Is 22, 19-23
Estem
en el regnat d’Ezequies que, donada la feblesa política de Jerusalem,
vol buscar una major independència acostant-se a Egipte, lo qual el
portarà al desastre i, finalment, a l’exili. Isaïes fa un oracle,
oposant dues situacions relacionades amb uns funcionaris: 1) de condemna
contra Xebnà, cap del palau del rei, per haver-lo aconsellat malament,
portat per les seves ànsies de poder, en lloc de buscar l’interès del
poble, 2) ho contraposa amb Eliaquim, de família noble que,
contràriament, és servidor de la casa reial, del regne i del poble de
Judà i que, a més, Déu nomena “el meu servidor”, títol donat als que
s’encarreguen de la missió donada pel Senyor.
Un
signe de les atribucions del cap del palau de Jerusalem, era el “poder
de les claus”, símbol d’autoritat dins el reialme: qui vulgui accedir al
rei, cal que passi per ell.
En
podríem treure com a conclusió: 1) que una de les característiques del
veritable profeta, és ocupar-se dels interessos del poble de Déu, i 2)
l’única preocupació de Déu, i els seus seguidors, és el servei al poble.
..............................................................................
Mt 16, 13-20
"Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel."
Jesús
s’atribueix el títol de Fill d’home, expressió treta de Daniel (Dn 7,
13-14), que és presentar-se com qui encapçala el poble de Déu, i
pregunta als deixebles sobre el què han pogut captar d’ell, durant el
temps en que l’han acompanyat. La gent, que encara està en continuïtat
amb el passat, l’identifica amb un profeta: és Joan el Baptista, Elies,
Jeremies ... no han captat l’autèntic sentit de l’activitat de Jesús;
malgrat tot, en el poble no s’hi troben les respostes d’incredulitat que
abans havien mostrat les autoritats jueves.
En
quan els deixebles, Pere reconeix Jesús com a “Messies, Fill del Déu
viu”; encara que, seguint el decurs de l’evangeli, es posarà de manifest
que tampoc han acabat d’entendre quin tipus de Messies representa
Jesús, que continuen identificant amb un Messies-rei, segons l’estil del
passat.
En
l’Antic Testament, canviar el nom a una persona, era encomanar-li una
nova missió, i aquest és el sentit de nomenar Pedra a Simó, que
esdevindrà el fonament, “la pedra”, sobre la que s’edificarà la “meva”
Església, la nova assemblea de Déu. Amb “les claus” Jesús convertirà
Pere en el seu primer ministre (Is 22, 22); seria autoritzar-lo a
interpretar el que està prohibit (lligar) o permès (deslligar), per
viure conforme al missatge del Regne. Serà Pere qui obrirà als pagans
les portes de l’Església primitiva.
La
prohibició als deixebles de dir que és el Messies, és perquè aquesta
paraula implicava un poder reial, que no és el sentit amb que l’exercirà
Jesús, i que els mateixos deixebles no comprendran fins després de la
resurrecció.
Joan i Roser
(Recuperat d'agost de 2011)
