Diumenge XVIII de durant l’any

 (Recuperat de 5 d'agost del 2018)

Diumenge XVIII de durant l’any

Ex 16, 2-4. 12-15

            Després de passar el mar a peu sec, comença pel poble el pelegrinatge dins el desert, lloc de set i fam. Se’ns vol recordar que el desert és la carència de tot, i a tothom pot arribar, un moment o altre, aquest desert. El poble reclama menjar a Moisès, però és contra Déu que murmura (al país d’Egipte menjaven fins a saciar-se). Déu escolta el poble, l’ha posat a prova, comprèn les recriminacions, i li envia aliment.

            El poble d’Israel, en aquesta situació, pot experimentar com Déu ajuda als que en Ell confien. Déu es cuida del poble, l’alimenta i l’educa.

                                                                   

Jn 6, 24-35

            És bo de veure com la gent busca Jesús ... actitud digne de ser imitada. Segueixen Jesús perquè satisfà les seves necessitats naturals: cura malalts i dóna menjar. Però el signe del pa que va compartir tota la multitud, no és suficient per generar-los la fe, no han entès lo essencial. No acaben d’entendre la missió salvadora de Jesús: “¿com hem d’actuar ...?” pregunten ... “creure en aquell que Déu ha enviat”, els respon Jesús.

            Jesús vol fer-los passar del pa que alimenta el cos, al que és font de vida; però els qui l’escolten no l’arriben pas a entendre. Llavors demanen a Jesús un senyal per convenç-se’ls, i fan referència al mannà donat per Moisés al desert. Però és el Pare qui dóna el pa que baixa del cel, i “jo soc aquest pa que dóna vida”, els diu Jesús.

            Aquest discurs del pa de vida, fa pensar en el pròleg de l’evangeli de Joan, en que presenta Jesús com el Verb que ha vingut al món a portar-hi la vida, “el qui és la Paraula s’ha fet home ...”. Sovint, en l’Antic Testament, la Paraula es compara a un aliment: “... l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca de Jahvè” (Dt 8, 3).

 Joan i Roser

Diumenge XVI de durant l’any

 (Recuperat del 22 de juliol del 2018)

Diumenge XVI de durant l’any                                                                

Jr 23, 1-6        

            La metàfora del pastor, era habitual per parlar dels reis, especialment a partir de David, pastor que va esdevenir rei. Un bon rei és aquell que, com un pastor, vetlla per la seguretat i prosperitat del seu ramat, el poble.

            El comportament dels reis, però, no ha estat bo i han conduit el país al desastre: Jerusalem ha estat envaïda, el Temple destruït i el poble deportat a Babilònia. Dins aquest context, el profeta Jeremies porta un missatge d’esperança: un dia, potser llunyà, però cert, per fi vindrà un bon rei, a través del qual Déu exercirà la funció de bon pastor. I aquest missatge el reafirma citant per cinc vegades “Ho dic Jo, el Senyor”.

            Després, la mateixa promesa és represa amb una altra imatge: “faré germinar un rebrot al llinatge de David”. Els profetes n’han fet la imatge d’una esperança ben precisa, la de veure complides les promeses fetes a David, les de l’arribada d’un Messies ... dret, justícia i seguretat, vet aquí a què aspira el poble i què aportarà el Messies.

            Pels cristians, aquest oracle de Jeremies s’acompleix en Jesús.  

                                                     

Mc  6, 30-34

            Jesús acull els deixebles, que venen de la seva primera missió amb una immensa satisfacció al cor i amb una necessitat d’explicar a Jesús la seva experiència. Jesús els convida al repòs, lluny de la gent, en un lloc desert, per buscar un xic de calma ... però la gent “els veieren marxar”, es posaren en camí, i arribaren al lloc abans que ells.

            Cal remarcar el fort sentiment que s’apodera de Jesús al veure tanta gent al baixar de la barca ... “se’n compadí”, doncs “eren com ovelles sense pastor”, i es disposà a ensenyar-los, amb el que es podria presentar Jesús com el Pastor messiànic anunciat pel profeta.

            Marc ens descriu l’atracció que Jesús exerceix damunt la gentada, però també la compassió que li inspirava, i ens mostra directament un “pastor” en acció.

            En quan els apòstols, lligats ja a Jesús per la missió, continuen aprenent del mestre enmig de la gent.

Joan i Roser

Diumenge XV de durant l’any

(recuperat de 15 de juliol del 2018) 

Diumenge XV de durant l’any.           

                                                        

Am 7, 12-15

            Betel (=casa de Déu) era un santuari molt antic, Jacob va posar aquest nom al lloc on se li va aparèixer el Senyor (Gn 35, 14-15). Era l’equivalent, al nord, del Temple de Jerusalem. Cap l’any 750 aC, sota el regnat de Jéroboam II, és quan Amós hi va. Betel tenia també una significació política; en la defensa que en fa el seu sacerdot hi ha els interessos del rei.

            Amós, criador de bestia a Judà, és cridat per Déu a anar al Regne del Nord per denunciar-hi els abusos de luxe i riquesa, amb menyspreu dels pobres: “la casa de Déu havia esdevingut casa d’iniquitat” (Am 5,5).

            Amassià, assalariat del santuari de Betel, vol foragitar-lo, i que vagi a fer de profeta a Judà, el seu país. El profetisme, però, no és pas una feina o ofici a canvi d’un salari, el profeta és un home lliure que sols depèn de Déu.

     

                                                        

Mc  6, 7-13

            Comença una nova etapa en el procés del seguiment de Jesús: l’etapa de la missió. Jesús associa els seus deixebles a la seva missió, i en fa Apòstols, que vol dir enviats.

Jesús els dóna tres consignes:

1) aneu de dos en dos. Davant un tribunal, calia fossin dos per donar testimoni, i l’evangelització és un afer de testimoniatge. La companyia és també recolzament, força, motivació per acomplir la missió i per vèncer les dificultats; el seguiment de Jesús no és un afer privat, és una responsabilitat comunitària.

2) Jesús els dóna consells que es refereixen a la pobresa, emporteu-vos sols l’estrictament necessari. Els únics instruments han de ser els de la marxa per la missió. Cal un despreniment que només posa la confiança en Déu, i no en els diners, comoditats i seguretats. 

3) no us deixeu impressionar per un possible refús ... tot just venen d’assistir al refús de Jesús per la gent del seu poble. “Espolseu-vos la pols dels peus”, és com dir no hem volgut prendre res, fins la pols us deixem ... però també pot ser un signe de separació; els jueus feien una cosa semblant quan tornaven d’un poble pagà.

            Al final del text, se’ns mostra que els deixebles posaren en obra el poder que els hi va ser donat.

Joan i Roser

Diumenge XIV de durant l’any

 

( Recuperat de 8 de juliol del 2018)

Diumenge XIV de durant l’any

Ez 2, 2-5

            La crida de Déu sembla un xic dura, però cal conèixer la situació en que va ser pronunciada. És el començament de l’exili a Babilònia, en que el Temple encara no estava destruït, i el Temple, es creia, era l’habitacle de Déu. Què podia fer el poble, convivint amb la idolatria del nou ambient, i el seu Déu a Jerusalem? Si són un poble vençut, no serà perquè el seu Déu és menys poderós que els altres? La temptació d’abandonar la fe jueva era molt forta ... Però Déu no resideix pas sols a Jerusalem, dins una casa de pedra; Déu resideix en el poble, encara que ara estigui a Babilònia (primera revelació).

            Els retrets que es fan al poble són significatius, però hi ha una segona revelació: malgrat que el poble és dur i indòcil, això no impedeix la fidelitat de Déu a la seva Aliança, i els fa saber que “hi ha un profeta enmig d’ells” per comunicar-los la seva Paraula, per fer evident la seva presència enmig del poble.

                                  

                          

Mc  6, 1-6

            Igual que tot jueu pietós, Jesús pot comentar l’Escriptura, durant l’ofici del sàbat, i això va generar admiració i dubte. “¿D’on li ve ...?” la pregunta no és per saber l’origen, sinó per posar en dubte la seva autoritat. “D’on li ve tot això? ... no és el fuster, el fill de Maria?”. El no citar Josep, podria ser una afirmació de quelcom fora del normal en el seu naixement, doncs en aquell temps, un era sempre considerat fill del seu pare.

            La reacció de la gent evoluciona: d’entrada es sorprenen, positivament, de la seva saviesa i les seves propostes dins la sinagoga; però després es posen a dubtar, un dubte que acabarà en refús. És llavors quan Marc situa Jesús dins la línia dels grans profetes de l’Antic Testament, que no varen pas ser ben rebuts pel poble.

            S’ hi veu una incompatibilitat entre la grandesa de Déu i la modèstia dels orígens humans. En tot testimoni, en tot profeta, hi ha un contrast entre la seva feblesa d’home i la gràcia de Déu que es manifesta a través d’ell. Jesús s’ha pres de tal manera la condició humana, que els de Natzaret sols hi veuen el fuster.

Joan i Roser