Diumenge IV de Pasqua

Ac 4, 8-12

Pere i Joan han curat un malalt davant del Temple, i les autoritats jueves els detenen, els fan comparèixer davant el Sanedrí, i els pregunten amb quin poder han fet això. Lluc té cura de precisar, que Pere respon “ple de l’Esperit Sant”, amb lo qual vol donar a entendre que el que dirà és important, i que fa falta coratge per dir-ho. Pere els contesta “pel poder del nom de Jesucrist ...”, i després atribueix a Jesús la salvació, malgrat que el títol de “salvador” era estrictament reservat a Déu i, per tant, era una afirmació absolutament escandalosa i no acceptable pels jueus.

Actualment no podem mesurar la gravetat d’aquesta resposta, estem fora d’aquell context, però invocar un altre nom fora del de Déu, era entès com una idolatria, que mereixia la lapidació.

Però encara més, després, citant el Salm 118, 22, els diu que Jesús, “la pedra rebutjada pels constructors (vosaltres), ara és la pedra principal”, fent referència a la pedra que tanca la volta, o element superior que corona l’edifici, que sosté l’edifici.

..........................................................................

Jn 10, 11-18

"El Bon Pastor dona la vida per les seves ovelles"

Pot sorprendre això de pastor i ramat, però cal posar-nos dins el context bíblic; en aquella època, el ramat era l’única riquesa del seu propietari, i els reis, o dirigents del poble. eren sovint comparats a un pastor. Tota la ideologia del regne era desenvolupada a l’entorn d’aquest tema; el símbol dels reis era el bastó de pastor. Malgrat tot, no sempre es comportaven d’acord amb aquesta idea, així Ez 34, 1-10, critica els reis que, en lloc de pasturar el poble, es pasturen ells mateixos.

L’evangeli utilitza la bona imatge del pastor per descriure les bones relacions de Jesús amb tots nosaltres, i se’n donen tres característiques:

1) es remarca la diferència entre un bon pastor, que té cura de les ovelles i, fins i tot, s’arrisca per elles, i el mercedari, que només pensa en ell mateix.

2) amb el bon pastor, hi ha una coneixença mútua entre ell i les seves ovelles, que Jesús compara amb la mútua coneixença entre Ell i el seu Pare; en llenguatge bíblic, “conèixer” implica l’amor, els esposos es “coneixen”.

3) Jesús es refereix també a les ovelles que no pertanyen a aquesta cleda. L’amor de Jesús no és pas selectiu, està obert a tothom, la seva missió no té límits: “hi haurà un sol ramat i un sol pastor”. 

Joan i Roser

(Recuperat d'abril de 2015)

Diumenge III de Pasqua

Ac 3, 13-15.17-19

És un discurs de Pere, a la porta del Temple, davant de tot el poble. Tothom coneixia l’Escriptura i esperaven un Messies, però no l’identificaven en Jesús; cal reconèixer que, segons l’Escriptura, s’esperava un rei que alliberaria el poble, un Fill de l’home victoriós.

Pere intenta obrir-los els ulls: els profetes també anuncien que el Messies havia de patir, i els tranquil·litza: van ser responsables de la mort de Jesús, però en realitat “ja sé que no sabíeu el què fèieu” ... ara, però, “penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats”.

Pere vol mostrar la continuïtat de l’acció de Déu, després “d’Abraham, d’Isaac i Jacob ... i ara Jesús”, i inicia aquí un repàs dels antics títols: Servent, que evoca el què diu Isaïes; Sant, la visió del Senyor assegut en un tron, també de Isaïes; Just, una altre característica de Déu; qui obre el camí de la vida, el primer que passà de la mort a la vida. No hi ha cap ruptura entre les promeses de Déu i la realitat actual.

..........................................................................

Lc 24, 35-48

"Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures"

Malgrat que estaven parlant de Jesús amb els deixebles que l’havien vist, anant cap Emmaús, quan se’ls presenta s’espanten i, fins i tot, arriben a tenir por; encara no havien assumit que Jesús era el Messies, però no pas com ells l’esperaven. Potser el Jesús que se’ls presenta té una imatge que no correspon a la que ells tenien del Jesús amb qui, feia poc, havien conviscut, i és per això que ha de mostrar la seva identitat: “mireu les mans i els peus”.

El fet de la resurrecció, va ser un objecte de fe pels primers deixebles, com ho és ara per nosaltres. En cap lloc, dins el Nou Testament, Jesús es deixa veure per algú que no cregui en ell.

Hi ha una expressió en el text, que es va repetint; “cal que ...”. Fa referència al compliment del projecte de Déu, que depassa la intel·ligència dels homes, però que se’n poden fer una idea llegint i meditant l’Escriptura, en que es podrà veure que aquest designi de Déu s’acompleix en Jesús.

Així, poc a poc, els deixebles assumiran que la Resurrecció també els afecta a ells ... en tindran de ser testimonis.

Joan i Roser

(Recuperat d'abril de 2015)

Diumenge II de Pasqua o de la Divina Misericòrdia

Ac 4, 32-35

Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tanquessin els ulls a les seves necessitats.

Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que testimonia la seva fe d’una manera pràctica; són omplerts de l’amor que els transmet l’Esperit de Jesús, i això els transforma i els fa veure d’una altra manera les realitats materials, s’ha produït un canvi de mentalitat.

“Dipositaven als peus dels apòstols el producte del que venien”, seria una manera de reconèixer la seva autoritat.

...............................................................

Jn 20, 19-31

"Feliços els qui creuran sense haver vist"

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església.

La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Hi ha dues parts en el text: Primer, Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

Després, es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu. No creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat.

La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.

JiR

(Recuperat d'abril de 2012)

Pasqua de la Resurrecció del Senyor

 Ac 10, 34. 37- 43

                Es el discurs de Pere a casa de Corneli, a Cesarea. El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria, i que va morir perquè els jueus no van reconèixer en ell el Messies ... però Déu el va ressuscitar i es va manifestar als seus deixebles, que van rebre la missió de testimoniar que Jesús és el Jutge de vius i de morts, i després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció.

              És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans. Tots són cridats a la fe en Jesús, que Déu ha enviat. Un aspecte a remarcar del discurs de Pere és la insistència en dir que és Déu qui actua en Jesús.

.....................................................................

Jn 20, 1 –9

            No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.

                Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.

            Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

            El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.

Joan i Roser

(Recuperat de març de 2016)

Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor

Is, 50, 4-7 

        Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments, doncs sap que està sostingut per Déu.

        La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... però el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

        Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.

...............................................................

Mc 1, 1 – 15, 47

    Dues coses es posen en relleu dins el relat de la Passió de Mc: la solitud de Jesús i el seu silenci.

        La pregària de Jesús a la muntanya de les Oliveres recorda la oració de matinada en un lloc solitari, al inici del seu ministeri públic (Mc 1, 35); ara, a plena nit, prega per saber afrontar la fi. La dimensió més profunda del seu dolor es manifesta aquí. Està sol, els deixebles dormen, i l’abandonaran tots; després de la negació de Pere, no es cita la presència, al seu costat, de ningú que li sigui amic. La passió és un conflicte en el que Jesús s’ha trobat per ser fidel a la seva missió ... però no renuncia.

        Davant el Sanedrí “ell callava i no va respondre res” (14, 60), i és el gran sacerdot qui posa l’afirmació “Tu ets el Messies, el Fill del Beneït?” ... “Si sóc jo”. Davant Pilat, “no contestes res?” (15, 4) ... “Ets rei dels jueus?”, “Tu ho has dit” respon Jesús.

        Una cosa a remarcar: els soldats, per burlar-se d’Ell “el vestiren de porpra“, que és la vestimenta dels reis i dels grans sacerdots; irònicament , uns pagans escenifiquen una realitat, i serà també un pagà el primer en reconèixer “aquest era Fill de Déu”.

        Marc fa una descripció lacònica de la crucifixió, en una mena de tríptic: 1) a les 9 del matí el crucifiquen i s’inicia un període de burles, a càrrec dels qui passaven per allà, dels sacerdots i dels crucificats al seu costat. 2) Al migdia comença una foscor per tota la terra; Mc sembla recordar Amós (Am 8, 9) “apagaré el sol al mig del cel; en ple dia s’enfosquirà la terra”. 3) A les tres, Jesús cridà les úniques paraules que reporta Mc: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat”, que es poden interpretar com una desesperació, però un jueu no ho interpretava pas així; són les primeres paraules d’un cant de victòria, el Salm 22, que en el v. 23 diu: “Senyor m’has escoltat. Anunciaré el teu nom als meus germans, et lloaré enmig del poble reunit”.

JiR

(Recuperat de marçde 2012)

Diumenge V de Quaresma

Jr, 31, 31-34

“Vénen dies ...”, tota la Bíblia tendeix vers l’esdevenir, amb la certesa que els dies promesos per Déu, vindran. Una característica dels profetes és saber mirar endavant; però aquí Jeremies no s’estalvia de constatar que el poble, sovint, ha estat infidel.

Al morir Salomó, el seu reialme es va dividir en dos: el nord, Israel, i el sud, Judà. El fet que la nova aliança sigui pactada amb Israel i Judà, és com dir que la promesa de Déu es vàlida pel poble sencer, malgrat les vicissituds de la historia.

La nova aliança s’inscriurà en els cors de la gent, i no pas en taules de pedra, i es traduirà en una pertinença mútua “jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble” i es reafirma amb “tots em coneixeran”. En la Bíblia, el mot “conèixer” no és pas de l’ordre de la intel·ligència, sinó en quan una relació íntima (es diu que els esposos es “coneixen”). Déu estima amb amor el seu poble i, en retorn, vol ser també estimat.

“Venen dies ...”, deia Jeremies. Amb Jesús aquests dies ja són aquí; en la Eucaristia s’hi fa al·lusió: “aquesta copa es la Nova Aliança ...” (Lc 22, 20)

...................................................................

Jn 12, 20-33

El fet que siguin uns grecs que busquin veure Jesús, sembla ser un símbol de la universalitat del seu missatge ... Jesús atrau tothom.

La resposta de Jesús és “Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat ...”, que recorda el que Jesús havia dit a les noces de Canà (Jn 2, 4) “encara no ha arribat la meva hora”.

El mot “glorificar”, no vol pas dir prestigi o celebritat, sinó simplement “revelar la presència de Déu”, que proposa una Aliança d’amor amb la humanitat, tal i com deia Jeremies. Jesús continua amb una breu paràbola: sols el gra que mor dóna fruit.

L’acceptació per Jesús del sofriment i de la mort, ha estat un acte humà (i diví), ha assumit una naturalesa humana ben real, aquest n’és el sentit. Això explica els sentiments que expressa Jesús: 1) angoixa, es sent contorbat, seria el Getsemaní de l’evangeli de Joan 2) però també la confiança, ha vingut amb un objectiu que cal completar, i 3) certesa de que així (el gra que mor) un nou poble naixerà. Jesús ha vingut per donar testimoni de la veritat, l’Hora ha arribat i la missió s’acabarà d’acomplir.

JiR

(Recuperat de març de 2012)

Diumenge IV de Quaresma

2 Cr 36, 14-16, 19-23

El mon pagà, de l’entorn dels jueus, vivia molt bé; per què, doncs, mantenir-se amb tot aquest rigor moral, que no aporta cap benestar? Llavors, es multipliquen les infidelitats i es deprecien els profetes. No fan cas de Jeremies quan els recordava els seus errors i, com a conseqüència, els condueix al just càstig de Déu, deportant-los a Babilònia.

Malgrat tot, Déu és ric en misericòrdia i, encara que això hagi pogut ser dolorós, trobarà el medi per fer-los tornar, que vegin el seu perdó, que no oblida la seva Aliança, i no dubta utilitzar un pagà, Cir, per salvar-los.

L’autor vol afirmar dues coses: 1) Déu és sempre “el Déu dels pares”, malgrat la infidelitat del seu poble, i farà el que sigui per evitar que el poble s’enfonsi i 2) amb el poble en ple precipici, Déu trobarà els mitjans perquè se’n surti, ja que res és impossible a Déu.

...................................................................

Jn 3, 14-21

"Déu enviàr el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell"

La creu és vista aquí, no en termes de mort, sinó d’exaltació gloriosa i salvadora. Jesús va arribar a la creu, per no haver volgut renunciar al missatge que proclamava, que no agradava als poderosos d’aquell temps. Posar la mirada vers Jesús crucificat és, doncs, observar la realització del projecta de Déu. La serp d’aram, aixecada per Moisès al desert, salvava de la mort als hebreus que la miraven amb fe; ara és el mateix Jesús enlairat, qui donarà la vida eterna a tothom qui miri cap a ell.

Joan reprèn el tema de la llum, en que comença el seu evangeli. La llum, que ha vingut dins les tenebres de la humanitat, actua aclarint i revelant i, amb la seva presència, l’home pot actuar de dues maneres: el que obra segons la veritat, va cap a la llum, però el qui fa el mal detesta la llum, doncs posaria en evidència la seva manera d’obrar.

El projecta de Déu és desvelat a aquells que, com Nicodem, cerquen la veritat en Jesús. Hi va anar quan encara era fosc, però en surt havent aconseguit la llum.

JiR

Diumenge III de Quaresma

Ex 20, 1-17

Déu parla al poble que surt d’Egipte, i comença per presentar-se: “Jo sóc el Senyor el teu Déu”; després els recorda el què ha fet per ells: “t’he fet sortir d’Egipte, on eres esclau”, i llavors comencen els Manaments. Déu alliberador, dóna la Llei com un camí d’aprenentatge de la llibertat, que és el sentit de començar amb la prohibició de la idolatria: “No tinguis cap altre déu fora de mi”. La idolatria és allò que arriba a fer de nosaltres un esclau.

Tota imatge de Déu queda prohibida, perquè serà falsa. No es pot posseir Déu, és inaccessible; és per pura gràcia que se’ns ha fet proper.

Els primers manaments es refereixen a la nostra relació amb Déu, i després venen els relacionats amb els altres. La relació amb Déu i la relació amb els altres, estan estretament lligades. Els manaments ensenyen a viure en coherència amb els demes, i la ruta que cal seguir per anar tots plegats vers Déu.

...................................................................

Jn 2, 13-25

"No convertiu en mercat la casa del meu Pare"

Joan situa aquest esdeveniment al començament de la vida pública de Jesús, per així remarcar, d’entrada, la seva ruptura amb el judaisme oficial.

Els jueus compraven a l’esplanada del Temple, els animals que tenien d’oferir en sacrifici, però no es podien pagar amb monedes romanes, que duien l’efígie de l’emperador; calia canviar-les per les del Temple, que era el negoci dels sacerdots. Aquesta pràctica era gairebé tan antiga com el mateix Temple.

Expulsant del Temple tot aquest muntatge, Jesús mostra que vol posar fi a aquesta religió sacrificial. Si bé la violència de Jesús és inesperada, les seves paraules encara ho són més: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”. Davant d’aquesta actitud, s’explica la indignació dels jueus, que diuen a Jesús “amb quin senyal demostres que pots obrar així?”, doncs per ells, Jesús era sols un vulgar samarità.

Però la resposta de Jesús, de què en “tres dies aixecaria el Temple”, sols serà entesa pels creients després de la Resurrecció, encara que pels jueus, “tres dies” era una manera simbòlica, habitual, d’afirmar que “Déu intervindrà”.

JiR

(Recuperat de marçde 2012)

Diumenge II de Quaresma

Gn 22, 1-2, 9-13, 15-18 

                   Isaac és l’única esperança d’aconseguir una descendència, i Déu demana a Abraham que li sacrifiqui, que li sacrifiqui el fill “que tan estimes”?. En aquell temps, era una costum habitual, en els pobles veïns, sacrificar el fill primogènit, com a exigència dels seus déus ... però a l’últim moment  Déu fa comprendre a Abraham que no vol pas sacrificis, doncs és Deu dels vius.               

                    Això demanava un canvi en la manera de veure Déu, i la gent llegia aquest text com un relat de la conversió de la mirada d’Abraham sobre Déu. Es com si Déu li digués: com puc voler la mort del teu fill si, precisament, per ell tindràs la descendència promesa; no sóc pas com els déus pagans.               

                    Abraham és tingut per pare dels creients per la seva capacitat de saber escoltar Déu, i no perdre la confiança.  

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Mc 9, 2-10

               

"Aquest és el meu Fill, em meu estimat; escolteu-lo"

  Jesús tot just acaba d’anunciar la seva passió i mort als deixebles, però no ho acaben d’entendre, doncs esperaven un Messies triomfador. “Sis dies després ...”, o sigui el setè dia (dia en que Déu va parlar a Moisés a la muntanya), Jesús s’endu Pere, Jaume i Joan cap una muntanya alta; la solitud i la immensitat de la muntanya, és el lloc de la revelació. La resplendor que adquireix Jesús, recorda la irradiació que emetia Moisès després de la seva trobada amb Déu. Déu era allà, el núvol manifestava la seva presència amagada; Moisés i Elies representaven la Llei i els profetes, l’Antic Testament.              

                Abans de començar la predicació per Galilea, en el baptisme de Jesús, Déu diu “en tu m’he complagut” ... hi està d’acord. Al iniciar ara el camí vers Jerusalem, on el mataran, Déu reafirma aquest acord en el que fa Jesús, i afegeix: “escolteu-lo”, és una crida a la confiança. ... i ara cal baixar de la muntanya i vèncer la temptació d’instal·lar-se en tres tendes, cal afrontar els esdeveniments.                                  Sols la resurrecció donarà la llum per comprendre l’escena viscuda pels tres apòstols, i és per això que Jesús els diu que no ho diguin a ningú.

Joan i Roser                

(Recuperat de febrer de 2018)

Diumenge I de Quaresma

Gn 9, 8-15

              El text denuncia el pecat de la humanitat, que s’ha apartat de la voluntat de Déu i s’ha endinsat cap a la violència. Això obliga Déu a intervenir amb un diluvi, per esborrar la seva primera obra, però ...  no pot pas eliminar tota la humanitat, i demana a Noé i els seus que construeixin una arca i es salvin.

              Aquesta renovació de la Creació s’acompanya d’una promesa d’Aliança que Déu fa a Noé, però que afecta al món sencer, a tota la humanitat, i per sempre. Noé era molt anterior a Abraham, i no era pas hebreu, el que ens vol dir que Déu no ha pas esperat el poble hebreu per fer una aliança amb tota la humanitat.  

              L’arc-iris (o arc de Sant Martí), que sembla unir el cel i la terra, i que coincideix amb el retorn de la llum després de la foscor de la pluja, és un bon símbol de l’Aliança entre Déu i la humanitat. En aquella època, penjar l’arc a la paret, era símbol de pau, s’havia acabat la guerra ... i Déu penja el seu arc al cel.

.......................................................                                                                                      

Mc 1, 12-15

         "L'Esperit empenyé Jesús cap el desert"              "Convertiu-vos i creieu en la Bonanova"

              “L’Esperit empenyé Jesús cap el desert ...”, on va ser temptat. Però Marc no concreta en què, encara que, al llarg del seu evangeli es posen de manifest les vegades que, en el seu camí, li cal fer una tria per mantenir-se fidel al Pare. Es troba “entre les feres” que ataquen la imaginació, i “els àngels” que el Pare envia per confortar-lo. El poble esperava un Messies poderós, però no era pas aquesta la seva missió, i és per això que, després d’un acte prodigiós, deia sempre que no ho diguessin a ningú, intentant evitar falses interpretacions del seu ministeri. 

              40 és un nombre simbòlic, que vol dir un temps de preparació i, també, tota una vida. Amb els 40 dies temptat al desert, se’ns vol dir que Jesús va ser temptat durant tota la seva vida.

              Joan és tancat a la presó; la introducció a l’anunci del evangeli ja s’ha acabat, i Jesús comença a predicar a Galilea, “s’ha complert el temps” ... el temps que precedeix l’establiment del regne de Déu anunciat pels profetes, i s’apropa en la persona de Jesús, que proclama “... convertiu-vos i creieu en la bona nova”. És el projecte que Déu vol establir en el món.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2018)

Diumenge VI de durant l'any

Lv 13, 1-2. 45-46

Se’ns proposa aquest text per comprendre millor el context en que es produeix la curació d’un leprós per Jesús, que ens relata l’evangeli.

No n’hi havia prou de sofrir una malaltia que, a més, qui la patia era declarat impur, lo que comportava estar apartat de tota vida religiosa i, en aquesta època, també de tota vida social.

La malaltia es creia conseqüència del pecat, i aquesta és la raó per la que el malalt tenia que separar-se del poble, complint lleis religioses, i adreçar-se a un sacerdot (i no a un metge) per declarar la malaltia, o certificar la seva curació, procedint llavors a una sèrie de ritus de purificació.

Perquè la lepra va adquirir tanta importància en la vida social? Donat que es considerava una malaltia contagiosa, era també una manera de preservar la resta de població.

..........................................................................

Mc 1, 40-45

"Si voleu, em podeu purificar"

El leprós era marginat per la seva malaltia, conseqüència del seu pecat, segons la tradició jueva; mai hauria d’haver gosat apropar-se a Jesús ... i Jesús mai hauria d’haver-lo tocat, amb el que esdevenia impur, segons la Llei. Un i l’altre van transgredir l’exclusió que proposava el Levític, però ... és a causa d’aquest doble atreviment, que la curació va ser possible. Jesús es commogué, i parlà amb autoritat: “ho vull”.

La Bona Nova que Jesús anuncia és que cap persona pot ser declarada impura i exclosa en nom de Déu. Jesús trenca tots els esquemes de marginació; la seva pràctica vol abolir les fronteres que divideixen els homes. Però Jesús no vol pas ser tingut per un guaridor, la seva missió depassa la curació del cos. Tal i com exigeix la llei, Jesús envià el leprós a que es mostri al sacerdot, per constatar la seva curació, i li diu que no expliqui res, però el leprós ho propaga per tot arreu. Això comporta que Jesús tingués de quedar-se sempre en el despoblat, per evitar aglomeracions de gent amb ànsies de curació. En Jesús, però, la curació era sols un signe de la seva disposició en favor dels desvalguts, dels més necessitats.

Jesús transgredeix la lletra de la llei (el que prescriu el Lv), adopta un gest d’extrema llibertat, però no tothom està disposat a entendre’l, d’aquí el silenci que imposa al leprós curat. Això dóna a entendre el combat constant que Jesús tindrà d’assumir, per revelar el vertader rostre de Déu: l’amor que allibera està per sobre de tota llei; trencar la marginació, és un signe evident de l’arribada del Regne.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2015)

Diumenge V de durant l'any

Jb 7, 1-4, 6-7

En forma d’un conte, escrit en el segle V aC., el llibre de Job ens mostra un home ric i feliç, íntegre i creient en Déu que, de cop i volta, li cauen a sobre les pitjors desgràcies. Els seus amics, igual com tothom pensava en aquell temps (Lv 26, 15-26; Dt 28, 27), ho interpreten com un càstig pels seus pecats ... que Job nega haver comès.

En el text d’avui, Job exposa la seva tristesa i manca d’esperança. Però si seguim el relat, poc a poc la veu de l’experiència parla: s’adona de com alguns malfactors viuen feliços, mentre gent honesta pateix sense socors. No hi ha pas la justícia que els seus amics proclamaven, i Job fa un acta d’humilitat, reconeixent que sols Déu sap els misteris de la vida.

Sofriment i clams, continuen presents després de tants segles, i el parany es troba en actuar com els amics de Job, que volen explicar i justificar el mal. Lo important del llibre de Job no són els fets, que no són històrics, sinó la saviesa de les seves reflexions sobre el problema del mal i la seva presència injustificada en el món.

..........................................................................

Mc 1, 29-39

El punt capital d’aquest text és la importància de la intervenció de Jesús, que no vol la malaltia ni el sofriment, que afeixuguen als homes. Agafa la mà de la sogra de Pere i “la fa aixecar”, en que es posa de manifest l’autoritat de Jesús, i que porta a dues conseqüències: la febre va deixar-la, i la dona “es posà a servir-los”. Jesús ens vol drets i en camí, disponibles per servir als altres.

Quan “el sol s’havia post”, s’havia acabat el sàbat i porten cap a Jesús malalts i posseïts. Malgrat que per la malaltia eren persones excloses, impures, Jesús s’hi acosta i els cura, els hi obre un camí d’esperança, mostrant els “signes” de que el Regne de Déu ja és aquí. Si Jesús cura, a la vegada que anuncia el Regne, és perquè el mal contraria el projecte de Déu, i cal desfer-se’n.

Després ...“de bon matí” ... Jesús comença el dia pregant tot sol, en un lloc silenciós i en calma. No es pot entrar plenament dins la intimitat de Déu si no sabem aïllar-nos del nostre entorn ... “se n’anà a un lloc solitari”.

Pere li diu “tothom et busca”, però Jesús el condueix a l’essencial: ha vingut a predicar el Regne de Déu, i cal anar també a altres pobles.

Es posen de manifest els punts forts de l’activitat de Jesús: pregària, predicació i curar, curar com a símbol de misericòrdia, de la manera d’actuar Déu.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2015)

Diumenge IV de durant l'any

Dt 18, 15-20 

                                                                                                                                                                              Abans d’entrar a la terra promesa, el poble té por de sentir la veu del Senyor i el gran foc que l’acompanya; en tenien experiència de quan parlà amb Moisès. Déu comprèn aquest temor i els diu que farà que s’aixequi, d’entre el poble, un profeta com Moisès, que transmetrà les seves paraules.

        Aquesta promesa, donada a través de Moisès, insisteix en quatre punts: 1) Serà un profeta escollit per Déu qui conduirà el poble, un profeta com Moisès, és a dir, un veritable enviat de Déu, 2) el vertader profeta sortirà del poble de l’Aliança, i adverteix contra els falsos profetes, 3) aquest profeta transmetrà fidelment la paraula de Déu (“li posaré als llavis les meves paraules”), i 4) és vital per el poble escoltar els profetes enviats per Déu.

        Aquest profeta com Moisès, sembla prefigurar el Messies i és, en realitat, tal i com el presentarà l’evangeli de Mateu.

.......................................................                                                                                      

Mc 1, 21-28

        Jesús va a la sinagoga el dissabte i, com tot jueu pietós, comenta els textos proposats. L’evangeli no parla del que Jesús va dir, va ensenyar, sinó de l’impacta de la seva intervenció, remarcant l’autoritat que desprenen les seves paraules.

        Després, Jesús expulsa un dimoni (en dissabte !!!); el millor dels ensenyaments és l’acció que allibera l’home de tota forma de mal. El dimoni es retira i protesta desesperat: “has vingut a destruir-nos?”. Però Jesús l’obliga a callar. El maligne sap bé qui és Jesús ... però cap dels presents sembla reconèixer en Jesús el Messies. Jesús no vol que el misteri de la seva persona sigui divulgat tan aviat, abans que els deixebles estiguin en disposició d’entendre’l, és el “secret messiànic”.

        Segons Marc, és el començament del ministeri de Jesús, en que es proposen els dos aspectes de la seva obra, que aquí es manifesten junts: l’ensenyament i l’acció.

     “¿Què vol dir tot això?” es pregunten. És l’objectiu dels miracles i actes de poder de Jesús: interroguen, són un signe; junt amb la predicació, constitueixen la progressiva revelació de la personalitat de Jesús i el contingut del seu missatge.

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2018)

Diumenge III de durant l'any

Jo 3, 1-5. 10

El llibre de Jonàs pretén explicar una història que, en realitat, és una faula, però de la que se’n poden treure unes lliçons. Va ser escrit a la tornada de l’exili a Babilònia, i volia recordar que Déu vol salvar tota la humanitat, i no tant sols el poble escollit.

Lliçons a considerar: 1) Déu estima tots els homes i n’espera un sol gest per perdonar-los, 2) els considerats pecadors, o pagans, sovint són els més disposats a escoltar la paraula de Déu, i 3) es vol remarcar, també, la importància de la predicació profètica per la conversió dels que estan allunyats de Déu.

..........................................................................

Mc 1, 14-20

"Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes"

Al ser Joan empresonat, s’ha acabat la seva missió, Jesús torna a Galilea, i és allà on comença la seva predicació. La Bona Nova ve de Galilea, un país més aviat menystingut, i no pas del Temple, ni de Jerusalem.

El missatge que ve a proclamar Jesús, es pot resumir amb aquestes paraules: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”. Estem arribant a l’objectiu, “s’ha complert el temps”, això és ja una realitat, i “convertir-se” és canviar d’orientació i veure Déu tal i com és ... el Déu de l’amor i del perdó.

La primera acció de Jesús, és buscar col·laboradors per tirar endavant el seu projecte, però no escull sacerdots, fariseus o altra gent important, sinó simples treballadors, i ho fa tot passant vora el mar. Primer crida Simó i el seu germà Andreu, que deixen la feina i el segueixen; una mica més tard són Jaume i Joan els qui responen a la crida de Jesús.

En la Bíblia, el mar representa les forces del mal, i és aquí on Jesús comença a anunciar la Bona Nova. Cadascun dels evangelistes, però, explica d’una manera personal aquesta crida dels deixebles, situant-la en un context diferent. Cridant els deixebles, es posa de manifest la iniciativa de Jesús, i la autoritat i força de la seva crida. Es vol donar a entendre, també, que la resposta va ser immediata i definitiva. Els farà “pescadors d’homes”, que no s’ha d’interpretar com una captura, sinó com un alliberament ... és fer-los sortir del mar, que és el mal.

La iniciativa és de Jesús, i seguir el mestre és l’actitud del deixeble.

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2015)

Diumenge II de durant l'any

1Sa 3, 3-10. 19

Anna porta Samuel al santuari de Silo, en agraïment de que Déu li concedís aquest fill, tot i sent estèril. És en aquest santuari que Samuel és cridat a esdevenir profeta.

Es podria remarcar: 1) Samuel és encara un noi, però és dins la feblesa humana que Déu es manifesta, 2) la iniciativa ve de Déu, que el crida tres vegades, 3) sovint, és necessari un intermediari per interpretar la crida; en aquest cas, el sacerdot Elí, que li aconsella la actitud a seguir, i 4) la resposta de Samuel a la crida, que es fa possible gràcies a l’escolta: “Parleu, que el vostre servent us escota”

Sovint, pensem que la pregària consisteix en parlar molt, i s’oblida que és, sobretot, un temps per escoltar.

..........................................................................

Jn 1, 35-42

"Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedre"

Joan Baptista, veient Jesús que passava, diu a dos dels seus deixebles: “Mireu l’anyell de Déu”. Però què els vol dir amb això d’anyell? Alguns ho interpreten com l’anyell pasqual proposat per Moisès, per recordar que Déu els va alliberar, i aquí s’anunciaria una nova Pasqua, un nou i definitiu alliberament.

Andreu i l’altre deixeble van cap a Jesús, que els diu “Què busqueu?”, i ells li pregunten “on habites?”, que és com un desig de descobrir la seva vida personal, i Jesús els respon, mostrant una gran discreció, “veniu i ho veureu”, res no els força amb aquesta crida, són invitats a veure i a restar prop de Jesús. Seran testimonis que poden també esdevenir intermediaris, i així es produeix quan Andreu crida al seu germà Simó. És remarcable el procés teològic d’aquests deixebles, que primer nomenen Jesús “mestre” i, ben aviat, confessen que “hem trobat el Messies”.

Dels dos deixebles sols es cita el nom d’Andreu. Potser si l’altre deixeble, com alguns diuen, era Joan l’evangelista, s’explicaria la frase “eren cap a les quatre de la tarda”, que podria ser una manera de constatar històricament l’esdeveniment; seria com dir “me’n recordo molt bé, eren les quatre”.

És diferent la trobada de Jesús amb Simó que, amb autoritat, pren possessió d’aquest deixeble canviant-li el nom, transforma Simó en una altre persona; ara es dirà Cefes, pedra, esdevindrà una pedra viva per l’edificació de l’Església.

Se’ns presenta les característiques que ha d’assumir la vida d’un creient: seguir Jesús i donar-lo a conèixer, però amb vivències, amb fets, oferint un testimoni personal. 

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2015)

El Baptisme del Senyor

Is 42, 1-4, 6-7

        Es un text del Segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia. En una primera part, el Senyor parla d’un misteriós personatge, “el Servent”, escollit per anunciar i implantar la justícia a la terra, però no s’ha d’entendre una justícia en el sentit d’una condemna, sinó d’una posada en llibertat.            Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a traves de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.

        En una segona part, el Senyor s’adreça directament al Servidor, a qui explica la missió que li confia.

        Es obvi que Isaies no pensava en Jesús com al servent escollit, però la seva visió s’adiu amb el que Jesús va viure i va fer. D’aquí que la comunitat cristiana hagi vist en aquest text la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en perfecte coherència amb el “Déu amb nosaltres”.

..........................................................................

Mc 1, 7-11

"Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m'he complagut"

        Segons l’evangeli de Marc, el baptisme de Jesús és la seva primera manifestació pública, i caldria destacar-ne la seva humilitat, al sotmetre’s al bateig de Joan.

        Jesús es presenta a la vora del Jordà i demana ser batejat, tal i com ho fan altres homes; ell era un home com els demés. I vet aquí que el seu bateig va ser una veritable revelació de la seva persona. El cel s’esquinçà, el que vol dir que la comunicació entre Déu i els homes, amb Jesús, s’ha restablert. La identitat de Jesús amb el Pare, es constata amb el que esdevé durant el baptisme: el cel s’obre, baixa l’Esperit i una veu diu que Jesús és el fill estimat de Déu. És fill a la manera del Servent d’Isaïes: el fill obedient que s’encarna en la història i participa de la realitat humana.

        Com l’alè de Déu planava sobre les aigües en la primera creació, l’Esperit, com un colom, plana sobre Jesús, que és el primer de la nova creació. Jesús és capdavanter d’aquesta nova humanitat, que viurà segons l’Esperit de Déu.

        Això passa a la vora del Jordà, el riu que el poble de Déu va travessar per entrar a la Terra Promesa, i Jesús surt també del Jordà, al davant del poble nou, per accedir a una vida nova que ell proposarà.

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2015)