24/12/21

NADAL

Lectures de Nadal

Is 52,7-10

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei». Escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Comentari

Vivim sense parar, ens aixequem de pressa, mengem sense digerir, treballem a tot ritme, llegim, passegem, dormim sense descansar, estem hores i hores davant l'ordinador o davant el mòbil mirant informació, mirant missatges, fem, fem …

Però potser no veiem, no sentim, no escoltem el missatger de Déu que cada dia surt en la nostra vida anunciant la Bona Nova, anunciant la nostra Salvació, farà falta buscar aquest missatge de felicitat, pau i consol dins d’aquest ritme de vida que seguim.

Els pastors que estan de vetlla guardant el ramat per sorpresa reben amb goig i alegria el missatge del missatger de Déu que ha estès el seu braç als més febles. La seva vida s'il·lumina i van a la recerca del Salvador.

Ens caldrà, doncs, canviar el ritme i estar més atents.

Joan 1, 1-18

 Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.

Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.

Comentari

Joan el Baptista és l'home triat per Déu que ens marca el camí que des de la Llum veritable  podem arribar a la Paraula, que es Déu.

 Allunyat del temple viu en El Kumran amb la comunitat dels essenis, és el primer a reconèixer a Jesús com a “Camí, Veritat i Vida”  i qüestiona els ritus de purificació i sacrifici que es realitzen en el temple, que fins aleshores es feia a través de la Llei que Déu donà a Moisès, l'Amor a Déu i els altres està per sobre de les lleis.

Porta una vida senzilla, austera i contemplativa, sense pors ni temors rebent la gràcia i la providència de Déu, vivint una vida glorificant-lo.


Jaume

17/12/21

Diumenge IV d’Advent

(Recuperat de 23 de desembre del 2018 )  

Diumenge IV d’Advent


                                                                 
Mi 5, 1-4  

            Miquees escriu en el s VIII aC, durant el regnat d’Ezequies, on es troba amb Isaïes, que el va influir. Eren uns temps difícils, però aquest text sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a Jerusalem. David no tenia descendent, pel que era el moment adequat per recordar les promeses de Déu, relacionades amb el Messies. Però el projecte universal de Déu, de què es parla, que “serà gran d’un cap a l’altre de la terra”, no va ser intuït fins després de l’exili a Babilònia; i Miquees va viure molt abans.
            És un text d’encoratjament: de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei (un pastor) que portarà la pau al poble. Uns punts a considerar:
- el poble sabia que el rei o messies, seria descendent de David, i va ser a Betlem on Samuel, per encàrrec de Déu, el va escollir- “Efrata”, vol dir fecunda, i era el nom del més petit dels clans de Judà; Déu, per les coses grans, tria sempre el més petit - “de tu en sortirà”... la paraula “sortir”, evoca el pastor, que surt al davant del seu ramat, serà un Messies pastor - a diferència de David, un rei guerrer, el Messies que vindrà, portarà la pau.

.............................................          

Lc 1, 39-45


            És la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.
            Després d’acollir amb fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va posar-se en camí, per fer costat a Elisabet, la seva cosina que necessita ajuda, durant els tres mesos abans del naixement de Joan.
            Dins la trobada, Joan i Elisabet fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit, descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol dels salts de David davant l’arca de l’Aliança; Maria és la nova arca de l’Aliança, que porta dins seu el Senyor.
            Elisabet canta la glòria de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i, plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que has cregut”.

Joan i Roser

11/12/21

Diumenge III d’Advent

 (Recuperat de 16 de desembre de 2018)

Diumenge III d’Advent           


 
So 3, 14-18  

            En ple segle VII aC, Jerusalem tenia uns reis pervertits i allunyats de l’Aliança, i hi havia també una clara amenaça per part d’Assíria. Quan s’inicia el regnat de Josies, aquest troba en el Temple uns escrits del Deuteronomi, sembla la part legislativa, que l’estimula a proposar reformes, per intentar resoldre la misèria moral del poble, i que sembla també aturar l’amenaça dels assiris.
            Aquesta nova situació, estimula a Sofonies a proclamar un missatge de joia i d’esperança (novament l’esperança dels profetes): “Alegret !”, “El Senyor és a dintre teu”. Però no sols el poble s’omplirà de goig, sinó que el mateix Déu mostra el seu goig amb el seu poble: “se sent joiós i alegre per l’amor que et té”. És un himne joiós per proclamar l’acció de Déu dins el poble. 

.............................................          

Lc 3, 10-18

            La predicació de Joan impressiona el poble, i la gent s’hi acosta a preguntar-li “Què hem de fer?”. És una proba de que han comprés el missatge, perceben que el bateig de Joan exigeix un canvi de comportament.
            Tres grups diferents posen la mateixa pregunta; es vol mostrar el caràcter universal de la crida a la conversió. En les tres respostes, Joan remarca, sobretot, l’exigència de la justícia i el compartir, començant per les coses més essencials, com el vestir i el menjar. “No exigiu més del que està establert”, diu als publicans, recaptadors d’impostos, i als soldats “no actueu amb violència”.
            Una altre pregunta es presenta, i és si Joan no seria el Messies. Però ell respon que no ho és pas; el Messies vindrà després d’ell, i “batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”, que no s’ha d’interpretar com un foc de destrucció, sinó de purificació.
            Cal tenir en compta que la preposició grega “kai” vol dir “i”, suma, però també “adhesió” o equivalència, amb lo que es podria traduir com “amb el foc de l’Esperit”, o “amb l’Esperit que és foc”, que ens crema amb el seu amor. D’aquesta manera, també es faria més comprensible el foc que apareix sobre els apòstols, durant la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta. 

 Joan i Roser

4/12/21

Diumenge II d’Advent

(Recuperat de 9 de desembre de 2018) 

Diumenge II d’Advent      

              
                                             

Ba 5, 1-9    

            És un text escrit el s. II aC, durant l’ocupació grega, per un profeta desconegut que pren el nom de Baruc, que era el secretari de Jeremies (s. VI aC). És una manera d’adherir-se espiritualment a Jeremies, el gran profeta de l’esperança, amb un discurs d’encoratjament, dirigit a un poble amb una evident temptació cap el desesper.
            Baruc reprèn els oracles d’esperança d’Isaïes, tornant a dir que Déu aplanarà els camins per retornar a Jerusalem (Is 40, 3-4 i Is 49, 11) i s’aixecaran arbres per donar ombra al camí. Tots aquests textos, però, es referien a la deportació dels jueus a Babilònia, i d’això havien passat ja molts segles. De fet, el text de Baruc va dirigit a les comunitats disperses dins el món greco-romà (la diàspora), que se sentien exiliats de Jerusalem. El profeta anuncia que el projecte de Déu sobre Jerusalem, es realitzarà sense cap dubte, i reunirà “els fills de llevant i de ponent”, la humanitat sencera ... i això és una esperança per tothom.
            Anys després, l’evangeli actualitzarà aquests textos veient-hi l’anunci de la vinguda de Jesús.  

.............................................       
   
Lc 3, 1-6



                L’entrada en escena de Joan Baptista és solemne i s’inscriu dins la història d’Israel, citant els poders polítics i religiosos d’aquell temps, i també els llocs, tant jueus com pagans, potser per suggerir que la salvació que ve, afecta a tothom.
            “Déu va comunicar la seva paraula a Joan ... en el desert”, lloc on predisposa més acollir-la. Malgrat ser fill d’un sacerdot, Joan pren distància del Temple, i es reuneix amb la gent al desert, “... proclamant un baptisme de conversió”. La conversió ha estat sempre tema de predicació dels profetes.
            Quan Joan vol cridar el poble a la conversió, al canvi de mentalitat, s’utilitzen les paraules del profeta Isaïes; és una manera de tornar a dir que Joan actua com un profeta. Així Lluc, rellegint Isaïes, hi descobreix un altre camí d’alliberament: no són sols els exiliats a Babilònia, sinó que hi afegeix, “tot home veurà la salvació de Déu”.
            “Prepareu el camí del Senyor ...”, a cadascú correspon veure quines renuncies comporta aplanar muntanyes, o aixecar valls: cal orientar els nostres camins perquè ens portin cap a Déu.

Joan i Roser