Is 25, 6a.7-9
Aquesta lectura d'Isaïes ens transporta a una visió poderosa, gairebé revolucionària, que connecta directament amb les nostres esperances més profundes. L'anunci del profeta no parla d'un cel llunyà, sinó d'un banquet a la muntanya, un lloc visible per a tothom, organitzat per l'Etern, el Senyor de l'univers.
La imatge central és la de la taula parada per a tots els pobles. En les nostres ciutats, cruïlla de cultures i realitats, aquest banquet és un crit d'inclusió radical. No hi ha fronteres, ni estatus, ni classes socials; tothom hi és convidat a seure i a compartir. És la visió d'una fraternitat on les diferències sumen, no divideixen.
El profeta va més enllà i ens parla de l'eliminació de les dues grans ombres de la humanitat: la mort i el vel del dol. Aquest "vel que embolcalla tots els pobles" són les pors, les injustícies, el desànim i les notícies negatives que ens tapen els ulls i el cor. Isaïes anuncia que Déu, amb un gest de tendresa, esborrarà les llàgrimes de totes les cares.
Això ens convoca a una fe que és esperança activa. No podem esperar passivament que Déu ho faci tot; la nostra tasca com a laics és ser mans i ulls de Déu avui, ajudant a treure els vels de la indiferència i portant consol allà on hi ha llàgrimes.
La resposta del poble és clau: "Aquí teniu el nostre Déu! Esperàvem que ens salvés". Aquesta espera no és resignació, sinó una certesa ferma que ens mou al compromís. Quan treballem per una millor acollida al barri, quan defensem la dignitat dels vulnerables, quan compartim el poc que tenim, estem anticipant aquest gran banquet d'igualtat i justícia.
L'alegria i la salvació ja són aquí, ja han començat. El Senyor ha actuat. La nostra fe es fonamenta en l'acció alliberadora de Déu, que ens empeny a fer realitat, aquí i ara, el paradís de la Taula Compartida.
....................................................
Mt 25,31-46
"Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus,
per petit que fos, m'ho fèieu a mi"
Aquest passatge de Mateu, sovint anomenat el Judici Final, no és una amenaça, sinó el manifest fundacional del Regne per a tots nosaltres. Jesús, com a Rei, ens mostra el criteri definitiu: la nostra fe serà avaluada per la manera com hem tractat els seus germans més petits.
La clau de volta és la identificació. Jesús no diu: "Feu caritat per ser bons", sinó: "Tot allò que fèieu... m'ho fèieu a mi". El famolenc, l'immigrant que arriba a les nostres platges, el malalt a l'hospital, el pres a la presó... allà hi ha la presència real i incòmoda de Crist. Aquesta és la gran revelació.
A les nostres ciutats, on la desigualtat és visible, no podem dir que no coneixem els "cabridets". El Senyor ens crida a una fe que embruta les mans, que va més enllà de la missa dominical. La pregunta final no serà: "Quantes hores vas resar?", sinó: "Vas veure el meu rostre en el germà que pateix?"
Els justos, sorpresos, pregunten: "Quan ho vam fer per tu?". Aquesta confusió és el consol. L'autèntica caritat és aquella que es fa per pura humanitat, sense buscar recompensa ni etiquetes. La justícia del Regne no es guanya, es viu en la compassió quotidiana.
Aquesta lectura és una crida a l'acció laical immediata. Ens desafia a transformar les nostres parròquies i comunitats en espais de servei radical. El nostre destí etern depèn de la nostra resposta avui a l'exclòs. La missió és clara: ser mans de la Misericòrdia en el nostre entorn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada