Diumenge XIV de durant l'any

Za 9, 9-10         

              Es tracta d’un oracle de consolació, per estimular l’esperança messiànica d’Israel que, després de l’exili, es troba novament sota el domini d’una potència estrangera, i cal recolzar-se en l’esperança d’una intervenció de Déu.

              El profeta anuncia que un dia tindran un rei que vindrà “just i victoriós”, però humil, muntant un ase. El seu domini s’estendrà “d’un mar a l’altre”, i englobarà tots els pobles. Sembla anunciar la reunificació del regne de David.

              Es mostra un tipus de rei modest, que no es recolza en el prestigi de les armes, ni en el luxe, un rei seguint l’espera tradicional del poble jueu, amb la novetat que es combina el Messies Rei, amb la humilitat del Servent descrit per Isaïes ... i vindrà a instaurar la pau i la justícia a tots els pobles.

              La comunitat cristiana ha aplicat a Jesús aquest oracle de Zacaries, com anunci de l’entrada de Jesús a Jerusalem. 

 ..............................................................                   

Mt 11, 25-30

"Veniu a mi tots els que estigueu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar"

      “En aquell temps”, es vol referir a quan Jesús constata, amb dolor, el refús del seu poble. No hi ha res més dolorós que un amor incomprès i menystingut  per un poble influït pels mestres de la Llei.

              Llavors, Jesús comença una pregària de lloança a Déu Pare que, si bé es revela a qui vol, Jesús ha fet experiència que té les seves preferències pels petits. Són els senzills els qui s’obren al seu missatge de salvació, i no els “savis”, els que es consideren grans i entesos ... com els escribes.

              Jesús revela als deixebles, les relacions entre el Pare i Ell i, després, els convida a seguir-lo: “veniu a mi ...”. És una crida a la llibertat, Jesús els ofereix el seu jou, per alliberar-los del jou massa pesat de la Llei, tal i com la presenten els escribes, i així podran trobar el repòs.

              En sentit figurat, el “jou” és el que fa ajuntar-se a un altre, per caminar al mateix pas, enganxats a la mateixa tasca, i la paraula “repòs” es com l’Antic Testament presentava la Terra Promesa: el “lloc de repòs” promès per Déu al seu poble.

              Enganxar-se al jou de Jesús, és trobar el repòs en la llei de l’amor, i és Ell qui ens donarà la força per tirar endavant. 

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2017)

Diumenge XIII de durant l'any

2Re 4, 8-11. 14-16a

            Comença el text amb un oferiment a Eliseu  d’una estada a casa seva, per una dona benestant de Sunam, que diu al seu marit  que aquest home és certament  un sant home de Déu. Quan Eliseu  hi va anar, es va plantejar amb el seu servent “Què podríem fer per ella”. El primer acte és la promesa d’un fill per aquesta dona estèril, doncs des del punt de vista humà, ja no hi havia esperança d’embaràs, i diu a la dona: "L'any que ve, en aquest mateix moment, mantindràs un nen als braços" ...

            El que interessa a l’autor del llibre dels Reis és que veu en la llarga aliança entre el profeta Eliseu i la família de Sunam, una imatge de l’Aliança entre Déu i el poble d’Israel.  La promesa del naixement d’un nen, en una dona estèril, seria un signe que Déu és el Déu de la vida

Mt  10, 37-42 

"Qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, no quedarà sense recompensa"

            Es tracta d’una crida a les renúncies que exigeix ​​la fidelitat al seu missatge. Ja sabíem que l’evangeli requeria estimar: tot el discurs de la muntanya ho deia. Aquí però, Jesús parla d’altres requisits. Per seguir Jesús cal tota la llibertat, cal purificar l’amor humà que hagi esdevingut possessiu o individualista. Un autèntic seguiment comportarà algunes relativitzacions dels vincles afectius

            Tots els temps de persecució provoquen drames, fins i tot fora d’un context de persecució violenta, sabem que també pot ser amb la família i els amics més propers, que a vegades és difícil testificar les teves conviccions. 

            Aquí Jesús expressa la seva consciència de la persecució que els espera a  tots aquells que el seguiran. Perquè, si els deixebles segueixen el seu testimoni, inevitablement correran el risc de xocar amb les autoritats. Hauran d’acceptar ser ignorats, humiliats. 

            Jesús intenta prevenir als deixebles de les dificultats que se’ls hi acosten i segueix amb unes paraules de consol. Acollir els deixebles, encara que “uns petits”, és acollir  Jesús i el Pare, de qui Ell procedeix. 

             "Qui us acull, a mi m’acull ... i acull aquell que m’ha enviat”. Sembla que aquesta frase pretén enfortir els apòstols, com si els digués: “Tots aquests riscos per l’evangeli us apropen a mi i al meu pare”.

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2020)

Diumenge XII de durant l'any

Jr 20, 10-13

              Jeremies manifesta el seu estat d’ànim, la seva crua experiència: el poble escollit ha oblidat Déu i s’exposa a una catàstrofe; però no sols no accepten les seves paraules, que avisen de que Déu n’està tip d’infidelitats, sinó que l’acusen de desmoralitzar a la gent i amenacen la seva integritat física. Jeremies, però, no s’acovardeix, i reflexiona: “el Senyor em fa costat”.

              Jeremies, per tots els mitjans, prova de desvetllar el poble, a fi d’aconseguir la seva conversió i, a vegades, ho fa amb paraules dures, com “els meus perseguidors ensopegaran, i el seu fracàs els cobrirà de vergonya”.

              El profeta, però, està tan convençut que Déu estarà a favor dels pobres, té tal confiança en la intervenció del Senyor, que li dona gràcies a l’avançada. Perquè, tal i com diu en uns versets anteriors (Jr 20, 7): “m’has seduït Senyor, i m’he deixat seduir”.

..............................................................                   

Mt 10, 26-33

"No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats"

              Després d’haver triat als Dotze, Jesús dona consignes per la missió que se’ls encomana, que no serà pas fàcil, i insisteix a dir als seus deixebles “no tingueu por”. L’anunci de la paraula de Déu serà per ells també causa de contradiccions i, fins i tot, de mort; però si bé podrien matar-vos el cos, no ho podran fer a l’ànima. La seva confiança, però, cal que sigui més forta que la por. Déu fa descobrir a l’home el seu projecta, que esdevé entenedor amb la vinguda de Jesús; els deixebles en son testimonis, i cal que propaguin això que han viscut i han entès ... però sense  por. Potser alguns s’indignaran.... però ni un sol ocell cau a terra si Déu no ho permet ... i vosaltres valeu més que els ocells.

              Quan Mateu escriu l’evangeli, la persecució dels cristians pels jueus era una realitat, i aquest text té per objectiu enfortir la seva determinació ... si avui nosaltres creiem és, sens dubte, perquè ells van superar les seves primeres pors.

              Els creients son convidats a no tenir por del judici dels homes que, certament, pot provocar sofriment i, fins i tot, la mort ... però  és el judici de Déu el que compta i, al final, els deixebles tindran el mateix Jesús reconeixent-los davant el Pare. 

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2017)

Diumenge XI de durant l'any

 Mt 9,36-10,8

"Aneu més aviat a les ovelles perdudes"         

Històricament, Mateu ens parla de la commoció de Jesús davant d'una Galilea asfixiada pels deutes i abandonada per les seves elits.

Lleó XIV actualitza aquesta mirada de compassió posant el focus en les noves perifèries. Durant el seu pas per barris vulnerables i la seva històrica visita al centre penitenciari de Brians 1, el Papa ha insistit que la feina de l'Església no és jutjar des dels palaus, sinó "mirar els ulls d'aquells que la societat prefereix ignorar". Per al Sant Pare, les ovelles abatudes d'avui són els migrants que arrisquen la vida, els presos que busquen reconciliació o els treballadors precaritzats. Com el Jesús històric, el Papa demana sentir "el pols real del carrer".

En el text, Jesús uneix un publicà (col·laborador de Roma) i un zelota (guerriller anti-romà) per restablir les dotze tribus d'Israel. Històricament, era un grup destinat a xocar, però unificat en la reconciliació.

El Papa Lleó XIV utilitza precisament aquest model d'unitat en la diversitat per combatre el que ell anomena la "polarització ferotge" de la política i la cultura actuals. El Sant Pare insisteix que l'Església ha de ser una "petit llevat d'unitat i fraternitat". Ajuntar perfils tan oposats com els de la llista de Mateu és el que el Pontífex proposa per a la societat: teixir xarxes de diàleg sincer, "entramar una societat renovada" i fer caure els murs ideològics.

Jesús demana als apòstols curar malalts, fer fóra dimonis (restaurar la dignitat i sanar els traumes de l'opressió) i, sobretot, fer-ho "de franc", trencant el corrupte sistema clientelar de favors de l'època romana.

Aquest és un dels punts on el pensament de Lleó XIV (recollit a Magnifica humanitas) ressona amb més força. El Papa, agafant el relleu social de Lleó XIII, adverteix contra els perills de deshumanització de la nova revolució tecnològica i la intel·ligència artificial. Quan Jesús diu "cureu i allibereu de franc", el Papa ho tradueix avui com el deure de protegir el valor intrínsec de la persona per sobre de l'utilitarisme algorítmic o els beneficis econòmics:

"En l'era de la intel·ligència artificial, quan la dignitat humana està amenaçada per noves formes de deshumanització, el nostre deure urgent és romandre profundament humans."

Per al Papa Lleó XIV, la missió que Jesús dona als dotze apòstols en el context del segle I no és una peça de museu. Enviar la comunitat desarmada, sense lligams econòmics i enfocada a sanar els exclosos és, avui dia, la millor recepta per retornar "l'ànima i la profunditat" a un món tecnificat i fragmentat.

IA 

 

El Cos i la Sang de Crist

Dt 8, 2-3. 14-16  

               El text comença per “recorda’t”. Fer memòria del nostre passat, forma part de la història de la fe, de la història de salvació; la memòria d’un poble, és com les arrels d’un arbre, que ara no es veuen, però en realitat, l’arbre viu gràcies a elles. Moisés recorda al poble que, en el decurs de la marxa pel desert, malgrat les proves i dificultats que van patir, Déu ha estat sempre present i mai l’ha abandonat. Volia mostrar, d’una part, la pobresa del poble i, per altra, la sol·licitud constant de Déu envers ell, doncs d’altra manera s’haguessin mor.

Aquest text va ser escrit en una època en que el poble, instal·lat a Canà, s’estava oblidant de la fidelitat a l’Aliança, i tenia de superar un nou perill: la idolatria dels cananeus. Havien d’aprendre que “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (DT 8, 3). Déu està sempre al nostre costat, i dóna el pa de la seva paraula (com el mannà), i l’aigua de vida eterna (com el doll que en fa brollar de la roca). 

 ..............................................................                   

Jn 6, 51-58

"Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell" 

              És difícil entendre aquest text, si abans no s’explica el significat dels simbolismes que s’utilitzen.

              “Carn” vol dir persona, designa la condició humana; el do de la carn de Jesús és el do de la seva persona. “Sang” és símbol de la vida; el do de la sang és el do de la seva vida ... encara que, segons  Lv 17, 12, com que “la sang és vida ... ningú ha de menjar la sang”, i és també per això que els jueus no entenien Jesús.

              “Menjar” o “beure”, és assumir, identificar-se, amb lo que es menja o es beu, i  trobem també aquest sentit en diversos llocs de l’AT: “menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel” (Ez 3, 1) ... “quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...” (Jr 15, 16). Calia menjar, empassar-se la Paraula (= la carn o el pa), per assimilar-la i poder-la proclamar.

              Quan es va escriure aquest evangeli, a l’entorn de l’any 100, la pràctica de la eucaristia estava ja sòlidament establerta, i és a la llum d’aquell Sopar (que Joan no descriu) que es comprenen les paraules de Jesús.

              Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història personal (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres, i seguir-lo comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida.      

Joan i Roser   

(Recuperat de juny de 2017) 

Diumenge de la Santíssima Trinitat

Ex 34, 4- 6. 8-9

Després que el poble adora el vedell d’or, Moisès acudeix a Déu perquè els perdoni, i puja al Sinaí per renovar l’Aliança.

Déu baixa enmig d’un núvol i proclama Ell mateix el seu nom, és Ell qui es dona a conèixer dins la humanitat. L’Aliança és renovada per iniciativa del mateix Déu, que ve a l’encontre dels homes; Déu sempre ens acompanya, encara que no sempre som capaços de percebre com ho fa, com se’ns fa present.

“Déu compassiu i benigne ...”. Moisès sembla que ha comprés bé el que aquesta expressió significa, ja que en dedueix “... vos ens perdonareu les culpes ...”, malgrat que el poble és “rebel al jou” que el manté unit a Déu per l’Aliança, i no sempre es deixa conduir, ni segueix el camí adequat.

...........................................................................

Jn 3, 16-18

"Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l'amor de Déu 

i el do de l'Esperit Sant siguin amb tots vosaltres"

Déu estima la humanitat, ja l’havia salvat en temps de Moisès. La novetat del Nou Testament, és el do del seu Fill per la salvació dels homes, que no s’aconseguia amb la insistent veu dels profetes. Déu ha estimat tan el món, fins el punt d’enviar-hi el seu Fill, a fi de que es salvin els qui creguin en ell.

Alguns, però, el “creure en ell”, ho tradueixen per “adherir-se a ell”, amb el que se’ns voldria dir quelcom més, seria unir-se a ell d’una manera inseparable, evocant la imatge de la vinya i els sarments (Jn 15, 1-8): els sarments necessiten estar adherits al cep per donar fruit. És units a Jesús que serem capaços d’actuar correctament.

La conversa de Jesús amb Nicodem, seria una meditació sobre les relacions entre el Pare i el Fill, i la seva repercussió sobre nosaltres; la font de salvació és l’amor de Déu. És suficient creure per ser salvats, però no ho serem si no volem: som lliures de creure o no.

En moltes ocasions, Jesús ha parlat de Déu com a Pare, i en el seu bateig, i també en la transfiguració, es sentia la veu de Déu dient: “aquest és el meu Fill, el meu estimat”. Jesús també ha parlat sovint de l’Esperit d’amor, que l’uneix al Pare i, fins i tot, amb el seu alè, envià l’Esperit dins nostre. És tot aquest conjunt de revelacions sobre el misteri de Déu, que la tradició cristiana ha volgut expressar amb el nom de Trinitat, que va començar a utilitzar Tertulià a principis del segle III; Ireneu de Lió ho interpretava dient que Jesús i l’Esperit són les dues mans de Déu amb les que actua en el món. 

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2014)

Diumenge de Pentecosta

Ac 2, 1-11

La Pentecosta era una festa d’origen pagà, es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.
És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16). Tots són omplerts per l’Esperit, però cadascú s’expressa en la llegua en què és inspirat, cadascú rep la seva particular gràcia, la seva missió. Tota la gent agrupada a l’entorn dels apòstols, vinguin de on vinguin, entenen el que els diuen, en la seva llengua.
Aquesta Pentecosta, va ser com un nou Sinaí, on s’establia una nova Aliança que tindria valor universal.
..........................................................

Jn 20, 19-23

"Rebeu l'Esperit Sant"

Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida i, seguidament, es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”. En les aparicions, Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe (partir el pa a Emmaús, la veu a la Magdalena ...), la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.
Jesús alenà sobre els deixebles i l’Esperit els obre a una nova vida, i els capacita a transmetre-la també als demés: “com el Pare m’ha enviat, jo us envio”. La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles. Però el v. 23 desconcerta: “... quedaran sense perdó”. És difícil pensar que el Déu que ens mostra Jesús, pugui no perdonar; potser caldria interpretar que la missió seria proclamar la paraula del perdó i, de no fer-ho, seria deixar que el món ignorés aquest perdó, abandonar-lo al pecat i no complir així la missió encomanada.


JiR

(Recuperat de maig de 2010) 

Diumenge VII de Pasqua. Ascensió del Senyor

Ac 1, 1-11

Els deixebles no comprenen massa el projecta de Déu, esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.

Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge.

A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.

“¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.

L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix.

...........................................................................

Mt 28, 16-20

"Quan l'Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus”

Ens trobem a Galilea, lloc on va començar la predicació de Jesús, i a la muntanya, que ha estat sempre el lloc de trobada amb Déu. Aquí, Jesús pronuncia un curt discurs de comiat. L’aparició de Jesús, però, no s’imposa com una evidència ... “alguns dubtaven”, que es podria també interpretar com un avís als lectors, de que la fe, malgrat la resurrecció, no és pas una resposta fàcil.

Se’ns mostra la fi de la presència visible de Jesús, i el començament de la història de l’Església, o comunitat de creients.

Al començar l’evangeli, Mateu presenta Jesús com l’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, i l’acaba amb aquestes últimes paraules de Jesús: “estaré amb vosaltres fins a la fi del món”. Jesús envia els deixebles en missió, “aneu”, i es subratlla el seu caràcter universal amb una significativa repetició quatre vegades (com els 4 punts cardinals) del terme “tot”. Jesús ha rebut “tota autoritat”, aneu a convertir “tots els pobles”, ensenyant a guardar “tot allò que us he manat”, estic amb vosaltres “dia rere dia” (tots els dies).

Jesús no abandona els seus, es manté en nosaltres, i dona poder per integrar tothom dins la família de Déu.

Joan i Roser 

(Recuperat de maig de 2014)

Diumenge VI de Pasqua

 Ac 8, 5-8. 14-17   

            Després de la lapidació d’Esteve, el grup de cristians hel·lenistes, per prudència, es dispersa. En certa manera, és gràcies a això que la Bona Nova desborda Jerusalem i s’estén per altres llocs, que fa recordar la frase de Jesús (Ac 1, 8): “... rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra”.

            Felip, un dels Set, va a Samaria i es posa a predicar, que no deixa de ser insòlit, donada la tradicional enemistat entre jueus i samaritans; sense trencar, però, els lligams amb la comunitat de Jerusalem que, enviant Pere i Joan, vindran a recolzar el treball de Felip.

            Un bon exemple d’equilibri a mantenir: sentir-se lliure d’innovar dins les nostres missions, sense trencar la comunió amb els altres. Felip, de cultura grega, se sent lluny de les disputes teològiques entre jueus i samaritans i, gràcies a això, l’evangeli traspassa les fronteres i “hi hagué una gran alegria en aquella ciutat”.

 .................................................................................... 

Jn  14, 15-21

            En un moment en que es prepara per deixar-los, Jesús anuncia als deixebles la vinguda de l’Esperit.  Una manera d’estimar Jesús és “guardar els seus manaments”, però com que això no sempre és fàcil, demanarà al Pare que ens doni un altre Defensor (en grec Paràclit, es refereix a l’intercessor en un procés judicial), el que fa pensar que l’actual Defensor era el mateix Jesús, i aquest Esperit promès, continuarà la seva obra, és una altra manera de restar Ell present.

            Als qui volen viure dins la fidelitat als manaments de Jesús, l’Esperit els  revelarà el missatge de la seva obra i els conduirà cap a la casa del Pare. Com a bons jueus coneixien la profecia d’Ezequiel (Ez 36, 26-27): “Us donaré un cor nou... Posaré el meu Esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes ...”, és anunciar que el gran dia de l’Aliança definitiva havia arribat, Déu estarà en el cor del seu poble.

            Un altre punt a considerar, és que “el món no pot acollir l’Esperit de la veritat“, la condició de l’home, abandonat a les seves pròpies forces, no pot trobar aquest “esperit d’amor”, però els apòstols sí que el rebran, i la seva missió serà aconseguir, amb el seu exemple i predicació, que aquest Esperit arribi a tothom, acomplint així una altre profecia:  “... abocaré el meu Esperit sobre tothom” (Jl 3, 1). 

Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2020)

Diumenge V de Pasqua

 Ac 6, 1-7 

              El nombre de deixebles augmentava, i la unitat es feia difícil. Uns pregaven en hebreu, i d’altres ho feien en grec. Una llengua diferent vol dir també una cultura i unes costums diferents, i la desigualtat en l’atenció a les viudes va desencadenar el problema. Sembla que els encarregats de fer-ho eren jueus hebreus, i tendien a afavorir les viudes del seu grup.

               Els Apòstols reaccionen: 1) convoquen una assemblea, on es prendran les decisions,  2) recorden els objectius dels cristians: pregària, servei de la Paraula i servei als germans, i 3) no dubten en proposar una nova organització; ser fidels no vol pas dir mantenir-se fixats al passat, i decideixen nomenar 7 persones entra ells, plenes de l’Esperit, que es dediquin al servei dels germans. Sorprèn, però, que tots tinguessin noms grecs, probablement perquè era aquest grup qui recriminava l’actual situació.

 .....................................................................                                                                                                 

Jn 14, 1-12   

              Joan ens vol mostrar una situació de crisi dels deixebles, que no acaben d’entendre Jesús. Esperaven alliberar-se dels romans, però l’alliberació que Jesús aporta se situa en un altre pla. Una cosa es creure en Déu, que ho tenen assumit, i una altre creure en Jesús, precisament en un moment en que les coses no es presenten massa bé

              Jesús sap que els deixebles pensaven en la seva partença, feia poc que ho havia anunciat, i això els afligia, lo que explicaria les primeres paraules de Jesús que ens relata el text, “que els vostres cors s’asserenin”; però també els diu que tenen un lloc reservat a la casa del Pare, i que una vegada els hi hagi preparat, tornarà per porta’ls-hi ... encara que com i quan tornarà, no ho precisa.

              Però ... i el camí? Davant el dubte de Tomàs, Jesús respon que Ell és el camí que porta al Pare, la veritat en relació al Pare, i la vida que dóna el poder per arribar a conèixer el Pare. El Fill és l’únic camí per anar al Pare.

              Jesús els vol fer veure la unitat que hi ha entre el Pare i Ell. “Qui em veu a mi veu al Pare”, li respon a Felip. Jesús ens proposa entrar en comunió amb la Vida divina, ens hi prepara un lloc. No ha vingut per ensenyar-nos el camí ... Ell és el camí per arribar al Pare. En Jesús tenim un bon guia al llarg de la ruta de la nostra vida.

Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2017)

Diumenge IV de Pasqua

Ac 2, 14, 36-41

Es tracta d’una primera elaboració teològica del anomenat kerigma, o nucli de la predicació. La gent amb qui parla Pere, són pelegrins vinguts d’arreu per celebrar la Pentecosta, o festa del do de la Llei, i el que intenta amb les seves paraules és obrir-los els ulls: a Jesús “Déu l’ha constituït Senyor i Messies” , fent reposar així sobre Jesús totes les esperances d’Israel.

Però creure que Jesús és el Senyor sense que canviï res en la nostra vida no té sentit; ser deixeble no consisteix sols en creure, és també actuar. “Què hem de fer?” li pregunten ... “convertiu-vos”, que vol dir retornar, donar la volta; és la imatge d’haver-hi dues rutes o vies, i un es pot equivocar de camí. “Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada” ... volent dir que han perdut el camí, però no és pas un menyspreu, sinó constatar que s’han equivocat, i que el camí a seguir és un altre. El mitjà per canviar de ruta és el bateig rebent l’Esperit, que és obert a tothom, malgrat que alguns “encara siguin lluny”.

...................................................................

Jn 10, 1-10

"Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir"

El pastor representava una persona amb absoluta dedicació al seu ramat, i símbol d’una donació pels altres.

La al·legoria del bon pastor està inspirada en el capítol 34 d’Ezequiel, en que es retreu a les autoritats jueves no haver sabut pasturar el poble, però si cuidar-se ells mateixos. Llavors, Déu promet assumir Ell el paper de pastor del poble.

Els que escoltaven Jesús comprenien aquesta reflexió, perquè coneixien bé el problema dels ramats, i també l’Escriptura, encara que Joan diu que “no van entendre del què els parlava”. Probablement es referia als fariseus, que veien evident que si Jesús es presentava com el bon pastor, el pastor dolent devien ser ells, i això comportava admetre que qui els parlava era el Messies.

Llavors, Jesús els diu que “Ell és la porta”, creure és passar per Ell, per la porta que els conduirà a ser lliures i no empresonats per la llei. Pels fariseus, Déu era inaccessible, estaven encara tancats en la cleda de la llei de Moisés i els seus manaments i, al dir Jesús que ell és la porta, és donar a entendre que, a través d’Ell poden trobar Déu. La porta és el pas obligat per aquells que volen formar part del poble de Déu. La única manera d’entrar al Regne de Déu és acceptar i practicar l’ensenyament de Jesús, passar abans per Ell.

JiR

(Recuperat de maig de 2011)

Diumenge III de Pasqua

Ac 2, 14, 22-33 

Pere, atemorit fins ara, es desvetlla amb la vinguda de l’Esperit, s’aixeca “es posa dret” per parlar al poble d’Israel. És el primer discurs de la jove Església que comença. Els pelegrins vinguts d’arreu, compartien l’esperança d’Israel en la vinguda del Messies i, és per això que Pere s’aixeca per anunciar que el Messies que esperaven ja ha vingut: Déu ha complert la seva promesa.

La predicació de Pere va dirigida a tothom, i presenta els tres aspectes de la vida de Jesús que compondran el credo de fe més antic: un Jesús històric, acreditat per Déu amb prodigis i senyals, la seva mort en mans de les autoritats jueves, i la seva resurrecció obrada per Déu. Vol també fer èmfasi en la continuïtat de l’obra de Déu a través de Jesús, i per fer-la evident, invoca el que deia David referint-se a ell (Sl 16, 8-11). Pere acaba el discurs amb un signe d’autenticitat: “nosaltres en som testimonis”.

...............................................................

Lc 24, 13- 35 

"Jesús els aconseguí i es posà a caminar amb ells..."

No és la narració d’un fet històric, sinó una composició teològica, que vol donar un missatge a través d’una parella de deixebles (Cleofàs i la seva dona) que, decebuts per la mort de Jesús tornaven a casa seva, a Emmaús; tenien la idea d’un Messies alliberador, triomfador. Les dones també eren deixebles: “Vora la creu hi havia ... Maria, muller de Cleofàs” ( Jn 19, 25), i altres cites. I un signe de que no era un relat històric: eren deixebles, però al Sopar de comiat sols hi havia els Dotze ... com, doncs, podien reconèixer Jesús en el gest eucarístic de partir el pa, si ells no hi eren?

Quan s’apropa Jesús “els seus ulls no el reconeixen”, però al explicar el sentit de les Escriptures, “se’ls hi obren els ulls”; estem parlant, però, d’una lectura cristiana de l’Escriptura, els jueus no ho veien pas així. Reconèixer Jesús com el Messies no és pas una evidència, l’Escriptura, així de clar no ho diu enlloc, i sols esdevé evident quan els ulls se’ls hi obren, comprenen el sentit, i llavors “el cor s’abrusava dins nostre”.

No es diu pas quins textos cita Jesús, sols que “no calia que el Messies patís ... abans d’entrar a la glòria?”. Però, seria trair les Escriptures, creure en un exigència de patiment i de mort, per part de Déu; el mateix Jesús diu: “No hi ha amor més gran, que donar la vida pels qui un estima”. Es tracta d’assumir les conseqüències de la opció d’estimar la humanitat proclamant el seu missatge, malgrat el que això pugui comportar.

La trajectòria de Cleofàs i la seva dona, és una mostra de com haurien de ser les nostres celebracions de l’eucaristia: cal escoltar i entendre les lectures, la Paraula, per després poder reconèixer Jesús en el pa que es trenca i es reparteix.     

Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2014)

Diumenge II de Pasqua

Ac 2, 42-47

Aquest relat està clarament situat dins els primers dies de l’Església, i comença per resumir, un xic idealitzada, la vida de la comunitat, dins un primer “sumari”. Explica l’estructuració de la comunitat cristiana en base a quatre pilars: 1) escoltar l’ensenyament dels apòstols, que és acollir les paraules i fets de Jesús, que ells van viure, 2) instaurar entre els creients unes noves relacions, que impliquen no sols compartir les conviccions i les idees, sinó també els recursos materials, vivint així una comunió fraterna, 3) participar en les pregàries del Temple, practicant les costums religioses jueves i del mateix Jesús, i 4) però després, en les seves cases, partir el pa, l’àpat religiós en memòria de Jesús, culminació de la paraula rebuda i de l’amor compartit.

...............................................................

Jn 20, 19-31

"Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut? 

Feliços els qui creuran sense haver vist"

Cada evangelista descriu de manera diferent els esdeveniments que segueixen la Resurrecció de Jesús. No s’hi ha de buscar un relat històric, sinó una visió teològica dels fets.

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Hi ha dues parts en el text: 1) Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

2) Es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu; no creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran. 

Joan i Roser   

(Recuperat d'abril de 2014)  

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor

Ac 10, 34. 37- 43

Es el discurs de Pere a casa de Corneli, a Cesarea. El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria, i que va morir perquè els jueus no van reconèixer en ell el Messies ... però Déu el va ressuscitar i es va manifestar als seus deixebles, que van rebre la missió de testimoniar que Jesús és el Jutge de vius i de morts, i després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció.

És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans. Tots són cridats a la fe en Jesús, que Déu ha enviat. Un aspecte a remarcar del discurs de Pere és la insistència en dir que és Déu qui actua en Jesús.

.....................................................................

Jn 20, 1 –9

No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.

Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.

Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.

Joan i Roser

(Recuperat de març de 2016)

Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor

Is 50, 4-7 

Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... però el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.

Mt 26, 14- 27, 66 

(Façana de la Passió. Temple de la Sagrada Família)

Jesús va conscientment cap al seu destí com qui domina els esdeveniments; sap el que passarà perquè ha sabut desxifrar la voluntat de Déu dins les Escriptures, així ho explica als deixebles d’Emmaús; és dins la feblesa que Jesús manifestarà la seva grandesa.

Si bé els 4 relats de la Passió són semblants, cadascun dels evangelis hi posa alguns accents propis. Mateu sembla voler posar en evidència que, fora d’alguns deixebles, la majoria de jueus el van menysprear i humiliar. Per contra, els pagans, sense saber-ho, són els que li donen els vertaders títols de noblesa; aquest home anorreat, ferit en la seva dignitat i acusat de blasfèmia (el pitjor dels pecats !!), és honorat per estrangers, que li donen els més alts títols de la religió jueva: - Rei dels jueus. Pilat li pregunta: “¿tu ets el rei dels jueus?” (27, 11) i Jesús respon “tu ho dius”; i també li posen aquest títol en el rètol de la creu (27, 37). Li serà aplicat 2 vegades més, però negativament, d’una manera irònica, per ridiculitzar-lo, pels soldats romans (27, 29), i per les autoritats religioses (27, 42). - Messies. Negativament en el Sanedrí: “Fes de profeta, Messies! endevina qui t’ha pegat” (26, 68). Pilat, però, li atribueix d’una manera positiva: “I de Jesús, l'anomenat Messies, què n’he de fer?” (27, 22). - Home just, li diu la dona de Pilat (27, 19), que és, potser, el títol més noble de tot l’antic Testament. - Fill de Déu. A manera de parany, el gran sacerdot li pregunta (26, 63). Els jueus fent mofa, al passar davant la creu (27,40), i també els sacerdots i mestres de la Llei (27, 42-43). Finalment, el centurió romà proclama: “En veritat aquest era Fill de Déu” (27, 54), que podríem considerar la culminació del relat. Cal reconèixer, doncs, que són els pagans els primers en dir la veritat sobre Jesús.

JiR

(Recuperat d'abril de 2011)

Diumenge V de Quaresma

Ez 37, 12-14

              Ezequiel està exiliat a Babilònia amb el poble, i els hi vol donar esperança, testimoniant la seva confiança en Déu. Amb el temps,  començaven a morir els més ancians i els malalts, i al dolor per la mort d’un ésser estimat, s’hi afegia el morir en terra estrangera i sepultar-los enmig d’estranys. Però Déu obrirà els sepulcres i els farà tornar a Israel i “adormir-se” junt als seus avantpassats. El profeta no es refereix pas a la resurrecció dels morts, idea que no apareix fins el s. II aC, sinó a la resurrecció del poble, portador de les promeses de Déu.

              El missatge que dóna Ezequiel és una doble promesa: “obriré els vostres sepulcres” i “us faré tornar a la terra d’Israel”. Però hi ha quelcom més: “posaré el meu esperit dins vostre i recobrareu la vida”. Es una nova aliança inscrita no en taules de pedra, sinó dins els cors.

 .. ..........................................................................        

Jn 11, 1-45

"Jo soc la resurrecció la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin viuran"

              Els deixebles, un cop més, no entenen Jesús, i volen impedir que vagi a Betània, doncs allà, feia poc l’havien volgut apedregar ... però Jesús hi va.

              Li diuen que Llàtzer porta ja quatre dies enterrat; es creia que al quart dia l’ànima havia ja abandonat definitivament el cos, i el retorn era impossible.

              Si bé la resurrecció de Llàtzer és important, és fonamental el diàleg de Jesús amb Marta, al centre del qual es troba la paraula reveladora de Jesús: “Jo soc la resurrec

ció i la vida”, així com la confessió de fe de Marta: “Tu ets el Messies, el Fill de Déu”, que no és pas una conseqüència del miracle, que encara no s’ha produït, sinó una resposta a la revelació de Jesús, i a la seva interpel·lació “Ho creus això?”.

              El relat deixa veure també un Jesús molt humà, té un gran sentit de l’amistat. Maria està dominada pel dolor, i Jesús calla i plora amb ella, doncs necessita una presència afectuosa més que discursos.

              Dels jueus que presencien com Llàtzer reviu, uns creuen però altres corren a explicar-ho als fariseus, que tindran un nou motiu per decidir fer matar Jesús. El signe, o miracle, no és suficient per convèncer.

              El més important d’aquesta narració és que Jesús es manifesta com qui pot donar la vida i en qui podem creure: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu”, diu Jesús als deixebles, referint-se a Llàtzer; el que compta és la glòria de Déu, però per veure-la cal tenir fe. 

Roser i Joan

(Recuperat d'abril de 2017)                                                    

Diumenge IV de Quaresma

1Sa  16, 1, 6-7, 10-13

              Saül va ser el primer rei d’Israel, però no pas un bon rei; no sols no va saber controlar els filisteus, sinó que va empitjorar els conflictes interns. Llavors, Déu encarrega al profeta Samuel d’escollir un altre rei d’entre els fills de Jessè. La tria de David no és perquè era un guerrer, ni el més fort, era pastor: “Déu no mira pas l’aparença, sinó el cor”. David, el rei pastor, és una metàfora del què és Déu per el poble: el qui el guia i en té cura.

              El rei rep la unció amb oli, i l’ungit era igual a messies: aquesta unció li aportava l’esperit de Déu. David va esdevenir model per tots els posteriors reis d’Israel, que eren jutjats segons la semblança amb ell, i els cristians hi han vist un anunci del Messies, l’ungit de Déu, el vertader pastor del seu poble, sobre qui reposa, en plenitud, l’Esperit del Senyor.                                                                                               

.. ..........................................................................  

Jn 9, 1-41    

"Jesús li retorna al cec la dignitat i fa que neixi la llum en el seu cor"

                                                                                                                                     

              El conjunt del relat, entra dins el llenguatge simbòlic de l’evangeli de Joan. En la primera trobada amb el cec, Jesús fa el gest que el cura de la ceguesa natural. Però després que l’havien expulsat de la sinagoga, amb la segona trobada, és el cor del cec que Jesús obra a una altra llum, la veritable. El cec arriba a veure plenament, no sols la llum, sinó la glòria de Déu, reconeixent que Jesús era l’enviat del Pare, el Senyor, digne de ser adorat.

              El problema dels contemporanis de Jesús, era saber si realment era l’enviat de Déu, aquell que tothom esperava ... o es tractava d’un impostor. La paradoxa esta en que, per una part fa obres bones, que correspondrien al Messies: els cecs hi veuen, els muts parlen, etc ... però no es preocupa massa de complir amb el sàbat, hi cura el cec. Si és enviat de Déu, com és que no respecta la llei del sàbat? I aquí sorgeix el problema, i els fariseus es divideixen: és un pecador si no respecta el sàbat ... però com un pecador pot donar aquets signes?

              El text oposa dos itineraris de pensament ben diferents: els fariseus, que es tanquen en les seves certeses i no poden obrir bé els ulls, es tornen cecs; i el cec de naixement, que emprèn el camí de la fe, que acull la gràcia que se li ofereix, i pot rebre de Jesús la veritable llum. Se’ns vol fer descobrir que hi ha dos tipus de ceguesa: una natural, com la del cec, i una altra de més greu, que és la ceguesa del cor. 

Joan i Roser

(Recuperat de març de 2017)