Diumenge XXII de durant l’any

(Recuperat de  2 de setembre del 2018)

Diumenge XXII de durant l’any. 29 d'agost del 2021                                                                    

Dt 4, 1-2. 6-8

            Se’ns presenta el particular caràcter de tot el Deuteronomi: “escolta” i “practica”, i així “viureu” i “posseireu” el país del Senyor; el secret està en obeir els manaments de Déu. Déu ha volgut mantenir-se a prop del seu poble, donant-li una Llei, una regla de vida.

            El text va ser escrit molts anys després de la mort de Moisés. En realitat es diu el que es creu que diria Moisés, en les condicions d’aquest temps. Si l’autor insisteix en que no s’ajunti ni es tregui res, és que quelcom d’això deuria passar. Aquesta tendència a inventar-se normes, doncs, ve de lluny.

            El text sona a retret; si bé Déu ha mantingut la seva promesa, el poble no pot pas dir el mateix, han estat temptats per les religions dels seus veïns. Es per això que si  viuen guardant els preceptes del Senyor, els pobles els tindran per assenyats i intel·ligents.

            

                                                      

Mc 7, 1-8, 14-15. 21-23

            No es tracta de discutir una mesura higiènica, el veritable debat està en el gest religiós de purificació ... de purificar-se del contacte amb tot el que és pagà. Uns fariseus vinguts de Jerusalem provoquen el debat, doncs per ells, el rigor de l’observança de la purificació era essencial per preservar la identitat jueva, i allunyar-se del contacta amb tot lo considerat pagà. Però a Galilea, una regió fronterera, la població jueva i pagana estava barrejada, i la purificació ritual era menys observada.

            Jesús no deixa mai de posar-se en contra de tota exclusió en nom de la religió, i respon als fariseus citant Isaïes: l’autèntic culte, no és un cúmul de preceptes humans, sinó quelcom que surt del cor. La veritable puresa és una disposició del cor de l’home, i quan hi ha impuresa, no ve pas de fora, sinó que també neix al cor.

            Retreu als fariseus l’error que els ha portat a preferir els seus propis preceptes, a la llei de l’amor de Déu i del germà. Malgrat els principis del Deuteronomi, el judaisme d’aquell temps, estava més inclinat a valorar les formalitats, i un cop establertes unes normes i tradicions, les col·locaven al lloc que només Déu havia  d’ocupar, tendien a la pietat externa i que els diguessin el que calia fer ... en el fons, la llibertat feia por.

Joan i Roser

Diumenge de la setmana XXI

 (recuperat de 26 d'agost de 2012)

Diumenge de la setmana XXI

Js 24, 1-2. 15-17. 18b

            El pacte de Siquem marca la instal·lació del poble en la terra promesa. Josué (=”és el Senyor qui salva”) és el successor de Moisès i convida a totes les tribus a triar entre els deus que adoraven els seus pares, dels pobles on vivien, o el Déu que els ha tret d’Egipte. Josué s’avança, donant exemple: “jo i la meva família adorarem al Senyor”, i el poble s’hi adhereix, dient que ells també adoraran al Senyor. Josué aconsegueix la unitat del poble sencer, a l’entorn de Déu. A Siquem, el Senyor del Sinaí esdevé el Déu de totes les tribus d’Israel.

            Una característica d’aquest text és la necessitat d’una tria. Les tribus tenien diferents orígens culturals i religiosos, però ara s’aglutinen per la fe en el Déu de l’Èxode, en un sol poble: Israel.

..........................................................                                                                                                 

Jn 6, 60-69

            Des que Jesús es va posar a ensenyar, però sobretot des que va fer alguns miracles, com multiplicar els pans, que en va menjar tothom, la gent el seguia i el veien coronat rei. Hi veien el messies que esperaven, per lliurar-se de l’opressió dels romans.

            Però va arribar el moment en que Jesús els obliga a triar entre els seus somnis i el que Ell és veritablement. Els diu, “És l’Esperit qui dóna vida, la carn no serveix de res”, amb què indica clarament que no ha pas vingut a restablir un poder polític ... i la gent, decebuda, l’abandona en massa.

            Es l’hora de decidir-se, el dubte ha arribat als mateixos deixebles: “qui és capaç d’acceptar-ho?”. Finalment, Pere s’avança i afirma la seva fe “Senyor, a qui aniríem?” .

            Una vegada més, la fe es presenta, no pas com un bagatge, sinó com un camí: “se’n van anar” ... “a qui anirem ...”. Un camí en el que cal deixar-se guiar: “ningú pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare”.

            Sols l’Esperit és capaç de fer entendre el misteri; sols així els deixebles descobriran el ple sentit de les paraules de Jesús, doncs pa, vi, carn, sang, són símbols que cal entendre. 

Joan i Roser

Diumenge XIX de durant l'any.

(Recuperat de 12 d’agost del 2018)       

Diumenge XIX de durant l'any.                                                            

1Re 19, 4-8

 El segle IX aC. el profeta Elies lluita, en el regne del Nord, contra el desplegament de la idolatria, patrocinat per Jezabel, la dona del rei Acab, que l’acaba amenaçant de mort. Elies es veu obligat a fugir al desert. Desanimat, dubta de si mateix, i demana morir; però quan reconeix la seva debilitat, descobreix la compassió de Déu: un àngel li aporta l’aliment necessari, que li treu l’angoixa i pot emprendre el camí de 40 dies, fins arribar a la muntanya del Horeb (que els del Sud nomenen Sinaí).

 El pa i l’aigua donats per Déu, permet a Elies realitzar el seu propi èxode (símbol dels 40 dies), i arriba a trobar-se amb Déu a la muntanya, semblant a com ho va fer Moisés.

 En el desert de la nostra civilització, a vegades, també tenim una sensació semblant a la d’Elies, però cal creure que Déu és allà.

                

Jn 6, 41-51

 Déu va alimentar el poble amb el mannà, durant la travessa del desert; l’àngel del Senyor va donar pa i aigua a Elies per poder seguir la seva ruta; en Jesús, Déu ofereix un pa vingut del cel, que permet accedir a la vida eterna.

 Però quan Jesús diu “jo sóc el pa baixat del cel”, s’afronta a les recriminacions dels jueus: “¿però, no és el fill de Josep?”.

 La vida eterna no és pas una realitat de futur que afecta al més enllà, sinó que afecta la vida present dels homes: “el qui creu en mi té la vida eterna” ... el verb “tenir” està en present. El creient no ha pas d’esperar la vida eterna, qui posa la seva confiança en el Senyor, la té atorgada des d’ara. Però això no tindrà efecte si no acceptem posar-nos en camí, com va fer Elies, i ens aturem en les aparences, com fan els jueus, que coneixen massa bé aquest Jesús fill de Josep, i es perden el sentit de les seves paraules. 

 “... és la meva carn”, que alguns ho relacionen amb la Passió i Mort de Jesús; però “carn” vol dir persona, el missatge de la seva Paraula es posa també de manifest en el seu comportament personal, que no va dubtar en assumir la mort, per mantenir-se fidel a la veritat que predicava.

   

Joan i Roser