Diumenge XXII durant l’any. 1 de setembre del 2019

Diumenge XXII durant l’any. 1 de setembre del 2019

Sir 3, 17-18, 20, 26-29

            Un savi, amb molta experiència, dóna consells per reeixir en la vida (trobar la saviesa, l’art de viure feliç, segons la Bíblia). D’entrada, convida a no caure en la vanitat: actuant amb humilitat seràs més estimat que un benefactor. Per entendre millor aquest consell, cal saber que en aquella època, els principals del poble s’atribuïen títols pomposos, però en la pràctica, el títol no corresponia a la realitat. Cal fer el bé amb senzillesa i humilitat, en benefici dels altres, i no pas a major glòria personal.

            L’ideal del savi és ser una orella que escolta, és escoltar el Senyor, que porta a la modèstia i humilitat, i condueix a la benaurança. El poble d’Israel va entendre bé aquesta lliçó i, varies vegades al dia, recitava “Shema Israel”, escolta Israel (Dt 6,4).   

.....................................................................................       

            

Lc 14, 1, 7-14

            Dins l’evangeli de Lluc, els fariseus no es mostren pas adversaris de Jesús, i en més d’una ocasió menja amb ells. Per Jesús, aquests àpats tenen com objectiu mostrar les noves lleis que comporta l’entrada al Regne de Déu, i el capgirament dels valors que s’hi produeix.

            Motivat pel que veu, Jesús explica dues paràboles, que tracten dos aspectes relacionats amb la invitació a un àpat, i s’adreça: 

            1) als convidats. Des d’Isaïes, els fariseus ja sabien que un àpat de noces representava el Regne de Déu. Jesús els aconsella sobre la tria del lloc a taula, és una invitació a la humilitat. Tots s’apressaven a escollir els primers llocs, amb la íntima esperança de distingir-se ... però, el qui  ha de decidir el lloc és el qui et convida. Jesús vol dir als fariseus que, estar massa satisfets d’ells mateixos, els pot conduir a quedar-se lluny de la realitat.

            2) a l’amfitrió. Li diu que miri de convidar als qui no li puguin tornar el favor, buscant la generositat que no pretén ser compensada; cal afavorir, abans de tot, als que no tenen recursos per tornar-te la invitació.

            Jesús mostra les bones regles del protocol cristià: renunciar a donar-se importància, i convidar, afavorir, especialment als qui no ens podran correspondre al favor.

Joan i Roser

Diumenge XXI durant l’any. 25 d’agost del 2019

Diumenge XXI durant l’any. 25 d’agost del 2019

Is 66,18-21

             Una part dels deportats a Babilònia havien tornat, però la situació a Jerusalem no era pas bona. L’entusiasme pel retorn, s’havia tornat en desil·lusió: com recuperar les terres i cases ocupades durant l’absència de 50 anys? com reconstruir el Temple? Isaïes, però, anuncia un avenir radiant, i exalta el paper que adquirirà Jerusalem, símbol de salvació i reagrupament, però no pas sols del poble d’Israel, sinó de totes les nacions. Se’ns revela un Déu disposat a reunir la gent de totes les nacions, a ser el Déu de tots.

            Llavors, el poble rep una missió: anunciar a tots els pobles la glòria de Déu. Quan es diu “veuran la meva glòria”, vol dir que el reconeixeran com a únic Déu, com el Déu de tots, apreciaran la seva presència. El Senyor trenca les antigues barreres, que mantenien les nacions paganes a distància de Jerusalem i, per tant, del Senyor. Totes les nacions (=tots els pobles, la humanitat) s’aniran integrant al poble de Déu, fins i tot, alguns seran escollits sacerdots o levites, prescindint de la seva raça o origen, fet realment revolucionari per aquella època. 

.....................................................................................       

            

Lc 13, 22-30

            És un relat a l’entorn de la pregunta “¿són pocs els qui se salven?” La resposta de Jesús, però, trasllada l’atenció del “quans”, al “com” ens salvarem. És una forma d’educar als deixebles, passant de la curiositat a la saviesa, als vertaders problemes que porten al Regne. Jesús els diu dues coses: 1) per salvar-se, no és suficient pertànyer a un determinat poble, posa en guàrdia al poble d’Israel per les seves pretensions de poble privilegiat. 2) el que porta en camí de la salvació, és una decisió personal de recerca del Regne de Déu, encara que comporti passar per la porta estreta.

            S’insisteix en l’esforç present, doncs després serà massa tard, i la porta estarà tancada. La porta és estreta, encara que Déu la manté oberta, però passar-hi representa un esforç, i cal lliurar-se de tot el que ens ho impedeix, cal renunciar a tot el que ens engavanya, per poder entrar en llibertat al Regne de Déu.

            El Regne de Déu no és un dret, sinó un do que està obert a tothom, vingui de on vingui. Les misses i les oracions són importants (“hem menjat i hem begut amb tu ...), però no suficients, la religió ha d’impregnar tota la vida. Això porta a un capgirament de valors humans i religiosos, doncs pot ser que “els darrers siguin els primers ...”

 Joan i Roser

Diumenge XX durant l’any. 18 d’agost del 2019

Diumenge XX durant l’any. 18 d’agost del 2019

Jr 38 4-6; 8-10

            El país està ocupat per les tropes de Nabucodonosor. Els consellers del rei Sedequies volen que es revolti i faci aliança amb Egipte, però Jeremies els diu que això és un disbarat; per ell, la ocupació del país és un just càstig que Déu ha permès per afavorir la conversió del seu poble, i el que millor poden fer és retornar cap el Senyor.

Però el rei cedeix a les pressions dels consellers, i aquesta actitud de Jeremies li portarà acusacions i la presó en una cisterna, doncs els líders i el poble no volen escoltar-lo quan avisa que la revolta que proposen portaria a la destrucció del Temple, de la dinastia davídica  i de la ciutat de Jerusalem ... tal i com realment va passar. 

Però Déu no abandona Jeremies, que és alliberat gràcies a la intervenció d’un estranger, més respectuós per les paraules del profeta que el mateix poble de Déu. Fa pensar en la paràbola del bon Samarità. 

......................................................................................

                   

Lc 12, 49-57

            Jesús prepara els deixebles per les proves que els esperen. Canvia radicalment el seu missatge; la Bona Nova portarà la pau al món ... però no s’hi val escoltar-la i quedar-se indiferent, sinó que implica canvis radicals en la vida, que poden conduir-nos a conflictes, fins i tot familiars. I això no és pas un presagi de Jesús, sinó una experiència: en el poble de la seva joventut, després d’escoltar les seves paraules, per poc no el precipiten pel barranc. Per establir el regne de la pau, hi haurà sempre conflictes entre els qui reben el Senyor i els qui el refusen.

            Pels camins de Galilea, Jesús s’esforça per contagiar-los amb el “foc” que cremava dins el seu cor. Cal descobrir que aquest foc és la passió per Déu i la compassió pels qui sofreixen; és el foc de l’amor, que té poc a veure amb la rutina del bon ordre i la fredor de les normes.

El foc és una imatge ambivalent: és terrible en la seva força de destrucció i evoca el càstig i la còlera de Déu, però també és el símbol de la presència de Déu, i l’Esperit ve sobre els deixebles en forma de llengües de foc (Pentecosta).

            Finalment, Jesús els fa veure que saben entendre una relació entre “l’aspecte de la terra i del cel” però no saben entendre en quin temps estan ara vivint.

Joan i Roser

l'Assumpció de Maria

Lc 1, 39-56

            És la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.

            Després d’acollir amb fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va posar-se en camí, per fer costat a Elisabet durant els tres mesos abans del naixement de Joan.

            Dins la trobada, Elisabet i Joan fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit, descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol dels salts de David davant l’arca de l’Aliança.

            Elisabet canta la glòria de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i, plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que has cregut”.

            Maria respon a Elisabet amb el Magníficat, un text ple de referències bíbliques, amb frases i pensaments, especialment del càntic d’Anna, la mare de Samuel, on Maria  hi recull els seus sentiments més profunds. És una lloança a Déu, per la seva mirada vers la petitesa i senzillesa ... ben diferent de tantes mirades humanes.

            Se’ns vol mostrar Maria com la nova Arca de l’Aliança, que és el lloc de la presència de Déu. Des d’ara, Déu ja no habitarà en un Temple de pedra, sinó dins la nostra humanitat ... però cal ser capaç d’obrir àmpliament el nostre cor, per copsar-ne la seva presència.   

Joan i Roser

Diumenge XIX durant l’any. 11 d’agost del 2019

  
Diumenge XIX durant l’any. 11 d’agost del 2019

Sv 18, 6-9

    El llibre de la Saviesa és com una contemplació de l’obra de Déu, a través de la  història, escrit uns 50 anys aC, i pensant amb els jueus de la Diàspora i els pagans simpatitzants. Aquí s’evoca la nit en que Déu deslliurà el seu poble de la esclavitud d’Egipte, complint les promeses fetes als Patriarques.
    L’autor pensa en la generació de la sortida d’Egipte, i com va viure amb joia l’intervenció del Senyor, i projecta els seus sentiments amb la celebració de la Pasqua: “oferiren víctimes invisibles”, al·lusió a l’anyell pasqual, sacrificat pels israelites dins les cases. El poble recorda les intervencions de Déu i les actualitza.
    En aquesta celebració pasqual, hi podem veure una acció de gràcies, per l’obra alliberadora de Déu, i un compromís de fidelitat a la Llei. Però cal remarcar , també, que es posa en relleu un paral·lelisme entre la pràctica del culte (oferien víctimes), i la solidaritat fraternal (compartien els mateixos béns i els mateixos perills).  

 ......................................................................................   
               
Lc 12, 32-48     
                                    
    Jesús prepara els seus deixebles per la situació en que es trobaran després de la seva partença; tindran de viure com servidors, esperant el seu retorn, en una hora no prevista.  Comença el text amb unes paraules d’esperança i coratge: “No tingueu por, petit ramat, el vostre Pare es complau en donar-vos el Regne”, i una recomanació de despreniment de les coses materials, en favor de la comunitat; no és dolent que un cristià posseeixi bens en aquest món, però han de ser utilitzats en vistes al cel, doncs ... “on teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor”.  “Ramat” és una imatge que expressa la vigilància i l’amor de Déu; el pastor es cuida del seu ramat. 
    Els deixebles pensaven que el Regne arribaria d’un moment a l’altre, i això explica aquesta certa radicalitat de les paràboles que segueixen, en que es predica la vigilància i que, durant aquest període, cal administrar la vida amb sensatesa, fidelitat i respecta als demés , per tal de poder donar-ne un bon recompte, quan arribi el Senyor, en una hora que és imprevisible.
    La intervenció de Pere, porta a una conclusió: no us escapoliu de la vostra responsabilitat; el servent fidel, coneix el què ha de fer. La paràbola de l’administrador despert o insensat, en fa una aplicació per aquells que tenen responsabilitats entre els germans. I una altre conclusió: a qui se li ha donat molt, també se li demanarà molt.
    L’Església, on estem tots nosaltres, viu també en l’espera de la vinguda de Jesús. Cal estar preparats per acollir-lo, mantenint-nos vigilants.

Joan i Roser

Diumenge XVIII durant l’any. 4 d’agost del 2019

Diumenge XVIII durant l’any. 4 d’agost del 2019

Coh 1, 2; 2, 21-23

            Es planteja, amb una certa angoixa, l’enigma de la precarietat de l’existència humana. Cohèlet, l’autor d’aquest llibre, no acaba de trobar una resposta satisfactòria als interrogants que planteja l’existència humana: encara que el just sigui omplert de bens, després morirà i no li haurà servit de res ... tot és en va. Cohèlet, en aquesta reflexió, pren com a referència el rei Salomó, ple de saviesa, poder i riquesa, que va ser admirat per tothom ... però el seu fill Roboam va ser incapaç de conservar el regne, que es va dividir, es va esfondrar i, fins i tot , va fer oblidar l’esplendor de Salomó: què en quedà d’aquella glòria i poder?

            Ni la saviesa antiga, ni l’ensenyament religiós de l’època, no l’hi aporten cap resposta; el final és sempre el mateix: la mort, el no-res. Cal recordar que, en aquella època, no es creia en una vida després de la mort, que se’n va començar a parlar, molt posteriorment, amb els macabeus (2Ma 7, 9; Dn 12, 2-3), i tres segles després, amb Jesús, es trobarà la resposta definitiva.

......................................................................................

                   

Lc 12, 13-21

                                                                                                               

            La gent, força sovint, acudien als escribes o mestres de la Llei, per plantejar problemes de justícia. Amb aquesta intenció, un home es dirigeix a Jesús, i li diu mestre, però no havia comprés que el seu mestratge no es basava en les lleis. Llavors Jesús parla a la multitud, primer amb una advertència contra la cobdícia i, després, ho reafirma amb una paràbola. És una crida a centrar la nostra vida en els vertaders valors; els béns materials no donen la seguretat.

            En la paràbola, es descriu el monòleg d’un ric molt ocupat en sí mateix, i absorbit per les riqueses, que li auguren una existència planera per molts anys. Aquest home, però, s’ha oblidat de dues coses fonamentals: 1) es creu ric, però la veritable riquesa no és el que ell es pensa, i 2) que la seva existència, els seus anys de vida, no depèn pas d’ell ... morirà aquella mateixa nit. Llavors ve la pregunta “de qui serà tot el que el ric volia guardar?” ... sols havia pensat en ell mateix.

            És com una continuació del que diu Cohèlet, però posant èmfasi en la cobdícia: no són les possessions les que donen vida, el valor d’un home no depèn del que posseeix, sinó del que és.

Joan i Roser