Diumenge XVI de durant l'any

Sv 12, 13, 16-19

El text de la Saviesa ens convida a una reflexió teològica profunda sobre la naturalesa de Déu, escrita per un autor jueu d'Alexandria —a cavall entre la tradició bíblica i el pensament grec— que volia mostrar als seus lectors que la veritable saviesa no és una conquesta humana, sinó un do que prové exclusivament de Déu.

1. La paradoxa divina: Totpoderosos i bondadós

El cor del passatge ens revela una veritat fonamental de la fe jueva: el vincle indissociable entre el poder i la bondat de Déu.

• El poder absolut: El text subratlla la capacitat il·limitada del Creador: "Tens el poder a l'abast sempre que vols". No és un poder arbitrari, sinó la font de tota existència i justícia.

• La clemència com a fruit del poder: L'autor ens ofereix una visió transformadora: la bondat de Déu i la seva paciència —el fet que "dones oportunitat a penedir-se"— no són senyals de feblesa, sinó justament el contrari. És perquè Déu és totpoderós que pot permetre's ser indulgent. Només qui té el control total pot exercir la clemència sense por i amb absoluta generositat.

2. Una pedagogia històrica

Aquesta visió d'un Déu que uneix força i tendresa no va ser immediata; va requerir segles de pedagogia divina a través de l'acció i la paraula dels profetes. L'autor de la Saviesa sintetitza aquesta llarga història d'aprenentatge del poble d'Israel, presentant un Déu que governa el món no amb la violència dels tirans humans, sinó amb la suavitat de qui té prou poder per ser pacient.

3. Exigències per a l'ésser humà: Crear a imatge de Déu

L'acceptació d'aquest Déu bo i poderós té conseqüències ètiques immediates per a nosaltres. Si creiem que hem estat creats a imatge de Déu, la nostra conducta ha de reflectir el seu tarannà:

• Renúncia a la violència: El poder ja no pot ser entès com un instrument d'opressió o d'abús. La violència queda desautoritzada per la mateixa definició de Déu.

• L'amistat com a norma: La crida és a viure en relacions de fraternitat. La bondat divina exigeix que l'ésser humà s'esforci per compartir l'amistat amb tothom, esdevenint, en la mesura del possible, un reflex de la clemència que rep del seu Creador.

En definitiva, aquest text ens recorda que la veritable saviesa rau a imitar la manera de governar de Déu: exercir la força no per dominar, sinó per perdonar, acollir i construir relacions basades en la benevolència.

 .......................................................

Mt 13, 24-43

"Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga 

dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat"

La paciència i la força silenciosa del Regne

En aquest passatge evangèlic, Jesús ens revela la naturalesa i el funcionament del Regne de Déu a través de tres paràboles. Aquestes no ens parlen d'un ideal abstracte, sinó d'una realitat en constant moviment, immersa en les contradiccions del nostre món.

1. La paràbola del blat i el jull: La coexistència i la paciència

La primera paràbola ens situa davant del problema del mal. Tot i que la llavor sembrada és bona, el Regne de Déu s'ha d'enfrontar a nombroses oposicions, com ara les heretgies, les persecucions o la mateixa indiferència.

• La realitat barrejada: El missatge clau és la coexistència del bé i el mal dins del mateix camp; el Regne de Déu no és una illa aïllada, sinó que es troba immers en la realitat mundana.

• La pedagogia de la paciència: Déu, el sembrador, ens ensenya a no actuar amb precipitació. El discerniment entre el bé i el mal és complex, ja que sovint ambdues realitats estan entrellaçades dins de les persones. La paciència divina evita destruir el blat en un intent d'arrencar el jull, recordant-nos que, al cor de cada ésser humà, hi ha una barreja de llums i ombres.

2. Les paràboles del gra de mostassa i del llevat: El creixement invisible

A continuació, Jesús utilitza dues imatges quotidianes —el treball al camp i la tasca domèstica— per ensenyar-nos com creix el Regne:

• Visibilitat i dinamisme: El Regne és com el gra de mostassa, que parteix d'una petitesa gairebé insignificant per esdevenir un arbre gran. Aquest contrast evoca el gran dinamisme del Regne, capaç d'una extensió universal a partir d'un inici molt humil.

• La força oculta: Com el llevat amagat a la farina, el Regne també té una dimensió invisible. Actua de manera lenta i imperceptible, però és la força que, des de dins, transforma i fa créixer la totalitat de la societat.

Conclusió: Un missatge d'optimisme

Aquestes paràboles infonen un profund optimisme. Encara que el Regne de Déu hagi de conviure amb el mal i hagi de créixer sovint de manera silenciosa i modesta, té una força transformadora imparable. La proposta de Jesús és clara: el Regne té la capacitat de fer que tot el món es converteixi en un espai de gràcia, sempre que tinguem la paciència de Déu per deixar que el bé creixi i l'esperança de saber que, tot i la seva petitesa inicial, la força del Regne és capaç d'arribar a tothom.

(Basat en els comentaris del Dr. Joan Minguella) 

Diumenge XV de durant l'any

 Is 55, 10-11

El passatge d'Isaïes 55, 10-11 és un dels cants més bells i profunds sobre l'eficàcia de la Paraula de Déu. Per copsar tota la seva força, és imprescindible situar-lo en el seu context històric i entendre la potent imatge natural que utilitza el profeta.

1. El context històric: El consol en el llarg exili

Aquest text s'emmarca en el que els biblistes anomenen el "Segon Isaïes" o l'Anunci del Retorn. El poble d'Israel portava prop de 50 anys exiliat a Babilònia, lluny de la seva terra, del seu Temple i de les seves promeses. Enmig d'aquest desànim i d'aquesta foscor, mantenir l'esperança d'un alliberament semblava gairebé impossible.

Per això, el verset que ve immediatament després (el verset 12) il·lumina tot el passatge en anunciar de forma joiosa: “Sortireu de Babilònia cridant de goig, i us conduiran en pau a casa vostra...”. La promesa del retorn requeria un acte de fe monumental per part del poble; calia, per sobre de tot, confiar en la Paraula de Déu quan tot al voltant deia el contrari.

2. La imatge de la pluja: Vida per a un poble assecat

Per fer entenedora l'eficàcia d'aquesta Paraula divina, el profeta recorre a una imatge bellíssima i altament significativa per a la gent de l'Orient Mitjà: la pluja i la neu que baixen del cel.

Tant a Israel com a Babilònia, regions castigades pel sol i la sequera, l'aigua és sinònim directe de supervivència. El poble depenia de les pluges anuals per poder viure. En el text, la Paraula de Déu no és una teoria abstracta, sinó que actua com l'aigua: amara la terra, penetra en el fons del terreny, el fecunda i el fa germinar. Passa del paisatge desèrtic i mort a la vida i el verd de la collita.

3. La llei de la fecunditat i la paciència del temps

El nucli del missatge és una veritat teològica constant: l'acció de Déu mai queda estèril. La seva Paraula té poder per si mateixa; no torna a Ell buida, sinó que compleix sempre la missió per a la qual ha estat enviada.

Ara bé, el procés de la natura que descriu el text ens ensenya una lliçó vital sobre el temps:

• Hi ha un camí i un procés que requereix paciència.

• Entre el moment en què la pluja cau, la llavor germina, el pagès cull el blat i, finalment, es té el pa a punt a la taula, passa un temps.

Aquesta mateixa paciència és la que se li demanava al poble exiliat (i la que se'ns demana avui). Els plans de Déu no sempre tenen la immediatesa que voldríem, però són segurs.

En conclusió: Isaïes 55 ens convida a una actitud de confiança radical. En els moments d'exili personal o col·lectiu, quan sentim que la vida està "assecada" per les dificultats, el text ens recorda que la Paraula de Déu està treballant en el silenci de la terra, i que acabarà donant, ineludiblement, el seu fruit de llibertat i de pau.

 Mt 13, 1-23

"Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador"

El fragment de l'Evangeli de Mateu (Mt 13, 1-23), conegut com la Paràbola del Sembrador, marca un punt d'inflexió decisiu en el ministeri de Jesús. Aquest text no només ens ofereix una lliçó sobre la llibertat humana, sinó que també explica un canvi profund en la manera com Jesús es comunica amb la gent.

1. El context: Un canvi d'estratègia pedagògica

Per entendre per què Jesús comença a parlar en paràboles, cal mirar què ha passat just abans. Jesús ve de viure fortes polèmiques amb els fariseus i els seus seguidors, uns sectors que s'han tancat en les seves pròpies certeses i tradicions. Davant d'aquesta actitud impermeable, que recorda la profecia d'Isaïes (Is 6, 9-10) sobre aquells que miren però no veuen i tenen el cor endurit, Jesús canvia de mètode.

Jesús s'asseu, adoptant la postura clàssica dels mestres de l'època, i comença a utilitzar històries simples i quotidianes basades en la vida de la gent de Galilea. La paràbola funciona com un filtre espiritual: a qui té una actitud oberta el fa aprofundir, mentre que a qui es nega a entendre el deixa fora.

2. El Sembrador i el misteri de la llibertat humana

La paràbola posa en evidència que la Paraula de Déu és rebuda de maneres molt diferents. El més sorprenent de la narració és que el resultat de la collita no depèn de la qualitat de la llavor ni de l'esforç del sembrador. La llavor és bona i el sembrador és d'una generositat absoluta, ja que la llança arreu sense mirar si el lloc és propici.

El factor variable és la disposició del terreny, que representa el cor de cada persona. Aquí reapareix la clàssica proposta de l'Antic Testament sobre "les dues vies": o bé s'obren les orelles per deixar-se instruir, o bé es refusa escoltar, corrent el risc d'esdevenir cada cop més insensibles al missatge.

3. La radiografia dels quatre terrenys

Jesús descriu quatre situacions que reflecteixen diferents actituds humanes i els obstacles de la vida interior:

• El camí: Representa les persones que reben la Paraula de manera superficial o distreta, on el missatge ni tan sols arriba a entrar perquè el cor està endurit.

• El terreny rocós: Simbolitza l'entusiasme passatger. Són aquells que s'emocionen ràpidament, però com que no tenen constància ni arrels fermes, s'assequen de seguida que apareixen les primeres dificultats o persecucions.

• Els cards: Mostra la vida ofegada per les preocupacions materials, l'afany de riqueses i les pressions del dia a dia, que consumeixen el temps i l'energia i impedeixen que el missatge maduri.

• La terra bona: És el cor ben disposat, on el missatge és rebut, comprès i integrat.

Un detall clau és que, fins i tot en la terra bona, la fecunditat pot variar: "cent, seixanta o trenta". La quantitat de fruit depèn de les dificultats de cadascú i de l'estat del seu esperit. Jesús no exigeix un rendiment uniforme, sinó una resposta sincera i proporcional a les capacitats de cadascú.

4. Un missatge de realisme i esperança

L'explicació de la paràbola serveix també com una descripció molt realista dels obstacles que trobarà la predicació de l'evangeli al llarg de la història. Ens recorda que sembrar el Regne de Déu comporta assumir que una part del missatge es perdrà pel camí per diversos motius.

Això, però, no ha de ser un motiu de desànim. La lliçó final és d'una gran esperança: malgrat els fracassos evidents d'una part de la llavor, la força que hi ha en la Paraula és tan gran que, allà on troba un terreny propici, la collita és sempre superabundant i supera qualsevol expectativa.

En conclusió: El text ens convida a fer una revisió personal de la nostra pròpia actitud. Perquè la llavor doni fruit, cal que hi hagi una coherència real entre el missatge que s'ha escoltat i els actes de la nostra vida quotidiana.

(Basat en els comentaris del Dr. Joan Minguella) 

Diumenge XIV de durant l'any

Za 9, 9-10         

              Es tracta d’un oracle de consolació, per estimular l’esperança messiànica d’Israel que, després de l’exili, es troba novament sota el domini d’una potència estrangera, i cal recolzar-se en l’esperança d’una intervenció de Déu.

              El profeta anuncia que un dia tindran un rei que vindrà “just i victoriós”, però humil, muntant un ase. El seu domini s’estendrà “d’un mar a l’altre”, i englobarà tots els pobles. Sembla anunciar la reunificació del regne de David.

              Es mostra un tipus de rei modest, que no es recolza en el prestigi de les armes, ni en el luxe, un rei seguint l’espera tradicional del poble jueu, amb la novetat que es combina el Messies Rei, amb la humilitat del Servent descrit per Isaïes ... i vindrà a instaurar la pau i la justícia a tots els pobles.

              La comunitat cristiana ha aplicat a Jesús aquest oracle de Zacaries, com anunci de l’entrada de Jesús a Jerusalem. 

 ..............................................................                   

Mt 11, 25-30

"Veniu a mi tots els que estigueu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar"

      “En aquell temps”, es vol referir a quan Jesús constata, amb dolor, el refús del seu poble. No hi ha res més dolorós que un amor incomprès i menystingut  per un poble influït pels mestres de la Llei.

              Llavors, Jesús comença una pregària de lloança a Déu Pare que, si bé es revela a qui vol, Jesús ha fet experiència que té les seves preferències pels petits. Són els senzills els qui s’obren al seu missatge de salvació, i no els “savis”, els que es consideren grans i entesos ... com els escribes.

              Jesús revela als deixebles, les relacions entre el Pare i Ell i, després, els convida a seguir-lo: “veniu a mi ...”. És una crida a la llibertat, Jesús els ofereix el seu jou, per alliberar-los del jou massa pesat de la Llei, tal i com la presenten els escribes, i així podran trobar el repòs.

              En sentit figurat, el “jou” és el que fa ajuntar-se a un altre, per caminar al mateix pas, enganxats a la mateixa tasca, i la paraula “repòs” es com l’Antic Testament presentava la Terra Promesa: el “lloc de repòs” promès per Déu al seu poble.

              Enganxar-se al jou de Jesús, és trobar el repòs en la llei de l’amor, i és Ell qui ens donarà la força per tirar endavant. 

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2017)

Diumenge XIII de durant l'any

2Re 4, 8-11. 14-16a

            Comença el text amb un oferiment a Eliseu  d’una estada a casa seva, per una dona benestant de Sunam, que diu al seu marit  que aquest home és certament  un sant home de Déu. Quan Eliseu  hi va anar, es va plantejar amb el seu servent “Què podríem fer per ella”. El primer acte és la promesa d’un fill per aquesta dona estèril, doncs des del punt de vista humà, ja no hi havia esperança d’embaràs, i diu a la dona: "L'any que ve, en aquest mateix moment, mantindràs un nen als braços" ...

            El que interessa a l’autor del llibre dels Reis és que veu en la llarga aliança entre el profeta Eliseu i la família de Sunam, una imatge de l’Aliança entre Déu i el poble d’Israel.  La promesa del naixement d’un nen, en una dona estèril, seria un signe que Déu és el Déu de la vida

Mt  10, 37-42 

"Qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, no quedarà sense recompensa"

            Es tracta d’una crida a les renúncies que exigeix ​​la fidelitat al seu missatge. Ja sabíem que l’evangeli requeria estimar: tot el discurs de la muntanya ho deia. Aquí però, Jesús parla d’altres requisits. Per seguir Jesús cal tota la llibertat, cal purificar l’amor humà que hagi esdevingut possessiu o individualista. Un autèntic seguiment comportarà algunes relativitzacions dels vincles afectius

            Tots els temps de persecució provoquen drames, fins i tot fora d’un context de persecució violenta, sabem que també pot ser amb la família i els amics més propers, que a vegades és difícil testificar les teves conviccions. 

            Aquí Jesús expressa la seva consciència de la persecució que els espera a  tots aquells que el seguiran. Perquè, si els deixebles segueixen el seu testimoni, inevitablement correran el risc de xocar amb les autoritats. Hauran d’acceptar ser ignorats, humiliats. 

            Jesús intenta prevenir als deixebles de les dificultats que se’ls hi acosten i segueix amb unes paraules de consol. Acollir els deixebles, encara que “uns petits”, és acollir  Jesús i el Pare, de qui Ell procedeix. 

             "Qui us acull, a mi m’acull ... i acull aquell que m’ha enviat”. Sembla que aquesta frase pretén enfortir els apòstols, com si els digués: “Tots aquests riscos per l’evangeli us apropen a mi i al meu pare”.

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2020)

Diumenge XII de durant l'any

Jr 20, 10-13

              Jeremies manifesta el seu estat d’ànim, la seva crua experiència: el poble escollit ha oblidat Déu i s’exposa a una catàstrofe; però no sols no accepten les seves paraules, que avisen de que Déu n’està tip d’infidelitats, sinó que l’acusen de desmoralitzar a la gent i amenacen la seva integritat física. Jeremies, però, no s’acovardeix, i reflexiona: “el Senyor em fa costat”.

              Jeremies, per tots els mitjans, prova de desvetllar el poble, a fi d’aconseguir la seva conversió i, a vegades, ho fa amb paraules dures, com “els meus perseguidors ensopegaran, i el seu fracàs els cobrirà de vergonya”.

              El profeta, però, està tan convençut que Déu estarà a favor dels pobres, té tal confiança en la intervenció del Senyor, que li dona gràcies a l’avançada. Perquè, tal i com diu en uns versets anteriors (Jr 20, 7): “m’has seduït Senyor, i m’he deixat seduir”.

..............................................................                   

Mt 10, 26-33

"No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats"

              Després d’haver triat als Dotze, Jesús dona consignes per la missió que se’ls encomana, que no serà pas fàcil, i insisteix a dir als seus deixebles “no tingueu por”. L’anunci de la paraula de Déu serà per ells també causa de contradiccions i, fins i tot, de mort; però si bé podrien matar-vos el cos, no ho podran fer a l’ànima. La seva confiança, però, cal que sigui més forta que la por. Déu fa descobrir a l’home el seu projecta, que esdevé entenedor amb la vinguda de Jesús; els deixebles en son testimonis, i cal que propaguin això que han viscut i han entès ... però sense  por. Potser alguns s’indignaran.... però ni un sol ocell cau a terra si Déu no ho permet ... i vosaltres valeu més que els ocells.

              Quan Mateu escriu l’evangeli, la persecució dels cristians pels jueus era una realitat, i aquest text té per objectiu enfortir la seva determinació ... si avui nosaltres creiem és, sens dubte, perquè ells van superar les seves primeres pors.

              Els creients son convidats a no tenir por del judici dels homes que, certament, pot provocar sofriment i, fins i tot, la mort ... però  és el judici de Déu el que compta i, al final, els deixebles tindran el mateix Jesús reconeixent-los davant el Pare. 

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2017)

Diumenge XI de durant l'any

 Mt 9,36-10,8

"Aneu més aviat a les ovelles perdudes"         

Històricament, Mateu ens parla de la commoció de Jesús davant d'una Galilea asfixiada pels deutes i abandonada per les seves elits.

Lleó XIV actualitza aquesta mirada de compassió posant el focus en les noves perifèries. Durant el seu pas per barris vulnerables i la seva històrica visita al centre penitenciari de Brians 1, el Papa ha insistit que la feina de l'Església no és jutjar des dels palaus, sinó "mirar els ulls d'aquells que la societat prefereix ignorar". Per al Sant Pare, les ovelles abatudes d'avui són els migrants que arrisquen la vida, els presos que busquen reconciliació o els treballadors precaritzats. Com el Jesús històric, el Papa demana sentir "el pols real del carrer".

En el text, Jesús uneix un publicà (col·laborador de Roma) i un zelota (guerriller anti-romà) per restablir les dotze tribus d'Israel. Històricament, era un grup destinat a xocar, però unificat en la reconciliació.

El Papa Lleó XIV utilitza precisament aquest model d'unitat en la diversitat per combatre el que ell anomena la "polarització ferotge" de la política i la cultura actuals. El Sant Pare insisteix que l'Església ha de ser una "petit llevat d'unitat i fraternitat". Ajuntar perfils tan oposats com els de la llista de Mateu és el que el Pontífex proposa per a la societat: teixir xarxes de diàleg sincer, "entramar una societat renovada" i fer caure els murs ideològics.

Jesús demana als apòstols curar malalts, fer fóra dimonis (restaurar la dignitat i sanar els traumes de l'opressió) i, sobretot, fer-ho "de franc", trencant el corrupte sistema clientelar de favors de l'època romana.

Aquest és un dels punts on el pensament de Lleó XIV (recollit a Magnifica humanitas) ressona amb més força. El Papa, agafant el relleu social de Lleó XIII, adverteix contra els perills de deshumanització de la nova revolució tecnològica i la intel·ligència artificial. Quan Jesús diu "cureu i allibereu de franc", el Papa ho tradueix avui com el deure de protegir el valor intrínsec de la persona per sobre de l'utilitarisme algorítmic o els beneficis econòmics:

"En l'era de la intel·ligència artificial, quan la dignitat humana està amenaçada per noves formes de deshumanització, el nostre deure urgent és romandre profundament humans."

Per al Papa Lleó XIV, la missió que Jesús dona als dotze apòstols en el context del segle I no és una peça de museu. Enviar la comunitat desarmada, sense lligams econòmics i enfocada a sanar els exclosos és, avui dia, la millor recepta per retornar "l'ànima i la profunditat" a un món tecnificat i fragmentat.

IA 

 

El Cos i la Sang de Crist

Dt 8, 2-3. 14-16  

               El text comença per “recorda’t”. Fer memòria del nostre passat, forma part de la història de la fe, de la història de salvació; la memòria d’un poble, és com les arrels d’un arbre, que ara no es veuen, però en realitat, l’arbre viu gràcies a elles. Moisés recorda al poble que, en el decurs de la marxa pel desert, malgrat les proves i dificultats que van patir, Déu ha estat sempre present i mai l’ha abandonat. Volia mostrar, d’una part, la pobresa del poble i, per altra, la sol·licitud constant de Déu envers ell, doncs d’altra manera s’haguessin mor.

Aquest text va ser escrit en una època en que el poble, instal·lat a Canà, s’estava oblidant de la fidelitat a l’Aliança, i tenia de superar un nou perill: la idolatria dels cananeus. Havien d’aprendre que “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (DT 8, 3). Déu està sempre al nostre costat, i dóna el pa de la seva paraula (com el mannà), i l’aigua de vida eterna (com el doll que en fa brollar de la roca). 

 ..............................................................                   

Jn 6, 51-58

"Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell" 

              És difícil entendre aquest text, si abans no s’explica el significat dels simbolismes que s’utilitzen.

              “Carn” vol dir persona, designa la condició humana; el do de la carn de Jesús és el do de la seva persona. “Sang” és símbol de la vida; el do de la sang és el do de la seva vida ... encara que, segons  Lv 17, 12, com que “la sang és vida ... ningú ha de menjar la sang”, i és també per això que els jueus no entenien Jesús.

              “Menjar” o “beure”, és assumir, identificar-se, amb lo que es menja o es beu, i  trobem també aquest sentit en diversos llocs de l’AT: “menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel” (Ez 3, 1) ... “quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...” (Jr 15, 16). Calia menjar, empassar-se la Paraula (= la carn o el pa), per assimilar-la i poder-la proclamar.

              Quan es va escriure aquest evangeli, a l’entorn de l’any 100, la pràctica de la eucaristia estava ja sòlidament establerta, i és a la llum d’aquell Sopar (que Joan no descriu) que es comprenen les paraules de Jesús.

              Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història personal (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres, i seguir-lo comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida.      

Joan i Roser   

(Recuperat de juny de 2017)