Diumenge V de Pasqua

 Ac 6, 1-7 

              El nombre de deixebles augmentava, i la unitat es feia difícil. Uns pregaven en hebreu, i d’altres ho feien en grec. Una llengua diferent vol dir també una cultura i unes costums diferents, i la desigualtat en l’atenció a les viudes va desencadenar el problema. Sembla que els encarregats de fer-ho eren jueus hebreus, i tendien a afavorir les viudes del seu grup.

               Els Apòstols reaccionen: 1) convoquen una assemblea, on es prendran les decisions,  2) recorden els objectius dels cristians: pregària, servei de la Paraula i servei als germans, i 3) no dubten en proposar una nova organització; ser fidels no vol pas dir mantenir-se fixats al passat, i decideixen nomenar 7 persones entra ells, plenes de l’Esperit, que es dediquin al servei dels germans. Sorprèn, però, que tots tinguessin noms grecs, probablement perquè era aquest grup qui recriminava l’actual situació.

 .....................................................................                                                                                                 

Jn 14, 1-12   

              Joan ens vol mostrar una situació de crisi dels deixebles, que no acaben d’entendre Jesús. Esperaven alliberar-se dels romans, però l’alliberació que Jesús aporta se situa en un altre pla. Una cosa es creure en Déu, que ho tenen assumit, i una altre creure en Jesús, precisament en un moment en que les coses no es presenten massa bé

              Jesús sap que els deixebles pensaven en la seva partença, feia poc que ho havia anunciat, i això els afligia, lo que explicaria les primeres paraules de Jesús que ens relata el text, “que els vostres cors s’asserenin”; però també els diu que tenen un lloc reservat a la casa del Pare, i que una vegada els hi hagi preparat, tornarà per porta’ls-hi ... encara que com i quan tornarà, no ho precisa.

              Però ... i el camí? Davant el dubte de Tomàs, Jesús respon que Ell és el camí que porta al Pare, la veritat en relació al Pare, i la vida que dóna el poder per arribar a conèixer el Pare. El Fill és l’únic camí per anar al Pare.

              Jesús els vol fer veure la unitat que hi ha entre el Pare i Ell. “Qui em veu a mi veu al Pare”, li respon a Felip. Jesús ens proposa entrar en comunió amb la Vida divina, ens hi prepara un lloc. No ha vingut per ensenyar-nos el camí ... Ell és el camí per arribar al Pare. En Jesús tenim un bon guia al llarg de la ruta de la nostra vida.

Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2017)

Diumenge IV de Pasqua

Ac 2, 14, 36-41

Es tracta d’una primera elaboració teològica del anomenat kerigma, o nucli de la predicació. La gent amb qui parla Pere, són pelegrins vinguts d’arreu per celebrar la Pentecosta, o festa del do de la Llei, i el que intenta amb les seves paraules és obrir-los els ulls: a Jesús “Déu l’ha constituït Senyor i Messies” , fent reposar així sobre Jesús totes les esperances d’Israel.

Però creure que Jesús és el Senyor sense que canviï res en la nostra vida no té sentit; ser deixeble no consisteix sols en creure, és també actuar. “Què hem de fer?” li pregunten ... “convertiu-vos”, que vol dir retornar, donar la volta; és la imatge d’haver-hi dues rutes o vies, i un es pot equivocar de camí. “Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada” ... volent dir que han perdut el camí, però no és pas un menyspreu, sinó constatar que s’han equivocat, i que el camí a seguir és un altre. El mitjà per canviar de ruta és el bateig rebent l’Esperit, que és obert a tothom, malgrat que alguns “encara siguin lluny”.

...................................................................

Jn 10, 1-10

"Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir"

El pastor representava una persona amb absoluta dedicació al seu ramat, i símbol d’una donació pels altres.

La al·legoria del bon pastor està inspirada en el capítol 34 d’Ezequiel, en que es retreu a les autoritats jueves no haver sabut pasturar el poble, però si cuidar-se ells mateixos. Llavors, Déu promet assumir Ell el paper de pastor del poble.

Els que escoltaven Jesús comprenien aquesta reflexió, perquè coneixien bé el problema dels ramats, i també l’Escriptura, encara que Joan diu que “no van entendre del què els parlava”. Probablement es referia als fariseus, que veien evident que si Jesús es presentava com el bon pastor, el pastor dolent devien ser ells, i això comportava admetre que qui els parlava era el Messies.

Llavors, Jesús els diu que “Ell és la porta”, creure és passar per Ell, per la porta que els conduirà a ser lliures i no empresonats per la llei. Pels fariseus, Déu era inaccessible, estaven encara tancats en la cleda de la llei de Moisés i els seus manaments i, al dir Jesús que ell és la porta, és donar a entendre que, a través d’Ell poden trobar Déu. La porta és el pas obligat per aquells que volen formar part del poble de Déu. La única manera d’entrar al Regne de Déu és acceptar i practicar l’ensenyament de Jesús, passar abans per Ell.

JiR

(Recuperat de maig de 2011)

Diumenge III de Pasqua

Ac 2, 14, 22-33 

Pere, atemorit fins ara, es desvetlla amb la vinguda de l’Esperit, s’aixeca “es posa dret” per parlar al poble d’Israel. És el primer discurs de la jove Església que comença. Els pelegrins vinguts d’arreu, compartien l’esperança d’Israel en la vinguda del Messies i, és per això que Pere s’aixeca per anunciar que el Messies que esperaven ja ha vingut: Déu ha complert la seva promesa.

La predicació de Pere va dirigida a tothom, i presenta els tres aspectes de la vida de Jesús que compondran el credo de fe més antic: un Jesús històric, acreditat per Déu amb prodigis i senyals, la seva mort en mans de les autoritats jueves, i la seva resurrecció obrada per Déu. Vol també fer èmfasi en la continuïtat de l’obra de Déu a través de Jesús, i per fer-la evident, invoca el que deia David referint-se a ell (Sl 16, 8-11). Pere acaba el discurs amb un signe d’autenticitat: “nosaltres en som testimonis”.

...............................................................

Lc 24, 13- 35 

"Jesús els aconseguí i es posà a caminar amb ells..."

No és la narració d’un fet històric, sinó una composició teològica, que vol donar un missatge a través d’una parella de deixebles (Cleofàs i la seva dona) que, decebuts per la mort de Jesús tornaven a casa seva, a Emmaús; tenien la idea d’un Messies alliberador, triomfador. Les dones també eren deixebles: “Vora la creu hi havia ... Maria, muller de Cleofàs” ( Jn 19, 25), i altres cites. I un signe de que no era un relat històric: eren deixebles, però al Sopar de comiat sols hi havia els Dotze ... com, doncs, podien reconèixer Jesús en el gest eucarístic de partir el pa, si ells no hi eren?

Quan s’apropa Jesús “els seus ulls no el reconeixen”, però al explicar el sentit de les Escriptures, “se’ls hi obren els ulls”; estem parlant, però, d’una lectura cristiana de l’Escriptura, els jueus no ho veien pas així. Reconèixer Jesús com el Messies no és pas una evidència, l’Escriptura, així de clar no ho diu enlloc, i sols esdevé evident quan els ulls se’ls hi obren, comprenen el sentit, i llavors “el cor s’abrusava dins nostre”.

No es diu pas quins textos cita Jesús, sols que “no calia que el Messies patís ... abans d’entrar a la glòria?”. Però, seria trair les Escriptures, creure en un exigència de patiment i de mort, per part de Déu; el mateix Jesús diu: “No hi ha amor més gran, que donar la vida pels qui un estima”. Es tracta d’assumir les conseqüències de la opció d’estimar la humanitat proclamant el seu missatge, malgrat el que això pugui comportar.

La trajectòria de Cleofàs i la seva dona, és una mostra de com haurien de ser les nostres celebracions de l’eucaristia: cal escoltar i entendre les lectures, la Paraula, per després poder reconèixer Jesús en el pa que es trenca i es reparteix.     

Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2014)

Diumenge II de Pasqua

Ac 2, 42-47

Aquest relat està clarament situat dins els primers dies de l’Església, i comença per resumir, un xic idealitzada, la vida de la comunitat, dins un primer “sumari”. Explica l’estructuració de la comunitat cristiana en base a quatre pilars: 1) escoltar l’ensenyament dels apòstols, que és acollir les paraules i fets de Jesús, que ells van viure, 2) instaurar entre els creients unes noves relacions, que impliquen no sols compartir les conviccions i les idees, sinó també els recursos materials, vivint així una comunió fraterna, 3) participar en les pregàries del Temple, practicant les costums religioses jueves i del mateix Jesús, i 4) però després, en les seves cases, partir el pa, l’àpat religiós en memòria de Jesús, culminació de la paraula rebuda i de l’amor compartit.

...............................................................

Jn 20, 19-31

"Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut? 

Feliços els qui creuran sense haver vist"

Cada evangelista descriu de manera diferent els esdeveniments que segueixen la Resurrecció de Jesús. No s’hi ha de buscar un relat històric, sinó una visió teològica dels fets.

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Hi ha dues parts en el text: 1) Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

2) Es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu; no creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran. 

Joan i Roser   

(Recuperat d'abril de 2014)  

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor

Ac 10, 34. 37- 43

Es el discurs de Pere a casa de Corneli, a Cesarea. El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria, i que va morir perquè els jueus no van reconèixer en ell el Messies ... però Déu el va ressuscitar i es va manifestar als seus deixebles, que van rebre la missió de testimoniar que Jesús és el Jutge de vius i de morts, i després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció.

És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans. Tots són cridats a la fe en Jesús, que Déu ha enviat. Un aspecte a remarcar del discurs de Pere és la insistència en dir que és Déu qui actua en Jesús.

.....................................................................

Jn 20, 1 –9

No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.

Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.

Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.

Joan i Roser

(Recuperat de març de 2016)

Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor

Is 50, 4-7 

Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... però el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.

Mt 26, 14- 27, 66 

(Façana de la Passió. Temple de la Sagrada Família)

Jesús va conscientment cap al seu destí com qui domina els esdeveniments; sap el que passarà perquè ha sabut desxifrar la voluntat de Déu dins les Escriptures, així ho explica als deixebles d’Emmaús; és dins la feblesa que Jesús manifestarà la seva grandesa.

Si bé els 4 relats de la Passió són semblants, cadascun dels evangelis hi posa alguns accents propis. Mateu sembla voler posar en evidència que, fora d’alguns deixebles, la majoria de jueus el van menysprear i humiliar. Per contra, els pagans, sense saber-ho, són els que li donen els vertaders títols de noblesa; aquest home anorreat, ferit en la seva dignitat i acusat de blasfèmia (el pitjor dels pecats !!), és honorat per estrangers, que li donen els més alts títols de la religió jueva: - Rei dels jueus. Pilat li pregunta: “¿tu ets el rei dels jueus?” (27, 11) i Jesús respon “tu ho dius”; i també li posen aquest títol en el rètol de la creu (27, 37). Li serà aplicat 2 vegades més, però negativament, d’una manera irònica, per ridiculitzar-lo, pels soldats romans (27, 29), i per les autoritats religioses (27, 42). - Messies. Negativament en el Sanedrí: “Fes de profeta, Messies! endevina qui t’ha pegat” (26, 68). Pilat, però, li atribueix d’una manera positiva: “I de Jesús, l'anomenat Messies, què n’he de fer?” (27, 22). - Home just, li diu la dona de Pilat (27, 19), que és, potser, el títol més noble de tot l’antic Testament. - Fill de Déu. A manera de parany, el gran sacerdot li pregunta (26, 63). Els jueus fent mofa, al passar davant la creu (27,40), i també els sacerdots i mestres de la Llei (27, 42-43). Finalment, el centurió romà proclama: “En veritat aquest era Fill de Déu” (27, 54), que podríem considerar la culminació del relat. Cal reconèixer, doncs, que són els pagans els primers en dir la veritat sobre Jesús.

JiR

(Recuperat d'abril de 2011)

Diumenge V de Quaresma

Ez 37, 12-14

              Ezequiel està exiliat a Babilònia amb el poble, i els hi vol donar esperança, testimoniant la seva confiança en Déu. Amb el temps,  començaven a morir els més ancians i els malalts, i al dolor per la mort d’un ésser estimat, s’hi afegia el morir en terra estrangera i sepultar-los enmig d’estranys. Però Déu obrirà els sepulcres i els farà tornar a Israel i “adormir-se” junt als seus avantpassats. El profeta no es refereix pas a la resurrecció dels morts, idea que no apareix fins el s. II aC, sinó a la resurrecció del poble, portador de les promeses de Déu.

              El missatge que dóna Ezequiel és una doble promesa: “obriré els vostres sepulcres” i “us faré tornar a la terra d’Israel”. Però hi ha quelcom més: “posaré el meu esperit dins vostre i recobrareu la vida”. Es una nova aliança inscrita no en taules de pedra, sinó dins els cors.

 .. ..........................................................................        

Jn 11, 1-45

"Jo soc la resurrecció la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin viuran"

              Els deixebles, un cop més, no entenen Jesús, i volen impedir que vagi a Betània, doncs allà, feia poc l’havien volgut apedregar ... però Jesús hi va.

              Li diuen que Llàtzer porta ja quatre dies enterrat; es creia que al quart dia l’ànima havia ja abandonat definitivament el cos, i el retorn era impossible.

              Si bé la resurrecció de Llàtzer és important, és fonamental el diàleg de Jesús amb Marta, al centre del qual es troba la paraula reveladora de Jesús: “Jo soc la resurrec

ció i la vida”, així com la confessió de fe de Marta: “Tu ets el Messies, el Fill de Déu”, que no és pas una conseqüència del miracle, que encara no s’ha produït, sinó una resposta a la revelació de Jesús, i a la seva interpel·lació “Ho creus això?”.

              El relat deixa veure també un Jesús molt humà, té un gran sentit de l’amistat. Maria està dominada pel dolor, i Jesús calla i plora amb ella, doncs necessita una presència afectuosa més que discursos.

              Dels jueus que presencien com Llàtzer reviu, uns creuen però altres corren a explicar-ho als fariseus, que tindran un nou motiu per decidir fer matar Jesús. El signe, o miracle, no és suficient per convèncer.

              El més important d’aquesta narració és que Jesús es manifesta com qui pot donar la vida i en qui podem creure: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu”, diu Jesús als deixebles, referint-se a Llàtzer; el que compta és la glòria de Déu, però per veure-la cal tenir fe. 

Roser i Joan

(Recuperat d'abril de 2017)