24/4/20

Diumenge III de Pasqua


Diumenge III  de Pasqua  .

Ac 2, 14. 22-33    
   
            Pere, atemorit fins ara, es desvetlla amb la vinguda de l’Esperit, s’aixeca i “es posa dret” per parlar al poble d’Israel. És el primer discurs de la jove Església que comença. Els pelegrins vinguts d’arreu, compartien l’esperança d’Israel en la vinguda del Messies i, és per això que Pere s’aixeca per anunciar que el Messies que esperaven ja ha vingut: Déu ha complert la seva promesa.
            La predicació de Pere va dirigida a tothom, i presenta els tres aspectes de la vida de Jesús que compondran el credo de fe més antic: un Jesús històric, acreditat per Déu amb prodigis i senyals, la seva mort en mans de les autoritats jueves, i la seva resurrecció obrada per Déu. Vol també fer èmfasi en la continuïtat de l’obra de Déu a través de Jesús. Pere acaba el discurs amb un signe d’autenticitat: “nosaltres en som testimonis”.

                                         
                                                                                                                                                          
Lc 24, 13-35

            És una composició teològica, que vol donar un missatge a través d’una parella de deixebles (Cleofàs i la seva dona) que, decebuts per la mort de Jesús tornaven a casa seva, a Emmaús; tenien la idea d’un Messies alliberador, triomfador. Les dones també eren deixebles: “Vora la creu hi havia ... Maria, muller de Cleofàs” ( Jn 19, 25), i altres cites.
            Quan s’apropa Jesús “els seus ulls no el reconeixen”, però al explicar el sentit de les Escriptures, “se’ls hi obren els ulls”. Reconèixer Jesús com el Messies no és pas una evidència, l’Escriptura, així de clar no ho diu enlloc, i sols esdevé evident quan els ulls se’ls hi obren, comprenen el sentit, i llavors “el cor s’abrusava dins nostre”.
            No es diu pas quins textos cita Jesús, sols que “no calia que el Messies patís ... abans d’entrar a la glòria?”. Però, seria trair les Escriptures, creure en un exigència de patiment i de mort, per part de Déu; el mateix Jesús diu: “No hi ha amor més gran, que donar la vida pels qui un estima”. Es tracta d’assumir les conseqüències de la opció d’estimar la humanitat proclamant el seu missatge, malgrat el que això pugui comportar.
            La trajectòria de Cleofàs i la seva dona,  és una mostra de com haurien de ser les nostres celebracions de l’eucaristia: cal escoltar i entendre les lectures, la Paraula, per després poder reconèixer Jesús en el pa que es trenca i es reparteix.   
       
Joan i Roser

17/4/20

Diumenge II de Pasqua


Diumenge II  de Pasqua  .

Ac 2, 42- 47     

            Aquest relat està clarament situat dins els primers dies de l’Església, i comença per resumir, un xic idealitzada, la vida de la comunitat, dins un primer “sumari”.
            Explica  l’estructuració de la comunitat cristiana en base a quatre pilars:  1) escoltar l’ensenyament dels apòstols, que és acollir les paraules i fets de Jesús, que ells van viure, 2) instaurar entre els creients unes noves relacions, que impliquen no sols compartir les conviccions i les idees, sinó també els recursos materials, vivint així una comunió fraterna, 3) participar en les pregàries del Temple, practicant les costums religioses jueves i del mateix Jesús, i 4) però després, en les seves cases, partir el pa, l’àpat religiós en memòria de Jesús, culminació de la paraula rebuda i de l’amor compartit.                                                                                                                                                                                                                               
..................................................... .............................   

                
Jn 20, 19-31

            Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.
            Hi ha dues parts en el text: 1) Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.
            2) Es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu; no creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.

Joan i Roser
  


11/4/20

La resurrecció

La resurrecció

            Si bé la crucifixió i mort de Jesús van ser esdeveniments públics, la resurrecció és quelcom confidencial.
            Ningú ha vist la Resurrecció de Jesús: la tomba va ser trobada buida. Cap text descriu el fet, ningú era allà per verificar-ho. Ell viu d’una altre manera, com en un altre món, que se’ns escapa. No era pas la reanimació d’un cadàver, sinó un passar de la nostra condició mortal al món propi de Déu.
            En els 4 evangelis es descriu la tomba buida, però sense masses coincidències: els personatges són diferents, encara que sempre dones que, en aquell temps, el seu testimoni no era vàlid, doncs per ser-ho era imprescindible el de dos o més homes.
            La tomba buida, la desaparició del cadàver, no els fa creure en la resurrecció, però si haguessin trobat el cos de Jesús en el sepulcre, no hagués estat possible la fe en la resurrecció, ja que, pels semites, en el cos hi havia tota la persona, no hi havia la idea de cos i esperit (el dualisme grec de Plató) i, per tant, mai haguessin admès la possibilitat d’una aparició: si Jesús estava en la tomba, no podia estar en cap altre lloc. La desaparició del cadàver no fonamenta la fe en la resurrecció, però n’és una condició necessària.
            Segons l’evangeli de Marc, el més antic, les dones troben la tomba buida, on només reconeixen “un jove vestit de blanc” que els diu: “no és aquí”. Jesús continua estan en el present i és actiu: “va davant vostre a Galilea”. Només reprenent el seguiment que havia quedat interromput per la mort en la creu, Jesús restablirà la visió. I aquesta trobada tindrà lloc a Galilea, és a dir, en mig de la nostra vida ordinària, en el que és habitual, quotidià … Galilea  és la oportunitat de començar de nou.
            El que es tradueix per “aparicions”, literalment és “deixar-se veure”, però el sentit de la visió està vinculat al tema de la fe: els deixebles veuen coses que sense la fe no es veurien. Després del desengany per la mort de Jesús, els fa reconèixer que el Jesús, que fou crucificat i sepultat, ara és viu.
            Marc ens diu que les dones, les úniques que havien pogut superar els esdeveniments de la mort de Jesús (tots els altres havien fugit, doncs la condemna de Jesús els podria afectar també a ells), ara s’enfonsen,  la por s’apodera d’elles, les desborda … i abandonen. Així, doncs, ja no queda ningú dels seus seguidors … Al posar aquí Marc punt i final al seu Evangeli (la resta va ser un afegitó molt posterior), se’ns està dient que si les dones no varen dir res, las comunitats que posteriorment es van anar formant, havien de ser fruit d’una nova presència de Jesús. Segur que quelcom va passar, sinó ara nosaltres, 2000 anys després, no seríem cristians.

Joan i Roser

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció.


Diumenge  de Pasqua  de la Resurrecció.

Ac 10, 34. 37-43     

            El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria i, després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció. És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans.
            Pere està a Cesarea, a casa de Corneli, un centurió romà, empès per l’Esperit, doncs no hi ha cap motiu raonable que ho justifiqui, a més, això representava entrar a casa d’un pagà, cosa prohibida per la Llei jueva. L’evangeli desborda les fronteres d’Israel: tot home, encara que no jueu, pot ser batejat en nom de Jesús.
            Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués a uns testimonis que havia escollit”, “l’ha constituït jutge de vius i morts”.                                                                                                                                          
..................................................... .............................       
            
Jn 20, 1–9

            No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.
            Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.
            Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.
            El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.  
      
Joan i Roser

3/4/20

Relats de la Passió de Jesús


                          Relats de la Passió de Jesús

            La fe i la predicació apostòlica han donat formes a aquets esdeveniments, així com el punt de vista personal de cada evangelista, que ha seleccionat, agrupat i explicat les tradicions que ha rebut. Tot això és per dir que si bé hi ha un sol Jesús a l’origen dels quatre evangelistes canònics, cada un en coneix un aspecte diferent i en presenta una imatge diversa, també referent al relat de la Passió de Jesús.
            Donat que la descripció que en fa Mateu no és gaire diferent de la de Marc (com ho manifesta Raymond Brown), es podria parlar de sols tres relats diferents: de Marc, Lluc i Joan, que exposaré, basat en el resum que va publicar Raymon E. Brown, al final del seu llibre dedicat a aquest tema.
            Marc parla de l’abandó humà que coneix Jesús quan puja a pregar a la muntanya de les Oliveres: mentre Jesús prega, els deixebles s’adormen tres vegades, Judes el traeix i Pere nega de coneix-se’l tres vegades. Els jutges, tant jueus com romans són cínics, no creuen en la sinceritat de Jesús. El procés jueu davant el Sanedrí, tenia per objectiu l’amenaça formulada per Jesús, de destruir el Temple, i la seva pretensió de ser el Fill messiànic de Déu. Pilat, però, finalment accepta condemnar Jesús; els soldats se l’enduen i comença una burla, cops i una corona d’espines.
            Jesús resta penjat a la creu durant sis hores. En les tres primeres és objecta de burles, i durant les tres següents , dins la obscuritat. Les úniques paraules de Jesús, en la creu, són “Déu meu perquè m’has abandonat?” ... i quan Jesús dóna l’últim respir, que porta a la seva mort, la cortina del Santuari s’esquinçà de dalt a baix, i un centurió va dir “Veritablement aquest home és Fill de Déu”, no era pas un fals profeta.

            El relat de Lluc és molt diferent. Els deixebles es mantenen fidels davant les probes que Jesús pateix ... malgrat que Pere nega coneix-se’l tres vegades. Quan Jesús puja a pregar, s’adormen sols una vegada, degut a la seva tristesa. Abans de la seva detenció, Jesús cura la orella del servidor ferit. La gent estava al costat de Jesús, veient el que feia. Els enemics es porten millor; Pilat, per tres vegades, reconeix que Jesús no és pas culpable.
            Durant el camí del calvari, Jesús s’inquieta per la sort de les dones. Fan portar la seva creu a Simó de Cirene. Perdona als qui el crucifiquen i promet el paradís al bon lladre, crucificat al seu costat. Jesús mort seriosament pregant “Pare, a les teves mans entrego el meu esperit”.

            El relat de la Passió de Joan, presenta un Jesús sobirà. Quan els soldats romans i la policia jueva venen a detenir-lo, cauen tots a terra, impotents davant Jesús, que pronunciava les paraules divines “Jo soc”; la seva augurança ofèn al gran Sacerdot. Pilat queda astorat pel que  li afirma Jesús “tu no tindries sobre meu cap poder si no hagués estat donat de d’alt” ... malgrat tot, Pilat es veu gairebé forçat a fer crucificar Jesús, encara que abans l’assotaren i li posaren una corona d’espines. Jesús porta ell mateix la creu, no hi intervé cap ajuda.
            A diferència del que diuen els altres evangelistes, Jesús no està pas sol en el calvari, doncs la seva mare i el deixeble que ell estimava, estan al peu de la creu, i Jesús hi estableix una unió entre fill i mare, entre aquestes dues figures altament simbòliques, deixant així darrera d’ell una família de deixebles creients. Jesús no crida pas “Déu meu perquè m’has abandonat?” perquè el Pare està sempre amb ell i les seves paraules representen una decisió solemne “Tot s’ha complert”. També amb la mort, deixa la vida amb l’aigua que raja del seu pit, després que un soldat li traspassés amb un cop de llança. La seva sepultura no es fa pas aquí sense una preparació adequada, com en els altre evangelis, doncs reposa dins un llençol amb cent lliures d’aromes, com era costum entre els jueus.  

            Els tres textos són donats per l’Esperit i cada un esgota la realitat i la significació de Jesús ... és com si un marxés al voltant d’un enorme diamant, per veure’l sobre tres angles diferents i així poder-lo valorar: la veritable imatge emergeix perquè aquets punts de vista són diferents. Triar una imatge de Jesús en la creu, excloent les altres, o mirar d’harmonitzar les diferents imatges evangèliques en una sola, privaria d’una gran part de la seva significació ... malgrat que una imatge té també el seu valor.                                                                                                                                     
    
        Fa ja uns anys, vàrem anar a Bellpuig (França) on a la Capella de la Trinitat hi ha un Crist en creu, que emociona al mirar-lo: amb el cap inclinat i somrient, una postura d’amor i d’amistat, i els braços clavats horitzontals, que  sembla voler dir-nos : “vine que et vull abrasar” . Durant una estona mirant-lo, ens vàrem sentir com acollits.


            Una única imatge sols pot mostrar uns aspectes, però el coneixement de Jesús comporta la valoració total i íntima de la seva vida. Desitjo que aquest relat de la Passió de Jesús, ens ajudi una mica cap el seu coneixement.
                                                                                   
Joan Minguella

Diumenge de la Passió del Senyor.


Diumenge  de la Passió del Senyor.

Is 50, 4-7       
             
             Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.
            La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... i el servidor accepta amb confiança aquesta missió.
            Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.    
 
                                              

        
Mt 26, 14 – 27, 66                     
   
             Jesús va conscientment cap al seu destí com qui domina els esdeveniments; sap el que passarà perquè ha sabut desxifrar la voluntat de Déu dins les Escriptures. El sofriment i la mort, no seran la darrera paraula, el final és la resurrecció.                                       
Mateu sembla voler posar en evidència que, fora d’alguns deixebles, la majoria de jueus el van menysprear i humiliar. Per contra, els pagans, sense saber-ho, són els que li donen els vertaders títols de noblesa; aquest home anorreat, ferit en la seva dignitat i acusat de blasfèmia (el pitjor dels pecats !!), és honorat per estrangers, que li donen els més alts títols de la religió jueva:                                                                     -           
-Rei dels jueus. Pilat li pregunta: “¿tu ets el rei dels jueus?”  i Jesús respon “tu ho dius”; i també li posen aquest títol en el rètol de la creu . Li serà aplicat 2 vegades més, però negativament, d’una manera irònica, per ridiculitzar-lo, pels soldats romans  i per les autoritats religioses.                                                                                                                                               - -
-Messies. Negativament en el Sanedrí: “Fes de profeta Messies! endevina qui t’ha pegat”. Pilat, però, li atribueix d’una manera positiva: “I de Jesús, l’anomena’t Messies, què n’he de fer?”.                                                                                                                                         
- Home just, li diu la dona de Pilat, que és potser, el títol més noble de tot l’antic Testament. Jesús era un home bo condemnat injustament a morir.                                                                                                                                                  
-Fill de Déu. A manera de parany, el gran sacerdot li pregunta. Els jueus fent mofa, al passar davant  la creu, i també els sacerdots i mestres de la Llei. Finalment, el centurió romà proclama: “En veritat aquest era Fill de Déu”, que podríem considerar la culminació del relat.                                                                                                                            Són els pagans els primers en dir la veritat sobre Jesús. Mateu accentua el contrast entre la feblesa del Jesús condemnat i la grandesa que li reconeixen alguns pagans: és dins la feblesa que Jesús manifesta la glòria de Déu.

        
Joan i Roser