Diumenge XVIII durant l’any. 4 d’agost
del 2019
Coh 1, 2; 2, 21-23
Es planteja, amb una certa
angoixa, l’enigma de la precarietat de l’existència humana. Cohèlet, l’autor d’aquest llibre, no acaba de trobar una resposta
satisfactòria als interrogants que planteja l’existència humana: encara que el
just sigui omplert de bens, després morirà i no li haurà servit de res ... tot
és en va. Cohèlet, en aquesta reflexió, pren com a referència el rei Salomó,
ple de saviesa, poder i riquesa, que va ser admirat per tothom ... però el seu
fill Roboam va ser incapaç de conservar el regne, que es va dividir, es va
esfondrar i, fins i tot , va fer oblidar l’esplendor de Salomó: què en quedà
d’aquella glòria i poder?
Ni
la saviesa antiga, ni l’ensenyament religiós de l’època, no l’hi aporten cap
resposta; el final és sempre el mateix: la mort, el no-res. Cal recordar que,
en aquella època, no es creia en una vida després de la mort, que se’n va
començar a parlar, molt posteriorment, amb els macabeus (2Ma 7, 9; Dn 12, 2-3),
i tres segles després, amb Jesús, es trobarà la resposta definitiva.
......................................................................................
Lc 12, 13-21
La gent, força sovint,
acudien als escribes o mestres de la Llei, per plantejar problemes de justícia.
Amb aquesta intenció, un home es dirigeix a Jesús, i li diu mestre, però no
havia comprés que el seu mestratge no es basava en les lleis. Llavors Jesús
parla a la multitud, primer amb una advertència contra la cobdícia i, després,
ho reafirma amb una paràbola. És una crida a centrar la nostra vida en els
vertaders valors; els béns materials no donen la seguretat.
En la paràbola, es descriu el
monòleg d’un ric molt ocupat en sí mateix, i absorbit per les riqueses, que li
auguren una existència planera per molts anys. Aquest home, però, s’ha oblidat
de dues coses fonamentals: 1) es creu ric, però la veritable riquesa no és el
que ell es pensa, i 2) que la seva existència, els seus anys de vida, no depèn
pas d’ell ... morirà aquella mateixa nit. Llavors ve la pregunta “de qui serà
tot el que el ric volia guardar?” ... sols havia pensat en ell mateix.
És com una continuació del que diu
Cohèlet, però posant èmfasi en la cobdícia: no són les possessions les que donen
vida, el valor d’un home no depèn del que posseeix, sinó del que és.
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada