Diumenge XXXIII durant l'any

Ml 3, 19-20

Després l’entusiasme pel retorn de l’exili a Babilònia, les decepcions s’acumulen, i el relaxament deteriora les costums i la fe, tant dels sacerdots com del poble. Veuen els seus camps ocupats per estrangers, l’abundància de cultes pagans i el Temple destruït ... ¿on és Déu?

És aleshores quan el profeta Malaquies llança el seu crit d’esperança. S’esforça en tornar la moral al poble, i els diu que Déu prepara la seva vinguda, “el dia del Senyor ... abrusador com un forn”, imatge de l’amor infinit de Déu ... que abrusa. Això, però, no impedeix que es parli també d’un judici, en una imatge ambivalent del sol: llum i calor. Uns cremaran com la palla, però d’altres veuran brillar la llum de la salvació, enmig de la foscor, el dolor i la mort.

Aquesta ambivalència es dona en tothom, tots tenim coses bones i dolentes, i cal esperar que el sol de Déu cremi les dolentes, com la palla, i faci germinar les bones amb la seva llum.

..........................................................................

Lc 21, 5-19

Un grup remarca la grandiositat del Temple, que és símbol de la que ostenten els escribes i mestres de la Llei, identificats amb les estructures socials, polítiques i religioses d’Israel; són més importants els sacrificis i rituals, que la misericòrdia i la justícia social, que són les actituds que demana Déu. És per això que Jesús diu que el temple serà destruït, doncs no promou una relació adequada amb Déu i els germans, sinó que porta a divisions socials i injustícies. Llur fe, llur religiositat, es recolza en aquestes pedres ... però d’això no en quedarà pedra sobre pedra, els diu Jesús.

Es trobaven bé en el “sistema” del Temple, però Déu no mira les grandeses de pedra, ni els magnífics ex vots, sinó que busca un poble on poder-hi habitar. La vinguda del Senyor, fa passar aquest món dins l’eternitat de Déu, i això representa un capgirament, que s’expressa, simbòlicament, amb un llenguatge apocalíptic.

En aquesta situació caòtica, amb la que respon Jesús, Lluc s’inspira en l’ambient real que viuen els cristians en l’època en que ho escriu. Jesús, també, els vol prevenir del possible engany amb falses promeses, que els portés a abandonar la tasca i la lluita, deixar-ho córrer ... però cal continuar. Els deixebles seran perseguits, però el mateix Jesús els donarà saviesa per resistir-ho ... i “amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”. Paraules d’encoratjament pels cristians de tots els temps.

Joan i Roser

(Recuperat de novembre de 2016)

La dedicació de la Basílica del Laterà

Ez 47, 1-2, 8-9, 12

Des de l’exili, Ezequiel intenta mantenir l’esperança del poble, i insisteix en recordar-los que, malgrat les aparences, poden estar segurs que Déu no els ha pas abandonat ... però el Temple de Jerusalem havia estat destruït, i ells creien que la presència de Déu es trobava dins el Temple.

Ezequiel intenta dir-los que el Temple no es pas el lloc de la presència de Déu, n’és sols un signe; Déu no està pas enmig les ruïnes del Temple, sinó enmig del seu poble. Llavors Ezequiel imagina el Temple del demà, i descriu “una font d’aigua que surt del llindar del santuari”, baixa cap a l’orient i esdevé una font de vida: Déu surt del seu Temple i aporta la benaurança a tot el país, que es descriu evocant el Paradís de Gn 1. Aquesta font d’aigua que surt de Déu, fa pensar també en la imatge descrita en Ap 22, 1: “L’àngel em va mostrar el riu de l’aigua de la vida ... que naixia del tron de Déu i de l’Anyell.”

La referència als punts cardinals, volen donar més credibilitat a la promesa, doncs evoquen la situació geogràfica del Temple de Jerusalem, coneguda per tots.

.......................................................................... 

Jn 2, 13-22 

"Traieu això d'aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare"

L’evangeli de Joan descriu tres pujades de Jesús a Jerusalem, i és en la primera que es situa aquest esdeveniment, al començament de la vida pública, per així remarcar, d’entrada, la seva ruptura amb el judaisme oficial.

Els jueus compraven a l’esplanada del Temple, els animals que tenien d’oferir en sacrifici, però no es podien pagar amb monedes romanes, que duien l’efígie de l’emperador; calia canviar-les per les del Temple, que era el negoci dels sacerdots.

Expulsant del Temple tot aquest muntatge, Jesús mostra que vol posar fi a aquesta religió sacrificial. Cal remarcar, però, la diferent manera d’actuar Jesús segons a qui es dirigeix. Tracta amb moderació als comerciants de coloms, que aprovisionen als pobres, a qui, fins i tot, explica les raons del seu gest, i severament als que venien bous i moltons, evidentment, als rics. Tomba les taules dels canvistes, de la moneda romana per la que sols acceptaven en el Temple.

Si bé la violència de Jesús és inesperada, les seves paraules encara ho són més: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”. Davant d’aquesta actitud, s’explica la indignació dels jueus, que diuen a Jesús “amb quin senyal demostres que pots obrar així?”, doncs per ells, Jesús era sols un vulgar samarità. 

(Recuperat de novembre de 2014)

Diumenge XXXI de durant l'any

 Is 25, 6a.7-9

Aquesta lectura d'Isaïes ens transporta a una visió poderosa, gairebé revolucionària, que connecta directament amb les nostres esperances més profundes. L'anunci del profeta no parla d'un cel llunyà, sinó d'un banquet a la muntanya, un lloc visible per a tothom, organitzat per l'Etern, el Senyor de l'univers.

La imatge central és la de la taula parada per a tots els pobles. En les nostres ciutats, cruïlla de cultures i realitats, aquest banquet és un crit d'inclusió radical. No hi ha fronteres, ni estatus, ni classes socials; tothom hi és convidat a seure i a compartir. És la visió d'una fraternitat on les diferències sumen, no divideixen.

El profeta va més enllà i ens parla de l'eliminació de les dues grans ombres de la humanitat: la mort i el vel del dol. Aquest "vel que embolcalla tots els pobles" són les pors, les injustícies, el desànim i les notícies negatives que ens tapen els ulls i el cor. Isaïes anuncia que Déu, amb un gest de tendresa, esborrarà les llàgrimes de totes les cares.

Això ens convoca a una fe que és esperança activa. No podem esperar passivament que Déu ho faci tot; la nostra tasca com a laics és ser mans i ulls de Déu avui, ajudant a treure els vels de la indiferència i portant consol allà on hi ha llàgrimes.

La resposta del poble és clau: "Aquí teniu el nostre Déu! Esperàvem que ens salvés". Aquesta espera no és resignació, sinó una certesa ferma que ens mou al compromís. Quan treballem per una millor acollida al barri, quan defensem la dignitat dels vulnerables, quan compartim el poc que tenim, estem anticipant aquest gran banquet d'igualtat i justícia.

L'alegria i la salvació ja són aquí, ja han començat. El Senyor ha actuat. La nostra fe es fonamenta en l'acció alliberadora de Déu, que ens empeny a fer realitat, aquí i ara, el paradís de la Taula Compartida.

....................................................

Mt 25,31-46

"Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, 

per petit que fos, m'ho fèieu a mi"

Aquest passatge de Mateu, sovint anomenat el Judici Final, no és una amenaça, sinó el manifest fundacional del Regne per a tots nosaltres. Jesús, com a Rei, ens mostra el criteri definitiu: la nostra fe serà avaluada per la manera com hem tractat els seus germans més petits.

La clau de volta és la identificació. Jesús no diu: "Feu caritat per ser bons", sinó: "Tot allò que fèieu... m'ho fèieu a mi". El famolenc, l'immigrant que arriba a les nostres platges, el malalt a l'hospital, el pres a la presó... allà hi ha la presència real i incòmoda de Crist. Aquesta és la gran revelació.

A les nostres ciutats, on la desigualtat és visible, no podem dir que no coneixem els "cabridets". El Senyor ens crida a una fe que embruta les mans, que va més enllà de la missa dominical. La pregunta final no serà: "Quantes hores vas resar?", sinó: "Vas veure el meu rostre en el germà que pateix?"

Els justos, sorpresos, pregunten: "Quan ho vam fer per tu?". Aquesta confusió és el consol. L'autèntica caritat és aquella que es fa per pura humanitat, sense buscar recompensa ni etiquetes. La justícia del Regne no es guanya, es viu en la compassió quotidiana.

Aquesta lectura és una crida a l'acció laical immediata. Ens desafia a transformar les nostres parròquies i comunitats en espais de servei radical. El nostre destí etern depèn de la nostra resposta avui a l'exclòs. La missió és clara: ser mans de la Misericòrdia en el nostre entorn.

Diumenge XXX de durant l'any

Sir 35, 12-14, 16-18

Ben Sira va escriure aquest llibre el segle II aC, en hebreu, i després es va traduir al grec, llatí i siríac; però hi ha una certa confusió entre les diferents versions, que es pot també apreciar en els textos actuals.

Déu no fa justícia segons les aparences, sinó que mira el fons del cor. Escolta al oprimit, l’orfe i la viuda, els tres tipus de situació de pobresa, els que no tenien dret a la paraula, en la societat d’aquell temps. Es vol fer reconèixer que Déu protegeix als més febles que, tan sovint, són oblidats, i acull la seva pregària.

No es diu pas que Déu “prefereixi” els pobres, però és dins d’una situació de necessitat, quan es pren consciència de la pròpia feblesa i hom es refugia en la pregària i prega amb tot el cor.

...........................................................

Lc 18, 9-14

"Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador"

Amb aquesta paràbola, se’ns vol mostrar quina ha de ser l’actitud adequada per pregar. La diferència entre els personatges, ja es manifesta en la presentació: el publicà es manté a distància, i el fariseu al davant.

Els fariseus tenien bona reputació i, el que diu en la seva pregària, és veritat; però això no era pas una pregària, el fariseu no agraeix beneficis rebuts, sinó mèrits adquirits. Les tres classes de pecadors (lladres, injustos i adúlters) serien com tres maneres de descriure el recaptador d’impostos; la seva oració , doncs, no era pas innocent.

Els publicans eren mal vistos, doncs estaven al servei del ocupant romà, per cobrar impostos i, al temple, el publicà no gosa ni aixecar els ulls al cel, i diu: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador”.

El fariseu compleix regles i preceptes, es contempla a ell mateix i no espera de Déu altre cosa que la satisfacció pel que ell fa; però el Déu de Jesús no és pas un Déu que es pugui comprar, encara que sigui amb una vida “virtuosa”. El publicà, però, no s’atreveix a valorar res del que fa i ho espera tot de Déu. El fariseu, a més, sembla que vulgui trobar quelcom de dolent en el publicà, per persuadir-se de lo bo que és ell ... sembla reflectir el que passa, encara actualment , en la vida social.

JiR

(Recuperat d'octubre del 20120)

Diumenge XXIX de durant l'any

Ex 17,8-13

      

            És un combat d’Israel en el desert, per sobreviure, i Moisés vol mostrar que Déu està amb el poble. “Amb la vara de Déu a la mà”, es refereix al bastó que va aixecar per separar les aigües i obrir el camí pel poble, a la sortida d’Egipte, i també per fer sortir aigua de la roca, quan no en tenien en el desert. El bastó no fa pas màgia, sinó que esdevé un símbol per posar de manifest que Déu hi és.  

            Dalt del turó, mentre Moisés mantenia les mans alçades, que és l’actitud de pregar, Josué guanyava als amalaquites. És Déu qui actua, però és necessària la nostra participació. Les nostres mans, combatent, o aixecades pregant, són la nostra col·laboració a l’obra de Déu. Però quan un perd les forces, és bo de trobar qui ens ajudi a sostenir les nostres mans defallides, i aquest és el paper de la comunitat.

........................................................................................

                    

Lc 18, 1-8

"Pregueu sempre, sense perdre mai l'esperança"

      

            Al inici del text, ja se’ns dona la clau de lectura de la paràbola: és “per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir”. Se’ns vol donar un exemple de pobresa i necessitat, i també de perseverança i constància en la petició.

            La insistència, venç la resistència del jutge injust; Jesús, amb aquesta analogia, vol convidar els deixebles a afrontar la situació present i, ... en quanta més raó “Déu no farà justícia als seus elegits?”.

            Però en la vida, no sempre s’arriba a un final feliç, com en la paràbola ... segueixen les injustícies, la pobresa ... i un es pregunta ¿com ho permet Déu? ¿on és Déu? ... està al teu costat. No s’han d’esperar “miracles”, sinó que conscients de la companyia de Déu en el nostre camí, insistir en la oració, demanant forces per perseverar.

            El text acaba amb una pregunta: ¿Quan vindrà el Fill de l’Home, trobarà fe? ...El Fill de l’Home, és algú que s’espera per la fi del món (Dn 7, 13) i fins la seva vinguda, la fe serà sempre un combat, una prova de resistència.   Aquesta pregunta sembla ser un advertiment, és com dir que si no vigilem, acabarem deixant de creure.

Joan i Roser

(Recuperat d'octubre de 2019)

Diumenge XXVIII de durant l'any

2Re 5, 14-17

Naaman, era un general de l’exèrcit de Síria que tenia lepra, i una esclava seva, israelita, li diu que hi ha un profeta a Samaria que el podria curar. Amb una decisió no pas fàcil, i un xic contrariat per no ser rebut, personalment, pel profeta (leprós = impur), obeeix el que li diu Eliseu, es banya 7 vegades al Jordà, i es cura de la lepra.

El Déu d’Israel actua sobre tots els qui li fan confiança, i aquí és reconegut per un pagà, Naaman, que entén d’on li ve la curació. Era habitual creure que les divinitats tenien territoris propis, i és per aquest motiu, que Naatam s’emporta terra per, des del seu país, poder oferir sacrificis al Déu d’Israel.

Eliseu no admet cap obsequi, ell sap que no és l’autor de la curació, i els dons de Déu no es compren; caldria pensar en la costum, no gaire llunyana, de les prometences. Reconèixer que ens ve de Déu, és l’única manera d’agrair-ho.

...........................................................

Lc 17, 11-19

"la teva fe t'ha salvat"

La lepra era símbol del pecat, feia impur (Lv 13, 14), i la seva curació comportava tot un ritual, condició per tornar a formar part del poble jueu.

Els leprosos, “un tros lluny”, no sols a una distància física sinó social, doncs eren impurs, criden Jesús, i ell els diu que vagin a presentar-se al sacerdot, per certificar la seva curació. Obeint Jesús, són purificats en el camí, la confiança els hi aporta la curació.

Dels deu leprosos sols un, un samarità, al veure’s curat deixa el camí cap al Temple (que un samarità tampoc hi podia entrar) i torna cap a Jesús per donar-li gràcies, sap apreciar el do rebut de Déu; els altres nou van a complir lo establert per la Llei. Pel samarità, s’havia produït un miracle, que comporta fe, i Jesús li reconeix: “la teva fe t’ha salvat”; però els altres, simplement s’havien curat.

La malaltia havia acostat, reunit, aquests deu homes; el samarità, amb la lepra, era igual d’impur que els altres jueus, però la curació els torna a separar: nou són ara uns bons jueus i el samarità un heretge. Però Jesús no exclou ningú, la seva paraula es revela més forta que la Llei, i cura a tothom.

JiR

(Recuperat d'octubre de 2010)

Diumenge XXVII de durant l'any

Ha 1, 2-3, 2-4

A finals del segle VI aC, el poble del Nord sofreix una opressora ocupació pels babilonis. Aquesta situació provoca angoixa i desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu de Déu i portaveu del poble. És una crida de socors davant de tanta violència, però també davant el silenci de Déu.

La resposta del Senyor no li fa cap retret per les seves queixes, però tampoc li respon a les seves preguntes, el per què, sols reafirma que no abandonarà mai al seu poble; Déu pot ser silenciós, però no pas absent, resta sempre al nostre costat. Déu fa una crida al just, a la fidelitat i a la confiança. Encara que no ho sembli, l’invasor orgullós anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva fidelitat, viurà.

...........................................................

Lc 17, 5-10

"Som servents sense cap mèrit"

Jesús es dirigeix d’una manera particular als apòstols, que tindran la responsabilitat de dirigir l’Església que naixerà i, com és costum, recolza el seu ensenyament amb unes paràboles, encara que no respon pas, directament, al que li demanen: “augmenta’ns la fe”.

En la primera paràbola, els mostra que és suficient una fe petita com un gra de mostassa perquè tot sigui possible. El gra de mostassa era la llavor més petita, però un cop sembrada, era la planta més gran de l’hort. La fe no és pas un producte que es pugui quantificar; no es tracta de quantitat, sinó de qualitat de fe. Els deixebles tenen poca fe, però Jesús els diu que amb una fe com un gra de mostassa, estarien ja en condicions d’arrencar una morera i plantar-la al mig del mar; la morera és un arbre d’arrels molt profundes, difícils d’arrencar. L’arbre és símbol de la vida i la mar de la mort ... seria com plantar la vida dins la mort, i vèncer la mort. La fe, encara que petita, pot canviar-ho tot, fer viure d’una altre manera, lluny del cúmul de preceptes en que basen el compliment de la Llei.

En la segona paràbola, Jesús dona un exemple de servei, posa als apòstols en la hipotètica situació del propietari d’un esclau, per convertir-los després a identificar-se amb aquest esclau. L’autoritat no es pot exercir en benefici propi, tindrà de ser un servei, a la manera del servidor que compleix el seu deure, sense esperar res a canvi: és la gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva dels mèrits o de les recompenses.

JiR

(Recuperat d'octubre de 20120)