Diumenge XX de durant l'any

Isaïes 56, 1. 6-7

1. El context històric i el dilema de la comunitat

El passatge d’Isaïes 56 es situa en un moment decisiu i complex de la història d'Israel: el retorn de l’exili a Babilònia. En tornar a la seva terra, la comunitat jueva es troba davant una realitat incòmoda i imprevista: el territori ha estat ocupat per estrangers durant la seva absència.

Això planteja un dilema profundament teològic i social. D’una banda, la tradició d’Israel com a poble escollit impulsava a la separació, a la protecció de la identitat i a la lluita contra qualsevol influència exterior. D’altra banda, la nova realitat exigia trobar una forma de cohabitació. Davant la temptació de replegar-se sobre ells mateixos, l’escola o els deixebles del profeta Isaïes (el conegut com Trito-Isaïes) opten resoludament per la obertura i l’acollida.

2. L'obertura universal i les seves condicions

Aquesta opció per l'acollida no és una simple concessió sociològica, sinó un gran pas en el descobriment del caràcter universal del projecte de Déu. Déu no és propietat exclusiva d'un sol poble, sinó que la seva salvació s'ofereix a tothom.

Ara bé, aquesta obertura no elimina la identitat, sinó que fixa unes condicions d’integració basades en la fe i en l’ètica:

• Practicar la justícia i obrar bé: La pertinença a la comunitat ja no ve determinada per la sang o la raça, sinó pel comportament moral i el compromís amb el bé comú.

• Guardar el sàbat: La insistència en el repòs del dissabte té un valor profundament identitari. Durant els anys d'exili a Babilònia, quan no tenien ni terra ni temple, la pràctica del sàbat va esdevenir l'ancoratge fonamental que va salvar la vida comunitària i la fe del poble. Exigir-ho als estrangers és demanar-los que s'adhereixin al ritme i als valors de la comunitat que els acull.

3. "Casa d'oració per a tots els pobles"

El punt culminant d’aquest text és la transformació del sentit del Temple. La frase central, «El meu temple serà anomenat casa d’oració per a tots els pobles», trenca les fronteres nacionals i converteix el lloc de la presència de Déu en un espai d’acollida universal. Qui de qualsevol origen pot apropar-se a Déu si actua amb justícia.

4. La ressonància en el Nou Testament

L'ideal d'Isaïes, malgrat la seva grandesa, no va ser plenament assumit per la comunitat postexílica, que sovint va tendir de nou cap a l'exclusivisme.

Cinc-cents anys més tard, trobem Jesús de Natzaret enfrontant-se a aquest mateix tancament. En l'episodi de l'expulsió dels venedors del Temple, Jesús cita directament aquest passatge d'Isaïes per denunciar com l'esperit d'obertura havia estat traït: «El meu temple serà casa d'oració, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres». Jesús reprèn el somni profètic d'Isaïes per recordar que la casa de Déu ha de ser un espai de pregària i trobada per a tota la humanitat, sense barreres ni interessos econòmics o nacionals.

Mateu 15, 21-28 (La dona cananea)

"Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols."

1. El marc geogràfic i social: un territori d'exclusió

L'episodi se situa a les regions de Tir i Sidó, un territori pagà fora de les fronteres religioses i culturals del judaisme. Per a la mentalitat jueva de l'època, els seus habitants eren considerats pagans i marginats, fins al punt que era habitual tractar-los despectivament «com a gossos». En aquest context, el fet mateix que una dona cananea s'apropi a Jesús trenca tots els esquemes socials i religiosos: cap jueu observant hauria dirigit la paraula a una dona estrangera i pagana.

2. El desconcert inicial: la fredor de Jesús

Davant el crit desesperat d'aquesta mare, l'actitud inicial de Jesús resulta sorprenent i fins i tot dura. Acostumats a un Jesús sempre acollidor, aquí el trobem en silenci i ignorant la petició. Quan els deixebles intervenen demanant que l'escolti, Jesús justifica la seva posició afirmat que la seva missió s'adreça prioritàriament a la «casa d'Israel».

Aquesta fredor inicial sembla reflectir els prejudicis de l'època o una voluntat de limitar la salvació al poble escollit. Tanmateix, des d'un punt de vista teològic i narratiu, aquesta actitud és un recurs pedagògic i literari: Jesús posa a prova la fe de la dona per fer emergir, amb tota la seva força, una lliçó universal.

3. La humilitat i la grandesa de la fe

Lluny de desanimar-se o sentir-se ofesa, la dona insisteix. Moguda pel dolor de veure la seva filla malalta i per una confiança absoluta en Jesús, la seva resposta és d'una modèstia i una lucidesa extraordinàries:

• Admet la seva situació: Accepta la dura imatge dels «gossets», reconeixent la seva condició d'estrangera i pagana.

• Reclama la benedicció de Déu: Afirma amb audàcia que fins i tot els gossos mengen les engrunes que cauen de la taula del Senyor. Una petita engruna de la gràcia de Déu és més que suficient per curar la seva filla.

• Expressa el messianisme: S'adreça a Jesús anomenant-lo «Fill de David», utilitzant una confessió de fe típicament jueva que reconeix en Ell el Salvador definitiu.

4. La veritable Aliança: de la raça a la fe

El diàleg culmina amb l'admiració de Jesús davant d'aquesta actitud. La fe d'aquesta dona pagana supera les fronteres nacionals i demostra una veritat fonamental: la pertinença a l'Aliança amb Déu no depèn del poble d'origen o de la raça, sinó de la fe i de la confiança en Ell.

Amb la curació de la filla, Jesús no només accedeix a la petició de la mare, sinó que confirma que la salvació portada per Déu és una proposta universal, destinada a abraçar tota la humanitat, sense excepció.

(Basat en els comentaris del Dr. Joan Minguella) 

Diumenge XIX de durant l'any

 

1 Reis 19, 9a. 11-13a

1. El context històric i el conflicte

En un moment de gran confusió religiosa i social a Israel, la fidelitat a Jahvè i a les seves lleis es troba greument qüestionada. El rei, influït i instat per la seva esposa Jezabel, ha introduït cultes estrangers (com el de Baal). Aquests cultes no només substitueixen la fe en el Déu d'Israel, sinó que s'utilitzen per legitimar la violència com a eina per garantir el poder polític i religiós.

Davant d'aquesta situació, el profeta Elies decideix plantar cara de manera directa. S'enfronta als sacerdots de Baal en un intent de demostrar que el Déu d'Israel és infinitament més poderós que les divinitats paganes. No obstant això, aquesta acció basada en la força no resol el problema; al contrari, la situació empitjora. Furiós per la derrota dels seus sacerdots, la reina Jezabel busca Elies per matar-lo, obligant el profeta a emprendre una fugida desesperada cap al desert.

2. El viatge cap a l'Horeb: Un camí de descobriment interior

Elies fuig fins a arribar a l'Horeb (el mont Sinaí), la muntanya de Déu. Més que un desplaçament geogràfic, aquest llarg camí representa un procés de reflexió i conversió interior:

• El fracàs de la violència: Elies s'adona que la seva manera d'actuar no havia estat la millor. Havia imaginat un Déu definit pel poder aclaparador i la força, una concepció que, paradoxalment, s'assemblava més als mètodes dels seus propis adversaris.

• El replantejament de la imatge de Déu: Li faltava comprendre la vertadera naturalesa divina: el poder de Déu no s'imposa per la violència, sinó que està fet de tendresa, respecte i pacificació.

3. La manifestació de Déu: Del foc al suau ventijol

Quan Elies es troba a la cova de l'Horeb, Déu es fa present, però no de la manera espectacular o destructiva que el profeta esperava. La manifestació divina trenca amb els esquemes tradicionals de la força:

• L'huracà: Representa el poder impetuós i la força descontrolada, però Déu no hi és.

• El terratrèmol: Simbolitza el tràngol, la fressa i la destrucció, però Déu no hi és.

• El foc: Evoca la violència consumidora i el judici, però Déu no hi és.

Finalment, Déu es fa present en el "murmuri d'un suau ventijol" (una brisa subtil). És en aquest silenci acollidor on Elies descobreix la vertadera presència del Senyor.

4. Conclusió i ensenyament teològic

En cobrir-se el rostre amb el mantell en sentir la brisa, Elies comprèn que el poder de Déu funciona d'una manera radicalment diferent de la dels regnes humans:

El missatge central: 

Déu no es troba en el soroll, la coacció o la violència, sinó en la subtilesa, el silenci i la tendresa. Aquesta experiència transforma la missió del profeta, ensenyant-li que la fidelitat a Jahvè no es restaura derrotant els enemics amb les seves mateixes armes, sinó acollint la presència serena i transformadora del Déu veritable.

--------------------------------------------------------------------------

Mateu 14, 22-33

"Quina poca fe! Per què dubtaves?"

1. El contrast simbòlic: La muntanya i el mar

Després de la multiplicació dels pans i els peixos, Jesús s'acomiada de la gent i envia els deixebles a travessar el llac en barca. Més enllà del relat geogràfic, l'escena presenta un fort contrast simbòlic de la teologia bíblica:

• La muntanya (el lloc de trobada amb Déu): Jesús puja sol a la muntanya a pregar. La muntanya representa la intimitat amb el Pare, la claredat espiritual i la font d'on prové la seva força.

• El mar / llac (les forces del mal i la mort): Mentrestant, els deixebles es troben a la barca enmig de les ones i la tempesta. En el món bíblic, el mar tempestuós simbolitza el caos, la por, les forces del mal i les amenaces que posen en perill la vida.

2. "A la matinada": La presència que allibera de la por

Jesús va cap als deixebles caminant sobre l'aigua "a la matinada". Aquest detall no és fortuït: la matinada evoca la llum que guanya la foscor, el despertar a una nova vida i la victòria sobre la mort.

• El domini sobre el mal: En caminar sobre l'aigua, Jesús demostra que domina les forces del caos i del mal que amenacen la barca.

• "No tingueu por": Quan els deixebles el veuen, se n'espanten pensant que és un fantasma. La resposta de Jesús és immediata: "Soc jo, no tingueu por". Jesús no ve per jutjar la seva feble fe, sinó per alliberar-los de l'angoixa i recordar-los que mai estan sols.

3. La figura de Pere: On posem la mirada?

L'episodi de Pere caminant sobre l'aigua és una al·legoria profunda del camí de la fe:

1. La crida i la fe inicial: A la petició de Pere, Jesús respon amb una sola paraula: "Vine". Mentre Pere manté la mirada fixa en Jesús, és capaç de fer allò que humanament és impossible: caminar sobre les aigües tempestuoses.

2. La distracció i l'enfonsament: Pere comença a enfonsar-se quan desvia la mirada de Jesús i es concentra en la força del vent i la tempesta. Quan la por a les dificultats pesa més que la confiança en la paraula de Jesús, la fe trontolla.

3. El crit de salvació: En adonar-se que s'enfonsa, Pere no intenta salvar-se per ell mateix, sinó que crida: "Senyor, salva'm!". Jesús estén la mà immediatament, el sosté i el fa pujar a la barca. En aquell moment, el vent amaina.

4. La barca com a imatge de la nostra vida i de l'Església

La imatge de la barca sacsejada per la tempesta és una al·legoria profunda de la nostra pròpia existència i del caminar de la comunitat cristiana. A la vida personal i en la vida de l'Església, sovint ens trobem amb "vents contraris": crisis, incerteses, opcions complexes i dificultats que semblen superar-nos.

En aquests moments de prova, la por pot paralitzar-nos o fer-nos enfonsar, com li passa a Pere quan es fixa només en la força de les ones. Tanmateix, l'Evangeli ens recorda que Jesús no es manté distant: estén la mà per sostenir-nos exactament quan reconeixem la nostra feblesa i demanem ajuda. La tempesta finalment amaina no perquè nosaltres siguem capaços de controlar el mar, sinó quan tornem a fer lloc a Jesús al centre de la nostra barca.

Conclusió

Aquest Evangeli ens convida a fer una lectura d'esperança davant les tempestes de la vida. Tant a nivell personal com eclesial, les dificultats i els moments de feble fe són inevitables. Tanmateix, el missatge central és clar: la tempesta no té la darrera paraula. La pau s'aconsegueix mantenint la mirada fixa en Jesús i tenint la certesa que ell camina amb nosaltres sobre qualsevol adversitat.

(Basat en els comentaris del Dr. Joan Minguella) 

Isaïes 55, 1-3

El passatge d’Isaïes 55, 1-3 se situa en, un període marcat per la desolació i la pèrdua d'esperança dels exiliats a Babilònia. El profeta s'adreça a una comunitat ferida que se sent abandonada per Déu i desposseïda de la seva identitat. En aquest escenari, el text ressona com un crit d'esperança i una invitació joiosa a la vida.

1. La metàfora de l’àpat: la fe com a necessitat vital

Isaïes utilitza una imatge profundament humana i quotidiana: la fam i la set. Tothom té la necessitat física de menjar i beure per sobreviure, però el profeta trasllada aquesta realitat a la dimensió espiritual.

La Paraula de Déu no és presentada com un simple conjunt de doctrines, normes o una comunicació abstracta, sinó com un aliment sòlid indispensable. Així com el cos es debilita sense menjar, l'ésser humà es desdibuixa sense la paraula divina. Aquesta invitació a un gran àpat de festa simbolitza la vida en plenitud que Déu ofereix: una experiència que sacia el buit existencial.

2. Els tres eixos del missatge profètic

El comentari destaca tres temes teològics centrals que capgiren la mentalitat religiosa tradicional:

• La gratuïtat dels dons de Déu («Veniu a comprar sense pagar»): És una de les expressions més revolucionàries del text. Acostumats a una lògica de mercat o de mèrits (on sovint pensem que hem de «pagar» o «merèixer» el favor de Déu amb bones obres), el profeta recorda que l'amor i la gràcia de Déu no tenen preu ni es poden comprar. Déu trenca la dinàmica de recompensa i càstig; el seu regal és absolutament gratuït.

• L’escolta i la confiança («Escolteu... i us saciareu de vida»): Davant la manca de «títols», de riqueses o de mèrits morals, l'únic que se li demana al poble no és una moneda de canvi, sinó un cor disposat i una orella oberta. L'actitud fonamental del creient és l'escolta activa i la confiança. Escoltar la Paraula és l'acte que obre la porta a la veritable vida.

• La fidelitat a l’Aliança eterna: Els exiliats interpretaven el seu destí a Babilònia com una prova que Déu els havia oblidat a causa de les seves infidelitats passades. Isaïes desmunta aquest temor: Déu no es fa enrere. Ell manté la seva aliança eterna, renovant les promeses fetes a David. La fidelitat de Déu és més gran i permanent que qualsevol fallida humana.

Aquest passatge és un cant a la gràcia desbordant de Déu. Se'ns convida a passar d'una fe basada en la por, el deute o el mèrit, a una fe basada en la recepció agraïda d'un regal. La Paraula de Déu no és una càrrega, sinó l'aliment que manté viu el nostre ésser i li retorna la dignitat i l'esperança.

---------------------------------------------------------------
Mateu 14, 13-21

"Doneu-los menjar vosaltres mateixos"

El relat de la multiplicació dels pans i els peixos a l'Evangeli de Mateu és molt més que un prodigi espectacular; és una lliçó profunda sobre la compassió, la solidaritat humana i l'acció de Déu en la història. En un lloc desèrtic i a capvespre, Jesús transforma una situació de carència en una festa d'abundància.

1. La compassió de Jesús i la crida a la responsabilitat

Davant la massa de gent que el busca, la reacció de Jesús no és de cansament ni de distanciament, sinó de compassió («se'n compadí»). Aquest sentiment defineix el nucli de la seva personalitat: una sensibilitat profunda cap a les necessitats físiques i espirituals de les persones.

En contrast, la primera reacció dels deixebles és pràctica però individualista: «Acomiada la gent... que vagin als pobles a comprar-se menjar». Reconeixen el problema, però se'n desentenen; prefereixen que cadascú s'espavili. Jesús, en canvi, capgira aquesta lògica amb un mandat directe i provocador: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». La fam i la necessitat dels altres no ens poden ser alienes; Jesús mostra que la cura del proïsme és una responsabilitat compartida.

2. De la pobresa a la solidaritat: el miracle de compartir

Davant la tasca impossible, els deixebles només troben cinc pans i dos peixos, una quantitat ridícula per a milers de persones. Tanmateix, el text ens mostra que el problema de fons no és la manca de recursos, sinó la manca de solidaritat.

• Continuïtat profètica: L'escena recorda directament el gest del profeta Eliseu (2Re 4, 42-44), qui amb només vint pans va alimentar cent persones i encara en va sobrar. Déu actua de la mateixa manera: multiplica els fruits de la nostra bona voluntat.

• L'efecte multiplicador: Oferir el poc que es té (els 5 pans i 2 peixos) funciona com un incentiu transformador. Quan els deixebles posen el seu poc patrimoni a disposició de tots, es dona el veritable «miracle»: la gesta d'uns pocs estimula la resta de la multitud a obrir els seus sarrons i compartir el que portaven amagat. Des de la pròpia pobresa, quan cadascú aporta el que té, no només menja tothom, sinó que se sacia tot el poble de Déu i en sobra.

• La fe en el compartir: És una invitació per als deixebles de tots els temps. Cal tenir la fe i la gosadia de creure que el simple gest de compartir el poc que tenim pot fer miracles en un món marcat per l'egoisme.

3. Prefiguració de l'Eucaristia

Finalment, l'actuació de Jesús té una clara dimensió teològica i sacramental. Els gestos que fa en aquest desert —pren els pans, alça els ulls al cel, diu la benedicció, els parteix i els dona als deixebles— són exactament els mateixos gestos que repetirà al Sant Sopar i que l'Església continua celebrant en l'Eucaristia.

La multiplicació dels pans es converteix així en una Eucaristia anticipada: el pa compartit a la terra és signe del Pa de Vida que se'ns dona gratuïtament i que ens agermana a tots a la mateixa taula.

Aquest evangeli ens confronta amb la nostra tendència a acomiadar els problemes del món esperant que el mercat o les institucions els resolguin. Jesús ens recorda que Déu no fa màgia del nada, sinó que compta amb nosaltres. Quan som capaços de posar el poc que tenim al servei dels altres, la gràcia de Déu ho multiplica fins a fer-ho suficient per a tothom.

(Basat en els comentaris del Dr. Joan Minguella) 

Diumenge XVII de durant l'any

 1Re 3, 5. 7-12

Aquest fragment del Primer Llibre dels Reis és un dels textos més profunds sobre la naturalesa del poder, el lideratge i la veritable saviesa.

1. El context d'ombra: Un home imperfecte davant de Déu

És fonamental recordar, com bé assenyales, d'on ve Salomó. La seva arribada al tron de la mà de la seva mare Betsabé i del profeta Natan no va ser un camí d'edificació espiritual, sinó d'estratègia política, purga d'adversaris (com el seu germà Adonies) i execucions (com la de Joab). Salomó no es presenta davant Déu com un sant impol·lut, sinó com un dirigent conscient de les seves pròpies taques i de la fragilitat d'un regne obtingut entre tensions.

El fet que Déu se li aparegui en somnis a Gabaon subratlla una veritat teològica clau: Déu no crida els perfectes, sinó que capacita aquells que reconeixen la seva necessitat. La grandesa de Salomó en aquest moment no rau en el seu passat, sinó en la seva actitud present.

2. La primera lliçó: Humilitat i la recerca de la veritable Saviesa

Quan Déu li fa la proposta oberta —«Demana'm el que vulguis que et doni»—, la resposta de Salomó revela un acte de lucidesa extraordinari:

• Reconeixement de la pròpia petitesa: Es defineix a si mateix com «un jove que no sap com governar». Aquesta modèstia és el primer pas cap a la saviesa. L'arrogància tanca la porta a l'aprenentatge; la humilitat l'obre.

• El cor atent (leb šōmēa‘): En l'original hebreu, el que Salomó demana no és una intel·ligència teòrica o un alt coeficient intel·lectual, sinó un «cor que escolti» (traduït sovint com un cor assenyat o capaç de discernir). La saviesa bíblica no és acumular coneixements, sinó la capacitat d'escoltar la realitat, escoltar el poble i escoltar Déu per saber triar el bé i el mal.

• L'origen del bé: Comprèn que el bon govern no s'assoleix només amb astúcia política, sinó amb un regal divinament inspirat.

3. La segona lliçó: La saviesa com a vocació de servei

La pregària de Salomó es converteix en un model per a Israel i per a qualsevol dirigent posterior perquè descentra l'egocentrisme:

No demana riqueses, ni victòries sobre els enemics, ni una llarga vida —els desitjos habituals dels reis de l'Orient Antic—, sinó les eines necessàries per servir millor el poble que se li ha confiat.

Això transforma el concepte de poder: el poder no és un privilegi per al gaudi personal, sinó una responsabilitat de servei. La veritable saviesa d'un governant es mesura per la seva capacitat de buscar el bé comú, de fer justícia als febles i de prendre decisions que facin prosperar la comunitat i no la pròpia figura.

Què ens diu avui aquest text?

El text de 1Re 3 manté una vigència sorprenent:

1. Per als dirigents: Recorda que la legitimitat d'un líder no ve només de com arriba al poder, sinó de l'actitud de servei i de la recerca de la justícia amb què el cerca exercir.

2. Per a la vida quotidiana: Totes les persones tenim "regnes" per governar (la família, el treball, les pròpies decisions). La pregunta de Déu —«què vols que et doni?»— posa a prova les nostres prioritats. Triar la saviesa per fer el bé abans que l'èxit fàcil o el lucre personal continua sent el camí cap a una vida plena i justa.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Mt 13, 44-52

"Anà a vendre tot el que tenia i la comprà"

Aquest passatge de l'Evangeli tanca el gran discurs de les paràboles del Regne.

1. El fil conductor: La saviesa de saber triar

Totes les paràboles d'aquest text giren al voltant d'una mateixa dinàmica: la necessitat de fer una tria. L'existència humana està plena d'opcions, però la trobada amb el Regne de Déu demana un discerniment profund.

Tant l'home que troba el tresor com el mercader que busca la perla mostren una vertadera saviesa existencial: saben distingir el que és essencial d'allò que és secundari. No es tracta d'un sacrifici buit o dolorós per complir una norma, sinó d'un desprès voluntari i ple de goig: renuncien a tot el que tenen perquè han trobat alguna cosa infinitament superior que dona sentit complet a la seva vida.

2. El Tresor i la Perla: La decisió radical i l'adhesió a Jesús

Les dues primeres paràboles mostren dues maneres d'arribar a la fe, però una mateixa resposta:

• El tresor amagat (la trobada inesperada): Representa a qui es troba amb el missatge de l'Evangeli de sobte, com un regal que irromp en la vida quotidiana.

• La perla preciosa (la recerca constant): Representa a qui busca incansablement el sentit, la veritat o la bellesa, i finalment descobreix en Jesús la resposta definitiva a la seva cerca.

En ambdós casos, el Regne de Déu —que és la persona mateixa de Jesús i la seva proposta de vida— exigeix una donació total d'un mateix. Adherir-se a Ell implica la modèstia de deixar anar certeses, fets o riqueses secundàries que podrien generar una falsa seguretat per tal d'abraçar l'únic absolut.

3. La xarxa: El Regne «ja present» i el judici final

La paràbola de la xarxa brega amb la condició històrica de la comunitat i del món:

• Imatge de la xarxa (sagēnē): Aplega tot tipus de peixos, bons i dolents. Això reflecteix la paciència de Déu i la naturalesa oberta i mixta de l'Església i la societat actual. El Regne ja és aquí entre nosaltres, però encara no està plenament realitzat.

• El moment de la tria (la pesca final): La separació entre els peixos bons i dolents no la fem nosaltres ara de manera precipitada, sinó que correspon al Senyor a la fi dels temps. L'actitud de "seure a triar amb cura" evoca la seriositat del judici diví.

• Crida a la responsabilitat: Aquest temps d'espera no és per a la passivitat, sinó per treballar activament en la construcció del Regne, renunciant a tot allò que ens impedeixi donar bons fruits.

4. El mestre de la Llei esdevingut deixeble: Continuïtat i Novetat

Abans de concloure, Jesús fa una pregunta cabdal que respecta profundament la nostra llibertat i intel·ligència: «Heu comprès tot això?». La fe no és una adhesió a cegues, sinó una acollida conscient del valor del tresor.

En respondre que sí, Jesús introdueix la darrera imatge: el cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles:

• Les coses velles: La Llei i els Profetes (l'Antic Testament), les arrels de la primera Aliança.

• Les coses noves: La novetat radical de l'Evangeli i la persona de Jesús.

El deixeble del Regne no rebutja la tradició ni la història d'Israel, sinó que la reinterpreta i la porta a la seva plenitud des de la llum de Crist. L'Evangeli no anul·la el passat, sinó que li dona el seu compliment i sentit definitiu.

En resum

Aquest text de Mateu ens convida a fer-nos una pregunta fonamental: Què és allò que realment ocupa el centre de la meva vida? Davant la trobada amb Jesús, se'ns proposa la saviesa de triar allò que no passa, deixant de banda el que és accessori per posseir la joia joiosa i absoluta del Regne.

(Basat en els comentaris del Dr. Joan Minguella) 

Diumenge XVI de durant l'any

Sv 12, 13, 16-19

El text de la Saviesa ens convida a una reflexió teològica profunda sobre la naturalesa de Déu, escrita per un autor jueu d'Alexandria —a cavall entre la tradició bíblica i el pensament grec— que volia mostrar als seus lectors que la veritable saviesa no és una conquesta humana, sinó un do que prové exclusivament de Déu.

1. La paradoxa divina: Totpoderosos i bondadós

El cor del passatge ens revela una veritat fonamental de la fe jueva: el vincle indissociable entre el poder i la bondat de Déu.

• El poder absolut: El text subratlla la capacitat il·limitada del Creador: "Tens el poder a l'abast sempre que vols". No és un poder arbitrari, sinó la font de tota existència i justícia.

• La clemència com a fruit del poder: L'autor ens ofereix una visió transformadora: la bondat de Déu i la seva paciència —el fet que "dones oportunitat a penedir-se"— no són senyals de feblesa, sinó justament el contrari. És perquè Déu és totpoderós que pot permetre's ser indulgent. Només qui té el control total pot exercir la clemència sense por i amb absoluta generositat.

2. Una pedagogia històrica

Aquesta visió d'un Déu que uneix força i tendresa no va ser immediata; va requerir segles de pedagogia divina a través de l'acció i la paraula dels profetes. L'autor de la Saviesa sintetitza aquesta llarga història d'aprenentatge del poble d'Israel, presentant un Déu que governa el món no amb la violència dels tirans humans, sinó amb la suavitat de qui té prou poder per ser pacient.

3. Exigències per a l'ésser humà: Crear a imatge de Déu

L'acceptació d'aquest Déu bo i poderós té conseqüències ètiques immediates per a nosaltres. Si creiem que hem estat creats a imatge de Déu, la nostra conducta ha de reflectir el seu tarannà:

• Renúncia a la violència: El poder ja no pot ser entès com un instrument d'opressió o d'abús. La violència queda desautoritzada per la mateixa definició de Déu.

• L'amistat com a norma: La crida és a viure en relacions de fraternitat. La bondat divina exigeix que l'ésser humà s'esforci per compartir l'amistat amb tothom, esdevenint, en la mesura del possible, un reflex de la clemència que rep del seu Creador.

En definitiva, aquest text ens recorda que la veritable saviesa rau a imitar la manera de governar de Déu: exercir la força no per dominar, sinó per perdonar, acollir i construir relacions basades en la benevolència.

 .......................................................

Mt 13, 24-43

"Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga 

dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat"

La paciència i la força silenciosa del Regne

En aquest passatge evangèlic, Jesús ens revela la naturalesa i el funcionament del Regne de Déu a través de tres paràboles. Aquestes no ens parlen d'un ideal abstracte, sinó d'una realitat en constant moviment, immersa en les contradiccions del nostre món.

1. La paràbola del blat i el jull: La coexistència i la paciència

La primera paràbola ens situa davant del problema del mal. Tot i que la llavor sembrada és bona, el Regne de Déu s'ha d'enfrontar a nombroses oposicions, com ara les heretgies, les persecucions o la mateixa indiferència.

• La realitat barrejada: El missatge clau és la coexistència del bé i el mal dins del mateix camp; el Regne de Déu no és una illa aïllada, sinó que es troba immers en la realitat mundana.

• La pedagogia de la paciència: Déu, el sembrador, ens ensenya a no actuar amb precipitació. El discerniment entre el bé i el mal és complex, ja que sovint ambdues realitats estan entrellaçades dins de les persones. La paciència divina evita destruir el blat en un intent d'arrencar el jull, recordant-nos que, al cor de cada ésser humà, hi ha una barreja de llums i ombres.

2. Les paràboles del gra de mostassa i del llevat: El creixement invisible

A continuació, Jesús utilitza dues imatges quotidianes —el treball al camp i la tasca domèstica— per ensenyar-nos com creix el Regne:

• Visibilitat i dinamisme: El Regne és com el gra de mostassa, que parteix d'una petitesa gairebé insignificant per esdevenir un arbre gran. Aquest contrast evoca el gran dinamisme del Regne, capaç d'una extensió universal a partir d'un inici molt humil.

• La força oculta: Com el llevat amagat a la farina, el Regne també té una dimensió invisible. Actua de manera lenta i imperceptible, però és la força que, des de dins, transforma i fa créixer la totalitat de la societat.

Conclusió: Un missatge d'optimisme

Aquestes paràboles infonen un profund optimisme. Encara que el Regne de Déu hagi de conviure amb el mal i hagi de créixer sovint de manera silenciosa i modesta, té una força transformadora imparable. La proposta de Jesús és clara: el Regne té la capacitat de fer que tot el món es converteixi en un espai de gràcia, sempre que tinguem la paciència de Déu per deixar que el bé creixi i l'esperança de saber que, tot i la seva petitesa inicial, la força del Regne és capaç d'arribar a tothom.

(Basat en els comentaris del Dr. Joan Minguella) 

Diumenge XV de durant l'any

 Is 55, 10-11

El passatge d'Isaïes 55, 10-11 és un dels cants més bells i profunds sobre l'eficàcia de la Paraula de Déu. Per copsar tota la seva força, és imprescindible situar-lo en el seu context històric i entendre la potent imatge natural que utilitza el profeta.

1. El context històric: El consol en el llarg exili

Aquest text s'emmarca en el que els biblistes anomenen el "Segon Isaïes" o l'Anunci del Retorn. El poble d'Israel portava prop de 50 anys exiliat a Babilònia, lluny de la seva terra, del seu Temple i de les seves promeses. Enmig d'aquest desànim i d'aquesta foscor, mantenir l'esperança d'un alliberament semblava gairebé impossible.

Per això, el verset que ve immediatament després (el verset 12) il·lumina tot el passatge en anunciar de forma joiosa: “Sortireu de Babilònia cridant de goig, i us conduiran en pau a casa vostra...”. La promesa del retorn requeria un acte de fe monumental per part del poble; calia, per sobre de tot, confiar en la Paraula de Déu quan tot al voltant deia el contrari.

2. La imatge de la pluja: Vida per a un poble assecat

Per fer entenedora l'eficàcia d'aquesta Paraula divina, el profeta recorre a una imatge bellíssima i altament significativa per a la gent de l'Orient Mitjà: la pluja i la neu que baixen del cel.

Tant a Israel com a Babilònia, regions castigades pel sol i la sequera, l'aigua és sinònim directe de supervivència. El poble depenia de les pluges anuals per poder viure. En el text, la Paraula de Déu no és una teoria abstracta, sinó que actua com l'aigua: amara la terra, penetra en el fons del terreny, el fecunda i el fa germinar. Passa del paisatge desèrtic i mort a la vida i el verd de la collita.

3. La llei de la fecunditat i la paciència del temps

El nucli del missatge és una veritat teològica constant: l'acció de Déu mai queda estèril. La seva Paraula té poder per si mateixa; no torna a Ell buida, sinó que compleix sempre la missió per a la qual ha estat enviada.

Ara bé, el procés de la natura que descriu el text ens ensenya una lliçó vital sobre el temps:

• Hi ha un camí i un procés que requereix paciència.

• Entre el moment en què la pluja cau, la llavor germina, el pagès cull el blat i, finalment, es té el pa a punt a la taula, passa un temps.

Aquesta mateixa paciència és la que se li demanava al poble exiliat (i la que se'ns demana avui). Els plans de Déu no sempre tenen la immediatesa que voldríem, però són segurs.

En conclusió: Isaïes 55 ens convida a una actitud de confiança radical. En els moments d'exili personal o col·lectiu, quan sentim que la vida està "assecada" per les dificultats, el text ens recorda que la Paraula de Déu està treballant en el silenci de la terra, i que acabarà donant, ineludiblement, el seu fruit de llibertat i de pau.

 Mt 13, 1-23

"Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador"

El fragment de l'Evangeli de Mateu (Mt 13, 1-23), conegut com la Paràbola del Sembrador, marca un punt d'inflexió decisiu en el ministeri de Jesús. Aquest text no només ens ofereix una lliçó sobre la llibertat humana, sinó que també explica un canvi profund en la manera com Jesús es comunica amb la gent.

1. El context: Un canvi d'estratègia pedagògica

Per entendre per què Jesús comença a parlar en paràboles, cal mirar què ha passat just abans. Jesús ve de viure fortes polèmiques amb els fariseus i els seus seguidors, uns sectors que s'han tancat en les seves pròpies certeses i tradicions. Davant d'aquesta actitud impermeable, que recorda la profecia d'Isaïes (Is 6, 9-10) sobre aquells que miren però no veuen i tenen el cor endurit, Jesús canvia de mètode.

Jesús s'asseu, adoptant la postura clàssica dels mestres de l'època, i comença a utilitzar històries simples i quotidianes basades en la vida de la gent de Galilea. La paràbola funciona com un filtre espiritual: a qui té una actitud oberta el fa aprofundir, mentre que a qui es nega a entendre el deixa fora.

2. El Sembrador i el misteri de la llibertat humana

La paràbola posa en evidència que la Paraula de Déu és rebuda de maneres molt diferents. El més sorprenent de la narració és que el resultat de la collita no depèn de la qualitat de la llavor ni de l'esforç del sembrador. La llavor és bona i el sembrador és d'una generositat absoluta, ja que la llança arreu sense mirar si el lloc és propici.

El factor variable és la disposició del terreny, que representa el cor de cada persona. Aquí reapareix la clàssica proposta de l'Antic Testament sobre "les dues vies": o bé s'obren les orelles per deixar-se instruir, o bé es refusa escoltar, corrent el risc d'esdevenir cada cop més insensibles al missatge.

3. La radiografia dels quatre terrenys

Jesús descriu quatre situacions que reflecteixen diferents actituds humanes i els obstacles de la vida interior:

• El camí: Representa les persones que reben la Paraula de manera superficial o distreta, on el missatge ni tan sols arriba a entrar perquè el cor està endurit.

• El terreny rocós: Simbolitza l'entusiasme passatger. Són aquells que s'emocionen ràpidament, però com que no tenen constància ni arrels fermes, s'assequen de seguida que apareixen les primeres dificultats o persecucions.

• Els cards: Mostra la vida ofegada per les preocupacions materials, l'afany de riqueses i les pressions del dia a dia, que consumeixen el temps i l'energia i impedeixen que el missatge maduri.

• La terra bona: És el cor ben disposat, on el missatge és rebut, comprès i integrat.

Un detall clau és que, fins i tot en la terra bona, la fecunditat pot variar: "cent, seixanta o trenta". La quantitat de fruit depèn de les dificultats de cadascú i de l'estat del seu esperit. Jesús no exigeix un rendiment uniforme, sinó una resposta sincera i proporcional a les capacitats de cadascú.

4. Un missatge de realisme i esperança

L'explicació de la paràbola serveix també com una descripció molt realista dels obstacles que trobarà la predicació de l'evangeli al llarg de la història. Ens recorda que sembrar el Regne de Déu comporta assumir que una part del missatge es perdrà pel camí per diversos motius.

Això, però, no ha de ser un motiu de desànim. La lliçó final és d'una gran esperança: malgrat els fracassos evidents d'una part de la llavor, la força que hi ha en la Paraula és tan gran que, allà on troba un terreny propici, la collita és sempre superabundant i supera qualsevol expectativa.

En conclusió: El text ens convida a fer una revisió personal de la nostra pròpia actitud. Perquè la llavor doni fruit, cal que hi hagi una coherència real entre el missatge que s'ha escoltat i els actes de la nostra vida quotidiana.

(Basat en els comentaris del Dr. Joan Minguella) 

Diumenge XIV de durant l'any

Za 9, 9-10         

              Es tracta d’un oracle de consolació, per estimular l’esperança messiànica d’Israel que, després de l’exili, es troba novament sota el domini d’una potència estrangera, i cal recolzar-se en l’esperança d’una intervenció de Déu.

              El profeta anuncia que un dia tindran un rei que vindrà “just i victoriós”, però humil, muntant un ase. El seu domini s’estendrà “d’un mar a l’altre”, i englobarà tots els pobles. Sembla anunciar la reunificació del regne de David.

              Es mostra un tipus de rei modest, que no es recolza en el prestigi de les armes, ni en el luxe, un rei seguint l’espera tradicional del poble jueu, amb la novetat que es combina el Messies Rei, amb la humilitat del Servent descrit per Isaïes ... i vindrà a instaurar la pau i la justícia a tots els pobles.

              La comunitat cristiana ha aplicat a Jesús aquest oracle de Zacaries, com anunci de l’entrada de Jesús a Jerusalem. 

 ..............................................................                   

Mt 11, 25-30

"Veniu a mi tots els que estigueu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar"

      “En aquell temps”, es vol referir a quan Jesús constata, amb dolor, el refús del seu poble. No hi ha res més dolorós que un amor incomprès i menystingut  per un poble influït pels mestres de la Llei.

              Llavors, Jesús comença una pregària de lloança a Déu Pare que, si bé es revela a qui vol, Jesús ha fet experiència que té les seves preferències pels petits. Són els senzills els qui s’obren al seu missatge de salvació, i no els “savis”, els que es consideren grans i entesos ... com els escribes.

              Jesús revela als deixebles, les relacions entre el Pare i Ell i, després, els convida a seguir-lo: “veniu a mi ...”. És una crida a la llibertat, Jesús els ofereix el seu jou, per alliberar-los del jou massa pesat de la Llei, tal i com la presenten els escribes, i així podran trobar el repòs.

              En sentit figurat, el “jou” és el que fa ajuntar-se a un altre, per caminar al mateix pas, enganxats a la mateixa tasca, i la paraula “repòs” es com l’Antic Testament presentava la Terra Promesa: el “lloc de repòs” promès per Déu al seu poble.

              Enganxar-se al jou de Jesús, és trobar el repòs en la llei de l’amor, i és Ell qui ens donarà la força per tirar endavant. 

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2017)

Diumenge XIII de durant l'any

2Re 4, 8-11. 14-16a

            Comença el text amb un oferiment a Eliseu  d’una estada a casa seva, per una dona benestant de Sunam, que diu al seu marit  que aquest home és certament  un sant home de Déu. Quan Eliseu  hi va anar, es va plantejar amb el seu servent “Què podríem fer per ella”. El primer acte és la promesa d’un fill per aquesta dona estèril, doncs des del punt de vista humà, ja no hi havia esperança d’embaràs, i diu a la dona: "L'any que ve, en aquest mateix moment, mantindràs un nen als braços" ...

            El que interessa a l’autor del llibre dels Reis és que veu en la llarga aliança entre el profeta Eliseu i la família de Sunam, una imatge de l’Aliança entre Déu i el poble d’Israel.  La promesa del naixement d’un nen, en una dona estèril, seria un signe que Déu és el Déu de la vida

Mt  10, 37-42 

"Qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, no quedarà sense recompensa"

            Es tracta d’una crida a les renúncies que exigeix ​​la fidelitat al seu missatge. Ja sabíem que l’evangeli requeria estimar: tot el discurs de la muntanya ho deia. Aquí però, Jesús parla d’altres requisits. Per seguir Jesús cal tota la llibertat, cal purificar l’amor humà que hagi esdevingut possessiu o individualista. Un autèntic seguiment comportarà algunes relativitzacions dels vincles afectius

            Tots els temps de persecució provoquen drames, fins i tot fora d’un context de persecució violenta, sabem que també pot ser amb la família i els amics més propers, que a vegades és difícil testificar les teves conviccions. 

            Aquí Jesús expressa la seva consciència de la persecució que els espera a  tots aquells que el seguiran. Perquè, si els deixebles segueixen el seu testimoni, inevitablement correran el risc de xocar amb les autoritats. Hauran d’acceptar ser ignorats, humiliats. 

            Jesús intenta prevenir als deixebles de les dificultats que se’ls hi acosten i segueix amb unes paraules de consol. Acollir els deixebles, encara que “uns petits”, és acollir  Jesús i el Pare, de qui Ell procedeix. 

             "Qui us acull, a mi m’acull ... i acull aquell que m’ha enviat”. Sembla que aquesta frase pretén enfortir els apòstols, com si els digués: “Tots aquests riscos per l’evangeli us apropen a mi i al meu pare”.

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2020)

Diumenge XII de durant l'any

Jr 20, 10-13

              Jeremies manifesta el seu estat d’ànim, la seva crua experiència: el poble escollit ha oblidat Déu i s’exposa a una catàstrofe; però no sols no accepten les seves paraules, que avisen de que Déu n’està tip d’infidelitats, sinó que l’acusen de desmoralitzar a la gent i amenacen la seva integritat física. Jeremies, però, no s’acovardeix, i reflexiona: “el Senyor em fa costat”.

              Jeremies, per tots els mitjans, prova de desvetllar el poble, a fi d’aconseguir la seva conversió i, a vegades, ho fa amb paraules dures, com “els meus perseguidors ensopegaran, i el seu fracàs els cobrirà de vergonya”.

              El profeta, però, està tan convençut que Déu estarà a favor dels pobres, té tal confiança en la intervenció del Senyor, que li dona gràcies a l’avançada. Perquè, tal i com diu en uns versets anteriors (Jr 20, 7): “m’has seduït Senyor, i m’he deixat seduir”.

..............................................................                   

Mt 10, 26-33

"No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats"

              Després d’haver triat als Dotze, Jesús dona consignes per la missió que se’ls encomana, que no serà pas fàcil, i insisteix a dir als seus deixebles “no tingueu por”. L’anunci de la paraula de Déu serà per ells també causa de contradiccions i, fins i tot, de mort; però si bé podrien matar-vos el cos, no ho podran fer a l’ànima. La seva confiança, però, cal que sigui més forta que la por. Déu fa descobrir a l’home el seu projecta, que esdevé entenedor amb la vinguda de Jesús; els deixebles en son testimonis, i cal que propaguin això que han viscut i han entès ... però sense  por. Potser alguns s’indignaran.... però ni un sol ocell cau a terra si Déu no ho permet ... i vosaltres valeu més que els ocells.

              Quan Mateu escriu l’evangeli, la persecució dels cristians pels jueus era una realitat, i aquest text té per objectiu enfortir la seva determinació ... si avui nosaltres creiem és, sens dubte, perquè ells van superar les seves primeres pors.

              Els creients son convidats a no tenir por del judici dels homes que, certament, pot provocar sofriment i, fins i tot, la mort ... però  és el judici de Déu el que compta i, al final, els deixebles tindran el mateix Jesús reconeixent-los davant el Pare. 

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2017)

Diumenge XI de durant l'any

 Mt 9,36-10,8

"Aneu més aviat a les ovelles perdudes"         

Històricament, Mateu ens parla de la commoció de Jesús davant d'una Galilea asfixiada pels deutes i abandonada per les seves elits.

Lleó XIV actualitza aquesta mirada de compassió posant el focus en les noves perifèries. Durant el seu pas per barris vulnerables i la seva històrica visita al centre penitenciari de Brians 1, el Papa ha insistit que la feina de l'Església no és jutjar des dels palaus, sinó "mirar els ulls d'aquells que la societat prefereix ignorar". Per al Sant Pare, les ovelles abatudes d'avui són els migrants que arrisquen la vida, els presos que busquen reconciliació o els treballadors precaritzats. Com el Jesús històric, el Papa demana sentir "el pols real del carrer".

En el text, Jesús uneix un publicà (col·laborador de Roma) i un zelota (guerriller anti-romà) per restablir les dotze tribus d'Israel. Històricament, era un grup destinat a xocar, però unificat en la reconciliació.

El Papa Lleó XIV utilitza precisament aquest model d'unitat en la diversitat per combatre el que ell anomena la "polarització ferotge" de la política i la cultura actuals. El Sant Pare insisteix que l'Església ha de ser una "petit llevat d'unitat i fraternitat". Ajuntar perfils tan oposats com els de la llista de Mateu és el que el Pontífex proposa per a la societat: teixir xarxes de diàleg sincer, "entramar una societat renovada" i fer caure els murs ideològics.

Jesús demana als apòstols curar malalts, fer fóra dimonis (restaurar la dignitat i sanar els traumes de l'opressió) i, sobretot, fer-ho "de franc", trencant el corrupte sistema clientelar de favors de l'època romana.

Aquest és un dels punts on el pensament de Lleó XIV (recollit a Magnifica humanitas) ressona amb més força. El Papa, agafant el relleu social de Lleó XIII, adverteix contra els perills de deshumanització de la nova revolució tecnològica i la intel·ligència artificial. Quan Jesús diu "cureu i allibereu de franc", el Papa ho tradueix avui com el deure de protegir el valor intrínsec de la persona per sobre de l'utilitarisme algorítmic o els beneficis econòmics:

"En l'era de la intel·ligència artificial, quan la dignitat humana està amenaçada per noves formes de deshumanització, el nostre deure urgent és romandre profundament humans."

Per al Papa Lleó XIV, la missió que Jesús dona als dotze apòstols en el context del segle I no és una peça de museu. Enviar la comunitat desarmada, sense lligams econòmics i enfocada a sanar els exclosos és, avui dia, la millor recepta per retornar "l'ànima i la profunditat" a un món tecnificat i fragmentat.

IA 

 

El Cos i la Sang de Crist

Dt 8, 2-3. 14-16  

               El text comença per “recorda’t”. Fer memòria del nostre passat, forma part de la història de la fe, de la història de salvació; la memòria d’un poble, és com les arrels d’un arbre, que ara no es veuen, però en realitat, l’arbre viu gràcies a elles. Moisés recorda al poble que, en el decurs de la marxa pel desert, malgrat les proves i dificultats que van patir, Déu ha estat sempre present i mai l’ha abandonat. Volia mostrar, d’una part, la pobresa del poble i, per altra, la sol·licitud constant de Déu envers ell, doncs d’altra manera s’haguessin mor.

Aquest text va ser escrit en una època en que el poble, instal·lat a Canà, s’estava oblidant de la fidelitat a l’Aliança, i tenia de superar un nou perill: la idolatria dels cananeus. Havien d’aprendre que “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (DT 8, 3). Déu està sempre al nostre costat, i dóna el pa de la seva paraula (com el mannà), i l’aigua de vida eterna (com el doll que en fa brollar de la roca). 

 ..............................................................                   

Jn 6, 51-58

"Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell" 

              És difícil entendre aquest text, si abans no s’explica el significat dels simbolismes que s’utilitzen.

              “Carn” vol dir persona, designa la condició humana; el do de la carn de Jesús és el do de la seva persona. “Sang” és símbol de la vida; el do de la sang és el do de la seva vida ... encara que, segons  Lv 17, 12, com que “la sang és vida ... ningú ha de menjar la sang”, i és també per això que els jueus no entenien Jesús.

              “Menjar” o “beure”, és assumir, identificar-se, amb lo que es menja o es beu, i  trobem també aquest sentit en diversos llocs de l’AT: “menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel” (Ez 3, 1) ... “quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...” (Jr 15, 16). Calia menjar, empassar-se la Paraula (= la carn o el pa), per assimilar-la i poder-la proclamar.

              Quan es va escriure aquest evangeli, a l’entorn de l’any 100, la pràctica de la eucaristia estava ja sòlidament establerta, i és a la llum d’aquell Sopar (que Joan no descriu) que es comprenen les paraules de Jesús.

              Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història personal (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres, i seguir-lo comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida.      

Joan i Roser   

(Recuperat de juny de 2017) 

Diumenge de la Santíssima Trinitat

Ex 34, 4- 6. 8-9

Després que el poble adora el vedell d’or, Moisès acudeix a Déu perquè els perdoni, i puja al Sinaí per renovar l’Aliança.

Déu baixa enmig d’un núvol i proclama Ell mateix el seu nom, és Ell qui es dona a conèixer dins la humanitat. L’Aliança és renovada per iniciativa del mateix Déu, que ve a l’encontre dels homes; Déu sempre ens acompanya, encara que no sempre som capaços de percebre com ho fa, com se’ns fa present.

“Déu compassiu i benigne ...”. Moisès sembla que ha comprés bé el que aquesta expressió significa, ja que en dedueix “... vos ens perdonareu les culpes ...”, malgrat que el poble és “rebel al jou” que el manté unit a Déu per l’Aliança, i no sempre es deixa conduir, ni segueix el camí adequat.

...........................................................................

Jn 3, 16-18

"Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l'amor de Déu 

i el do de l'Esperit Sant siguin amb tots vosaltres"

Déu estima la humanitat, ja l’havia salvat en temps de Moisès. La novetat del Nou Testament, és el do del seu Fill per la salvació dels homes, que no s’aconseguia amb la insistent veu dels profetes. Déu ha estimat tan el món, fins el punt d’enviar-hi el seu Fill, a fi de que es salvin els qui creguin en ell.

Alguns, però, el “creure en ell”, ho tradueixen per “adherir-se a ell”, amb el que se’ns voldria dir quelcom més, seria unir-se a ell d’una manera inseparable, evocant la imatge de la vinya i els sarments (Jn 15, 1-8): els sarments necessiten estar adherits al cep per donar fruit. És units a Jesús que serem capaços d’actuar correctament.

La conversa de Jesús amb Nicodem, seria una meditació sobre les relacions entre el Pare i el Fill, i la seva repercussió sobre nosaltres; la font de salvació és l’amor de Déu. És suficient creure per ser salvats, però no ho serem si no volem: som lliures de creure o no.

En moltes ocasions, Jesús ha parlat de Déu com a Pare, i en el seu bateig, i també en la transfiguració, es sentia la veu de Déu dient: “aquest és el meu Fill, el meu estimat”. Jesús també ha parlat sovint de l’Esperit d’amor, que l’uneix al Pare i, fins i tot, amb el seu alè, envià l’Esperit dins nostre. És tot aquest conjunt de revelacions sobre el misteri de Déu, que la tradició cristiana ha volgut expressar amb el nom de Trinitat, que va començar a utilitzar Tertulià a principis del segle III; Ireneu de Lió ho interpretava dient que Jesús i l’Esperit són les dues mans de Déu amb les que actua en el món. 

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2014)

Diumenge de Pentecosta

Ac 2, 1-11

La Pentecosta era una festa d’origen pagà, es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.
És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16). Tots són omplerts per l’Esperit, però cadascú s’expressa en la llegua en què és inspirat, cadascú rep la seva particular gràcia, la seva missió. Tota la gent agrupada a l’entorn dels apòstols, vinguin de on vinguin, entenen el que els diuen, en la seva llengua.
Aquesta Pentecosta, va ser com un nou Sinaí, on s’establia una nova Aliança que tindria valor universal.
..........................................................

Jn 20, 19-23

"Rebeu l'Esperit Sant"

Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida i, seguidament, es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”. En les aparicions, Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe (partir el pa a Emmaús, la veu a la Magdalena ...), la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.
Jesús alenà sobre els deixebles i l’Esperit els obre a una nova vida, i els capacita a transmetre-la també als demés: “com el Pare m’ha enviat, jo us envio”. La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles. Però el v. 23 desconcerta: “... quedaran sense perdó”. És difícil pensar que el Déu que ens mostra Jesús, pugui no perdonar; potser caldria interpretar que la missió seria proclamar la paraula del perdó i, de no fer-ho, seria deixar que el món ignorés aquest perdó, abandonar-lo al pecat i no complir així la missió encomanada.


JiR

(Recuperat de maig de 2010)