26/8/23

Diumenge XXI de durant l'any

 Is 22, 19-23

Estem en el regnat d’Ezequies que, donada la feblesa política de Jerusalem, vol buscar una major independència acostant-se a Egipte, lo qual el portarà al desastre i, finalment, a l’exili. Isaïes fa un oracle, oposant dues situacions relacionades amb uns funcionaris: 1) de condemna contra Xebnà, cap del palau del rei, per haver-lo aconsellat malament, portat per les seves ànsies de poder, en lloc de buscar l’interès del poble, 2) ho contraposa amb Eliaquim, de família noble que, contràriament, és servidor de la casa reial, del regne i del poble de Judà i que, a més, Déu nomena “el meu servidor”, títol donat als que s’encarreguen de la missió donada pel Senyor.
Un signe de les atribucions del cap del palau de Jerusalem, era el “poder de les claus”, símbol d’autoritat dins el reialme: qui vulgui accedir al rei, cal que passi per ell.
En podríem treure com a conclusió: 1) que una de les característiques del veritable profeta, és ocupar-se dels interessos del poble de Déu, i 2) l’única preocupació de Déu, i els seus seguidors, és el servei al poble. 
 ..............................................................................
Mt 16, 13-20

"Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel." 


        Jesús s’atribueix el títol de Fill d’home, expressió treta de Daniel (Dn 7, 13-14), que és presentar-se com qui encapçala el poble de Déu, i pregunta als deixebles sobre el què han pogut captar d’ell, durant el temps en que l’han acompanyat. La gent, que encara està en continuïtat amb el passat, l’identifica amb un profeta: és Joan el Baptista, Elies, Jeremies ... no han captat l’autèntic sentit de l’activitat de Jesús; malgrat tot, en el poble no s’hi troben les respostes d’incredulitat que abans havien mostrat les autoritats jueves.
En quan els deixebles, Pere reconeix Jesús com a “Messies, Fill del Déu viu”; encara que, seguint el decurs de l’evangeli, es posarà de manifest que tampoc han acabat d’entendre quin tipus de Messies representa Jesús, que continuen identificant amb un Messies-rei, segons l’estil del passat.
En l’Antic Testament, canviar el nom a una persona, era encomanar-li una nova missió, i aquest és el sentit de nomenar Pedra a Simó, que esdevindrà el fonament, “la pedra”, sobre la que s’edificarà la “meva” Església, la nova assemblea de Déu. Amb “les claus” Jesús convertirà Pere en el seu primer ministre (Is 22, 22); seria autoritzar-lo a interpretar el que està prohibit (lligar) o permès (deslligar), per viure conforme al missatge del Regne. Serà Pere qui obrirà als pagans les portes de l’Església primitiva.
La prohibició als deixebles de dir que és el Messies, és perquè aquesta paraula implicava un poder reial, que no és el sentit amb que l’exercirà Jesús, i que els mateixos deixebles no comprendran fins després de la resurrecció.  

Joan i Roser
(Recuperat d'agost de 2011)

18/8/23

Diumenge XX de durant l'any

Is 56, 1, 6-7 

        Al retorn de l’exili a Babilònia, es troben amb el problema de com cohabitar amb els estrangers que han ocupat el seu lloc durant aquest temps d’exili; dubtes justificats, doncs la doctrina de ser poble escollit, marcava una clara separació amb els altres. Hi ha dues opcions: replegar-se i lluitar contra la influència estrangera, o obrir-se i acollir-los.  L’adaptació a la nova situació no va pas ser fàcil, però els deixebles d’Isaïes ho van tenir clar: la decisió correcta és la obertura. Si els estrangers volen entrar a la comunitat jueva, cal acceptar-los, indicant, però, unes condicions. La obertura està ja decidida i marca una etapa molt important dins la descoberta del caràcter universal del projecte de Déu.
 La pràctica del sàbat va ser un element molt important en la salvaguarda de la vida comunitària i de la identitat jueva.
              S’ha donat un gran pas: qualsevol que obri bé i practiqui la justícia, serà admès a la casa de Déu, ja que ... el meu temple serà anomenat “casa d’oració per tots els pobles”.


 ..............................................................   
Mt 15,21-28         
                  
                                                                                                                            
                Tir i Sidó era una zona allunyada de la religió jueva, on els habitants eren considerats marginats i pagans i, habitualment, els tractaven “com gossos”.
                 Davant la crida d’una dona cananea, amb qui cap jueu hi parlaria, Jesús no respon; d’entrada, la seva actitud desconcerta, sembla que comparteixi els prejudicis del seu poble. Però malgrat Jesús justifica el no intervenir, la dona insisteix tot reconeixent la seva petitesa, perquè té confiança en Jesús, té fe. La dona accepta la imatge dels “gossets”, afirmant que, malgrat que estrangera i pagana, ella pot participar de la benedicció de Déu, encara que en siguin sols les engrunes que cauen de la taula del Senyor, i insisteix en la petició de que curi la seva filla
                La dona cananea expressa la seva fe amb la súplica insistent, i el reconeixement del messianisme de Jesús, a qui diu “fill de David”, una manera jueva d’expressar-se.  Jesús admira la fe d’aquesta dona que, en certa manera, reconeix la missió de Jesús com la salvació de Déu portada a tothom, i no només a un determinat poble.

Joan i Roser
(Recuperat d'agost de 2017)

11/8/23

Diumenge XIX de durant l’any

1Re 19, 11-13

              Hi havia una gran confusió, i la fidelitat a Jahvé i les seves lleis, era qüestionada perquè el rei, instat per la seva esposa Jezabel, havia introduït cultes estrangers que legitimaven la violència, a fi de garantir el poder. Elies s’enfrontà als profetes de Baal, volent demostrar que el Déu d’Israel era més poderós que ells, però no se’n surt en el seu intent d’arranjar la situació, que encara empitjora, i ha de fugir.
              Arriba a la muntanya de Déu, l’Horeb (= Sinaí), li cal un llarg camí per adonar-se que, amb la seva opció, no havia pas escollit la millor manera d’actuar, imaginant un déu de poder, cosa més pròpia dels seus adversaris. Li faltava descobrir que el poder de Déu és fet de tendresa i no pas de violència. Elies comprèn que el poder de Déu no és el que ell creia; Déu no està dins un huracà, un terratrèmol o el foc, sinó que es manifesta en el murmuri d’un suau ventijol.
..............................................................                   

Mt 14, 22-33
             

                Jesús s’acomiada, a la vegada, de la gent i dels deixebles. Els deixebles, dins una barca, prenen el camí més curt per travessar el llac, Jesús, però, “va pujar a la muntanya a pregar”. En la Bíblia, el mar és símbol de les forces del mal i de la mort; la muntanya hi té un rol oposat, és el lloc de trobada amb Déu.

              “A la matinada”, que evoca el despertar a la nova vida, Jesús, caminant sobre l’aigua, s’acosta a la barca dels deixebles, dins el llac en plena tempesta ... Jesús domina el mal. Els deixebles s’espanten, i Jesús els diu “no tingueu por”, vol alliberar-los de l’angoixa, Jesús està sempre al nostra costat.
              Pere demana d’anar cap a Jesús, camina sobre l’aigua, però s’enfonsa quan la seva atenció es dirigeix sobre la tempesta en lloc de fixar-la en Jesús, que li havia dit “vine”. Llavors, Pere crida “salva’m”, Jesús li dóna la mà, pugen junts a la barca ... i la tempesta amaina.
              La barca, en la tempesta, és una imatge simbòlica de la nostra vida i de la vida de l’Església. Tots ens afrontem a dificultats, també l’Església, però la tempesta s’acaba quan torna a aparèixer Jesús.

Joan i Roser

(Recuperat d'Agost de 2017)

5/8/23

La Transfiguració del Senyor

Mc 9,2-10


Marc ens relata la transfiguració de Jesús amb molts detalls simbòlics que coneixia qualsevol jueu de l'època. La muntanya alta era el lloc de la trobada entre Déu i els éssers humans; hi ha alguns personatges emblemàtics a l'Antic Testament que es troben amb Déu al cim de muntanyes, dos exemples clars són Moisès i Elies, els dos grans representants de Déu davant del seu poble. Moisès perquè va rebre la Llei a la muntanya Sinaí i la va transmetre a Israel; Elies com a profeta per excel·lència, que porta la Paraula de Déu. Precisament aquests dos personatges seran els que parlaran amb Jesús, el nou portador de la Llei definitiva de l'amor i de la Paraula última de Déu.

Els vestits blancs i lluminosos són expressió de la divinitat, que està amagada en Jesús, i que normalment no apareix a la vista, però que uns quants deixebles tenen el privilegi de contemplar.

Pocs versets abans, Jesús ha començat a anunciar als deixebles la seva passió, mort i resurrecció, i la resposta de Pere ha estat molt clara: Això no és possible, això no pot passar. Pere, igual que els altres deixebles, com nosaltres, no pot acceptar que l'amor total de Déu es manifesti donant la vida fins a la mort. És més fàcil pensar que Déu ve a castigar els malvats i premiar els bons, pensar que Déu mira amb bons ulls els qui fan cas i s'enfada amb els qui el desobeeixen. És a dir, és més fàcil pensar que Déu és com nosaltres, reacciona com nosaltres, raona com nosaltres. Però Déu és molt per sobre de les nostres idees i sentiments. O, més ben dit, Déu està molt més «dins».

Així, després del moment de xoc que va suposar per als seguidors que Jesús anunciï la creu, ara es manifesta amb la força de la seva divinitat davant d'ells. D'aquesta manera, mostra que la seva passió i mort no serà fruit del fracàs, sinó d'una autèntica entrega voluntària motivada per l'amor.

El repte que aquesta lectura ens presenta a nosaltres és semblant als deixebles d'aquell temps que amb prou feines entenien res. Sabem que Jesús mor a la creu perquè s'ha lliurat per nosaltres; ho sabem perquè ens ho han dit des de petits. Però assumir que aquest sigui el camí de la vida, de l'autèntica felicitat que ens proposa Jesús, és un veritable desafiament.

Demanem al Senyor que ens obri el cor perquè siguem capaços d'escoltar el seu Fill i seguir les seves petjades.

bibliayvida.com