27/4/24

Diumenge V de Pasqua

Ac 9, 26-31

A Jerusalem no coneixien la conversió de Pau, i més aviat l’odiaven, doncs havia perseguit els cristians i col·laborat en la mort d’Esteve. Va ser Bernabé qui garanteix la bona voluntat de Pau, el va presentar als apòstols, i els explica com Pau va veure el Senyor, camí de Damasc.
Bernabé esdevé una mena de padrí de Pau i el porta cap els cristians de Jerusalem. Però els jueus de parla grega no se’n fiaven i, davant de les seves amenaces, els amics cristians de Pau li recomanen marxar.
Bernabé, junt amb Pau, seran cabdals per l’anunci de l’Evangeli als pagans. L’Església va creixent i s’anava consolidant “confortada per l’Esperit Sant”.
...............................................................
Jn 15, 1-8

"Jo sóc el cep i vosaltres les serments. 

Qui està en mi i Jo en ell dóna molt de fruit"

A través de la imatge de la vinya, es descriu la relació de Jesús amb el Pare i de Jesús amb els deixebles.
Cal entendre que, en l’AT, la vinya era símbol del poble de Déu. Reprenent la imatge de la vinya, Jesús ens ve a dir que amb Ell es realitza una nova Aliança entre els homes i Déu: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare el vinyater”. Amb l’al·legoria de la vinya, es reforça encara més la unió de Jesús amb els seus deixebles i seguidors, que es fonamenta en la unió del cep i las sarments.
Jesús els diu que ara, en lloc de ser ceps plantats a terra, utilitzant la imatge aplicada a Israel en l’AT (Is 5, 1-7), i que no va produir res, ells seran sarments units al nou cep, que és el mateix Jesús. Ells estan ara amb Jesús, que és la saba que alimenta els sarments, perquè donin fruit.
Jesús diu “si algú” no està en mi, no importa qui, no es manté unit a Jesús (el cep) i no aporta fruit, serà tractat com un sarment sec que es portarà a cremar. Els deixebles no són cridats a formar l’Església per les seves qualitats personals, sinó també per portar fruits al món i donar testimoni de la salvació aportada per Jesús.

JiR

(Recuperat de maig de 2012) 

19/4/24

Diumenge IV de Pasqua

Ac 4, 8-12
Pere i Joan han curat un malalt davant del Temple, i les autoritats jueves els detenen, els fan comparèixer davant el Sanedrí, i els pregunten amb quin poder han fet això. Lluc té cura de precisar, que Pere respon “ple de l’Esperit Sant”, amb lo qual vol donar a entendre que el que dirà és important, i que fa falta coratge per dir-ho. Pere els contesta “pel poder del nom de Jesucrist ...”, i després atribueix a Jesús la salvació, malgrat que el títol de “salvador” era estrictament reservat a Déu i, per tant, era una afirmació absolutament escandalosa i no acceptable pels jueus.
Actualment no podem mesurar la gravetat d’aquesta resposta, estem fora d’aquell context, però invocar un altre nom fora del de Déu, era entès com una idolatria, que mereixia la lapidació.
Però encara més, després, citant el Salm 118, 22, els diu que Jesús, “la pedra rebutjada pels constructors (vosaltres), ara és la pedra principal”, fent referència a la pedra que tanca la volta, o element superior que corona l’edifici, que sosté l’edifici.
..........................................................................
Jn 10, 11-18


"El Bon Pastor dona la vida per les seves ovelles"

Pot sorprendre això de pastor i ramat, però cal posar-nos dins el context bíblic; en aquella època, el ramat era l’única riquesa del seu propietari, i els reis, o dirigents del poble. eren sovint comparats a un pastor. Tota la ideologia del regne era desenvolupada a l’entorn d’aquest tema; el símbol dels reis era el bastó de pastor. Malgrat tot, no sempre es comportaven d’acord amb aquesta idea, així Ez 34, 1-10, critica els reis que, en lloc de pasturar el poble, es pasturen ells mateixos.
L’evangeli utilitza la bona imatge del pastor per descriure les bones relacions de Jesús amb tots nosaltres, i se’n donen tres característiques:
1) es remarca la diferència entre un bon pastor, que té cura de les ovelles i, fins i tot, s’arrisca per elles, i el mercedari, que només pensa en ell mateix.
2) amb el bon pastor, hi ha una coneixença mútua entre ell i les seves ovelles, que Jesús compara amb la mútua coneixença entre Ell i el seu Pare; en llenguatge bíblic, “conèixer” implica l’amor, els esposos es “coneixen”.

3) Jesús es refereix també a les ovelles que no pertanyen a aquesta cleda. L’amor de Jesús no és pas selectiu, està obert a tothom, la seva missió no té límits: “hi haurà un sol ramat i un sol pastor”. 

Joan i Roser
(Recuperat d'abril de 2015)

12/4/24

Diumenge III de Pasqua


Ac 3, 13-15.17-19
És un discurs de Pere, a la porta del Temple, davant de tot el poble. Tothom coneixia l’Escriptura i esperaven un Messies, però no l’identificaven en Jesús; cal reconèixer que, segons l’Escriptura, s’esperava un rei que alliberaria el poble, un Fill de l’home victoriós.
Pere intenta obrir-los els ulls: els profetes també anuncien que el Messies havia de patir, i els tranquil·litza: van ser responsables de la mort de Jesús, però en realitat “ja sé que no sabíeu el què fèieu” ... ara, però, “penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats”.
Pere vol mostrar la continuïtat de l’acció de Déu, després “d’Abraham, d’Isaac i Jacob ... i ara Jesús”, i inicia aquí un repàs dels antics títols: Servent, que evoca el què diu Isaïes; Sant, la visió del Senyor assegut en un tron, també de Isaïes; Just, una altre característica de Déu; qui obre el camí de la vida, el primer que passà de la mort a la vida. No hi ha cap ruptura entre les promeses de Déu i la realitat actual.
..........................................................................
Lc 24, 35-48

"Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures"

Malgrat que estaven parlant de Jesús amb els deixebles que l’havien vist, anant cap Emmaús, quan se’ls presenta s’espanten i, fins i tot, arriben a tenir por; encara no havien assumit que Jesús era el Messies, però no pas com ells l’esperaven. Potser el Jesús que se’ls presenta té una imatge que no correspon a la que ells tenien del Jesús amb qui, feia poc, havien conviscut, i és per això que ha de mostrar la seva identitat: “mireu les mans i els peus”.
El fet de la resurrecció, va ser un objecte de fe pels primers deixebles, com ho és ara per nosaltres. En cap lloc, dins el Nou Testament, Jesús es deixa veure per algú que no cregui en ell.
Hi ha una expressió en el text, que es va repetint; “cal que ...”. Fa referència al compliment del projecte de Déu, que depassa la intel·ligència dels homes, però que se’n poden fer una idea llegint i meditant l’Escriptura, en que es podrà veure que aquest designi de Déu s’acompleix en Jesús.
Així, poc a poc, els deixebles assumiran que la Resurrecció també els afecta a ells ... en tindran de ser testimonis.

Joan i Roser

(Recuperat d'abril de 2015)

6/4/24

Diumenge II de Pasqua o de la Divina Misericòrdia

Ac 4, 32-35

Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tanquessin els ulls a les seves necessitats.

Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que testimonia la seva fe d’una manera pràctica; són omplerts de l’amor que els transmet l’Esperit de Jesús, i això els transforma i els fa veure d’una altra manera les realitats materials, s’ha produït un canvi de mentalitat.

“Dipositaven als peus dels apòstols el producte del que venien”, seria una manera de reconèixer la seva autoritat.

...............................................................

Jn 20, 19-31

"Feliços els qui creuran sense haver vist"

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església.

La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Hi ha dues parts en el text: Primer, Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

Després, es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu. No creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat.

La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.

JiR


(Recuperat d'abril de 2012)