Diumenge XXI durant l’any. 25 d’agost del 2019

Diumenge XXI durant l’any. 25 d’agost del 2019

Is 66,18-21

             Una part dels deportats a Babilònia havien tornat, però la situació a Jerusalem no era pas bona. L’entusiasme pel retorn, s’havia tornat en desil·lusió: com recuperar les terres i cases ocupades durant l’absència de 50 anys? com reconstruir el Temple? Isaïes, però, anuncia un avenir radiant, i exalta el paper que adquirirà Jerusalem, símbol de salvació i reagrupament, però no pas sols del poble d’Israel, sinó de totes les nacions. Se’ns revela un Déu disposat a reunir la gent de totes les nacions, a ser el Déu de tots.

            Llavors, el poble rep una missió: anunciar a tots els pobles la glòria de Déu. Quan es diu “veuran la meva glòria”, vol dir que el reconeixeran com a únic Déu, com el Déu de tots, apreciaran la seva presència. El Senyor trenca les antigues barreres, que mantenien les nacions paganes a distància de Jerusalem i, per tant, del Senyor. Totes les nacions (=tots els pobles, la humanitat) s’aniran integrant al poble de Déu, fins i tot, alguns seran escollits sacerdots o levites, prescindint de la seva raça o origen, fet realment revolucionari per aquella època. 

.....................................................................................       

            

Lc 13, 22-30

            És un relat a l’entorn de la pregunta “¿són pocs els qui se salven?” La resposta de Jesús, però, trasllada l’atenció del “quans”, al “com” ens salvarem. És una forma d’educar als deixebles, passant de la curiositat a la saviesa, als vertaders problemes que porten al Regne. Jesús els diu dues coses: 1) per salvar-se, no és suficient pertànyer a un determinat poble, posa en guàrdia al poble d’Israel per les seves pretensions de poble privilegiat. 2) el que porta en camí de la salvació, és una decisió personal de recerca del Regne de Déu, encara que comporti passar per la porta estreta.

            S’insisteix en l’esforç present, doncs després serà massa tard, i la porta estarà tancada. La porta és estreta, encara que Déu la manté oberta, però passar-hi representa un esforç, i cal lliurar-se de tot el que ens ho impedeix, cal renunciar a tot el que ens engavanya, per poder entrar en llibertat al Regne de Déu.

            El Regne de Déu no és un dret, sinó un do que està obert a tothom, vingui de on vingui. Les misses i les oracions són importants (“hem menjat i hem begut amb tu ...), però no suficients, la religió ha d’impregnar tota la vida. Això porta a un capgirament de valors humans i religiosos, doncs pot ser que “els darrers siguin els primers ...”

 Joan i Roser