Diumenge II de durant l'any

            Is 49, 3, 5-6

El segon “Cant del Servent” mostra tots els conflictes d’identitat que va viure la comunitat d’Israel, durant l’exili i la tornada a Jerusalem. Es fa evident que el Servent es refereix a Israel: “Ets el meu Servent; en tu, Israel, faig resplendir la meva glòria”, és a dir, seré reconegut, revelat. Però no sembla referir-se a la totalitat d’Israel, doncs proposa al Servent reunir tot el poble; es fa referència a la “petita Resta”, que s’ha mantingut sempre fidel, i que portarà la salvació a tot Israel, però també al món sencer “d’un cap a l’altre de la terra”.

En certa manera, tots es sentien cridats per Déu, però en dues maneres diferents i antagòniques: uns s’inclinaven per la exclusivitat, el nacionalisme i la recerca de la puresa, que els distingís dels demès; però d’altres optaven per la universalitat, la tolerància, la capacitat de diàleg amb tothom (la “petita Resta”), que és amb qui s’ha identificat Jesús.

.............................................................

"Mireu l'Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món"

            Jn 1, 29-34

Quan Joan veu venir Jesús, diu a la gent “mireu l’anyell de Déu”, però el seu significat va més enllà de la tendresa o la innocència d’un anyell, té un fonament bíblic; es refereix a l’anyell pasqual, que amb la seva sang “posada als muntants i la llinda de les cases” (Ex 12, 7), va protegir el poble jueu a Egipte, alliberant-lo de l’esclavitud. Joan atribueix a Jesús el mateix significat: marcarà la marxa dels seus seguidors vers el definitiu alliberament.

Joan identifica Jesús com “l’home que em passa al davant”, i assoleix un lloc preeminent, doncs ja existia abans d’ell, i dóna testimoni de que Jesús és el Messies, veu posar-se sobre d’ell l’Esperit. La paraula posar-se, o reposar, és una manera de dir-nos que tot el que faci Jesús, serà obra de l’Esperit de Déu, que es manté en Ell. Déu autentifica la missió de Jesús enviant-li el seu Esperit.

Quan un rei prenia possessió del tron de Jerusalem, el ritus de la unció el feia un consagrat, un messies, i rebia el títol de fill de Déu. Així és com es pot entendre que Joan afirmés que Jesús era fill de Déu.

Joan no coneixia Jesús, però amb el seu bateig es va donar a conèixer i es va manifestar a tothom. Joan Baptista reconeix Jesús com el Messies que esperaven, però no pas tal com l’esperaven: un messies rei poderós.  

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2014)

El baptisme del Senyor

Is 42, 1-4, 6-7

Es un text del Segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia. En la seva obra s’hi troben uns textos un xic particulars, els “Cants del Servent”, que descriuen un misteriós personatge, “el Servent”, escollit per Déu per anunciar i implantar la justícia a la terra, però no una justícia en el sentit d’una condemna, sinó d’una posada en llibertat. Aquesta justícia serà la llum per totes les nacions, i establirà l’aliança de Déu amb tots els pobles.

Al llarg del temps, els jueus van identificar aquest “Servent” amb la “resta d’Israel”, així en la traducció grega dels LXX (II aC.), es pot llegir: “... heus aquí el meu Servent, Israel, que jo sostinc ...”.

Es obvi que Is no pensava en Jesús com al servent escollit, però la seva visió s’adiu amb el que Jesús va viure i va fer. D’aquí que la comunitat cristiana hagi vist en aquest text la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en perfecte coherència amb el 

...........................................................

Mt 3, 13-17

"Aquest és el meu Fill, el meu estimat, amb qui m'he complagut"

Joan havia anunciat la vinguda de Jesús, però en lloc d’aparèixer dins un esclat de glòria messiànica, el troba junt als pecadors que esperaven ser batejats. S’estableix llavors un diàleg entre Jesús i Joan, que posa de manifest la superioritat de Jesús i presenta, a la vegada, el sentit de la seva obra: “convé que complim tota justícia”, que significa actuar en conformitat amb el que Déu vol.

Al sortir Jesús de l’aigua del Jordà, “el cel s’obrí”, baixà l’Esperit “com un colom”, i es va sentir la veu de Déu manifestant: “aquest és el meu Fill, en qui m’he complagut”. És com un avís, al començar la vida pública de Jesús, per expressar d’una manera poètica i simbòlica que, per més estranya que pugui semblar la seva actuació ... Déu hi està d’acord.

Un episodi semblant es repeteix en la Transfiguració (Mt 17, 5), després de la determinació de Jesús d’anar cap a Jerusalem, on vindran la passió i la creu ... però encara que sorprengui tothom, Déu hi està d’acord. Dues teofanies, o intervencions directes de Déu, en dos moments cabdals: al començar la missió de Jesús i al iniciar el seu trajecte cap a la fi.

JiR

(Recuperat de gener de 2011)

Diumenge II després de Nadal

Sir 24, 1-2. 8-12

D’una manera poètica es canta l’elecció d’Israel, d’entre tots els pobles, com a seu de la Saviesa.

Podríem definir la saviesa com un atribut que permet prendre decisions justes. Però la Saviesa, en la Escriptura, es presenta com una persona, igual que la Paraula en l’evangeli de Joan. Serien ambdues una manifestació directe de Déu.

La Saviesa s’adreça primer al poble de Déu, probablement reunit al Temple (“en l’assemblea de l’Altíssim”). Baixa del cel, s’estableix enmig dels homes i amplia la seva presència: la muntanya de Sió, la ciutat de Jerusalem i tot Israel com heretat.

........................................................... 

Jn 1, 1-18

 "El qui és la paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle"

La Paraula apareix com un personatge, del que se’ns vol fer descobrir tot el seu misteri, centrant primer l’atenció sobre la seva inicial existència i activitat, abans de la seva manifestació dins la història. Comença el text amb les mateixes paraules del inici del Gènesi: “Al començament ...”. Es vol significar que comença una nova etapa de la història humana, és com una nova creació. El que fa Déu el primer dia, és separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús, la Paraula, com la llum que brilla enmig de la foscor. Al donar Déu la seva Paraula, ens fa sortir de les tenebres, aportant-nos la seva llum.

El qui és la Paraula “s’ha fet carn”, que vol dir condició humana, amb totes les seves febleses i limitacions, s’ha fet un home com nosaltres i habita enmig nostre, acomplint així les promeses de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres. Com podríem entendre la Paraula de Déu, si no fos expressada amb paraules nostres; sols així, Jesús ens pot parlar de Déu i donar-lo a conèixer, perquè a Déu ningú l’ha vist mai, està fora de l’espai i del temps, i la nostra intel·ligència no el pot abastar. Sols la Paraula ens pot parlar de Déu i ens el dona a conèixer; la Paraula és la llum veritable, i era present en el món, Joan Baptista n’era testimoni ... però no tothom l’ha reconeguda.

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2014)

Diumenge de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep

Sir 3, 2-6. 12-14

Aquest text va ser escrit cap a l’any 180 aC quan estaven sota la dominació grega; hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant pels valors de la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament: “honra el pare i la mare”.

Crida l’atenció que, dins el cercle familiar, es dona un paper important a la dona, a la mare: confirma la seva autoritat sobre els fills. Després, es donen uns consells de conducta als fills, dins la seva relació amb el pare, quan sigui vell.

........................................................... 

Mt 2, 13-15. 19-23

"lleva't de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte"

Mateu en aquest text es concentra en Josep, en cap moment parla ni de Jesús ni de Maria. però si, i per quatre vegades, diu “el nen i la seva mare”. En l’Ev. de la infància de Lluc, pel contrari, tot es centra en Maria. Això fa entendre que cap dels dos evangelis pretén fer una biografia de Jesús, sinó posar en relleu els aspectes que més han interessat a les respectives comunitats.

La comunitat de Mateu eren jueus, els vol presentar Jesús com un nou Moisès, i en fa un paral·lelisme. El Faraó s’assabenta del naixement d’un alliberador dels jueus, i decideix una matança d’infants, de la que Moisès en surt viu. Herodes, que tenia por de perdre els seus privilegis, provoca una matança d’innocents a Betlem, però Jesús se’n lliure, perquè Josep, avisat en un somni, se'l endú cap Egipte.

Moisès, ja gran, s’assabenta que el Faraó el vol matar, a causa d’un enfrontament amb un egipci, i fuig d’Egipte; però al cap d’un temps, Déu li diu que ja hi pot tornar, perquè els que el volien matar ja han mort. Josep, en un somni, s’assabenta que Herodes ha mort i pot tornar cap a Israel. Moisès, amb l’Èxode, portarà el poble cap a la terra promesa; Jesús portarà el poble cap a la terra definitiva, el Regne del cel. Tots dos ho fan venint d’Egipte.

Aconsellat per Déu, Josep porta Jesús a Galilea, lloc sorprenent, doncs els habitants eren objecta de menyspreu per part dels jueus. No va, com a descendent de David, vers Jerusalem, sinó a un poblet, Natzaret, que ningú coneix ... i és a Galilea on Jesús començarà la seva predicació de la Bona

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2013)

Diumenge IV d'Advent

Is 7,10-14 

    Acaz, regna sobre la part sud de l’antic reialme de David, però està amb dificultats, la situació és inquietant, està dubtant amb qui fer aliances, per tirar endavant el seu regne. Endut pel pànic, i influït pels cultes pagans, fins i tot va sacrificar el seu fill a una divinitat (2Re 16, 3).

Isaïes, exhorta el rei a posar la seva confiança en Déu, doncs ha promès que la dinastia de David no s’extingiria. Sabent que la jove esposa d’Acaz estava encinta, Isaïes hi veu el signe de que Déu vol mantenir la promesa i assegurar l’avenir de la dinastia de David. L’infant es dirà “Emmanuel”, és a dir, “Déu amb nosaltres”. Aquest anunci d’Isaïes a Acaz, serà revisat segles després, per sostenir l’esperança en la vinguda d’un rei, d’un Messies, descendent de David, enviat per Déu per salvar el seu poble. 

.....................................................................

Mt 1, 18-24 

"No tinguis por. Acull!"

    En la genealogia que descriu Mateu, no es diu “Josep pare de Jesús”, sinó “l’espòs de Maria, de qui nasqué Jesús” (Mt,1-16). Perquè Jesús segueixi aquesta línia successòria, cal que sigui adoptat per Josep.

És un text teològic, més que històric, en que s’exposa el misteri de l’origen de Jesús, a través d’una revelació adreçada a Josep, dins un somni, i basada en una reflexió sobre l’Escriptura. En la tradició bíblica, és freqüent que Déu, per confiar una missió, es reveli a través d’un somni.

Isaïes va anunciar que “la noia tindrà un fill”, referint-se a la dona jove d’Acaz, però Mateu ho reprodueix segons la posterior versió grega, que ho tradueix per “verge”, probablement per posar èmfasi en que caldrà una intervenció especial de Déu. És evident que Jesús és fill d’una dona, però la revelació està en que la seva humanitat l’ha produïda l’Esperit, no pas per un procés biològic, sinó per un acta de creació. En la Bíblia es descriuen diversos naixements excepcionals, com és ara Isaac (Gn 17, 15-16), Samuel (1Sa 1, 20), Joan el Baptista (Lc 1, 5) i molts altres. És vol donar a entendre que es tracta d’un exprés voler de Déu.

    L’àngel diu a Josep que posarà nom al fill nascut de Maria; el nom expressa identitat, i significa que s’assumeix la paternitat, doncs correspon al pare donar nom al fill. Li posarà Jesús (= el Senyor salva), doncs salvarà el poble. Després, Mateu cita Isaïes, “... li posarà per nom Emmanuel”, que vol dir “Déu amb nosaltres”, això pot sorprendre, però hi trobarem el sentit en les últimes paraules de l’evangeli (Mt 28, 20), en que Jesús diu “Jo sóc amb vosaltres fins a la fi dels temps”, o sigui l’Emmanuel, que és l’objectiu final: ser salvats, és saber que Déu està sempre amb nosaltres. 

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2013)

Diumenge III d'Advent

Is 35, 1-6,10 

Els exiliats, després de 50 anys a Babilònia, necessiten consol; el temps havia esgotat el seu coratge i enfosquit les seves il·lusions ... ¿on és Déu? Isaïes els ofereix unes paraules d’ànim, cal “enrobustir les mans que es deixen caure” i “afermar els genolls que no s’aguanten”, perquè Déu vindrà a fer justícia. El camí més curt entre Babilònia i Jerusalem passa pel desert d’Aràbia, i això els recorda el retorn de l’Èxode, també pel desert; aquest nou retorn serà una festa.

Tot això és obra de Déu “que ve per fer justícia; la seva paga és aquí”. La “paga” és el rescat, paraula que surt clarament en el verset 9: “tornaran els qui el Senyor haurà rescatat”. El rescat és el que paga un parent pròxim (el Goel) per alliberar un deutor. Se’ns vol dir que Déu és com un parent, que està amb nosaltres, i vol alliberar-nos de tot el que ens empresona. La descripció que fa Isaïes del retorn del poble, és un símbol de la felicitat dels darrers temps.

...............................................................................

Mt 11, 2-11 

"Jo envio davant teu el meu missatger, perquè et prepari el camí"

El que Joan sent a dir de Jesús, des de la presó, no s’adiu amb el que ell havia anunciat: la destral que talla l’arbre, el foc que crema la palla. Tampoc es comporta com un profeta, doncs menja i beu amb tothom; això desconcerta, i justifica que Joan fes preguntar a Jesús, si era ell o calia esperar-ne un altre.

Jesús respon als deixebles de Joan amb paraules manllevades del profeta Isaïes, que resumeixen la seva manera de fer de Messies. El missatge que proposa, és la salvació per a tothom, es manifesta preocupat pels que pateixen, i són sobretot els pobres els qui reben l’anunci de la Bona Nova ... i feliços aquells que no rebutjaran aquest messianisme de la misericòrdia i la justícia, que porta la vida als més febles.

Després, Jesús proclama la grandesa de Joan, és l’Elies de la nova aliança, qui succeeix el darrer profeta, Malaquies, i actualitza la seva darrera predicació: “Abans que arribi el dia del Senyor ... us enviaré el profeta Elies” (Ml 3, 23). Joan serà l’últim dels profetes, qui aporta el missatge decisiu: la promesa de Déu s’acompleix.

Llavors, ve una frase sorprenent: “el més petit al Regne és més gran que ell”. Es refereix a la vinguda dels temps nous, que Joan ja no podrà viure. Joan ha sigut el portador d’un missatge, però les conseqüències d’aquest missatge, ja no estaran al seu abast, cosa que el més petit dels deixebles de Jesús si podrà descobrir.

Joan i Roser

(Recuperat de desembre de 2013)

Diumenge II d'Advent

Is 11, 1-10

Quan “la destral arrasarà l’espessor del bosc” (Is 10, 34), caurà també l’arbre poderós de Jessè, el pare de David. Després de David i Salomó, els seus fruits van ser decebedors. Però malgrat tot, enmig d’un poble que passa per dures proves, Isaïes anuncia que Déu suscitarà un rebrot de la soca de Jessè, i la vinguda del nou ungit significarà la inauguració d’una era de pau per tota la creació.

En el text, es desenvolupen ara dues parts: 1) sobre aquest rei hi reposarà l’Esperit del Senyor, i s’enumeren els set dons de l’Esperit (7=plenitud); 2) sota el seu regne s’establirà un nou paradís sobre la terra, que no és pas un retorn al paradís del Gn, encara que la descripció s’hi assembla, sinó l’acompliment del projecta de Déu que afecta a la humanitat sencera.

...........................................................

Mt 3, 1-12

"Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí"

Aquella regió no era un vertader desert, però el que interessa a Mateu és el sentit espiritual i simbòlic del desert: l’experiència de l’Èxode i el lloc de meditació dels profetes. Passar per l’aigua del Jordà, seria com una nova entrada a la terra promesa.

Joan és la veu de que parla Isaïes (Is 40,3), la seva vestimenta recorda Elies (2Re 1, 8), i la imatge d’una tria final, Malaquies (Ml 3, 19) ... però Joan diu que la tria la farà Jesús. Sembla una reflexió sobre l’acompliment de les Escriptures.

Joan demana la conversió del poble, doncs està arribant el Regne del cel. Els poders d’aquell temps, estaven orgullosos de ser fills d’Abraham, però ni això ni les pràctiques religioses, no són suficients i cal convertir-se. Encara que siguin arbres frondosos, si no donen fruit seran tallats.

El ministeri de Joan i el de Jesús es diferenciaran pel seu baptisme: el de Joan és amb aigua, per la conversió, semblant a les purificacions jueves. El de Jesús és amb “Esperit i amb foc” ... el foc de l’amor de Déu ... “amb el foc de l’Esperit”, que abrusa els cors amb el seu amor.

JiR

(Recuperat de desembre de 2010)