Diumenge IV de Quaresma

Js 5, 9a. 10-12

Hi ha un cert paral·lelisme entre la sortida d’Egipte i l’entrada a la Terra Promesa. L’Èxode comença amb una Pasqua i acaba celebrant una altra Pasqua. Van travessar el Mar Roig a la sortida d’Egipte, i ara travessen el Jordà per entrar a la nova terra. Moisès ja és mort, igual que tota la generació que va sortir d’Egipte fa 40 anys (40=tota una vida): van sortir esclaus, però ara entren a la Terra Promesa els seus fills, que van néixer lliures; qui travessa el Jordà és un poble d’homes lliures. Pel desert, Déu sostenia el poble enviant el mannà, però ara comença un altre temps, i menjaran productes de la terra que ells mateixos colliran; és com si haguessin esdevingut adults, i ja no cal que els alimentin. Però no han d’oblidar el Senyor, doncs els productes de la terra són també un do de Déu.

En hebreu, Josué i Jesús, són el mateix nom, i se’n ha fet una comparació: la travessa del Jordà, que va ser l’entrada a la llibertat, fa pensar en el bateig de Jesús en el Jordà, com a signe del començament de la nostra entrada a la veritable llibertat, que ens proposarà Jesús.

.....................................................................

Lc 15, 1-3. 11-32

"Pare, he pecat contra el cel i contra tu"

Jesús s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui creuen pecadors, i “menja amb ells”, que simbòlicament és molt greu, i els convida a modificar el seu punt de vista, proposant una paràbola, en que parla d’un home que ha perdut un dels seus fills.

El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat, però vetlla i espera el seu retorn, per acollir-lo. Quan torna el fill, el pare el fa calçar (signe d’home lliure), li posa un anell (li retorna la filiació), i fa matar el vedell gras per menjar i celebrar-ho. És capgirar els manaments que complien els fariseus: enlloc d’allunyar els pecadors, els acull i celebra el retrobament ... però aquest és el comportament de Déu. Sense esperar les explicacions del seu fill, el pare li restableix la seva dignitat perduda.

El fill que havia marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més: ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, ell els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostre de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.

Joan i Roser

(Recuperat de març de 2016)

Diumenge III de Quaresma

Ex 3, 1-8. 13-15

Es presenta la vocació de Moisés, que el portarà a conduir l’alliberació del poble, de l’esclavatge que el manté a Egipte. Però també es manifesta la autopresentació de Déu, com “Jo sóc” (el que sempre és), al preguntar-li Moisés en nom de qui s’ha de presentar als israelites.

Se’ns vol fer descobrir que som estimats per Déu que, veient la misèria del seu poble a Egipte, crida Moisés per alliberar-lo, i fer-lo viure en un altre país “que regalima llet i mel”. Moisés passa de pasturar el remat del seu sogre, a pasturar el poble d’Israel, al llarg del seu èxode.

La muntanya és el lloc de trobada amb Déu, i el foc, símbol de la seva presència ... però la bardissa no es consumia, la presència de Déu és per sempre.

.....................................................................

Lc 13, 1-9

"la gran paciència de Déu, que sempre concedeix una altra oportunitat"

Es presenten dos exemples que provoquen l’eterna qüestió sobre el sentit del mal, i sobre l’actitud de Déu davant el mal.

Jesús els diu que els galileus, o els de Siloé, no eren pas més pecadors que ells mateixos, no qüestiona la seva culpabilitat, però aquestes malaurances que pateixen, no són pas un càstig de Déu, com en aquell temps pensaven, Jesús refusa aquesta interpretació, es nega a acceptar que Déu castigui així. El que cal fer és fixar-se en el comportament d’un mateix i, a la manera dels profetes, els diu que cal convertir-se ... convertir-se d’aquesta idea d’un Déu que castiga.

Llavors, Jesús compara la vida estèril d’una persona, amb una figuera plantada en una vinya, i que no dona fruit; la vinya i la figuera, en la Bíblia, eren símbol del poble d’Israel. La paràbola vol provocar la nostra reacció. La figuera és estèril i ocupa un lloc inútilment, però el vinyater no la talla i en té cura, esperant que així donarà fruits, conseqüència d’una conversió. La paràbola vol posar l’accent sobre la gran paciència de Déu, que sempre concedeix una altra oportunitat. 

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2016)

Diumenge II de Quaresma

Gn 15, 5-12. 17-18

És el relat de l’aliança amb Abraham, que segella les promeses que Déu li havia fet: una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, i una terra. Es vol mostrar la proximitat i el compromís de Déu amb l’home.

Es compleixen els ritus habituals de les aliances d’aquell temps, en aquest cas, entre Abraham i Déu. Els contractants passaven descalços entre els animals partits, les dues meitats pertanyen a un mateix cos, les dues parts contractants, estan unides com un sol ésser, i enmig de la sang, compartien la vida (=sang), tot dient “que em passi a mi això, si no compleixo el tracta”.

La son misteriosa d’Abraham, fa pensar en Adam, quan Déu crea la dona ... l’home no pot presenciar l’obra de Déu. El pas de Déu enmig dels animals, és simbolitzat amb un forn fumejant i una torxa encesa, com sovint apareix en la Bíblia.

.....................................................................

Lc 9, 28-36

"Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo"

Jesús, de camí cap a Jerusalem, havia anunciat que l’esperava el refús i la mort; la transfiguració apareix com un esclat de llum enmig de la foscor.

La muntanya apropa a Déu, i és el lloc on Jesús es posa en contacta amb el Pare, i la pregària és una trobada que transfigura ... i és aquí on els tres deixebles descobreixen la vertadera naturalesa de Jesús, que es posa a parlar amb Moisés i Elies, que representen la Llei i els Profetes, i comenten els propers esdeveniments que l’esperen a Jerusalem; seria com una manera de dir que per comprendre Jesús cal acudir a la Llei i els Profetes,

Davant aquest confort espiritual dalt la muntanya, Pere proposa quedar-s’hi muntant unes tendes, però “Pere no sabia el què deia”, no és bo despreocupar-se dels que quedaven a baix de la muntanya.

Els deixebles veuen la glòria de Jesús, però no la saben interpretar i, de dins un núvol que els va cobrint, en surt una veu que els diu “Aquest és el meu Fill ... escolteu-lo”. En el bateig de Jesús, Déu diu “tu ets ...”, però aquí Déu es dirigeix als deixebles, “aquest és ...”, i hi afegeix “escolteu-lo”. Al iniciar Jesús el camí cap a Jerusalem, és com prevenir als deixebles que, malgrat el que vegin passar, Déu continua recolzant Jesús.    

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2016)

Diumenge I de Quaresma

Dt 26, 4-10

Aquest text del Deuteronomi, és la professió de fe d’Israel, i es presenta com les darreres paraules de Moisés, abans d’entrar a la Terra Promesa. És com una relectura dels esdeveniments que van donar lloc al naixement del poble, és una mirada sobre la seva historia, per no oblidar de on venen.

Quan presenten els primers fruits de la collita, recorden els seus orígens pobres (un arameu errant: Abraham), la seva situació de necessitat (quan eren a Egipte) i, finalment, el do rebut (“un país que regalima llet i mel”). A la vegada, es mostra una convicció de que és gràcies al Senyor que el poble pot obtenir de la terra els fruits per la seva subsistència.

En altres cultures, una ofrena era una acció que pretenia obtenir quelcom de la divinitat, però la novetat del Deuteronomi, és reconèixer que tot el que tenim i el que som, és un do de Déu. Aportar una ofrena, les primícies, és un gest de reconeixement i de memòria.

....................................................

 Lc 4, 1-13

"Durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable"

Després del Baptisme, en que Jesús és proclamat Fill de Déu, és lògic pensar que, conduit per l’Esperit, Jesús es retirés en un lloc solitari, durant 40 dies, per meditar amb el Pare el projecte de la seva missió.

Lluc aprofita per mostrar les temptacions en que estaria sotmès l’home Jesús, al llarg de la seva vida: quaranta és símbol d’un temps de preparació, però també de tota una vida. Ningú sap el que devia passar durant aquests dies en el desert, però els deixebles de Jesús, sí que pogueren constatar les temptacions a que va estar sotmès durant tota la seva vida.

En realitat, el diable proposa totes les falses expectatives que la societat jueva havia posat a l’entorn del Messies que esperaven ... i que Jesús refusa. És temptat en allò que es creia més essencial: 1) riquesa, o capacitat de resoldre qualsevol necessitat, transformar les pedres en pa; 2) poder, pactant amb qui calgui per aconseguir-lo; i 3) prestigi, la temptació de la imatge, del cop d’efecte.

El diàleg entre Jesús i el diable, es fa en base a textos de l’Escriptura, que el diable utilitza per intentar fer caure Jesús, i Jesús fa servir com a resposta, d’acord amb l’Esperit.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2015) 

Diumenge VIII durant l’any

Sir 27, 4-7

            S’expressa la idea que el veritable sentit del nostre cor es tradueix amb les nostre paraules; és a dir, que amb la seva paraula, l’home s’expressa sempre ell mateix.

            Aquesta idea es reflecteix a partir d’imatges molt evocadores (un sedàs, un forn i un arbre) que porten a unes petites històries per il·lustrar aquest ensenyament de saviesa.     

   

..........................................................................             

Lc 6, 39-45

"No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents"

        S’explica en el text, una mena de paràboles, basades en proposar dues imatges oposades: 

        1) la brossa i la biga que cobreixen l’ull, i que en diferent intensitat dificulten la visió. Es tracta d’una invitació a no jutjar un fet o una circumstància, plantejant  la mesura per judicar, que molt sovint, és molt diferent quan es refereix a si mateix, o als altres.   Es critica el no saber reconèixer les pròpies limitacions. Et creus clarivident i capaç de donar lliçons, conduir a un altre que creus és cec ... sense considerar el grau de la teva pròpia ceguesa i limitacions ; és necessari reconèixer el propi defecte, i traient prèviament la biga del teu ull, llavors, veient-hi clar, el podràs ajudar bé a l’altra, i posar-vos d’acord.

        2)  una alta imatge és la del arbre bo i l’arbre dolent. Cada arbre, cada persona, es jutge pels seus fruits; és una invitació als deixebles, i a tothom, a considerar si les seves obres son bones.          

Són unes petites paràboles que reflecteixen una evident realitat, que no sempre arribem a descobrir, però cal atendre, perquè s’ha de corregir. 

 Joan i Roser

(Recuperat de març de 2019)

Diumenge VII de durant l'any

1Sa 26, 2, 7-9, 12-13, 22-23

            Es fàcil d’entendre que David es deixa perdre la venjança que l’atzar li ofereix (cal pensar que això passa en una època en que les costums no eren pas així de delicades); per Abisai, està molt clar que es Déu qui l’ha portat aquí. Però ¿perquè David no actua? el sol motiu que invoca es el respecte que li ofereix la tria de Déu “no vol fer mal a l’ungit de Déu”.

            D’entrada, l’autor ens voldria descriure el tarannà de David, respectuós amb les opcions de Déu, magnànim, que refusa venjar-se i comprèn que no es pas Déu qui posa els enemics al nostre abast. David respecta un enemic perillós pel fet que l’havia  escollit Déu per rei ... després, però, vindran uns altres temps en que es descobrirà que cada home, d’arreu, ha rebut la unció de Déu ... tots som escollits de Déu, i ens mereixem un respecte mutu. En realitat això ja s’insinua en aquest text, en que Déu protegeix tant a David com a Saül: a David, mantenint adormits Saül i els seus guerrers ... i a Saül, inspirant a David el respecte per aquell que ha rebut la unció reial.

 .............................................       

Lc 6, 27-38

"Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet"

            Cal destacar del text les frases “estimeu als enemics” i “feu als altres allò que voleu que ells us facin”, acompanyades  d’unes paraules que lloen la no violència i la generositat. Jesús posa en pràctica el que esta escrit en la Llei (Lv 19, 18) “estima als altres com a tu mateix”.  Però Jesús dona a la Llei una orientació radicalment nova: no es tracta d’estimar sols al pròxim, sinó també al llunyà, a tothom, fins i tot als enemics.

             La característica del nou estil del Regne es l’amor que no espera reciprocitat; a imatge de Déu, l’home es empès a mirar amb misericòrdia tots els homes, incloent els enemics. A la comunitat de Lluc, enmig de l’Imperi i excomunicada per la sinagoga, no n’hi faltaven d’enemics. Déu, però, es misericordiós i ens convida a imitar-lo. Es una crida a la santedat, no pas fonamentada en el compliment d’unes normes en la nostra vida personal, sinó en adequar la nostra resposta a l’amor de Déu.

            “Posar l’altre galta” es tracta de no ser violents, no pas beneits ¿quantes vegades s’ha utilitzat la “resignació cristiana” per fer callar les veus incòmodes? També ens vol dir que a l’hora de proclamar la veritat cal no cedir i refermar la insistència, encara que els primers intents hagin comportat sofriment i amenaces.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2019)

Diumenge VI de durant l'any

Jr 17, 5-8

Els reis d’Israel s’equivoquen, amb la idolatria, que introdueix altres cultes dins el poble, i també amb les aliances, ja que quan es demana protecció a un altre rei de la terra, se’n esdevé vassall, es perd la llibertat ... i van acabar exiliats a Babilònia.

Davant el poble que busca la seguretat en les aliances humanes, Jeremies crida a fer confiança en la aliança amb el Senyor. L’esdevenir del poble, és una tria entre dues possibilitats, dues situacions, que Jr descriu amb imatges manllevades de la natura: si un arbre, arrela vora de l’aigua, no deixa mai de donar fruit.

Maleir, en els profetes, vol dir posar-se en guàrdia, s’ha pres un camí perillós que acabarà malament; beneir, és un encoratjament, és com dir que s’ha triat el bon camí.

.......................................................................................

Lc 6, 17, 20-26

"Feliços vosaltres..."

Jesús “s’atura en un indret pla”, on té lloc la vida quotidiana de la gent i, entre els qui l’escolten, es poden distingir dos grups: els deixebles, i una gentada del poble jueu i estrangers; les paraules de Jesús s’adrecen a tothom.

El sermó de la plana, és una invitació a veure d’una altra manera, la realitat que vivim, és un capgirament dels nostres valors dominants, que no són els del Regne. S’hi troba el llenguatge dels profetes, a vegades sever i amenaçador, i d’altres encoratjador.

Quan Jesús parla de “feliços”, s’adreça als deixebles; la seva benaurança està ja en la tria que han fet de seguir-lo, que comporta pobresa, doncs ho han deixat tot. Els “ais” o malaurances, van dirigits a un “vosaltres” poc concret. En certa manera, es vol contrastar la mirada de Déu amb la mirada dels homes, que sovint s’equivoquen d’objectiu i admiren les riqueses i vicis de la vida.

En les 2ª i 3ª benaurances, i en les 2ª i 3ª malaurances, Lluc introdueix l’expressió “els qui ara ...”, probablement perquè escriu per unes comunitats molt concretes, a qui coneix.

Aquesta oposició entre benaurances i malaurances, no és pas dividir la humanitat en dos pobles diferents. Tots formem part, a la vegada, d’un i l’altre grup, i Jesús intenta fer veure a cadascú la pròpia situació, per esmenar-la si cal. 

JiR

(Recuperat de febrer de 2010)