21/2/19

Diumenge VII durant l’any. 24 de febrer del 2019


Diumenge VII durant l’any. 24 de febrer del 2019                                                                    

1Sa 26, 2, 7-9, 12-13, 22-23

            Es fàcil d’entendre que David es deixa perdre la venjança que l’atzar li ofereix (cal pensar que això passa en una època en que les costums no eren pas així de delicades); per Abisai, està molt clar que es Déu qui l’ha portat aquí. Però ¿perquè David no actua? el sol motiu que invoca es el respecte que li ofereix la tria de Déu “no vol fer mal a l’ungit de Déu”.
            D’entrada, l’autor ens voldria descriure el tarannà de David, respectuós amb les opcions de Déu, magnànim, que refusa venjar-se i comprèn que no es pas Déu qui posa els enemics al nostre abast. David respecta un enemic perillós pel fet que l’havia  escollit Déu per rei ... després, però, vindran uns altres temps en que es descobrirà que cada home, d’arreu, ha rebut la unció de Déu ... tots som escollits de Déu, i ens mereixem un respecte mutu. En realitat això ja s’insinua en aquest text, en que Déu protegeix tant a David com a Saül: a David, mantenint adormits Saül i els seus guerrers ... i a Saül, inspirant a David el respecte per aquell que ha rebut la unció reial.
 .............................................       

Lc 6, 27-38

            Cal destacar del text les frases “estimeu als enemics” i “feu als altres allò que voleu que ells us facin”, acompanyades  d’unes paraules que lloen la no violència i la generositat. Jesús posa en pràctica el que esta escrit en la Llei (Lv 19, 18) “estima als altres com a tu mateix”.  Però Jesús dóna a la Llei una orientació radicalment nova: no es tracta d’estimar sols al pròxim, sinó també al llunyà, a tothom, fins i tot als enemics.
             La característica del nou estil del Regne es l’amor que no espera reciprocitat; a imatge de Déu, l’home es empès a mirar amb misericòrdia tots els homes, incloent els enemics. A la comunitat de Lluc, enmig de l’Imperi i excomunicada per la sinagoga, no n’hi faltaven d’enemics. Déu, però, es misericordiós i ens convida a imitar-lo. Es una crida a la santedat, no pas fonamentada en el compliment d’unes normes en la nostra vida personal, sinó en adequar la nostra resposta a l’amor de Déu.
            “Posar l’altre galta” es tracta de no ser violents, no pas beneits ¿quantes vegades s’ha utilitzat la “resignació cristiana” per fer callar les veus incòmodes? També ens vol dir que a l’hora de proclamar la veritat cal no cedir i refermar la insistència, encara que els primers intents hagin comportat sofriment i amenaces.

Joan i Roser