Diumenge XXIX de durant l'any

Ex 17,8-13

      

            És un combat d’Israel en el desert, per sobreviure, i Moisés vol mostrar que Déu està amb el poble. “Amb la vara de Déu a la mà”, es refereix al bastó que va aixecar per separar les aigües i obrir el camí pel poble, a la sortida d’Egipte, i també per fer sortir aigua de la roca, quan no en tenien en el desert. El bastó no fa pas màgia, sinó que esdevé un símbol per posar de manifest que Déu hi és.  

            Dalt del turó, mentre Moisés mantenia les mans alçades, que és l’actitud de pregar, Josué guanyava als amalaquites. És Déu qui actua, però és necessària la nostra participació. Les nostres mans, combatent, o aixecades pregant, són la nostra col·laboració a l’obra de Déu. Però quan un perd les forces, és bo de trobar qui ens ajudi a sostenir les nostres mans defallides, i aquest és el paper de la comunitat.

........................................................................................

                    

Lc 18, 1-8

"Pregueu sempre, sense perdre mai l'esperança"

      

            Al inici del text, ja se’ns dona la clau de lectura de la paràbola: és “per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir”. Se’ns vol donar un exemple de pobresa i necessitat, i també de perseverança i constància en la petició.

            La insistència, venç la resistència del jutge injust; Jesús, amb aquesta analogia, vol convidar els deixebles a afrontar la situació present i, ... en quanta més raó “Déu no farà justícia als seus elegits?”.

            Però en la vida, no sempre s’arriba a un final feliç, com en la paràbola ... segueixen les injustícies, la pobresa ... i un es pregunta ¿com ho permet Déu? ¿on és Déu? ... està al teu costat. No s’han d’esperar “miracles”, sinó que conscients de la companyia de Déu en el nostre camí, insistir en la oració, demanant forces per perseverar.

            El text acaba amb una pregunta: ¿Quan vindrà el Fill de l’Home, trobarà fe? ...El Fill de l’Home, és algú que s’espera per la fi del món (Dn 7, 13) i fins la seva vinguda, la fe serà sempre un combat, una prova de resistència.   Aquesta pregunta sembla ser un advertiment, és com dir que si no vigilem, acabarem deixant de creure.

Joan i Roser

(Recuperat d'octubre de 2019)

Diumenge XXVIII de durant l'any

2Re 5, 14-17

Naaman, era un general de l’exèrcit de Síria que tenia lepra, i una esclava seva, israelita, li diu que hi ha un profeta a Samaria que el podria curar. Amb una decisió no pas fàcil, i un xic contrariat per no ser rebut, personalment, pel profeta (leprós = impur), obeeix el que li diu Eliseu, es banya 7 vegades al Jordà, i es cura de la lepra.

El Déu d’Israel actua sobre tots els qui li fan confiança, i aquí és reconegut per un pagà, Naaman, que entén d’on li ve la curació. Era habitual creure que les divinitats tenien territoris propis, i és per aquest motiu, que Naatam s’emporta terra per, des del seu país, poder oferir sacrificis al Déu d’Israel.

Eliseu no admet cap obsequi, ell sap que no és l’autor de la curació, i els dons de Déu no es compren; caldria pensar en la costum, no gaire llunyana, de les prometences. Reconèixer que ens ve de Déu, és l’única manera d’agrair-ho.

...........................................................

Lc 17, 11-19

"la teva fe t'ha salvat"

La lepra era símbol del pecat, feia impur (Lv 13, 14), i la seva curació comportava tot un ritual, condició per tornar a formar part del poble jueu.

Els leprosos, “un tros lluny”, no sols a una distància física sinó social, doncs eren impurs, criden Jesús, i ell els diu que vagin a presentar-se al sacerdot, per certificar la seva curació. Obeint Jesús, són purificats en el camí, la confiança els hi aporta la curació.

Dels deu leprosos sols un, un samarità, al veure’s curat deixa el camí cap al Temple (que un samarità tampoc hi podia entrar) i torna cap a Jesús per donar-li gràcies, sap apreciar el do rebut de Déu; els altres nou van a complir lo establert per la Llei. Pel samarità, s’havia produït un miracle, que comporta fe, i Jesús li reconeix: “la teva fe t’ha salvat”; però els altres, simplement s’havien curat.

La malaltia havia acostat, reunit, aquests deu homes; el samarità, amb la lepra, era igual d’impur que els altres jueus, però la curació els torna a separar: nou són ara uns bons jueus i el samarità un heretge. Però Jesús no exclou ningú, la seva paraula es revela més forta que la Llei, i cura a tothom.

JiR

(Recuperat d'octubre de 2010)

Diumenge XXVII de durant l'any

Ha 1, 2-3, 2-4

A finals del segle VI aC, el poble del Nord sofreix una opressora ocupació pels babilonis. Aquesta situació provoca angoixa i desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu de Déu i portaveu del poble. És una crida de socors davant de tanta violència, però també davant el silenci de Déu.

La resposta del Senyor no li fa cap retret per les seves queixes, però tampoc li respon a les seves preguntes, el per què, sols reafirma que no abandonarà mai al seu poble; Déu pot ser silenciós, però no pas absent, resta sempre al nostre costat. Déu fa una crida al just, a la fidelitat i a la confiança. Encara que no ho sembli, l’invasor orgullós anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva fidelitat, viurà.

...........................................................

Lc 17, 5-10

"Som servents sense cap mèrit"

Jesús es dirigeix d’una manera particular als apòstols, que tindran la responsabilitat de dirigir l’Església que naixerà i, com és costum, recolza el seu ensenyament amb unes paràboles, encara que no respon pas, directament, al que li demanen: “augmenta’ns la fe”.

En la primera paràbola, els mostra que és suficient una fe petita com un gra de mostassa perquè tot sigui possible. El gra de mostassa era la llavor més petita, però un cop sembrada, era la planta més gran de l’hort. La fe no és pas un producte que es pugui quantificar; no es tracta de quantitat, sinó de qualitat de fe. Els deixebles tenen poca fe, però Jesús els diu que amb una fe com un gra de mostassa, estarien ja en condicions d’arrencar una morera i plantar-la al mig del mar; la morera és un arbre d’arrels molt profundes, difícils d’arrencar. L’arbre és símbol de la vida i la mar de la mort ... seria com plantar la vida dins la mort, i vèncer la mort. La fe, encara que petita, pot canviar-ho tot, fer viure d’una altre manera, lluny del cúmul de preceptes en que basen el compliment de la Llei.

En la segona paràbola, Jesús dona un exemple de servei, posa als apòstols en la hipotètica situació del propietari d’un esclau, per convertir-los després a identificar-se amb aquest esclau. L’autoritat no es pot exercir en benefici propi, tindrà de ser un servei, a la manera del servidor que compleix el seu deure, sense esperar res a canvi: és la gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva dels mèrits o de les recompenses.

JiR

(Recuperat d'octubre de 20120)

Diumenge XXVI de durant l'any

Am 6, 1. 4-7

Llegint el text, un es pot imaginar el luxe que hi havia a Samaria, i és a aquests rics i poderosos que s’adreça Amós. No s’adonen, envoltats per la seva opulència, de l’amenaça que plana sobre d’ells, “es creuen segurs al turó de Samaria”. Però, uns anys més tard, seran esclafats pels assiris, que els envairan, molts moriran i molts dels que restin seran deportats.

La lògica d’Amós és que la benaurança dels homes, i dels pobles, passa per la fidelitat a l’Aliança, que vol dir justícia i confiança en Déu; quan un s’allunya d’aquesta línia, està perdut.

.............................................................................

Lc 16, 19-31

"Fill meu... ara ell ha trobat consol i tu sofriments"

Jesús proposa als fariseus una paràbola. Es tracta d’un ric i un pobre, no qualificats ni de bons ni de dolents. El ric viu tancat en el seu món, abillat amb vestits de porpra i lli, que era la vestimenta del gran sacerdot; un toc d’atenció pels fariseus que escoltaven Jesús, molt pietosos, però indiferents a les misèries dels altres. El pobre està estirat a la porta del ric, esperant aconseguir quelcom per menjar; però els gossos li llepen les nafres i, per tant, és un impur. Les festes i el luxe, endureixen el cor del ric, que no s’adona de la pobresa del seu entorn, no obra la porta. La detallada descripció del luxe d’un i la misèria de l’altre, mostra que el gran abisme del què després parlarà Abraham, existeix ja en la terra.

Els dos personatges moren i, per descriure-ho, Jesús s’expressa amb idees dels fariseus: el pobre va al “sí d’Abraham” = el cel, i l’altre a l’abisme, “lloc de turments” = l’infern. El ric, conscient de la seva situació, voldria estalviar aquest sofriment als seus germans, i demana d’enviar-los un missatger per avisar-los. Abraham li respon amb cordialitat, “fill meu”, però el que li demana és impossible, encara que ressuscités un dels morts, no es deixarien convèncer ... cal que escoltin Moisés i els profetes. Per l’home ric de la paràbola, ja no hi ha res a fer, però sí pels que escolten Jesús; encara hi ha temps per obrir la porta i veure la situació dels pobres.

Quan Lluc escriu el seu evangeli, sabia molt bé que, fins i tot la resurrecció de Jesús, no va pas convertir a tothom. 

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2013)

Diumenge XXV de durant l'any

Am 8, 4-7 

Amós és un profeta del s VIII aC, que Déu ha escollit per predicar a Samaria, al regne del Nord, en un moment de prosperitat econòmica. Però, com passa sovint, uns s’enriqueixen considerablement, a costa de l’empobriment dels altres, víctimes de la rapacitat dels comerciants, que tenen a les seves mans els productes de primera necessitat ... i de la corrupció dels jutges. Arribava un moment en que per no morir de fam o de fred, no hi havia cap altre solució que vendre’s com esclau.

Els dies de festa, la lluna nova* i el sàbat, concebuts perquè l’home giri la seva mirada vers Déu, són viscuts amb impaciència perquè aquella gent tenia un altre objectiu ... guanyar diners. Amós denuncia aquesta situació, i retreu al poble que viure en la injustícia i menysprear el pobre, és també menysprear Déu. “El Senyor no ho oblidarà mai ...” és un advertiment contundent d’Amós, que cal no prendre’s a peu de lletra, donat que Déu es mostra sempre propens al perdó.

Avui ens caldria també tenir algun Amós enmig nostre ...

* La lluna nova, en el calendari lunar d’aquell temps, era el primer dia del mes, que era festiu, dia de repòs semblant al sàbat.

.............................................................................

Lc 16, 1-13 

"No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses"

A Galilea, eren molts els que administraven les hisendes de propietaris que vivien a Jerusalem, i no cobraven un sou, sinó comissions, a vegades, exorbitants; així, per exemple, el qui devia 100 barrils d’oli, en realitat sols n’havia rebut 50, els altres 50 eren la comissió.

L’abús d’un d’aquests administradors és descobert, i això el porta a reflexionar sobre el seu esdevenir i, abans de passar comptes amb l’amo, mira de fer-se amics, modificant el rebut en que constava el què van rebre. Rebaixar el deute als deutors, com fa l’administrador de la paràbola, representava, en realitat, renunciar a la seva comissió, però no pas una estafa o robar a l’amo, i això explica que el Senyor no l’acusa pas de lladre, sinó tot el contrari, remarca un aspecte positiu, lloa el que hagi actuat tan hàbilment, organitzant el seu avenir a base de donar el “diner injust” als seus deutors. Va trobar una solució astuta per assegurar-se el futur, utilitzant el diner com un mitjà i no pas com un objectiu.

¿Som tan hàbils per les coses del Regne de Déu, com pels afers temporals? Cal estar convençuts que les riqueses i els bens del món, no són en sí un objectiu, són sols un mitjà per poder servir millor als altres. Si Jesús empra aquest exemple provocador, és per fer-nos reflexionar sobre la darrera frase: hem de saber triar entre Déu o el diner.

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2013)

Exaltació de la Santa Creu

Nm 21, 4-9

            L’episodi es situa al final de la travessa del desert. El poble malparlava de Déu per la duresa de la vida, i Déu els castiga enviant-los serps verinoses que els picaven. El poble es penedeix i Déu diu a Moisès què cal fer per curar-los.

            D’entrada sobta aquest relat, malgrat s’hi podrien veure les conseqüències que pot tenir una revolta contra Déu. Avui dia, però, no diríem pas que les serps són un càstig, igual que davant una malaltia no estem pas convençuts que és un càstig de Déu.

            L’objectiu de Moisès era convertir el poble de la falta de confiança en Déu. Més que les serps, és la manca de fe el que alenteix el poble en el seu camí cap a la llibertat, i Moisès ho sap, i aprofita una antiga pràctica ... és suficient mirar un fetitxe, i tot s’arregla. Moisès transforma el que fa temps havia sigut un acta màgic, en un acta de fe ... sapigueu que qui us cura és el Senyor, i no pas la serp; de Déu sols n’hi ha un, que és qui us ha tret d’Egipte.

            Quan el llibre de la Saviesa medita aquest afer, és així com ho interpreta: “El qui es girava a mirar-lo, quedava guarit; però qui el salvava no era allò que contemplava, sinó tu, Senyor, que salves tothom”.

..........................................................................     

Jn 3, 13-17

"Déu envià el seu Fill per salvar el món"

            És la trobada de Jesús amb el fariseu Nicodem, en que li deixa entreveure la seva íntima relació amb Déu: ell ve de Déu.

            Per Joan, la mort de Jesús no és pas un sacrifici per calmar la còlera de Déu, com alguns han afirmat, sinó la manifestació de l’amor de Déu pels homes. Joan veu en la crucifixió el moment culminant de la vida de Jesús, “l’hora” de la seva glorificació. Aquest seria el sentit de celebrar l’exaltació de Jesús, i no pas de la creu; la creu és un signe de l’amor de Jesús vers la humanitat. 

            Jesús hagués pogut estalviar-se la creu, si hagués renunciat a proclamar el missatge de salvació, com a paraula de Déu, que no era acceptat, doncs posava en perill els privilegis de les autoritats del Temple ... però malgrat saber el què l’esperava, Jesús no va abandonar la seva missió.

            Crida l’atenció comparar Jesús en creu amb la serp que Moisés enlairava en el desert. És una doble comparació: 1) Jesús és enlairat, és glorificat, i 2) la visió de Jesús ens dona vida i els qui miraven la serp salvaven la vida. La creu ens afronta, a la vegada, a l’horror del pecat, que porta a la mort, i a l’amor de Jesús per tots nosaltres, que dona la vida.    

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2014)                                                           

Diumenge XXIII de durant l'any

Sv 9, 13-18

            El llibre de la Saviesa és un dels últims textos de l’Antic Testament, i va ser escrit en grec a Alexandria. L’autor vol fer entendre al poble, temptat per la cultura grega, que la veritable saviesa ve de Déu, i cal adreçar-se a Ell per aconseguir-la.

            La Saviesa donada per Déu, és la condició per conèixer el seu projecta, doncs la intel·ligència humana no ho pot assolir per ella mateixa. S’ha de reconèixer que els homes no saben el que Déu pensa, ni el que Déu vol: cal mostrar-se humils.

            Per conèixer el designi de Déu, és cabdal rebre la Saviesa i l’Esperit Sant, per així adequar la vida a la voluntat de Déu ... també ara, necessitem ajuda per entendre i seguir, tot el que l’evangeli ens transmet de Jesús, que és la Saviesa que Déu ens porta.

.....................................................................................

                   

Lc 14, 25-33

"Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té"

            La multitud, no formava part del grup de Jesús, i és per això, que es gira i els proposa unes condicions per poder ser deixebles:

1) cal estar disposat a prescindir de tot lligam, familiar inclòs, que pugui impedir seguir-lo. Aquests lligams no son pas dolents (es va dir “honraràs pare i mare”), però no tindrien de ser un entrebanc en el seguiment de Jesús, en el camí.

            2) cal acceptar les incomprensions i, fins i tot, persecucions, que comporten el fet de seguir Jesús. Cal portar la “pròpia creu” (es tracta d’una expressió post-pasqual que, ben segur, no va dir Jesús), que no representa pas fer sacrificis o mortificar-se, com abans es deia, sinó acceptar que seguir Jesús pot portar problemes.

            3) el deixeble ha d’estar disposat a deixar tot el que té, si n’hi ha d’altres que ho necessiten per mitigar la seva pobresa, per erradicar la injustícia.

            Però cal pensar-ho bé abans de comprometre’s, com ens volen mostrar les dues petites paràboles; la saviesa consisteix en ajustar les ambicions al nivell dels mitjans disponibles. El qui vol seguir Jesús, ha de pensar que renuncia a tot el que pugui entorpir posar-se al servei del Regne: les seves riqueses, tant afectives com materials.

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2019)