Diumenge III de Pasqua

(Recuperat de maig del 2019)

Diumenge III de Pasqua

Ac 5, 27-32. 40-41 

            Igual que Jesús, els apòstols compareixen davant el sanedrí. El gran sacerdot esta inquiet per si el poble, escoltant els apòstols, els retreuen la mort de Jesús. L’experiència dels apòstols ha evolucionat, els ha portat a un canvi radical: els que havien fugit, abandonant Jesús, ara no tenen por de donar-ne testimoni. El discurs que Pere adreça al tribunal, és com un resum de la fe cristiana naixent, assegurant que a qui cal obeir és a Déu i no pas als homes. i proclama dos títols de Jesús: 1) capdavanter (= model destinat a ser reproduït), Jesús és el primer ressuscitat i obre el camí per ser seguit per tothom, i 2) salvador, proporcionant al poble la possibilitat de convertir-se, de girar-se vers Déu i acollir-se al seu perdó.

......................................................................................      

             

Jo 21, 1-19

            El capítol 21 de Jo, va ser afegit posteriorment, sembla per posar en evidència la preeminència de Pere, però sembla, també, que es vulgui mostrar que el Jesús ressuscitat menja.

            Els detalls de l’evangeli no son casuals, sinó que sempre ens volen dir quelcom. Els deixebles, en nombre de 7 (= la plenitud), representen tota l’Església, però la seva missió és estèril (no pesquen res) si no es recolza en la paraula del Ressuscitat. Llavors, la xarxa (imatge de l’Església) s’omple amb 153 peixos, que sembla era el nombre d’espècies conegudes aquell temps, i representaria la totalitat dels pobles ... però no s’esquinça; la diversitat no trenca pas la seva unitat.

            Quan baixen de la barca, els deixebles veuen un foc amb peix i pa, però Jesús els demana que portin peixos. Sembla deduir-se que dins l’obra d’evangelització, simbolitzada per la pesca, Jesús ens va al davant (ja té peix al foc), però sol·licita sempre la nostra col·laboració.

            Hi ha també dues actituds de fe: contemplativa (“és el Senyor”) i activa (“Pere es llançà a l’aigua”). Un mateix amor els empeny a tots dos: l’un a proclamar el Senyor, l’altre a sortir-li a l’encontre. Actituds equivalents es produïren davant la tomba buida: l’un ho veié i cregué, però és Pere el qui primer hi entra.

            Pere havia negat Jesús tres vegades, i ara Jesús li demana una triple confessió del seu amor. Les fórmules jurídiques, per ser vàlides, devien repetir-se tres cops davant els testimonis. Això pot justificar també que fos la tercera aparició de Jesús als deixebles, és com dir que, oficialment, la visió era certa.

Joan i Roser

Diumenge II de Pasqua

 (Recuperat d’abril del 2019)

Diumenge II de Pasqua. 24 d’abril del 2022

Ac 5, 12-16 

            Se’ns vol mostrar la continuïtat entre l’acció de Jesús i la de la comunitat de deixebles. A Galilea, Jesús havia curat malalts imposant-los les mans (Lc 4, 40), i ara, ressuscitat, és present dins de l’Església i continua la seva obra per mà dels apòstols. Aquestes guaricions dels apòstols, eren l’ocasió per predicar el missatge de Jesús, que no havia pas vingut sols a curar malalts, malgrat ser un acta de misericòrdia, sinó a comunicar la Bona Nova de Déu.

            Es reunien al Temple, al pòrtic de Salomó, un lloc de pas i de trobada, accessible a tothom. “Cada vegada se’ls afegien més homes i dones ...”, una novetat remarcable, doncs mostrava que no hi havia distinció, cosa que sí es donava en el Temple, en que les dones estaven arraconades i el lloc dels homes era el preferent.

......................................................................................     

             

Jn 20,19-31

        

    Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

             Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; els envia en missió com el Pare ha fet amb ell; “alenà damunt d’ells”, els donà l’Esperit, per comunicar-los una nova vida, i  la capacitat de perdó, amb que oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

            Els deixebles havien cregut ... però després de veure el Ressuscitat. Tomàs no hi era, i per creure necessita proves. Jesús no el censura pas, i admet que un acte de fe sigui condicionat per alguns elements ... obrint Jesús les mans, ja n’hi ha prou perquè Tomàs reconegui no sols al Senyor, sinó a Déu.

            Aquest relat anava dirigit a la gent de finals del s. I, però també de tots els temps, que hauran de creure sense haver vist Jesús Ressuscitat amb els seus propis ulls. La fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar aquesta presència, però ... sortosos els que així creuran.

 Joan i Roser

Diumenge de Pasqua

 

 (Recuperat d’abril del 2019)

Diumenge de Pasqua

Ac 10, 34a. 37-43

            El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria i, després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció. És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans.

            Pere està a Cesarea, a casa de Corneli, un centurió romà, empès per l’Esperit, doncs no hi ha cap motiu raonable que ho justifiqui, a més, això representava entrar a casa d’un pagà, cosa prohibida per la Llei jueva. L’evangeli desborda les fronteres d’Israel: tot home, encara que no jueu, pot ser batejat en nom de Jesús.

            Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués a uns testimonis que havia escollit”, “l’ha constituït jutge de vius i morts”.    

 ......................................................................................     

            

Jn 20,1-9

            No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.

            Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.

            Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

            El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians. 

         

Joan i Roser

REFLEXIÓ SOBRE LA PASSIÓ I MORT DE JESÚS

 (Recuperem la reflexió de març de 2016)

REFLEXIÓ SOBRE LA PASSIÓ I MORT DE JESÚS

Si Jesús hagués mort ofegat al llac de Tiberíades, o  assassinat pels bandolers de les muntanyes de Samaria, o de paludisme, el cristianisme no existiria.

El motiu pel que Jesús va morir crucificat i la seva resurrecció són l'essència del cristianisme. Jesús va ser crucificat perquè la proclama de la vinguda del Regne de Déu

capgirava tots els esquemes que les autoritats civils i religioses d'aquell temps tenien, Jesús proclama que el bé de l'home està per sobre totes les coses. Jesús mort per redimir-nos del pecat del món;  que impedeix a l'home viure com a home, com deia Sant Joan XXIII aquest Pecat del Món, és l'absència de justícia, de llibertat i de veritat. Aquest pecat del món encara està en mig nostre i per això Jesús encara és  crucificat.

Avui meditarem la seva Passió i mort i li preguntarem: "Jesús, per què et van crucificar?" Et crucifiquem avui quan no som fidels a la proclama del Regne de Déu?"

Ho meditarem ajudats per el comportament d'alguns personatges de la Passió amb els que ens hi podem sentir identificats.

1.- Els deixebles s'adormen. Mt 26, 40-43; Mc 14,27-31; Lc 22,31-34; Jn 13,36-38

2.- Pere respon amb violència. Mt 26, 51-53; Mc 14, 47; Lc22,49-51; Jn 18,10-11

3.- Un jove que el seguia fuig. Mc 14,51-52

4- Pere nega a Jesús. Mt 26,69-75; Mc 14,66-72; Lc22,56-62; Jn 18,15-18.25-27

5.- El gall canta. Mt 26,74-75;MC 14,72; Lc 60-62; Jn 18,27

6.- Pilat intenta salvar a Jesús. Mt 27,11-14; 15,6-15; Lc 23,13-25; Jn 18,39-19,16

7.- El Cireneu ajuda a Jesús. Mt 27,32; Mc 15,21; Lc 23,26

1.- Els deixebles s'adormen. Mt 26, 40-43; Mc 14,27-31; Lc 22,31-34; Jn 13,36-38

Jesús es prepara per morir per fidelitat al anunci del Regne, per mostrar-nos com ens podem deslliurar-nos del pecat del món, i els deixebles s'adormen. No ens fem l'adormit també nosaltres davant aquest pecat del món que veiem al nostre entorn, de tants homes i dones, nens i nenes amb exclusió social que no els hi permet assolir una vida plenament humana ?

2.- Pere respon amb violència. Mt 26, 51-53; Mc 14, 47; Lc22,49-51; Jn 18,10-11

Quan el cristianisme és atacat, moltes vegades per gent del nostre entorn, responem amb violència no física sinó verbal o institucional. Volem que estructures oficials ens defensin quan ho em de fer nosaltres mateixos amb la raó i amb el nostre exemple.

3.- Un jove que el seguia fuig. Mc 14,51-52

Estem interessats amb el missatge de Jesús,  trobem maco això de la  justícia i els drets humans, el seguim de lluny, però quan aquest seguiment comporta problemes i dificultats, ens hi allunyem. Volem viure tranquils.

4- Pere nega a Jesús. Mt 26,69-75; Mc 14,66-72; Lc22,56-62; Jn 18,15-18.25-27

El valent que surt amb l'espasa s'arronsa davant de les preguntes no de les autoritats sinó

dels seus servents. Ho fem també nosaltres ? Ens costa defensar i explicar el missatge de Jesús, el que és l'evangeli, ens arronsem, i callem ?

5.- El Gall canta. Mt 26,74-75;Mc 14,72; Lc 60-62; Jn 18,27

El Gall canta quan hem negat a Jesús, és la veu no sols de la nostra consciència, sinó el clam dels oprimits del nostre entorn pels que, per mandra o falta de compromís, no fem res o molt poca cosa. "Tenia set i no em veu donar veure, estava malalt i no em veu visitar..." diu Jesús.

6.- Pilat intenta salvar a Jesús. Mt 27,11-14; 15,6-15; Lc 23,13-25; Jn 18,39-19,16

Pilat veu que Jesús és innocent, però si no el condemna, tindria problemes en mantenir el seu estatus. Nosaltres què fem?  Quantes vegades hem estat Pilatus per mantenir la nostra posició, amistats, influències, negocis...?

7.- El Cireneu ajuda a Jesús. Mt 27,32; Mc 15,21; Lc 23,26

Una persona a qui no li preocupa el que està passant amb Jesús, ell ve de treballar, ni el coneix, ni el segueix, li demanen que l'ajudi i ho fa. Quantes persones de les que diem: "no és dels nostres...", callant...callant fan més evangeli que nosaltres?


LLorenç Casanova

Diumenge de Rams

 (Recuperat d’abril del 2019)

 Diumenge de Rams.

Is 50, 4-7

            Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

            La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... i el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

            Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.          

                                     ........................................................................................           

      

Lc 22,14-23, 56

            Jesús es posà a taula amb els apòstols i els mostrà lo important que era celebrar amb ells aquesta Pasqua. Era com un sopar de comiat, l’últim moment de intimitat amb ells, abans de la seva Passió.   

            Partir el pa i repartir-lo, és propi del ritual jueu del sopar de Pasqua; la novetat està en que Jesús va identificar aquest pa amb la seva persona. La última copa de vi, també del ritual, la identifica amb la seva sang amb la que, simbòlicament, segella la nova i definitiva Aliança; la primera, Moisés també la va segellar amb sang. Però    entretant, Jesús diu que un el traeix, i els deixebles es pregunten qui podria fer això, i després sols es preocupen de qui manarà més en el Regne que s’apropa. 

            Jesús ha volgut que durant el temps de la seva absència, els seus deixebles tinguin un especial testimoniatge, recolzat per uns signes visibles.  El memorial instituït al moment en que Jesús anava a donar la seva vida (el pa i el vi oferts durant el sopar) porta a pensar i a mantenir en activitat i afecte cap a la seva persona, que es perpetua a través dels anys fins el seu retorn.  

                                                                                          

Joan i Roser

Diumenge V de Quaresma

 
Diumenge V de Quaresma

Jo 8, 1-11

Els escribes i fariseus s'acosten a Jesús per posar-ho a prova, per estendre'l un parany, com en altres ocasions. La llei de Moisès deixava clar que l'adúltera havia de morir; si Jesús ho acceptava, posava en dubte tot el missatge centrat en la misericòrdia de Déu i la seva actitud d'acollida als pecadors. D'altra banda, si Jesús no acceptava la mort de l'adúltera quedaria molt pitjor, s'estaria rebel·lant contra la llei mateixa de Déu; allò hagués suposat la fi de tot el seu moviment, cap jueu podia ser seguidor d'algú que negués frontalment la llei de Moisès. La situació és tensa, dramàtica. La dona, posada al mig, potser plorosa, o potser simplement paralitzada, mira al voltant. La gent que escolta Jesús es queda a l'expectativa, què respondrà? Els escribes i fariseus, amb el somriure tort, es feliciten per un parany tan enginyós. Jesús, en canvi, com si la cosa no anés amb ell, s'ajup i es posa a escriure a terra. Els escribes i fariseus s'impacienten. «Per què no respon Jesús? Necessitem una resposta! Què és el que escriu a terra?» Jesús es cansa i s'hi incorpora. Amb una de les seves frases genials va a la medul·la de l'assumpte: «Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.» I de nou torna a escriure a terra. Els acusadors van rebre l'impacte de les paraules de Jesús i potser del seu gest. Per què marxen? Havien portat davant de Jesús una dona que era, amb tota evidència, pecadora. No es tracta de jutjar un cas ambigu, la llei de Moisès no donava cap dubte. Estaven preparats per executar-la... i un simple gest de Jesús i una breu frase els torna tota la vida del revés. Jesús no entra a discutir ni la llei ni la condemna, tan sols els demana que s'interroguin sobre el seu propi pecat. Potser és per això que els més vells se n'adonen abans que els joves; ells han tingut una vida més llarga, i més possibilitats per pecar. Sigui com sigui, acaben marxant tots, fins a l'últim. Al final, Jesús és l'únic que té autèntica autoritat per condemnar la dona. Però decideix no fer-ho. D'altra banda, tampoc no accepta el pecat, ja que li indica, que «ves-te’n, d'ara endavant no pequis més». A Jesús no li és igual el pecat. El perdó no és tan senzill com dir: «no passa res». No és cert, sí que passa, i passa molt. La llei de Moisès diu que el pecador mereix la mort, i Jesús no desmenteix aquesta llei. El pecat ens destrueix interiorment, desfà la nostra autenticitat i ens converteix en allò que no som, ens fa inhumans; a més, el pecat deixa restes, s'alimenta de si mateix, i es pot convertir en hàbit destructiu. La mort que comporta el pecat no és un “càstig de Déu” que vingui des de fora, és el resultat de faltar a la nostra pròpia essència, de trastocar la nostra vida, d'arribar a ser el contrari del que som. Si vam ser creats com a imatges de Déu, que és bondat i amor, nosaltres tenim la llibertat d'arribar a encarnar el mal, l'odi, la rancúnia. Jesús no diu a l'adúltera que «no passa res», no li dona un copet a l'esquena dient-li «aquestes coses s'arreglen». Jesús no nega que mereixi la condemna, ella la mereix, però Jesús la perdona. L'última frase de Jesús carrega les tintes a «d'ara endavant». Per què? Què ha passat en aquest «ara»? Precisament el perdó regalat, gratuït, de Jesús. El perdó de Jesús és un esdeveniment nou, suposa un canvi, una fractura a la vida de la pecadora. «Abans» i «ara» són dues realitats diferents. A l'«abans» regna el pecat, a l'«ara» sobrevé gratuïtament el perdó misericordiós de Déu. És precisament aquest perdó, com a esdeveniment transformador, el que fa possible que la dona «ja no pequi més». No es tracta simplement d'un «vinga, intenta-ho», sinó de la gràcia de Déu que ve a la nostra vida per fer possible el penediment. L'ésser humà sense Déu no pot sortir del cercle viciós del pecat; l'amor de Déu s'escampa sobre ell en forma de perdó per donar-li la possibilitat de trencar aquest cercle i tornar a començar. Però el que la pecadora no sap, és que hi ha algú que sí que morirà al seu lloc; serà el mateix Jesús, que carregant els pecats de tots, donarà la seva vida a la creu. La mort i la resurrecció de Jesús serà l'autèntic punt d'inflexió de la història, l'autèntica fractura entre l'abans i l'ara del temps universal.

bibliayvida.com