’autoritat no es pot exercir en benefici propi, tindrà de ser un servei, a la manera del servidor que compleix el seu deure, sense esperar res a canvi: és la gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva dels mèrits o de les recompenses. 

Joan i Roser

27/9/19

Diumenge XXVI durant l’any. 29 de setembre del 2019

Diumenge XXVI durant l’any. 29 de setembre del 2019

Am  6, 1, 4-7
             
            Llegint el text, un es pot imaginar el luxe que hi havia a Samaria, i és a aquests rics i poderosos que s’adreça Amós. No s’adonen, envoltats per la seva opulència, de l’amenaça que plana sobre d’ells, “es creuen segurs al turó de Samaria”. Però, uns anys més tard, seran esclafats pels assiris, que els envairan, molts moriran i molts dels que restin seran deportats.
            La lògica d’Amós és que la benaurança dels homes, i dels pobles, passa per la fidelitat a l’Aliança, que vol dir justícia i confiança en Déu; quan un s’allunya d’aquesta línia, està perdut.

.........................................................................................
                    
Lc 16, 19-31
  
            Jesús proposa als fariseus una paràbola. Es tracta d’un ric i un pobre, no qualificats ni de bons ni de dolents, i sols es diu com es comporten l’un i l’altre. El ric viu tancat en el seu món, abillat amb vestits de porpra i lli, que era la vestimenta del gran sacerdot; un toc d’atenció pels fariseus que escoltaven Jesús, molt pietosos, però indiferents a les misèries dels altres. El pobre, però, té nom, és una persona, es diu Llàtzer, i està estirat a la porta del ric, esperant aconseguir quelcom per menjar; però els gossos li llepen les nafres i, per tant, és un impur. Els separa un abisme d’indiferència, perquè el ric mai ha obert la porta, enmig de tanta festa.
            Els dos personatges moren i hi ha un capgirament de la situació, i per descriure-ho, Jesús s’expressa amb idees dels fariseus: el pobre va al “sí d’Abraham” = el cel, i l’altre a l’abisme, “lloc de turments” = l’infern. El ric, conscient de la seva situació, voldria estalviar aquest sofriment als seus germans, i demana d’enviar-los un missatger per avisar-los. Abraham li respon amb cordialitat, “fill meu”, però el que li demana és impossible, encara que ressuscités un dels morts, no es deixarien convèncer ... cal que escoltin Moisés i els profetes. Per l’home ric de la paràbola, ja no hi ha res a fer, però sí pels que escolten Jesús; encara hi ha temps per obrir la porta i veure la situació dels pobres. És una crida a la conversió, doncs estan en un temps favorable de l’anunci del Regne.

Joan i Roser
                                                   

19/9/19

Diumenge XXV durant l’any. 22 de setembre del 2019


Diumenge XXV durant l’any. 22 de setembre del 2019

Am  8, 4-7
                 
            Amós és un profeta del s VIII aC, que Déu ha escollit per predicar a Samaria, al regne del Nord, en un moment de prosperitat econòmica. Però, com passa sovint, uns s’enriqueixen considerablement, a costa de l’empobriment dels altres, víctimes de la rapacitat dels comerciants, que tenen a les seves mans els productes de primera necessitat, i de la corrupció dels jutges.
            Els dies de festa, la lluna nova (era el primer dia del mes, que era festiu) i el sàbat, concebuts perquè l’home giri la seva mirada vers Déu, són viscuts amb impaciència perquè aquella gent tenia un altre objectiu ... guanyar diners. Amós denuncia aquesta situació, i retreu al poble que viure en la injustícia i menysprear el pobre, és també menysprear Déu. “El Senyor no ho oblidarà mai ...” és un advertiment contundent d’Amós, que cal no prendre’s a peu de lletra, donat que Déu es mostra sempre propens al perdó.

. .................................................................................... 
                  
Lc 16, 1-13
    
            A Galilea, eren molts els que administraven les hisendes de propietaris que vivien a Jerusalem, i no cobraven un sou, sinó comissions, a vegades exorbitants; així, per exemple, el qui devia 100 barrils d’oli, en realitat sols n’havia rebut 50, els altres 50 eren la comissió.  
            L’abús d’un d’aquests administradors és descobert, i això el porta a reflexionar sobre el seu esdevenir i, abans de passar comptes amb l’amo, mira de fer-se amics, modificant el rebut en que constava el què van rebre. Rebaixar el deute als deutors, com fa l’administrador de la paràbola, representava, en realitat, renunciar a la seva comissió, però no pas una estafa o robar a l’amo, i això explica que el Senyor no l’acusa pas de lladre, sinó tot el contrari, remarca un aspecte positiu, lloa el que hagi actuat tan hàbilment, organitzant el seu avenir a base de donar el “diner injust” als seus deutors. Va trobar una solució astuta per assegurar-se el futur, utilitzant el diner com un mitjà i no pas com un objectiu.
            ¿Som tan hàbils per les coses del Regne de Déu, com pels afers temporals? Cal estar convençuts que les riqueses i els bens del món, no són en sí un objectiu, són sols un mitjà per poder servir millor als altres. Si Jesús empra aquest exemple provocador, és per fer-nos reflexionar sobre la darrera frase: hem de saber triar entre Déu o el diner.
    
Joan i Roser

12/9/19

Diumenge XXIV durant l’any. 15 de setembre del 2019


Diumenge XXIV durant l’any. 15 de setembre del 2019

Ex  32, 7-11.13-14

             Després de proclamar la Llei i celebrar l’Aliança amb el poble, Moisès torna a pujar a la muntanya ... però no acabava de baixar, i ell era l’únic element visible de la relació del poble amb Déu; es troben abandonats i volen quelcom visible i tangible, en qui poder-se refugiar.
            Com si haguessin oblidat de on venen i perquè es troben en el desert, es giren a altres déus, que havien conegut a Egipte, construint un vedell d’or, i es prosternen davant d’ell, adorant-lo. Amb aquest acte de ruptura de l’Aliança, Déu entra en còlera, però Moisès implora i aconsegueix el perdó.
            Dues consideracions: 1) Déu no es pot reduir a una estàtua, sobrepassa la mesura de la nostra imaginació. 2) El poble fa experiència del perdó de Déu, que sempre torna a proposar la seva Aliança, malgrat les infidelitats.

. ....................................................................................
                   
Lc 15, 1-32

             Jesús s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui creuen pecadors, i els proposa tres paràboles, en què algú perd i retroba quelcom.
            Un tret comú a les tres paràboles és la joia, la manifestació de joia quan es troba el que havien perdut, però una joia que demana ser compartida amb amics i veïns.
            L’home surt a la recerca de la ovella perduda, doncs sap que no tornarà pas sola. La dona capgira la casa fins a trobar la moneda que havia perdut. El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat ... però vetlla, i espera el seu retorn, per acollir-lo, tot oblidant el què ha passat, i al retrobar-lo, restableix la seva dignitat (fa portar-li un vestit i sandàlies) i els seus drets (li fa posar un anell), i organitza un banquet per celebrar-ho.
            El fill que ha marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més. Ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, els estima tots dos.
            Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. Els fariseus fan com el germà gran, se senten orgullosos de no haver abandonat la casa del pare, i no poden entendre l’entusiasme pel retorn del fill que s’havia allunyat.
            A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostra de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.

Joan i Roser

6/9/19

Diumenge XXIII durant l’any. 8 de setembre del 2019


Diumenge XXIII durant l’any. 8 de setembre del 2019

Sv 9, 13-18

            El llibre de la Saviesa és un dels últims textos de l’Antic Testament, i va ser escrit en grec a Alexandria. L’autor vol fer entendre al poble, temptat per la cultura grega, que la veritable saviesa ve de Déu, i cal adreçar-se a Ell per aconseguir-la.
            La Saviesa donada per Déu, és la condició per conèixer el seu projecta, doncs la intel·ligència humana no ho pot assolir per ella mateixa. S’ha de reconèixer que els homes no saben el que Déu pensa, ni el que Déu vol: cal mostrar-se humils.
            Per conèixer el designi de Déu, és cabdal rebre la Saviesa i l’Esperit Sant, per així adequar la vida a la voluntat de Déu ... també ara, necessitem ajuda per entendre i seguir, tot el que l’evangeli ens transmet de Jesús, que és la Saviesa que Déu ens porta.

.....................................................................................
                   
Lc 14, 25-33

            La multitud, no formava part del grup de Jesús, i és per això, que es gira i els proposa unes condicions per poder ser deixebles:
1) cal estar disposat a prescindir de tot lligam, familiar inclòs, que pugui impedir seguir-lo. Aquests lligams no son pas dolents (es va dir “honraràs pare i mare”), però no tindrien de ser un entrebanc en el seguiment de Jesús, en el camí.

            2) cal acceptar les incomprensions i, fins i tot, persecucions, que comporten el fet de seguir Jesús. Cal portar la “pròpia creu” (es tracta d’una expressió postpasqual que, ben segur, no va dir Jesús), que no representa pas fer sacrificis o mortificar-se, com abans es deia, sinó acceptar que seguir Jesús pot portar problemes.
            3) el deixeble ha d’estar disposat a deixar tot el que té, si n’hi ha d’altres que ho necessiten per mitigar la seva pobresa, per eradicar la injustícia.
            Però cal pensar-ho bé abans de comprometre’s, com ens volen mostrar les dues petites paràboles; la saviesa consisteix en ajustar les ambicions al nivell dels mitjans disponibles. El qui vol seguir Jesús, ha de pensar que renuncia a tot el que pugui entorpir posar-se al servei del Regne: les seves riqueses, tant afectives com materials.

Joan i Roser

29/8/19

Diumenge XXII durant l’any. 1 de setembre del 2019


Diumenge XXII durant l’any. 1 de setembre del 2019

Sir 3, 17-18, 20, 26-29

            Un savi, amb molta experiència, dóna consells per reeixir en la vida (trobar la saviesa, l’art de viure feliç, segons la Bíblia). D’entrada, convida a no caure en la vanitat: actuant amb humilitat seràs més estimat que un benefactor. Per entendre millor aquest consell, cal saber que en aquella època, els principals del poble s’atribuïen títols pomposos, però en la pràctica, el títol no corresponia a la realitat. Cal fer el bé amb senzillesa i humilitat, en benefici dels altres, i no pas a major glòria personal.

            L’ideal del savi és ser una orella que escolta, és escoltar el Senyor, que porta a la modèstia i humilitat, i condueix a la benaurança. El poble d’Israel va entendre bé aquesta lliçó i, varies vegades al dia, recitava “Shema Israel”, escolta Israel (Dt 6,4).   

.....................................................................................       
            
Lc 14, 1, 7-14

            Dins l’evangeli de Lluc, els fariseus no es mostren pas adversaris de Jesús, i en més d’una ocasió menja amb ells. Per Jesús, aquests àpats tenen com objectiu mostrar les noves lleis que comporta l’entrada al Regne de Déu, i el capgirament dels valors que s’hi produeix.
            Motivat pel que veu, Jesús explica dues paràboles, que tracten dos aspectes relacionats amb la invitació a un àpat, i s’adreça: 
            1) als convidats. Des d’Isaïes, els fariseus ja sabien que un àpat de noces representava el Regne de Déu. Jesús els aconsella sobre la tria del lloc a taula, és una invitació a la humilitat. Tots s’apressaven a escollir els primers llocs, amb la íntima esperança de distingir-se ... però, el qui  ha de decidir el lloc és el qui et convida. Jesús vol dir als fariseus que, estar massa satisfets d’ells mateixos, els pot conduir a quedar-se lluny de la realitat.
            2) a l’amfitrió. Li diu que miri de convidar als qui no li puguin tornar el favor, buscant la generositat que no pretén ser compensada; cal afavorir, abans de tot, als que no tenen recursos per tornar-te la invitació.
            Jesús mostra les bones regles del protocol cristià: renunciar a donar-se importància, i convidar, afavorir, especialment als qui no ens podran correspondre al favor.

Joan i Roser

26/8/19

Diumenge XXI durant l’any. 25 d’agost del 2019


Diumenge XXI durant l’any. 25 d’agost del 2019

Is 66,18-21

             Una part dels deportats a Babilònia havien tornat, però la situació a Jerusalem no era pas bona. L’entusiasme pel retorn, s’havia tornat en desil·lusió: com recuperar les terres i cases ocupades durant l’absència de 50 anys? com reconstruir el Temple? Isaïes, però, anuncia un avenir radiant, i exalta el paper que adquirirà Jerusalem, símbol de salvació i reagrupament, però no pas sols del poble d’Israel, sinó de totes les nacions. Se’ns revela un Déu disposat a reunir la gent de totes les nacions, a ser el Déu de tots.
            Llavors, el poble rep una missió: anunciar a tots els pobles la glòria de Déu. Quan es diu “veuran la meva glòria”, vol dir que el reconeixeran com a únic Déu, com el Déu de tots, apreciaran la seva presència. El Senyor trenca les antigues barreres, que mantenien les nacions paganes a distància de Jerusalem i, per tant, del Senyor. Totes les nacions (=tots els pobles, la humanitat) s’aniran integrant al poble de Déu, fins i tot, alguns seran escollits sacerdots o levites, prescindint de la seva raça o origen, fet realment revolucionari per aquella època. 

.....................................................................................       
            
Lc 13, 22-30

            És un relat a l’entorn de la pregunta “¿són pocs els qui se salven?” La resposta de Jesús, però, trasllada l’atenció del “quans”, al “com” ens salvarem. És una forma d’educar als deixebles, passant de la curiositat a la saviesa, als vertaders problemes que porten al Regne. Jesús els diu dues coses: 1) per salvar-se, no és suficient pertànyer a un determinat poble, posa en guàrdia al poble d’Israel per les seves pretensions de poble privilegiat. 2) el que porta en camí de la salvació, és una decisió personal de recerca del Regne de Déu, encara que comporti passar per la porta estreta.
            S’insisteix en l’esforç present, doncs després serà massa tard, i la porta estarà tancada. La porta és estreta, encara que Déu la manté oberta, però passar-hi representa un esforç, i cal lliurar-se de tot el que ens ho impedeix, cal renunciar a tot el que ens engavanya, per poder entrar en llibertat al Regne de Déu.
            El Regne de Déu no és un dret, sinó un do que està obert a tothom, vingui de on vingui. Les misses i les oracions són importants (“hem menjat i hem begut amb tu ...), però no suficients, la religió ha d’impregnar tota la vida. Això porta a un capgirament de valors humans i religiosos, doncs pot ser que “els darrers siguin els primers ...”

 Joan i Roser


17/8/19

Diumenge XX durant l’any. 18 d’agost del 2019


Diumenge XX durant l’any. 18 d’agost del 2019

Jr 38 4-6; 8-10

            El país està ocupat per les tropes de Nabucodonosor. Els consellers del rei Sedequies volen que es revolti i faci aliança amb Egipte, però Jeremies els diu que això és un disbarat; per ell, la ocupació del país és un just càstig que Déu ha permès per afavorir la conversió del seu poble, i el que millor poden fer és retornar cap el Senyor.

Però el rei cedeix a les pressions dels consellers, i aquesta actitud de Jeremies li portarà acusacions i la presó en una cisterna, doncs els líders i el poble no volen escoltar-lo quan avisa que la revolta que proposen portaria a la destrucció del Temple, de la dinastia davídica  i de la ciutat de Jerusalem ... tal i com realment va passar. 

Però Déu no abandona Jeremies, que és alliberat gràcies a la intervenció d’un estranger, més respectuós per les paraules del profeta que el mateix poble de Déu. Fa pensar en la paràbola del bon Samarità. 

......................................................................................
                   
Lc 12, 49-57

            Jesús prepara els deixebles per les proves que els esperen. Canvia radicalment el seu missatge; la Bona Nova portarà la pau al món ... però no s’hi val escoltar-la i quedar-se indiferent, sinó que implica canvis radicals en la vida, que poden conduir-nos a conflictes, fins i tot familiars. I això no és pas un presagi de Jesús, sinó una experiència: en el poble de la seva joventut, després d’escoltar les seves paraules, per poc no el precipiten pel barranc. Per establir el regne de la pau, hi haurà sempre conflictes entre els qui reben el Senyor i els qui el refusen.
            Pels camins de Galilea, Jesús s’esforça per contagiar-los amb el “foc” que cremava dins el seu cor. Cal descobrir que aquest foc és la passió per Déu i la compassió pels qui sofreixen; és el foc de l’amor, que té poc a veure amb la rutina del bon ordre i la fredor de les normes.
El foc és una imatge ambivalent: és terrible en la seva força de destrucció i evoca el càstig i la còlera de Déu, però també és el símbol de la presència de Déu, i l’Esperit ve sobre els deixebles en forma de llengües de foc (Pentecosta).
            Finalment, Jesús els fa veure que saben entendre una relació entre “l’aspecte de la terra i del cel” però no saben entendre en quin temps estan ara vivint.

Joan i Roser





13/8/19

l'Assumpció de Maria


Lc 1, 39-56

            És la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.
            Després d’acollir amb fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va posar-se en camí, per fer costat a Elisabet durant els tres mesos abans del naixement de Joan.
            Dins la trobada, Elisabet i Joan fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit, descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol dels salts de David davant l’arca de l’Aliança.
            Elisabet canta la glòria de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i, plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que has cregut”.
            Maria respon a Elisabet amb el Magníficat, un text ple de referències bíbliques, amb frases i pensaments, especialment del càntic d’Anna, la mare de Samuel, on Maria  hi recull els seus sentiments més profunds. És una lloança a Déu, per la seva mirada vers la petitesa i senzillesa ... ben diferent de tantes mirades humanes.
            Se’ns vol mostrar Maria com la nova Arca de l’Aliança, que és el lloc de la presència de Déu. Des d’ara, Déu ja no habitarà en un Temple de pedra, sinó dins la nostra humanitat ... però cal ser capaç d’obrir àmpliament el nostre cor, per copsar-ne la seva presència.   

Joan i Roser

10/8/19

Diumenge XIX durant l’any. 11 d’agost del 2019

  
Diumenge XIX durant l’any. 11 d’agost del 2019

Sv 18, 6-9

    El llibre de la Saviesa és com una contemplació de l’obra de Déu, a través de la  història, escrit uns 50 anys aC, i pensant amb els jueus de la Diàspora i els pagans simpatitzants. Aquí s’evoca la nit en que Déu deslliurà el seu poble de la esclavitud d’Egipte, complint les promeses fetes als Patriarques.
    L’autor pensa en la generació de la sortida d’Egipte, i com va viure amb joia l’intervenció del Senyor, i projecta els seus sentiments amb la celebració de la Pasqua: “oferiren víctimes invisibles”, al·lusió a l’anyell pasqual, sacrificat pels israelites dins les cases. El poble recorda les intervencions de Déu i les actualitza.
    En aquesta celebració pasqual, hi podem veure una acció de gràcies, per l’obra alliberadora de Déu, i un compromís de fidelitat a la Llei. Però cal remarcar , també, que es posa en relleu un paral·lelisme entre la pràctica del culte (oferien víctimes), i la solidaritat fraternal (compartien els mateixos béns i els mateixos perills).  

 ......................................................................................   
               
Lc 12, 32-48     
                                    
    Jesús prepara els seus deixebles per la situació en que es trobaran després de la seva partença; tindran de viure com servidors, esperant el seu retorn, en una hora no prevista.  Comença el text amb unes paraules d’esperança i coratge: “No tingueu por, petit ramat, el vostre Pare es complau en donar-vos el Regne”, i una recomanació de despreniment de les coses materials, en favor de la comunitat; no és dolent que un cristià posseeixi bens en aquest món, però han de ser utilitzats en vistes al cel, doncs ... “on teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor”.  “Ramat” és una imatge que expressa la vigilància i l’amor de Déu; el pastor es cuida del seu ramat. 
    Els deixebles pensaven que el Regne arribaria d’un moment a l’altre, i això explica aquesta certa radicalitat de les paràboles que segueixen, en que es predica la vigilància i que, durant aquest període, cal administrar la vida amb sensatesa, fidelitat i respecta als demés , per tal de poder donar-ne un bon recompte, quan arribi el Senyor, en una hora que és imprevisible.
    La intervenció de Pere, porta a una conclusió: no us escapoliu de la vostra responsabilitat; el servent fidel, coneix el què ha de fer. La paràbola de l’administrador despert o insensat, en fa una aplicació per aquells que tenen responsabilitats entre els germans. I una altre conclusió: a qui se li ha donat molt, també se li demanarà molt.
    L’Església, on estem tots nosaltres, viu també en l’espera de la vinguda de Jesús. Cal estar preparats per acollir-lo, mantenint-nos vigilants.

Joan i Roser

3/8/19

Diumenge XVIII durant l’any. 4 d’agost del 2019


Diumenge XVIII durant l’any. 4 d’agost del 2019

Coh 1, 2; 2, 21-23

            Es planteja, amb una certa angoixa, l’enigma de la precarietat de l’existència humana. Cohèlet, l’autor d’aquest llibre, no acaba de trobar una resposta satisfactòria als interrogants que planteja l’existència humana: encara que el just sigui omplert de bens, després morirà i no li haurà servit de res ... tot és en va. Cohèlet, en aquesta reflexió, pren com a referència el rei Salomó, ple de saviesa, poder i riquesa, que va ser admirat per tothom ... però el seu fill Roboam va ser incapaç de conservar el regne, que es va dividir, es va esfondrar i, fins i tot , va fer oblidar l’esplendor de Salomó: què en quedà d’aquella glòria i poder?
            Ni la saviesa antiga, ni l’ensenyament religiós de l’època, no l’hi aporten cap resposta; el final és sempre el mateix: la mort, el no-res. Cal recordar que, en aquella època, no es creia en una vida després de la mort, que se’n va començar a parlar, molt posteriorment, amb els macabeus (2Ma 7, 9; Dn 12, 2-3), i tres segles després, amb Jesús, es trobarà la resposta definitiva.

......................................................................................
                   
Lc 12, 13-21
                                                                                                               
            La gent, força sovint, acudien als escribes o mestres de la Llei, per plantejar problemes de justícia. Amb aquesta intenció, un home es dirigeix a Jesús, i li diu mestre, però no havia comprés que el seu mestratge no es basava en les lleis. Llavors Jesús parla a la multitud, primer amb una advertència contra la cobdícia i, després, ho reafirma amb una paràbola. És una crida a centrar la nostra vida en els vertaders valors; els béns materials no donen la seguretat.
            En la paràbola, es descriu el monòleg d’un ric molt ocupat en sí mateix, i absorbit per les riqueses, que li auguren una existència planera per molts anys. Aquest home, però, s’ha oblidat de dues coses fonamentals: 1) es creu ric, però la veritable riquesa no és el que ell es pensa, i 2) que la seva existència, els seus anys de vida, no depèn pas d’ell ... morirà aquella mateixa nit. Llavors ve la pregunta “de qui serà tot el que el ric volia guardar?” ... sols havia pensat en ell mateix.
            És com una continuació del que diu Cohèlet, però posant èmfasi en la cobdícia: no són les possessions les que donen vida, el valor d’un home no depèn del que posseeix, sinó del que és.

Joan i Roser


27/7/19

Diumenge XVII durant l’any. 28 de juliol del 2019


Diumenge XVII durant l’any. 28 de juliol del 2019

Gn 18, 20-32

            Déu no és pas insensible al que esdevé a la terra, i escolta el clam que puja de les viles de Sodoma i Gomorra, amb habitants corruptes i violents. Quan “els dos homes” que acompanyen el Senyor, es dirigeixen vers aquestes viles, sembla per acabar destruint-les, Abraham intervé prop de Déu, doncs no veu massa clar que els justos puguin ser castigats igual que els pecadors, i es presenta com un intercessor, encara que sigui discutible la seva manera d’exercir-ho, sols justificada pel poc coneixement que tenien de Déu, doncs estaven a les beceroles de la revelació. Per cinc vegades sol·licita la misericòrdia de Déu, negociant la eficiència de la presència d’un nombre de justos cada vegada més baix, i Déu accepta el “mercadeig” que li proposa Abraham.
            És un exemple d’oració, com a diàleg compromès amb Déu, en què Abraham parla amb el Senyor i mira de convenç-se’l, posant en relleu la seva bondat i justícia.

......................................................................................
                   
Lc 11, 1-13
                                                                                                                 
            Jesús parla als seus deixebles de com pregar:
            1) Dir a Déu Pare ens posa, d’entrada, en una situació filial envers Ell. A diferència de l’Antic Testament, amb Jesús Déu és proper, de tal manera que se li pot dir Pare. 2) Santificar el Nom, és una petició clàssica dins el judaisme, que vol dir creure, confiar que Déu hi és; en la Bíblia el Nom representa la Persona.            3) Que vingui el vostre Regne, és a dir, el veritable Regne de Déu, que és misericòrdia ... i no pas el “nostre”, que seria la teocràcia de David en aquell temps.
            Després venen tres peticions relacionades amb la nostra vida quotidiana. 4) Doneu-nos cada dia el pa que necessitem, semblant al mannà del desert, que rebien cada dia i no calia preocupar-se pel demà. 5) Perdoneu-nos els nostres pecats “així com nosaltres ...” ...  pretenem que Déu perdoni igual com nosaltres ho fem? Cal veure-ho, potser, com una doble petició: perdoneu els nostres pecats, i que aquest perdó motivi en nosaltres la decisió també de perdonar als qui ens han ofès. Segons l’ensenyament de Jesús, els nostres deures envers Déu no es poden separar dels deures envers els nostres germans, i 6) No permeteu que caiguem en temptació; que les proves a que ens portarà la vida no sobrepassin les nostres possibilitats.
            Finalment, Jesús estimula a la perseverança en la pregària, amb la paràbola de l’amic inoportú, i a l’esperança, dels qui ho demanen, en el do de l’Esperit, que ens ajudarà a reeixir en la vida.  

Joan i Roser

19/7/19

Diumenge XVI durant l’any. 21 de juliol del 2019


Diumenge XVI durant l’any. 21 de juliol del 2019

Gn 18, 1-10

            Pels cananeus, les alzines eren arbres sagrats, un bon lloc, doncs, per ubicar-hi aquest relat. Per primera vegada, en l’Escriptura, Déu és convidat a casa d’un home, doncs no hi ha dubte que els tres visitants simbolitzen Déu, si més no, Abraham reconeix en ells la presència divina, amb l’objectiu de confirmar-li la promesa que li va fer Déu d’una descendència. Malgrat són vells, tant ell com la seva dona Sara ... tindran un fill.
            Abraham s’adreça als personatges, primer en singular (“Senyor, si m’has concedit el teu favor ...”), i després en plural (“... que porti aigua per rentar-vos els peus i reposeu ...”), el que fa pensar en el caràcter misteriós de la visita. Tot és proposat amb polidesa i de manera humil; Abraham es manté dret davant els convidats, amb actitud de servei.
            Hi ha tres punts a distingir: 1) la fe d’Abraham al reconèixer el Senyor; 2) la hospitalitat amb que el rep, i 3) la familiaritat de Déu amb Abraham i la seva família. Un bon exemple de relació i acollida de Déu pel ésser humà.  
                                                                                                                          
......................................................................................    
               
Lc 10, 38- 42
                                                                                                              
            Mentre Maria, asseguda, escolta la Paraula de Jesús, Marta, atabalada, mira de servir-lo; totes dues el reben a casa seva i s’ocupen de Jesús,.
            Es vol ressaltar el valor de l’escota de la Paraula de Déu. L’error de Marta és no entendre que l’arribada de Jesús, és una gran ocasió que no es pot perdre i, per tant, és  necessari sacrificar lo urgent per lo important. Marta ofereix a Jesús un acolliment a casa seva, Maria, però, l’acull dins seu escoltant la seva Paraula; les dues dones, de manera diferent, acullen Jesús amb tota la seva atenció.
            No s’ha d’interpretar el text com una presa de posició de Jesús, dins un conflicte domèstic. Jesús mostra un tal respecte al servei que, durant la seva vida, es fa servidor de tots. A través de Marta, però, convida a donar una prioritat a l’escolta de la Paraula; el servei no pot estar mancat de l’escolta de la Paraula.
            Cal veure-hi, també, en el text, la proclamació dels drets de la dona a ser deixeble: Maria estava asseguda als peus de Jesús, actitud del deixeble.
            En un món com el nostre, ocupat en tot tipus d’activitats, sovint no sabem copsar on és l’essencial ... i això cal corregir-ho.

 Joan i Roser

13/7/19

Diumenge XV durant l’any. 14 de juliol del 2019


Diumenge XV durant l’any. 14 de juliol del 2019

Dt 30, 10-14 
                                                                                                                                       
            És una mena de testament espiritual de Moisés, que dóna testimoni d’una relació amb Déu molt interior; convida al poble a posar en pràctica la Llei de Déu, que no està pas dins els núvols del cel, sinó que s’inscriu en el cor dels homes, fins i tot en els que no la coneixen. 
            Se’ns proposa una meditació sobre el sentit de la Llei, i parteix de la convicció de que la Llei és la veu del Senyor. Observar la Llei és experimentar la presència de Déu, que esdevé a l’interior de l’home, fins arribar al mateix cor, però per un camí respectuós amb la llibertat de cadascú.                                                
......................................................................................
                   
Lc 10, 25- 37
                                                                                                              
            El mestre de la Llei, disposat a reconèixer les competències de Jesús, li pregunta què ha de fer, i Jesús el remet a l’Escriptura, l’obliga així a adoptar una posició. La resposta és correcta, tot sembla ja dit (Dt 6,5 i Lv 19,18), però tot queda per fer.
            Llavors, l’escriba pregunta qui és el proïsme, doncs per ells, els altres als qui cal respectar sols eren els israelites. Jesús defuig discutir i planteja una paràbola. A l’home víctima d’una agressió, al mal físic se li ajunta una exclusió d’ordre religiós: al ser tocat per uns bandolers impurs, esdevé també impur, i no es podia tocar; això explica l’actitud del sacerdot i el levita. La mentalitat jueva, marcada pels legalismes, els havia portat a tenir una consciència freda, sense escalfor humana. Però el samarità, lliure d’aquests prejudicis, no té cap problema per ajudar a qui ho necessita.
            Els jueus menystenien els samaritans, que consideraven uns heretges, això explica que, a la pregunta de Jesús “qui d’aquets va veure a l’altre com a proïsme?”, la resposta del mestre de la Llei fos “aquell qui es va compadir d’ell”, evitant de nomenar el samarità ... i Jesús li diu “doncs fes tu igual”. No és sols convidar-lo a considerar el samarità com un proïsme, sinó a imitar també el seu comportament.
            El qui es troba amb Déu, no és l’home religiós preocupat pel culte i les normes de puresa, sinó el qui practica la misericòrdia, encara que sigui un heretge samarità.

Joan i Roser