Diumenge II de Pasqua. 28 d’abril del 2019

Diumenge II de Pasqua. 28 d’abril del 2019

Ac 5, 12-16 

            Se’ns vol mostrar la continuïtat entre l’acció de Jesús i la de la comunitat de deixebles. A Galilea, Jesús havia curat malalts imposant-los les mans (Lc 4, 40), i ara, ressuscitat, és present dins de l’Església i continua la seva obra per mà dels apòstols. Aquestes guaricions dels apòstols, eren l’ocasió per predicar el missatge de Jesús, que no havia pas vingut sols a curar malalts, malgrat ser un acta de misericòrdia, sinó a comunicar la Bona Nova de Déu.

            Es reunien al Temple, al pòrtic de Salomó, un lloc de pas i de trobada, accessible a tothom. “Cada vegada se’ls afegien més homes i dones ...”, una novetat remarcable, doncs mostrava que no hi havia distinció, cosa que sí es donava en el Temple, en que les dones estaven arraconades i el lloc dels homes era el preferent.

......................................................................................     

             

Jn 20,19-31

            Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

             Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; els envia en missió com el Pare ha fet amb ell; “alenà damunt d’ells”, els donà l’Esperit, per comunicar-los una nova vida, i  la capacitat de perdó, amb que oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

            Els deixebles havien cregut ... però després de veure el Ressuscitat. Tomàs no hi era, i per creure necessita proves. Jesús no el censura pas, i admet que un acte de fe sigui condicionat per alguns elements ... obrint Jesús les mans, ja n’hi ha prou perquè Tomàs reconegui no sols al Senyor, sinó a Déu.

            Aquest relat anava dirigit a la gent de finals del s. I, però també de tots els temps, que hauran de creure sense haver vist Jesús Ressuscitat amb els seus propis ulls. La fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar aquesta presència, però ... sortosos els que així creuran.

 Joan i Roser

Diumenge de Pasqua. 21 d’abril del 2019

Diumenge de Pasqua. 21 d’abril del 2019

Ac 10, 34a. 37-43

            El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria i, després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció. És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans.

            Pere està a Cesarea, a casa de Corneli, un centurió romà, empès per l’Esperit, doncs no hi ha cap motiu raonable que ho justifiqui, a més, això representava entrar a casa d’un pagà, cosa prohibida per la Llei jueva. L’evangeli desborda les fronteres d’Israel: tot home, encara que no jueu, pot ser batejat en nom de Jesús.

            Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués a uns testimonis que havia escollit”, “l’ha constituït jutge de vius i morts”.    

 ......................................................................................     

            

Jn 20,1-9

            No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.

            Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.

            Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

            El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians. 

         

Joan i Roser

Setmana Santa

Setmana Santa

El sopar.- Seria un sopar seguint la costum jueva: al començar, el cap de taula es posava dret, agafava el pa i, en nom de tots, pronunciava una benedicció. Després trencava el pa i en donava un tros a cadascú; feia arribar a tots la benedicció de Déu. Però Jesús hi dona un nou contingut, i els diu: “Aquest és el meu cos” ...  veieu-me en aquest tros de pa entregant-me fins a la fi, per fer-vos arribar la benedicció del Regne de Déu.

            Al final de l’àpat amb una copa, es pronunciava l’acció de gràcies pel menjar rebut i es bevia el vi, cadascú amb la seva copa. Però aquella nit, Jesús convida als deixebles a beure de la seva de copa, la comparteixen, i els diu: “aquesta copa és la nova Aliança segellada amb la meva sang”.       En la cultura jueva, la sang era la vida; és la vida de Jesús qui segella la nova Aliança.

La mort.- En el relat de la Passió, Marc posa en relleu la solitud de Jesús i el seu silenci. No l’acompanya ningú, i en el Sanedrí “callava i no va respondre res”. En Mateu la majoria de jueus van menysprear i humiliar Jesús, però els pagans el reconeixen “rei dels jueus”, com diu Pilat, i finalment “Fill de Déu”, el centurió. En Lluc Jesús viu els últims moments amb una certa pau; no insisteix en el sofriment, però si en la misericòrdia: “Pare perdona’ls que no saben el què fan”. En Joan, el procés de Jesús es desenvolupa essencialment amb el tema de la reialesa; davant Pilat, no refusa ser rei, però no ho és com els d’aquest món.

            Davant el Sanedrí, Jesús accepte que és el Messies, cosa que consideren una blasfèmia, i en clau política “va contra el César, perquè es fa dir rei”, i Pilat, un xic a contracor, decideix condemnar Jesús a morir a la creu.  Però, a part de treure’s la responsabilitat de la mort de Jesús, hi havia també una manera de desacreditar-lo: el Deuteronomi diu: “... tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu”.

La resurrecció.- Si bé la crucifixió i mort de Jesús van ser uns esdeveniments públics, la resurrecció és quelcom confidencial. No hi ha cap manifestació pública.

            Marc ens diu que les dones, les úniques que havien pogut superar els esdeveniments de la mort de Jesús (tots els altres havien fugit), davant la tomba buida ara s’enfonsen,  la por s’apodera d’elles, les desborda … i abandonen. Així, doncs, ja no queda ningú dels seus seguidors. Al posar aquí Marc punt i final al seu Evangeli (la resta va ser un afegitó molt posterior), se’ns està dient que si les dones no varen dir res, las comunitats que posteriorment es van anar formant, havien de ser fruit de la Resurrecció. Segur que quelcom va passar, sinó ara nosaltres, 2000 anys després, no seríem cristians.    

Diumenge de Rams. 14 d’abril del 2019

Diumenge de Rams. 14 d’abril del 2019

Is 50, 4-7

            Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

            La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... i el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

            Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.          

                                     ........................................................................................           

      

Lc 22,14-23, 56

            Jesús es posà a taula amb els apòstols i els mostrà lo important que era celebrar amb ells aquesta Pasqua. Era com un sopar de comiat, l’últim moment de intimitat amb ells, abans de la seva Passió.   

            Partir el pa i repartir-lo, és propi del ritual jueu del sopar de Pasqua; la novetat està en que Jesús va identificar aquest pa amb la seva persona. La última copa de vi, també del ritual, la identifica amb la seva sang amb la que, simbòlicament, segella la nova i definitiva Aliança; la primera, Moisés també la va segellar amb sang. Però    entretant, Jesús diu que un el traeix, i els deixebles es pregunten qui podria fer això, i després sols es preocupen de qui manarà més en el Regne que s’apropa. 

            Jesús ha volgut que durant el temps de la seva absència, els seus deixebles tinguin un especial testimoniatge, recolzat per uns signes visibles.  El memorial instituït al moment en que Jesús anava a donar la seva vida (el pa i el vi oferts durant el sopar) porta a pensar i a mantenir en activitat i afecte cap a la seva persona, que es perpetua a través dels anys fins el seu retorn.                                                                                            

Joan i Roser

Diumenge V de Quaresma. 7 d’abril del 2019

Diumenge V de Quaresma. 7 d’abril del 2019

Is 43,16-21

            D’aquests capítols del 2º Isaïes, se’n diu el “llibre de la consolació”. És del s. VI aC, durant l’exili a Babilònia, on el poble viu angoixat per la destrucció de Jerusalem i el Temple, i per la deportació que això va comportar

            El que Déu va fer una vegada per alliberar el seu poble, ho tornarà a fer. Isaïes recorda l’acció de Déu quan sortien d’Egipte, perquè tinguin confiança en l’esdevenir i, en nom de Déu, anuncia: no penseu més en les coses del passat, una cosa nova comença a venir; ja no estem davant un riu que s’asseca perquè el poble passi, sinó davant d’un camí nou pel desert (que els separa de Jerusalem) que s’omplirà d’aigua perquè el poble begui, s’entén durant el seu retorn a Jerusalem. 

........................................................................................         

       

Jn 8,1-11                     

                                                                                    

            Els mestres de la Llei i els fariseus, intenten posar un parany a Jesús, a fi de poder-lo acusar. Un parany rebuscat, no té sortida sigui quina sigui la resposta de Jesús: falta d’obediència a la Llei, si no accepta la condemna de la dona, o manca de la misericòrdia que ell predica, si hi està d’acord. Però, seguint l’Escriptura, en la condemna contra l’adulteri, no hi hauria de faltar l’home, (segons Lv 20, 10), tots dos són culpables.

            Davant d’aquesta provocació, Jesús es pren el seu temps, tot escrivint a terra amb el dit, i després els hi fa una proposta: “el qui no tingui pecat, que tiri la primera pedra”, i continua escrivint a terra. Amb aquest gest, com a refús a respondre, Jesús es manté com absent, i cadascú és enviat cap a si mateix, cap a la seva pròpia consciència; si volen fer de jutge, que comencin a jutjar-se ells mateixos.

            Els acusadors de la dona, no són pas acomiadats per Jesús ... però comencen a marxar, en primer lloc els més vells, els que tenen més experiència de la misericòrdia de Déu, i perquè com més llarga és la vida, més s’acumulen les faltes.

            Una vegada fora els acusadors, el clima tens s’ha esvaït, i Jesús diu a la dona: “no pequis més”. No és pas tot permès, el pecat resta condemnable, però sols el perdó fa recobrar la dignitat i posa de nou en camí. Semblant al text d’Isaïes, podríem dir: no pensis més en el passat, una nova vida se‘t acaba d’obrir.

 Joan i Roser