Diumenge XII de durant l'any

Jr 20, 10-13

              Jeremies manifesta el seu estat d’ànim, la seva crua experiència: el poble escollit ha oblidat Déu i s’exposa a una catàstrofe; però no sols no accepten les seves paraules, que avisen de que Déu n’està tip d’infidelitats, sinó que l’acusen de desmoralitzar a la gent i amenacen la seva integritat física. Jeremies, però, no s’acovardeix, i reflexiona: “el Senyor em fa costat”.

              Jeremies, per tots els mitjans, prova de desvetllar el poble, a fi d’aconseguir la seva conversió i, a vegades, ho fa amb paraules dures, com “els meus perseguidors ensopegaran, i el seu fracàs els cobrirà de vergonya”.

              El profeta, però, està tan convençut que Déu estarà a favor dels pobres, té tal confiança en la intervenció del Senyor, que li dona gràcies a l’avançada. Perquè, tal i com diu en uns versets anteriors (Jr 20, 7): “m’has seduït Senyor, i m’he deixat seduir”.

..............................................................                   

Mt 10, 26-33

"No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats"

              Després d’haver triat als Dotze, Jesús dona consignes per la missió que se’ls encomana, que no serà pas fàcil, i insisteix a dir als seus deixebles “no tingueu por”. L’anunci de la paraula de Déu serà per ells també causa de contradiccions i, fins i tot, de mort; però si bé podrien matar-vos el cos, no ho podran fer a l’ànima. La seva confiança, però, cal que sigui més forta que la por. Déu fa descobrir a l’home el seu projecta, que esdevé entenedor amb la vinguda de Jesús; els deixebles en son testimonis, i cal que propaguin això que han viscut i han entès ... però sense  por. Potser alguns s’indignaran.... però ni un sol ocell cau a terra si Déu no ho permet ... i vosaltres valeu més que els ocells.

              Quan Mateu escriu l’evangeli, la persecució dels cristians pels jueus era una realitat, i aquest text té per objectiu enfortir la seva determinació ... si avui nosaltres creiem és, sens dubte, perquè ells van superar les seves primeres pors.

              Els creients son convidats a no tenir por del judici dels homes que, certament, pot provocar sofriment i, fins i tot, la mort ... però  és el judici de Déu el que compta i, al final, els deixebles tindran el mateix Jesús reconeixent-los davant el Pare. 

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2017)

Diumenge XI de durant l'any

 Mt 9,36-10,8

"Aneu més aviat a les ovelles perdudes"         

Històricament, Mateu ens parla de la commoció de Jesús davant d'una Galilea asfixiada pels deutes i abandonada per les seves elits.

Lleó XIV actualitza aquesta mirada de compassió posant el focus en les noves perifèries. Durant el seu pas per barris vulnerables i la seva històrica visita al centre penitenciari de Brians 1, el Papa ha insistit que la feina de l'Església no és jutjar des dels palaus, sinó "mirar els ulls d'aquells que la societat prefereix ignorar". Per al Sant Pare, les ovelles abatudes d'avui són els migrants que arrisquen la vida, els presos que busquen reconciliació o els treballadors precaritzats. Com el Jesús històric, el Papa demana sentir "el pols real del carrer".

En el text, Jesús uneix un publicà (col·laborador de Roma) i un zelota (guerriller anti-romà) per restablir les dotze tribus d'Israel. Històricament, era un grup destinat a xocar, però unificat en la reconciliació.

El Papa Lleó XIV utilitza precisament aquest model d'unitat en la diversitat per combatre el que ell anomena la "polarització ferotge" de la política i la cultura actuals. El Sant Pare insisteix que l'Església ha de ser una "petit llevat d'unitat i fraternitat". Ajuntar perfils tan oposats com els de la llista de Mateu és el que el Pontífex proposa per a la societat: teixir xarxes de diàleg sincer, "entramar una societat renovada" i fer caure els murs ideològics.

Jesús demana als apòstols curar malalts, fer fóra dimonis (restaurar la dignitat i sanar els traumes de l'opressió) i, sobretot, fer-ho "de franc", trencant el corrupte sistema clientelar de favors de l'època romana.

Aquest és un dels punts on el pensament de Lleó XIV (recollit a Magnifica humanitas) ressona amb més força. El Papa, agafant el relleu social de Lleó XIII, adverteix contra els perills de deshumanització de la nova revolució tecnològica i la intel·ligència artificial. Quan Jesús diu "cureu i allibereu de franc", el Papa ho tradueix avui com el deure de protegir el valor intrínsec de la persona per sobre de l'utilitarisme algorítmic o els beneficis econòmics:

"En l'era de la intel·ligència artificial, quan la dignitat humana està amenaçada per noves formes de deshumanització, el nostre deure urgent és romandre profundament humans."

Per al Papa Lleó XIV, la missió que Jesús dona als dotze apòstols en el context del segle I no és una peça de museu. Enviar la comunitat desarmada, sense lligams econòmics i enfocada a sanar els exclosos és, avui dia, la millor recepta per retornar "l'ànima i la profunditat" a un món tecnificat i fragmentat.

IA 

 

El Cos i la Sang de Crist

Dt 8, 2-3. 14-16  

               El text comença per “recorda’t”. Fer memòria del nostre passat, forma part de la història de la fe, de la història de salvació; la memòria d’un poble, és com les arrels d’un arbre, que ara no es veuen, però en realitat, l’arbre viu gràcies a elles. Moisés recorda al poble que, en el decurs de la marxa pel desert, malgrat les proves i dificultats que van patir, Déu ha estat sempre present i mai l’ha abandonat. Volia mostrar, d’una part, la pobresa del poble i, per altra, la sol·licitud constant de Déu envers ell, doncs d’altra manera s’haguessin mor.

Aquest text va ser escrit en una època en que el poble, instal·lat a Canà, s’estava oblidant de la fidelitat a l’Aliança, i tenia de superar un nou perill: la idolatria dels cananeus. Havien d’aprendre que “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (DT 8, 3). Déu està sempre al nostre costat, i dóna el pa de la seva paraula (com el mannà), i l’aigua de vida eterna (com el doll que en fa brollar de la roca). 

 ..............................................................                   

Jn 6, 51-58

"Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell" 

              És difícil entendre aquest text, si abans no s’explica el significat dels simbolismes que s’utilitzen.

              “Carn” vol dir persona, designa la condició humana; el do de la carn de Jesús és el do de la seva persona. “Sang” és símbol de la vida; el do de la sang és el do de la seva vida ... encara que, segons  Lv 17, 12, com que “la sang és vida ... ningú ha de menjar la sang”, i és també per això que els jueus no entenien Jesús.

              “Menjar” o “beure”, és assumir, identificar-se, amb lo que es menja o es beu, i  trobem també aquest sentit en diversos llocs de l’AT: “menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel” (Ez 3, 1) ... “quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...” (Jr 15, 16). Calia menjar, empassar-se la Paraula (= la carn o el pa), per assimilar-la i poder-la proclamar.

              Quan es va escriure aquest evangeli, a l’entorn de l’any 100, la pràctica de la eucaristia estava ja sòlidament establerta, i és a la llum d’aquell Sopar (que Joan no descriu) que es comprenen les paraules de Jesús.

              Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història personal (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres, i seguir-lo comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida.      

Joan i Roser   

(Recuperat de juny de 2017) 

Diumenge de la Santíssima Trinitat

Ex 34, 4- 6. 8-9

Després que el poble adora el vedell d’or, Moisès acudeix a Déu perquè els perdoni, i puja al Sinaí per renovar l’Aliança.

Déu baixa enmig d’un núvol i proclama Ell mateix el seu nom, és Ell qui es dona a conèixer dins la humanitat. L’Aliança és renovada per iniciativa del mateix Déu, que ve a l’encontre dels homes; Déu sempre ens acompanya, encara que no sempre som capaços de percebre com ho fa, com se’ns fa present.

“Déu compassiu i benigne ...”. Moisès sembla que ha comprés bé el que aquesta expressió significa, ja que en dedueix “... vos ens perdonareu les culpes ...”, malgrat que el poble és “rebel al jou” que el manté unit a Déu per l’Aliança, i no sempre es deixa conduir, ni segueix el camí adequat.

...........................................................................

Jn 3, 16-18

"Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l'amor de Déu 

i el do de l'Esperit Sant siguin amb tots vosaltres"

Déu estima la humanitat, ja l’havia salvat en temps de Moisès. La novetat del Nou Testament, és el do del seu Fill per la salvació dels homes, que no s’aconseguia amb la insistent veu dels profetes. Déu ha estimat tan el món, fins el punt d’enviar-hi el seu Fill, a fi de que es salvin els qui creguin en ell.

Alguns, però, el “creure en ell”, ho tradueixen per “adherir-se a ell”, amb el que se’ns voldria dir quelcom més, seria unir-se a ell d’una manera inseparable, evocant la imatge de la vinya i els sarments (Jn 15, 1-8): els sarments necessiten estar adherits al cep per donar fruit. És units a Jesús que serem capaços d’actuar correctament.

La conversa de Jesús amb Nicodem, seria una meditació sobre les relacions entre el Pare i el Fill, i la seva repercussió sobre nosaltres; la font de salvació és l’amor de Déu. És suficient creure per ser salvats, però no ho serem si no volem: som lliures de creure o no.

En moltes ocasions, Jesús ha parlat de Déu com a Pare, i en el seu bateig, i també en la transfiguració, es sentia la veu de Déu dient: “aquest és el meu Fill, el meu estimat”. Jesús també ha parlat sovint de l’Esperit d’amor, que l’uneix al Pare i, fins i tot, amb el seu alè, envià l’Esperit dins nostre. És tot aquest conjunt de revelacions sobre el misteri de Déu, que la tradició cristiana ha volgut expressar amb el nom de Trinitat, que va començar a utilitzar Tertulià a principis del segle III; Ireneu de Lió ho interpretava dient que Jesús i l’Esperit són les dues mans de Déu amb les que actua en el món. 

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2014)

Diumenge de Pentecosta

Ac 2, 1-11

La Pentecosta era una festa d’origen pagà, es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.
És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16). Tots són omplerts per l’Esperit, però cadascú s’expressa en la llegua en què és inspirat, cadascú rep la seva particular gràcia, la seva missió. Tota la gent agrupada a l’entorn dels apòstols, vinguin de on vinguin, entenen el que els diuen, en la seva llengua.
Aquesta Pentecosta, va ser com un nou Sinaí, on s’establia una nova Aliança que tindria valor universal.
..........................................................

Jn 20, 19-23

"Rebeu l'Esperit Sant"

Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida i, seguidament, es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”. En les aparicions, Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe (partir el pa a Emmaús, la veu a la Magdalena ...), la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.
Jesús alenà sobre els deixebles i l’Esperit els obre a una nova vida, i els capacita a transmetre-la també als demés: “com el Pare m’ha enviat, jo us envio”. La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles. Però el v. 23 desconcerta: “... quedaran sense perdó”. És difícil pensar que el Déu que ens mostra Jesús, pugui no perdonar; potser caldria interpretar que la missió seria proclamar la paraula del perdó i, de no fer-ho, seria deixar que el món ignorés aquest perdó, abandonar-lo al pecat i no complir així la missió encomanada.


JiR

(Recuperat de maig de 2010) 

Diumenge VII de Pasqua. Ascensió del Senyor

Ac 1, 1-11

Els deixebles no comprenen massa el projecta de Déu, esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.

Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge.

A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.

“¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.

L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix.

...........................................................................

Mt 28, 16-20

"Quan l'Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus”

Ens trobem a Galilea, lloc on va començar la predicació de Jesús, i a la muntanya, que ha estat sempre el lloc de trobada amb Déu. Aquí, Jesús pronuncia un curt discurs de comiat. L’aparició de Jesús, però, no s’imposa com una evidència ... “alguns dubtaven”, que es podria també interpretar com un avís als lectors, de que la fe, malgrat la resurrecció, no és pas una resposta fàcil.

Se’ns mostra la fi de la presència visible de Jesús, i el començament de la història de l’Església, o comunitat de creients.

Al començar l’evangeli, Mateu presenta Jesús com l’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, i l’acaba amb aquestes últimes paraules de Jesús: “estaré amb vosaltres fins a la fi del món”. Jesús envia els deixebles en missió, “aneu”, i es subratlla el seu caràcter universal amb una significativa repetició quatre vegades (com els 4 punts cardinals) del terme “tot”. Jesús ha rebut “tota autoritat”, aneu a convertir “tots els pobles”, ensenyant a guardar “tot allò que us he manat”, estic amb vosaltres “dia rere dia” (tots els dies).

Jesús no abandona els seus, es manté en nosaltres, i dona poder per integrar tothom dins la família de Déu.

Joan i Roser 

(Recuperat de maig de 2014)

Diumenge VI de Pasqua

 Ac 8, 5-8. 14-17   

            Després de la lapidació d’Esteve, el grup de cristians hel·lenistes, per prudència, es dispersa. En certa manera, és gràcies a això que la Bona Nova desborda Jerusalem i s’estén per altres llocs, que fa recordar la frase de Jesús (Ac 1, 8): “... rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra”.

            Felip, un dels Set, va a Samaria i es posa a predicar, que no deixa de ser insòlit, donada la tradicional enemistat entre jueus i samaritans; sense trencar, però, els lligams amb la comunitat de Jerusalem que, enviant Pere i Joan, vindran a recolzar el treball de Felip.

            Un bon exemple d’equilibri a mantenir: sentir-se lliure d’innovar dins les nostres missions, sense trencar la comunió amb els altres. Felip, de cultura grega, se sent lluny de les disputes teològiques entre jueus i samaritans i, gràcies a això, l’evangeli traspassa les fronteres i “hi hagué una gran alegria en aquella ciutat”.

 .................................................................................... 

Jn  14, 15-21

            En un moment en que es prepara per deixar-los, Jesús anuncia als deixebles la vinguda de l’Esperit.  Una manera d’estimar Jesús és “guardar els seus manaments”, però com que això no sempre és fàcil, demanarà al Pare que ens doni un altre Defensor (en grec Paràclit, es refereix a l’intercessor en un procés judicial), el que fa pensar que l’actual Defensor era el mateix Jesús, i aquest Esperit promès, continuarà la seva obra, és una altra manera de restar Ell present.

            Als qui volen viure dins la fidelitat als manaments de Jesús, l’Esperit els  revelarà el missatge de la seva obra i els conduirà cap a la casa del Pare. Com a bons jueus coneixien la profecia d’Ezequiel (Ez 36, 26-27): “Us donaré un cor nou... Posaré el meu Esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes ...”, és anunciar que el gran dia de l’Aliança definitiva havia arribat, Déu estarà en el cor del seu poble.

            Un altre punt a considerar, és que “el món no pot acollir l’Esperit de la veritat“, la condició de l’home, abandonat a les seves pròpies forces, no pot trobar aquest “esperit d’amor”, però els apòstols sí que el rebran, i la seva missió serà aconseguir, amb el seu exemple i predicació, que aquest Esperit arribi a tothom, acomplint així una altre profecia:  “... abocaré el meu Esperit sobre tothom” (Jl 3, 1). 

Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2020)