Setmana I d’Advent

 

 

Mc 13, 33-37

            Jesús parla als deixebles de la seva vinguda ... malgrat que encara es troba enmig d’ells. Quan s’escriu el text, ja havien viscut la resurrecció de Jesús, però esperaven el seu retorn per entrar amb Ell al Regne. És en aquest sentit que es parla de la vinguda del Senyor.

            Jesús se’n va, deixa la casa i reparteix les tasques i responsabilitats als seus servents. Serà necessari organitzar-se durant la seva absència, que no en precisa la durada. Què fer durant l’espera?: vetllar! Jesús crida a la vigilància i es limita a recordar-nos dues coses: 1) “no sabeu quan”, que ho repeteix dues vegades; cal comportar-se de tal manera que estiguem sempre a punt per acollir el Senyor quan torni; i trobem aquí indicades les quatre parts de 3 hores en que els romans dividien la nit, des de la sis del vespre fins la sis del matí (vespre, mitja nit, cant del gall i matinada).  2) “vetlleu”, que ho diu tres vegades. Vetllar no és pas una actitud passiva, sinó una crida a la vigilància activa, acomplint el treball i la missió confiats a cadascú. Jesús no utilitza la por, no profereix cap amenaça, sols crida a la vigilància.

            La temptació és adormir-se, desatendre la casa que ens ha estat confiada. Les nostres modestes vides poden contribuir en la gestió de la nova humanitat, però cal vetllar per fer-ho possible.

Joan i Roser

 

Diumenge XXXIV-d-any

 

Diumenge XXXIV-d-any

Ez 34, 11-12. 15-17

                El profeta s’esforça per tornar l’esperança als deportats a Babilònia i, per explicar la sol·licitud de Déu pel seu poble, utilitza la imatge d’un pastor, el Bon Pastor que vetlla per les seves ovelles. El poble, sotmès a la deportació, lluny de la seva terra, es creia abandonat del Senyor.

            Una bona notícia és que Déu resta fidel a l’Aliança, i “Jo mateix” (ho repeteix tres vegades), Déu mateix, aplegarà totes les ovelles en una bona pastura, fins i tot les que “s’havien dispersat el dia de núvols i boira” i, com un bon pastor, les pasturarà “totes amb justícia”.

            Pot sorprendre la imatge d’un bon pastor, però primitivament el ceptre d’un rei era un bastó de pastor i Hamurabi, rei de Babilònia, 1200 anys abans d’Ezequiel, ja es considerava ell mateix com un pastor pel seu poble.

 

Mt 25, 31-46

 

           El text ens parla de la trobada final amb el Fill de l’Home. “Tots els pobles es reuniran davant seu”, tots els pobles, fins i tot els que mai han sentit parlar del missatge de Jesús.

             En un marc apocalíptic del judici final, es descriu, en forma de paràbola, com el Rei-Pastor farà la tria de les ovelles (els bons, símbol de virtut i submissió) i els cabrits (els dolents, símbol d’agressivitat i desobediència).

            Jesús es fa a la vegada germà i defensor dels més pobres, fins a identificar-se amb ells. Això fa comprendre l’astorament d’alguns, al sentir les paraules del Senyor ... però ¿Quan vàrem fer tot això? si ni el van conèixer ... doncs quan ho vareu fer als demès, als que ho necessitaven.

            Alguns es sorprenen de descobrir que estaven propers al Crist sense saber-ho. Uns altres descobreixen, una mica tard, que el seu lligam amb el Crist era fictici, el servien amb paraules, però no pas amb fets.  Ser just, per Jesús, és donar a qui ho necessita. Tot deixeble ha de saber que no es pot dissociar l’amor a Déu i l’amor al pròxim.     

Joan i Roser

Diumenge XXXIII-d-any

 Diumenge XXXIII-d-any

Pr 31, 10-13. 19-20. 30-31

            Es el final del llibre dels Proverbis i, d’alguna manera, se’ns retrata la dona ideal, que ha fet fructificar els seus talens. Però més que un elogi de la bona esposa, es un elogi del treball que du a terme amb responsabilitat. El secret de la felicitat, esta fet de coses humils i modestes, de la nostra vida de cada dia.

 

            Dues coses es volen posar en valor, que son com les benaurances de la dona: benaurada tu que veneres el Senyor, i benaurada ets perquè amb el teu treball crees benestar.

 

            Se’ns vol mostrar una dona activa i complerta, plena de saviesa, i que dóna al seu entorn l’única cosa que Déu espera per la humanitat: la benaurança.

 

Mt 25, 14-30

       

     En un moment en que Jesús es disposa a afrontar la mort i a confiar la futura Església als deixebles, la lliçó de la paràbola és clara: encara que el seu retorn es faci esperar, els deixebles hauran d’administrar el tresor de la seva Paraula, i prendre les iniciatives que calguin per produir fruits.

            La nova vinguda del Fill de l’Home, serà una mena de test per tots els seus seguidors, a qui reparteix els seus bens, cadascú segons les seves capacitats. Déu ens fa confiança, la sola cosa que ens demana és fer el que ens sigui possible pel Regne, fins i tot assumint riscos, que és el que fan els dos primers servents per aconseguir doblar la suma confiada. El tercer servidor, però, no s’arrisca de perdre el que el senyor li ha donat, a qui considera exigent i té por d’ell, no confia en ell.

            Tant al qui havia rebut 5 talents, com al que 2, el senyor els diu el mateix, la recompensa és la mateixa, el què compta és produir fruit, no es tracta d’una valoració matemàtica dels beneficis. El qui havia rebut un sol talent, no aprofita les possibilitats que se li ofereixen, i acaba perdent, fins i tot, el que tenia, per la manca de confiança. A vegades també ens passa que, davant de petites coses, tendim a no fer res.  

            Els talents, la Bona Nova que ens aporta Jesús, és dotada de múltiples possibilitats, que cadascú ha de fer fructificar segons la seva capacitat.  

Joan i Roser

Diumenge XXXII-d-any

 

Diumenge XXXII-d-any

Sv 6, 12-16

            És un llibre escrit en grec, cap els anys 50 aC, a Alexandria d’Egipte, per un jueu desconegut, i no pas per Salomó. Però qui és la Saviesa? Seguint tot el llibre, no queda cap dubte: la Saviesa és Déu mateix, en tant que s’ofereix als qui creuen, inspirant la seva conducta; ve a l’encontre dels qui la busquen i l’estimen.

            En el text d’avui, s’hi poden trobar tres punts: 1) la Saviesa és lo més preuat del món: “és resplendent i no s’apaga mai”, 2) està al nostre abast: “la troben tots els qui la cerquen”, i 3) però ella també ens busca: “ronda sempre buscant els qui se la mereixen”; per què hi hagi una veritable trobada entre dos éssers, cal que els dos la desitgin.

            La Saviesa està al nostre costat, sense que a vegades en siguem conscients, està asseguda al portal de casa, sols cal obrir la porta per trobar-la. 

 

Mt 25, 1-13

 
           Jesús ens convida a traslladar-nos al final del nostre viatge, a l’acompliment del Regne del cel, que esdevindrà com un vespre de noces, en que l’espòs serà el mateix Jesús.

            La paràbola ens situa dins el context d’unes noces, segons les costums d’Israel, en que un grup de noies amb torxes, doncs era de nit, esperaven l’espòs per acompanyar-lo a la festa. El retorn de Jesús es feia esperar, una situació difícil per la fe de les primeres comunitats, com la de Mateu, que el creien imminent. Aquí el retorn de Jesús es presenta com una festa, però com una festa que cal preparar i esperar.

            L’oli és símbol de fidelitat a la paraula de Jesús, al manament de l’amor; és quelcom que cadascú ha de viure personalment. D’aquí ve que les noies assenyades no puguin compartir l’oli amb les insensates, no és per egoisme, és perquè ningú pot viure la fidelitat d’un altre, cadascú ho ha de fer ell mateix.

            Es tracta d’una paràbola escatològica, amb un tema fonamental que és la vigilància: “vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. Es posa èmfasi en la comparació entre dos tipus de noies, les previsores i les irreflexives; cal estar preparat per una possible llarga espera, encara que no sempre és fàcil.  

Joan i Roser