Isaïes 55, 1-3

El passatge d’Isaïes 55, 1-3 se situa en, un període marcat per la desolació i la pèrdua d'esperança dels exiliats a Babilònia. El profeta s'adreça a una comunitat ferida que se sent abandonada per Déu i desposseïda de la seva identitat. En aquest escenari, el text ressona com un crit d'esperança i una invitació joiosa a la vida.

1. La metàfora de l’àpat: la fe com a necessitat vital

Isaïes utilitza una imatge profundament humana i quotidiana: la fam i la set. Tothom té la necessitat física de menjar i beure per sobreviure, però el profeta trasllada aquesta realitat a la dimensió espiritual.

La Paraula de Déu no és presentada com un simple conjunt de doctrines, normes o una comunicació abstracta, sinó com un aliment sòlid indispensable. Així com el cos es debilita sense menjar, l'ésser humà es desdibuixa sense la paraula divina. Aquesta invitació a un gran àpat de festa simbolitza la vida en plenitud que Déu ofereix: una experiència que sacia el buit existencial.

2. Els tres eixos del missatge profètic

El comentari destaca tres temes teològics centrals que capgiren la mentalitat religiosa tradicional:

• La gratuïtat dels dons de Déu («Veniu a comprar sense pagar»): És una de les expressions més revolucionàries del text. Acostumats a una lògica de mercat o de mèrits (on sovint pensem que hem de «pagar» o «merèixer» el favor de Déu amb bones obres), el profeta recorda que l'amor i la gràcia de Déu no tenen preu ni es poden comprar. Déu trenca la dinàmica de recompensa i càstig; el seu regal és absolutament gratuït.

• L’escolta i la confiança («Escolteu... i us saciareu de vida»): Davant la manca de «títols», de riqueses o de mèrits morals, l'únic que se li demana al poble no és una moneda de canvi, sinó un cor disposat i una orella oberta. L'actitud fonamental del creient és l'escolta activa i la confiança. Escoltar la Paraula és l'acte que obre la porta a la veritable vida.

• La fidelitat a l’Aliança eterna: Els exiliats interpretaven el seu destí a Babilònia com una prova que Déu els havia oblidat a causa de les seves infidelitats passades. Isaïes desmunta aquest temor: Déu no es fa enrere. Ell manté la seva aliança eterna, renovant les promeses fetes a David. La fidelitat de Déu és més gran i permanent que qualsevol fallida humana.

Aquest passatge és un cant a la gràcia desbordant de Déu. Se'ns convida a passar d'una fe basada en la por, el deute o el mèrit, a una fe basada en la recepció agraïda d'un regal. La Paraula de Déu no és una càrrega, sinó l'aliment que manté viu el nostre ésser i li retorna la dignitat i l'esperança.

---------------------------------------------------------------
Mateu 14, 13-21

"Doneu-los menjar vosaltres mateixos"

El relat de la multiplicació dels pans i els peixos a l'Evangeli de Mateu és molt més que un prodigi espectacular; és una lliçó profunda sobre la compassió, la solidaritat humana i l'acció de Déu en la història. En un lloc desèrtic i a capvespre, Jesús transforma una situació de carència en una festa d'abundància.

1. La compassió de Jesús i la crida a la responsabilitat

Davant la massa de gent que el busca, la reacció de Jesús no és de cansament ni de distanciament, sinó de compassió («se'n compadí»). Aquest sentiment defineix el nucli de la seva personalitat: una sensibilitat profunda cap a les necessitats físiques i espirituals de les persones.

En contrast, la primera reacció dels deixebles és pràctica però individualista: «Acomiada la gent... que vagin als pobles a comprar-se menjar». Reconeixen el problema, però se'n desentenen; prefereixen que cadascú s'espavili. Jesús, en canvi, capgira aquesta lògica amb un mandat directe i provocador: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». La fam i la necessitat dels altres no ens poden ser alienes; Jesús mostra que la cura del proïsme és una responsabilitat compartida.

2. De la pobresa a la solidaritat: el miracle de compartir

Davant la tasca impossible, els deixebles només troben cinc pans i dos peixos, una quantitat ridícula per a milers de persones. Tanmateix, el text ens mostra que el problema de fons no és la manca de recursos, sinó la manca de solidaritat.

• Continuïtat profètica: L'escena recorda directament el gest del profeta Eliseu (2Re 4, 42-44), qui amb només vint pans va alimentar cent persones i encara en va sobrar. Déu actua de la mateixa manera: multiplica els fruits de la nostra bona voluntat.

• L'efecte multiplicador: Oferir el poc que es té (els 5 pans i 2 peixos) funciona com un incentiu transformador. Quan els deixebles posen el seu poc patrimoni a disposició de tots, es dona el veritable «miracle»: la gesta d'uns pocs estimula la resta de la multitud a obrir els seus sarrons i compartir el que portaven amagat. Des de la pròpia pobresa, quan cadascú aporta el que té, no només menja tothom, sinó que se sacia tot el poble de Déu i en sobra.

• La fe en el compartir: És una invitació per als deixebles de tots els temps. Cal tenir la fe i la gosadia de creure que el simple gest de compartir el poc que tenim pot fer miracles en un món marcat per l'egoisme.

3. Prefiguració de l'Eucaristia

Finalment, l'actuació de Jesús té una clara dimensió teològica i sacramental. Els gestos que fa en aquest desert —pren els pans, alça els ulls al cel, diu la benedicció, els parteix i els dona als deixebles— són exactament els mateixos gestos que repetirà al Sant Sopar i que l'Església continua celebrant en l'Eucaristia.

La multiplicació dels pans es converteix així en una Eucaristia anticipada: el pa compartit a la terra és signe del Pa de Vida que se'ns dona gratuïtament i que ens agermana a tots a la mateixa taula.

Aquest evangeli ens confronta amb la nostra tendència a acomiadar els problemes del món esperant que el mercat o les institucions els resolguin. Jesús ens recorda que Déu no fa màgia del nada, sinó que compta amb nosaltres. Quan som capaços de posar el poc que tenim al servei dels altres, la gràcia de Déu ho multiplica fins a fer-ho suficient per a tothom.

Diumenge XVII de durant l'any

 1Re 3, 5. 7-12

Aquest fragment del Primer Llibre dels Reis és un dels textos més profunds sobre la naturalesa del poder, el lideratge i la veritable saviesa.

1. El context d'ombra: Un home imperfecte davant de Déu

És fonamental recordar, com bé assenyales, d'on ve Salomó. La seva arribada al tron de la mà de la seva mare Betsabé i del profeta Natan no va ser un camí d'edificació espiritual, sinó d'estratègia política, purga d'adversaris (com el seu germà Adonies) i execucions (com la de Joab). Salomó no es presenta davant Déu com un sant impol·lut, sinó com un dirigent conscient de les seves pròpies taques i de la fragilitat d'un regne obtingut entre tensions.

El fet que Déu se li aparegui en somnis a Gabaon subratlla una veritat teològica clau: Déu no crida els perfectes, sinó que capacita aquells que reconeixen la seva necessitat. La grandesa de Salomó en aquest moment no rau en el seu passat, sinó en la seva actitud present.

2. La primera lliçó: Humilitat i la recerca de la veritable Saviesa

Quan Déu li fa la proposta oberta —«Demana'm el que vulguis que et doni»—, la resposta de Salomó revela un acte de lucidesa extraordinari:

• Reconeixement de la pròpia petitesa: Es defineix a si mateix com «un jove que no sap com governar». Aquesta modèstia és el primer pas cap a la saviesa. L'arrogància tanca la porta a l'aprenentatge; la humilitat l'obre.

• El cor atent (leb šōmēa‘): En l'original hebreu, el que Salomó demana no és una intel·ligència teòrica o un alt coeficient intel·lectual, sinó un «cor que escolti» (traduït sovint com un cor assenyat o capaç de discernir). La saviesa bíblica no és acumular coneixements, sinó la capacitat d'escoltar la realitat, escoltar el poble i escoltar Déu per saber triar el bé i el mal.

• L'origen del bé: Comprèn que el bon govern no s'assoleix només amb astúcia política, sinó amb un regal divinament inspirat.

3. La segona lliçó: La saviesa com a vocació de servei

La pregària de Salomó es converteix en un model per a Israel i per a qualsevol dirigent posterior perquè descentra l'egocentrisme:

No demana riqueses, ni victòries sobre els enemics, ni una llarga vida —els desitjos habituals dels reis de l'Orient Antic—, sinó les eines necessàries per servir millor el poble que se li ha confiat.

Això transforma el concepte de poder: el poder no és un privilegi per al gaudi personal, sinó una responsabilitat de servei. La veritable saviesa d'un governant es mesura per la seva capacitat de buscar el bé comú, de fer justícia als febles i de prendre decisions que facin prosperar la comunitat i no la pròpia figura.

Què ens diu avui aquest text?

El text de 1Re 3 manté una vigència sorprenent:

1. Per als dirigents: Recorda que la legitimitat d'un líder no ve només de com arriba al poder, sinó de l'actitud de servei i de la recerca de la justícia amb què el cerca exercir.

2. Per a la vida quotidiana: Totes les persones tenim "regnes" per governar (la família, el treball, les pròpies decisions). La pregunta de Déu —«què vols que et doni?»— posa a prova les nostres prioritats. Triar la saviesa per fer el bé abans que l'èxit fàcil o el lucre personal continua sent el camí cap a una vida plena i justa.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Mt 13, 44-52

"Anà a vendre tot el que tenia i la comprà"

Aquest passatge de l'Evangeli tanca el gran discurs de les paràboles del Regne.

1. El fil conductor: La saviesa de saber triar

Totes les paràboles d'aquest text giren al voltant d'una mateixa dinàmica: la necessitat de fer una tria. L'existència humana està plena d'opcions, però la trobada amb el Regne de Déu demana un discerniment profund.

Tant l'home que troba el tresor com el mercader que busca la perla mostren una vertadera saviesa existencial: saben distingir el que és essencial d'allò que és secundari. No es tracta d'un sacrifici buit o dolorós per complir una norma, sinó d'un desprès voluntari i ple de goig: renuncien a tot el que tenen perquè han trobat alguna cosa infinitament superior que dona sentit complet a la seva vida.

2. El Tresor i la Perla: La decisió radical i l'adhesió a Jesús

Les dues primeres paràboles mostren dues maneres d'arribar a la fe, però una mateixa resposta:

• El tresor amagat (la trobada inesperada): Representa a qui es troba amb el missatge de l'Evangeli de sobte, com un regal que irromp en la vida quotidiana.

• La perla preciosa (la recerca constant): Representa a qui busca incansablement el sentit, la veritat o la bellesa, i finalment descobreix en Jesús la resposta definitiva a la seva cerca.

En ambdós casos, el Regne de Déu —que és la persona mateixa de Jesús i la seva proposta de vida— exigeix una donació total d'un mateix. Adherir-se a Ell implica la modèstia de deixar anar certeses, fets o riqueses secundàries que podrien generar una falsa seguretat per tal d'abraçar l'únic absolut.

3. La xarxa: El Regne «ja present» i el judici final

La paràbola de la xarxa brega amb la condició històrica de la comunitat i del món:

• Imatge de la xarxa (sagēnē): Aplega tot tipus de peixos, bons i dolents. Això reflecteix la paciència de Déu i la naturalesa oberta i mixta de l'Església i la societat actual. El Regne ja és aquí entre nosaltres, però encara no està plenament realitzat.

• El moment de la tria (la pesca final): La separació entre els peixos bons i dolents no la fem nosaltres ara de manera precipitada, sinó que correspon al Senyor a la fi dels temps. L'actitud de "seure a triar amb cura" evoca la seriositat del judici diví.

• Crida a la responsabilitat: Aquest temps d'espera no és per a la passivitat, sinó per treballar activament en la construcció del Regne, renunciant a tot allò que ens impedeixi donar bons fruits.

4. El mestre de la Llei esdevingut deixeble: Continuïtat i Novetat

Abans de concloure, Jesús fa una pregunta cabdal que respecta profundament la nostra llibertat i intel·ligència: «Heu comprès tot això?». La fe no és una adhesió a cegues, sinó una acollida conscient del valor del tresor.

En respondre que sí, Jesús introdueix la darrera imatge: el cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles:

• Les coses velles: La Llei i els Profetes (l'Antic Testament), les arrels de la primera Aliança.

• Les coses noves: La novetat radical de l'Evangeli i la persona de Jesús.

El deixeble del Regne no rebutja la tradició ni la història d'Israel, sinó que la reinterpreta i la porta a la seva plenitud des de la llum de Crist. L'Evangeli no anul·la el passat, sinó que li dona el seu compliment i sentit definitiu.

En resum

Aquest text de Mateu ens convida a fer-nos una pregunta fonamental: Què és allò que realment ocupa el centre de la meva vida? Davant la trobada amb Jesús, se'ns proposa la saviesa de triar allò que no passa, deixant de banda el que és accessori per posseir la joia joiosa i absoluta del Regne.

(Basat en els comentaris del Dr. Joan Minguella) 

Diumenge XVI de durant l'any

Sv 12, 13, 16-19

El text de la Saviesa ens convida a una reflexió teològica profunda sobre la naturalesa de Déu, escrita per un autor jueu d'Alexandria —a cavall entre la tradició bíblica i el pensament grec— que volia mostrar als seus lectors que la veritable saviesa no és una conquesta humana, sinó un do que prové exclusivament de Déu.

1. La paradoxa divina: Totpoderosos i bondadós

El cor del passatge ens revela una veritat fonamental de la fe jueva: el vincle indissociable entre el poder i la bondat de Déu.

• El poder absolut: El text subratlla la capacitat il·limitada del Creador: "Tens el poder a l'abast sempre que vols". No és un poder arbitrari, sinó la font de tota existència i justícia.

• La clemència com a fruit del poder: L'autor ens ofereix una visió transformadora: la bondat de Déu i la seva paciència —el fet que "dones oportunitat a penedir-se"— no són senyals de feblesa, sinó justament el contrari. És perquè Déu és totpoderós que pot permetre's ser indulgent. Només qui té el control total pot exercir la clemència sense por i amb absoluta generositat.

2. Una pedagogia històrica

Aquesta visió d'un Déu que uneix força i tendresa no va ser immediata; va requerir segles de pedagogia divina a través de l'acció i la paraula dels profetes. L'autor de la Saviesa sintetitza aquesta llarga història d'aprenentatge del poble d'Israel, presentant un Déu que governa el món no amb la violència dels tirans humans, sinó amb la suavitat de qui té prou poder per ser pacient.

3. Exigències per a l'ésser humà: Crear a imatge de Déu

L'acceptació d'aquest Déu bo i poderós té conseqüències ètiques immediates per a nosaltres. Si creiem que hem estat creats a imatge de Déu, la nostra conducta ha de reflectir el seu tarannà:

• Renúncia a la violència: El poder ja no pot ser entès com un instrument d'opressió o d'abús. La violència queda desautoritzada per la mateixa definició de Déu.

• L'amistat com a norma: La crida és a viure en relacions de fraternitat. La bondat divina exigeix que l'ésser humà s'esforci per compartir l'amistat amb tothom, esdevenint, en la mesura del possible, un reflex de la clemència que rep del seu Creador.

En definitiva, aquest text ens recorda que la veritable saviesa rau a imitar la manera de governar de Déu: exercir la força no per dominar, sinó per perdonar, acollir i construir relacions basades en la benevolència.

 .......................................................

Mt 13, 24-43

"Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga 

dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat"

La paciència i la força silenciosa del Regne

En aquest passatge evangèlic, Jesús ens revela la naturalesa i el funcionament del Regne de Déu a través de tres paràboles. Aquestes no ens parlen d'un ideal abstracte, sinó d'una realitat en constant moviment, immersa en les contradiccions del nostre món.

1. La paràbola del blat i el jull: La coexistència i la paciència

La primera paràbola ens situa davant del problema del mal. Tot i que la llavor sembrada és bona, el Regne de Déu s'ha d'enfrontar a nombroses oposicions, com ara les heretgies, les persecucions o la mateixa indiferència.

• La realitat barrejada: El missatge clau és la coexistència del bé i el mal dins del mateix camp; el Regne de Déu no és una illa aïllada, sinó que es troba immers en la realitat mundana.

• La pedagogia de la paciència: Déu, el sembrador, ens ensenya a no actuar amb precipitació. El discerniment entre el bé i el mal és complex, ja que sovint ambdues realitats estan entrellaçades dins de les persones. La paciència divina evita destruir el blat en un intent d'arrencar el jull, recordant-nos que, al cor de cada ésser humà, hi ha una barreja de llums i ombres.

2. Les paràboles del gra de mostassa i del llevat: El creixement invisible

A continuació, Jesús utilitza dues imatges quotidianes —el treball al camp i la tasca domèstica— per ensenyar-nos com creix el Regne:

• Visibilitat i dinamisme: El Regne és com el gra de mostassa, que parteix d'una petitesa gairebé insignificant per esdevenir un arbre gran. Aquest contrast evoca el gran dinamisme del Regne, capaç d'una extensió universal a partir d'un inici molt humil.

• La força oculta: Com el llevat amagat a la farina, el Regne també té una dimensió invisible. Actua de manera lenta i imperceptible, però és la força que, des de dins, transforma i fa créixer la totalitat de la societat.

Conclusió: Un missatge d'optimisme

Aquestes paràboles infonen un profund optimisme. Encara que el Regne de Déu hagi de conviure amb el mal i hagi de créixer sovint de manera silenciosa i modesta, té una força transformadora imparable. La proposta de Jesús és clara: el Regne té la capacitat de fer que tot el món es converteixi en un espai de gràcia, sempre que tinguem la paciència de Déu per deixar que el bé creixi i l'esperança de saber que, tot i la seva petitesa inicial, la força del Regne és capaç d'arribar a tothom.

(Basat en els comentaris del Dr. Joan Minguella) 

Diumenge XV de durant l'any

 Is 55, 10-11

El passatge d'Isaïes 55, 10-11 és un dels cants més bells i profunds sobre l'eficàcia de la Paraula de Déu. Per copsar tota la seva força, és imprescindible situar-lo en el seu context històric i entendre la potent imatge natural que utilitza el profeta.

1. El context històric: El consol en el llarg exili

Aquest text s'emmarca en el que els biblistes anomenen el "Segon Isaïes" o l'Anunci del Retorn. El poble d'Israel portava prop de 50 anys exiliat a Babilònia, lluny de la seva terra, del seu Temple i de les seves promeses. Enmig d'aquest desànim i d'aquesta foscor, mantenir l'esperança d'un alliberament semblava gairebé impossible.

Per això, el verset que ve immediatament després (el verset 12) il·lumina tot el passatge en anunciar de forma joiosa: “Sortireu de Babilònia cridant de goig, i us conduiran en pau a casa vostra...”. La promesa del retorn requeria un acte de fe monumental per part del poble; calia, per sobre de tot, confiar en la Paraula de Déu quan tot al voltant deia el contrari.

2. La imatge de la pluja: Vida per a un poble assecat

Per fer entenedora l'eficàcia d'aquesta Paraula divina, el profeta recorre a una imatge bellíssima i altament significativa per a la gent de l'Orient Mitjà: la pluja i la neu que baixen del cel.

Tant a Israel com a Babilònia, regions castigades pel sol i la sequera, l'aigua és sinònim directe de supervivència. El poble depenia de les pluges anuals per poder viure. En el text, la Paraula de Déu no és una teoria abstracta, sinó que actua com l'aigua: amara la terra, penetra en el fons del terreny, el fecunda i el fa germinar. Passa del paisatge desèrtic i mort a la vida i el verd de la collita.

3. La llei de la fecunditat i la paciència del temps

El nucli del missatge és una veritat teològica constant: l'acció de Déu mai queda estèril. La seva Paraula té poder per si mateixa; no torna a Ell buida, sinó que compleix sempre la missió per a la qual ha estat enviada.

Ara bé, el procés de la natura que descriu el text ens ensenya una lliçó vital sobre el temps:

• Hi ha un camí i un procés que requereix paciència.

• Entre el moment en què la pluja cau, la llavor germina, el pagès cull el blat i, finalment, es té el pa a punt a la taula, passa un temps.

Aquesta mateixa paciència és la que se li demanava al poble exiliat (i la que se'ns demana avui). Els plans de Déu no sempre tenen la immediatesa que voldríem, però són segurs.

En conclusió: Isaïes 55 ens convida a una actitud de confiança radical. En els moments d'exili personal o col·lectiu, quan sentim que la vida està "assecada" per les dificultats, el text ens recorda que la Paraula de Déu està treballant en el silenci de la terra, i que acabarà donant, ineludiblement, el seu fruit de llibertat i de pau.

 Mt 13, 1-23

"Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador"

El fragment de l'Evangeli de Mateu (Mt 13, 1-23), conegut com la Paràbola del Sembrador, marca un punt d'inflexió decisiu en el ministeri de Jesús. Aquest text no només ens ofereix una lliçó sobre la llibertat humana, sinó que també explica un canvi profund en la manera com Jesús es comunica amb la gent.

1. El context: Un canvi d'estratègia pedagògica

Per entendre per què Jesús comença a parlar en paràboles, cal mirar què ha passat just abans. Jesús ve de viure fortes polèmiques amb els fariseus i els seus seguidors, uns sectors que s'han tancat en les seves pròpies certeses i tradicions. Davant d'aquesta actitud impermeable, que recorda la profecia d'Isaïes (Is 6, 9-10) sobre aquells que miren però no veuen i tenen el cor endurit, Jesús canvia de mètode.

Jesús s'asseu, adoptant la postura clàssica dels mestres de l'època, i comença a utilitzar històries simples i quotidianes basades en la vida de la gent de Galilea. La paràbola funciona com un filtre espiritual: a qui té una actitud oberta el fa aprofundir, mentre que a qui es nega a entendre el deixa fora.

2. El Sembrador i el misteri de la llibertat humana

La paràbola posa en evidència que la Paraula de Déu és rebuda de maneres molt diferents. El més sorprenent de la narració és que el resultat de la collita no depèn de la qualitat de la llavor ni de l'esforç del sembrador. La llavor és bona i el sembrador és d'una generositat absoluta, ja que la llança arreu sense mirar si el lloc és propici.

El factor variable és la disposició del terreny, que representa el cor de cada persona. Aquí reapareix la clàssica proposta de l'Antic Testament sobre "les dues vies": o bé s'obren les orelles per deixar-se instruir, o bé es refusa escoltar, corrent el risc d'esdevenir cada cop més insensibles al missatge.

3. La radiografia dels quatre terrenys

Jesús descriu quatre situacions que reflecteixen diferents actituds humanes i els obstacles de la vida interior:

• El camí: Representa les persones que reben la Paraula de manera superficial o distreta, on el missatge ni tan sols arriba a entrar perquè el cor està endurit.

• El terreny rocós: Simbolitza l'entusiasme passatger. Són aquells que s'emocionen ràpidament, però com que no tenen constància ni arrels fermes, s'assequen de seguida que apareixen les primeres dificultats o persecucions.

• Els cards: Mostra la vida ofegada per les preocupacions materials, l'afany de riqueses i les pressions del dia a dia, que consumeixen el temps i l'energia i impedeixen que el missatge maduri.

• La terra bona: És el cor ben disposat, on el missatge és rebut, comprès i integrat.

Un detall clau és que, fins i tot en la terra bona, la fecunditat pot variar: "cent, seixanta o trenta". La quantitat de fruit depèn de les dificultats de cadascú i de l'estat del seu esperit. Jesús no exigeix un rendiment uniforme, sinó una resposta sincera i proporcional a les capacitats de cadascú.

4. Un missatge de realisme i esperança

L'explicació de la paràbola serveix també com una descripció molt realista dels obstacles que trobarà la predicació de l'evangeli al llarg de la història. Ens recorda que sembrar el Regne de Déu comporta assumir que una part del missatge es perdrà pel camí per diversos motius.

Això, però, no ha de ser un motiu de desànim. La lliçó final és d'una gran esperança: malgrat els fracassos evidents d'una part de la llavor, la força que hi ha en la Paraula és tan gran que, allà on troba un terreny propici, la collita és sempre superabundant i supera qualsevol expectativa.

En conclusió: El text ens convida a fer una revisió personal de la nostra pròpia actitud. Perquè la llavor doni fruit, cal que hi hagi una coherència real entre el missatge que s'ha escoltat i els actes de la nostra vida quotidiana.

(Basat en els comentaris del Dr. Joan Minguella) 

Diumenge XIV de durant l'any

Za 9, 9-10         

              Es tracta d’un oracle de consolació, per estimular l’esperança messiànica d’Israel que, després de l’exili, es troba novament sota el domini d’una potència estrangera, i cal recolzar-se en l’esperança d’una intervenció de Déu.

              El profeta anuncia que un dia tindran un rei que vindrà “just i victoriós”, però humil, muntant un ase. El seu domini s’estendrà “d’un mar a l’altre”, i englobarà tots els pobles. Sembla anunciar la reunificació del regne de David.

              Es mostra un tipus de rei modest, que no es recolza en el prestigi de les armes, ni en el luxe, un rei seguint l’espera tradicional del poble jueu, amb la novetat que es combina el Messies Rei, amb la humilitat del Servent descrit per Isaïes ... i vindrà a instaurar la pau i la justícia a tots els pobles.

              La comunitat cristiana ha aplicat a Jesús aquest oracle de Zacaries, com anunci de l’entrada de Jesús a Jerusalem. 

 ..............................................................                   

Mt 11, 25-30

"Veniu a mi tots els que estigueu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar"

      “En aquell temps”, es vol referir a quan Jesús constata, amb dolor, el refús del seu poble. No hi ha res més dolorós que un amor incomprès i menystingut  per un poble influït pels mestres de la Llei.

              Llavors, Jesús comença una pregària de lloança a Déu Pare que, si bé es revela a qui vol, Jesús ha fet experiència que té les seves preferències pels petits. Són els senzills els qui s’obren al seu missatge de salvació, i no els “savis”, els que es consideren grans i entesos ... com els escribes.

              Jesús revela als deixebles, les relacions entre el Pare i Ell i, després, els convida a seguir-lo: “veniu a mi ...”. És una crida a la llibertat, Jesús els ofereix el seu jou, per alliberar-los del jou massa pesat de la Llei, tal i com la presenten els escribes, i així podran trobar el repòs.

              En sentit figurat, el “jou” és el que fa ajuntar-se a un altre, per caminar al mateix pas, enganxats a la mateixa tasca, i la paraula “repòs” es com l’Antic Testament presentava la Terra Promesa: el “lloc de repòs” promès per Déu al seu poble.

              Enganxar-se al jou de Jesús, és trobar el repòs en la llei de l’amor, i és Ell qui ens donarà la força per tirar endavant. 

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2017)

Diumenge XIII de durant l'any

2Re 4, 8-11. 14-16a

            Comença el text amb un oferiment a Eliseu  d’una estada a casa seva, per una dona benestant de Sunam, que diu al seu marit  que aquest home és certament  un sant home de Déu. Quan Eliseu  hi va anar, es va plantejar amb el seu servent “Què podríem fer per ella”. El primer acte és la promesa d’un fill per aquesta dona estèril, doncs des del punt de vista humà, ja no hi havia esperança d’embaràs, i diu a la dona: "L'any que ve, en aquest mateix moment, mantindràs un nen als braços" ...

            El que interessa a l’autor del llibre dels Reis és que veu en la llarga aliança entre el profeta Eliseu i la família de Sunam, una imatge de l’Aliança entre Déu i el poble d’Israel.  La promesa del naixement d’un nen, en una dona estèril, seria un signe que Déu és el Déu de la vida

Mt  10, 37-42 

"Qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, no quedarà sense recompensa"

            Es tracta d’una crida a les renúncies que exigeix ​​la fidelitat al seu missatge. Ja sabíem que l’evangeli requeria estimar: tot el discurs de la muntanya ho deia. Aquí però, Jesús parla d’altres requisits. Per seguir Jesús cal tota la llibertat, cal purificar l’amor humà que hagi esdevingut possessiu o individualista. Un autèntic seguiment comportarà algunes relativitzacions dels vincles afectius

            Tots els temps de persecució provoquen drames, fins i tot fora d’un context de persecució violenta, sabem que també pot ser amb la família i els amics més propers, que a vegades és difícil testificar les teves conviccions. 

            Aquí Jesús expressa la seva consciència de la persecució que els espera a  tots aquells que el seguiran. Perquè, si els deixebles segueixen el seu testimoni, inevitablement correran el risc de xocar amb les autoritats. Hauran d’acceptar ser ignorats, humiliats. 

            Jesús intenta prevenir als deixebles de les dificultats que se’ls hi acosten i segueix amb unes paraules de consol. Acollir els deixebles, encara que “uns petits”, és acollir  Jesús i el Pare, de qui Ell procedeix. 

             "Qui us acull, a mi m’acull ... i acull aquell que m’ha enviat”. Sembla que aquesta frase pretén enfortir els apòstols, com si els digués: “Tots aquests riscos per l’evangeli us apropen a mi i al meu pare”.

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2020)

Diumenge XII de durant l'any

Jr 20, 10-13

              Jeremies manifesta el seu estat d’ànim, la seva crua experiència: el poble escollit ha oblidat Déu i s’exposa a una catàstrofe; però no sols no accepten les seves paraules, que avisen de que Déu n’està tip d’infidelitats, sinó que l’acusen de desmoralitzar a la gent i amenacen la seva integritat física. Jeremies, però, no s’acovardeix, i reflexiona: “el Senyor em fa costat”.

              Jeremies, per tots els mitjans, prova de desvetllar el poble, a fi d’aconseguir la seva conversió i, a vegades, ho fa amb paraules dures, com “els meus perseguidors ensopegaran, i el seu fracàs els cobrirà de vergonya”.

              El profeta, però, està tan convençut que Déu estarà a favor dels pobres, té tal confiança en la intervenció del Senyor, que li dona gràcies a l’avançada. Perquè, tal i com diu en uns versets anteriors (Jr 20, 7): “m’has seduït Senyor, i m’he deixat seduir”.

..............................................................                   

Mt 10, 26-33

"No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats"

              Després d’haver triat als Dotze, Jesús dona consignes per la missió que se’ls encomana, que no serà pas fàcil, i insisteix a dir als seus deixebles “no tingueu por”. L’anunci de la paraula de Déu serà per ells també causa de contradiccions i, fins i tot, de mort; però si bé podrien matar-vos el cos, no ho podran fer a l’ànima. La seva confiança, però, cal que sigui més forta que la por. Déu fa descobrir a l’home el seu projecta, que esdevé entenedor amb la vinguda de Jesús; els deixebles en son testimonis, i cal que propaguin això que han viscut i han entès ... però sense  por. Potser alguns s’indignaran.... però ni un sol ocell cau a terra si Déu no ho permet ... i vosaltres valeu més que els ocells.

              Quan Mateu escriu l’evangeli, la persecució dels cristians pels jueus era una realitat, i aquest text té per objectiu enfortir la seva determinació ... si avui nosaltres creiem és, sens dubte, perquè ells van superar les seves primeres pors.

              Els creients son convidats a no tenir por del judici dels homes que, certament, pot provocar sofriment i, fins i tot, la mort ... però  és el judici de Déu el que compta i, al final, els deixebles tindran el mateix Jesús reconeixent-los davant el Pare. 

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2017)