Diumenge IV de Pasqua

Ac 13, 14, 43-52

Pau, junt amb Bernabé, arriba a Antioquía de Pisídia i, com tot jueu practicant, el sàbat va a la sinagoga i, en signe d’acolliment, li donen la paraula. Pau els parla de Jesús com el Messies esperat pels jueus, i és ben acollit pels assistents: jueus, prosèlits (no jueus convertits), i “temorosos de Déu” (simpatitzants no circumcidats).

El sàbat següent, una gran gentada esperava Pau a la sinagoga, cosa que preocupa als jueus, i quan comença a parlar, engelosits pel seu èxit, es posaren a contradir les seves paraules ... però els pagans (no jueus) semblaven millor disposats a acceptar-les. Això va comportar un capgirament dins la vida de Pau, que el fa decidir portar el missatge de Jesús als pagans, encara que sense refusar els jueus, que semblava en tenien la exclusiva. Una decisió d’una notable rellevància.

....................................................................................
Jn 10, 27-30

"Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen"

La paràbola del pastor, es reparteix entre els tres anys litúrgics, i cada lectura presenta un tema dominant: 1) la porta de la cleda, 2) el pastor dóna la vida per les ovelles, i 3) les coneix i les porta a la vida eterna, tema d’aquest any.

Els jueus pregunten a Jesús si és ell el Messies. Esperaven un Messies reial i poderós, que els alliberés dels romans, però Jesús prefereix revelar-se com un pastor, que s’ocupa del seu poble (rei-pastor era una expressió habitual en la historia d’Israel). David n’és la figura paradigmàtica d’aquest “pastor” (Ez 34, 21-28).

Hi ha una relació d’amistat i d’amor entre Jesús i els que creuen en ell. Les ovelles “escolten la seva veu, Jo les conec i elles em segueixen”. Conèixer, en terminologia bíblica, té un sentit més profund i més íntim que el nostre habitual, vol dir que les estima, tot i veient els punts febles i també els positius de cadascuna. El lligam que uneix ovelles i pastor, no és pas menys consistent que el lligam que uneix Jesús i el Pare.

Però Jesús encara va més lluny, “Jo els dono vida eterna ... ningú me les arrencarà de les mans ...ningú podrà arrencar res de les mans del Pare”; posa les dues frases a un mateix nivell, i acaba dient el que ja semblava deduir-se: “jo i el Pare som u”. Pels interlocutors, això era inacceptable, contrari al que cada dia proclamaven, “escolta Israel, el Senyor, nostre Déu és el Senyor U”, ja que semblava voler dir que un home es feia Déu. Això justifica que, després, el volguessin apedregar.

És de les poques vegades que, en els evangelis, Jesús sembla insinuar que és Déu.

(Recuperat d'abril de 2010)