Jesucrist, Rei de tot el món

Ez 34, 11-12, 15-17

El profeta s’esforça per tornar l’esperança als deportats a Babilònia i, per explicar la sol·licitud de Déu pel seu poble, utilitza la imatge d’un pastor, el Bon Pastor que vetlla per les seves ovelles. El poble, sotmès a la deportació, lluny de la seva terra, es creia abandonat del Senyor.

Una bona notícia és que Déu resta fidel a l’Aliança, i “Jo mateix” (ho repeteix tres vegades), Déu mateix, aplegarà totes les ovelles en una bona pastura, fins i tot les que “s’havien dispersat el dia de núvols i boira” i, com un bon pastor, les pasturarà “totes amb justícia”.

Pot sorprendre la imatge d’un bon pastor, però primitivament el ceptre d’un rei era un bastó de pastor i Hamurabi, rei de Babilònia, 1200 anys abans d’Ezequiel, ja es considerava ell mateix com un pastor pel seu poble.

..............................................................................

Mt 25, 31-46

"Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar menjar?"

El text ens parla de la trobada final amb Jesús. “Tots els pobles es reuniran davant seu”, tots els pobles, fins i tot els que mai han sentit parlar del missatge de Jesús. Aquesta expressió fa comprendre millor l’astorament d’alguns al sentir les paraules del Senyor ... però ¿Quan? (si ni el van conèixer) ... doncs quan ho vareu fer als demès, als que ho necessitaven.

Jesús establirà dos grups: 1) a la dreta les ovelles, símbol de la virtut, no agressives, indefenses, submises, i 2) a l’esquerra les cabres, símbol d’agressivitat, combatents, desobedients.

Aquells qui han vist en tot home un germà, es sorprenen en descobrir que estaven propers a Jesús, sense saber-ho. Uns altres descobreixen que el seu lligam amb Jesús era fictici, el servien amb paraules, però no pas amb fets. La salvació no està reservada sols per un grup, una élite; Jesús no es preocupa pels títols o races, i ni tant sols per la religió de cadascú. Ser just, per Jesús, és donar a qui ho necessita. Tot deixeble ha de saber que no es pot dissociar l’amor a Déu i l’amor al pròxim.   

Joan i Roser

(Recuperat de novembre de 2011)

Diumenge XXXIII de durant l'any

Pr 31, 10-13, 19-20, 30- 31

              Es el final del llibre dels Proverbis i, d’alguna manera, se’ns retrata la dona ideal, que ha fet fructificar els seus talents. Però més que un elogi de la bona esposa, és un elogi del treball que du a terme amb responsabilitat. El secret de la felicitat, esta fet de coses humils i modestes, de la nostra vida de cada dia.

              Dues coses es volen posar en valor, que son com les benaurances de la dona: benaurada tu que veneres el Senyor, i benaurada ets perquè amb el teu treball crees benestar.

              Podria semblar, d’entrada, que es vol fer lloança d’una dona de la llar (que no atrau pas massa actualment), però si analitzem altres versets del text, es mostra el seu rol social participant en activitats comercials (v. 16-18) i també en obres de caritat (v. 20). Se’ns vol mostrar una dona activa i complerta, plena de saviesa, i que dóna al seu entorn l’única cosa que Déu espera per la humanitat: la benaurança.

.......................................................                                                                                    

Mt 25, 14-30

             

            En un moment en que Jesús es disposa a afrontar la mort i a confiar la futura Església als deixebles, la lliçó de la paràbola és clara: encara que el seu retorn es faci esperar, els deixebles hauran d’administrar el tresor de la seva Paraula, i prendre les iniciatives que calguin per produir fruits.

              La nova vinguda del Fill de l’Home, serà una mena de test per tots els seus seguidors, a qui reparteix els seus bens, cadascú segons les seves capacitats. Déu ens fa confiança, la sola cosa que ens demana és fer el que ens sigui possible pel Regne, fins i tot assumint riscos, que és el que fan els dos primers servents per aconseguir doblar la suma confiada. El tercer servidor, però, no s’arrisca de perdre el que el senyor li ha donat, a qui considera exigent i té por d’ell, no confia en ell.

              Tant al qui havia rebut 5 talents, com al que 2, el senyor els diu el mateix, la recompensa és la mateixa, el què compta és produir fruit, no es tracta d’una valoració matemàtica dels beneficis. El qui havia rebut un sol talent, no aprofita les possibilitats que se li ofereixen, i acaba perdent, fins i tot, el que tenia, per la manca de confiança. A vegades també ens passa que, davant de petites coses, tendim a no fer res.  

              Els talents, la Bona Nova que ens aporta Jesús, és dotada de múltiples possibilitats, que cadascú ha de fer fructificar segons la seva capacitat.   

Joan i Roser

(Recuperat de novembre de 2017)

Diumenge XXXII de durant l'any

Sv 6, 12-16

És un llibre escrit en grec, cap els anys 50 aC, a Alexandria d’Egipte, per un jueu desconegut, i no pas per Salomó. Però qui és la Saviesa? Seguint tot el llibre, no queda cap dubte: la Saviesa és Déu mateix, en tant que s’ofereix als qui creuen, inspirant la seva conducta; ve a l’encontre dels qui la busquen i l’estimen.

En el text d’avui, s’hi poden trobar tres punts: 1) la Saviesa és lo més preuat del món: “és resplendent i no s’apaga mai”, 2) està al nostre abast: “la troben tots els qui la cerquen”, i 3) però ella també ens busca: “ronda sempre buscant els qui se la mereixen”; per què hi hagi una veritable trobada entre dos éssers, cal que els dos la desitgin.

La Saviesa està al nostre costat, sense que a vegades en siguem conscients, està asseguda al portal de casa, sols cal obrir la porta per trobar-la.

..............................................................................

Mt 25, 1-13

"vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora"

Jesús ens convida a traslladar-nos al final del nostre viatge, a l’acompliment del Regne del cel, que esdevindrà com un vespre de noces, en que l’espòs serà el mateix Jesús.

La paràbola ens situa dins el context d’unes noces, segons les costums d’Israel, en que un grup de noies amb torxes, doncs era de nit, esperaven l’espòs per acompanyar-lo a la festa. El retorn de Jesús es feia esperar, una situació difícil per la fe de les primeres comunitats, com la de Mateu, que el creien imminent. Aquí el retorn de Jesús es presenta com una festa, però com una festa que cal preparar i esperar.

L’oli és símbol de fidelitat a la paraula de Jesús, al manament de l’amor; és quelcom que cadascú ha de viure personalment. D’aquí ve que les noies assenyades no puguin compartir l’oli amb les insensates, no és per egoisme, és perquè ningú pot viure la fidelitat d’un altre, cadascú ho ha de fer ell mateix.

Es tracta d’una paràbola escatològica, amb un tema fonamental que és la vigilància: “vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. Es posa èmfasi en la comparació entre dos tipus de noies, les previsores i les irreflexives; cal estar preparat per una possible llarga espera, encara que no sempre és fàcil.

Joan i Roser

(Recuperat de novembre de 2011)   

Diumenge XXXI de durant l'any

 

Ml 1, 14b – 2, 8-10

              Estem en el segle V aC, en que el domini persa els ha tornat de l’exili a Babilònia. Hi ha un ambient de relaxament moral i religiós, i el poble ha perdut la il·lusió del retorn. Els sacerdots jueus interpretaven la Llei en profit seu, i la majoria es preocupava més per enriquir-se i ocupar terres, que recuperar els fonaments ètics i socials del nou Israel.

              Comença el text amb “Jo sóc un gran rei”. És el títol que es feien donar els reis d’Assíria en els seus temps de glòria; no és estrany, doncs, que el profeta ho apliqués al Senyor, per afirmar que sols hi ha un gran rei veritable, el Déu d’Israel.

              Malaquies, llavors, denuncia les arbitrarietats de la casta sacerdotal (tribu de Levi) que s’aprofitava de la gent humil, sense el més mínim sentit de justícia, i això era violar l’Aliança, i és a ells a qui farà els més durs retrets i amenaces: “faré que el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia”. Però també dirigeix una crítica al poble, “deslleials els uns amb els altres”.

..............................................................                                                                                          

Mt 23, 1-12

              Adreçant-se Jesús “a la gent i als deixebles”, exposa els paranys en que han caigut els mestres de la Llei i fariseus, a qui reconeix que “s’han assegut a la càtedra de Moisès” i cal escoltar-los, ja que és gràcies a ells que les prescripcions de la Llei són conegudes. Però les han transformat en una religió de normes, d’esclavatge, preocupats per l’ortodòxia, i descuiden els principis de justícia. El poble els ha d’escoltar, però cal “no actuar com ells actuen”, doncs: 1) diuen però no fan, hi ha una contradicció entre la seva conducta i el que ensenyen al poble, 2) practiquen l’autoritat com un poder i no com un servei, 3) es volen fer notar, fer-se veure, s’allarguen les filactèries, on hi havia escrits passatges de la Llei, i portaven com una marca en el front i en el braç esquerra a nivell del cor, però sense que el cor quedés tocat per aquestes paraules, i 4) es creuen importants, volen ocupar els primers llocs, els agraden els honors.

              Després d’aquesta enumeració de defectes, el text torna a “però vosaltres”, en que Jesús ens convida a una nova manera de viure i relacionar-se: de mestre, de pare i de guia només n’hi ha un. Lluny d’atribuir-se títols, que sols pertanyen a Déu i al Crist, cal convertir-se en un humil servidor dels germans. La comunitat cristiana, quan s’escriu l’evangeli de Mateu, tenia ja una certa estructura, i es vol posar en relleu la manera com cal acomplir aquests serveis. Són unes paraules adreçades als que exerceixen responsabilitats dins les comunitats d’aquell temps ... com també a les d’ara.       

Joan i Roser    

(Recuperat de novembre de 2017)