10/1/20

Diumenge festa del Baptisme del Senyor .12 -I -2020.


Diumenge festa del Baptisme del Senyor .12 -I -2020.

Is 42, 1-4. 6-7

            És un text del segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia, i s’esforça a donar coratge als seus compatriotes. El poble, perdut, lluny de la seva terra, es preguntava si Déu no l’havia abandonat, degut a la seva infidelitat. Llavors, el profeta afirma que comença el temps de la consolació. Ja no és el passat la mesura del present, sinó un esdevenir nou que Déu proposa. La desesperació de l’exili, passa a ser esperança.
            Parla de l’actitud del Servent de Déu, cridat i assistit per l’Esperit, per dur a terme una especial missió: fer present, amb la seva vida, l’actitud de Déu envers l’humanitat, és evidenciar que Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a través de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.
            Els jueus van identificar aquest “Servent” amb la “resta d’Israel”, i la comunitat cristiana hi ha vist la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en coherència amb el Déu amb nosaltres.

.................................................................................. 
                 
Mt 3, 13-17   

            Joan havia anunciat la vinguda de Jesús, però en lloc d’aparèixer dins un esclat de glòria messiànica, el troba junt als pecadors que esperaven ser batejats. Jesús vol posar en evidència que, havent-se fet home, cal que s’identifiqui amb el poble. S’estableix llavors un diàleg entre Jesús i Joan, que posa de manifest la superioritat de Jesús i presenta, a la vegada, el sentit de la seva obra: “convé que complim tota justícia”, que significa actuar en conformitat amb el que Déu vol.
            Al sortir Jesús de l’aigua del Jordà, “el cel s’obrí”, baixà l’Esperit “com un colom”, i es va sentir la veu de Déu manifestant: “aquest és el meu Fill, en qui m’he complagut”. És com un avís, al començar la vida pública de Jesús, per expressar d’una manera poètica i simbòlica que, per més estranya que pugui semblar la seva actuació ... Déu hi està d’acord.
            El colom, per un jueu, representava l’Esperit de Déu que, en el relat del Gènesi, planava sobre les aigües de la Creació, i que ara es posa sobre Jesús, que ve a salvar el seu poble i tota la humanitat ... comença un món nou.

Joan i Roser