Diumenge III de Pasqua

Ac 2, 14, 22-33 

Pere, atemorit fins ara, es desvetlla amb la vinguda de l’Esperit, s’aixeca “es posa dret” per parlar al poble d’Israel. És el primer discurs de la jove Església que comença. Els pelegrins vinguts d’arreu, compartien l’esperança d’Israel en la vinguda del Messies i, és per això que Pere s’aixeca per anunciar que el Messies que esperaven ja ha vingut: Déu ha complert la seva promesa.

La predicació de Pere va dirigida a tothom, i presenta els tres aspectes de la vida de Jesús que compondran el credo de fe més antic: un Jesús històric, acreditat per Déu amb prodigis i senyals, la seva mort en mans de les autoritats jueves, i la seva resurrecció obrada per Déu. Vol també fer èmfasi en la continuïtat de l’obra de Déu a través de Jesús, i per fer-la evident, invoca el que deia David referint-se a ell (Sl 16, 8-11). Pere acaba el discurs amb un signe d’autenticitat: “nosaltres en som testimonis”.

...............................................................

Lc 24, 13- 35 

"Jesús els aconseguí i es posà a caminar amb ells..."

No és la narració d’un fet històric, sinó una composició teològica, que vol donar un missatge a través d’una parella de deixebles (Cleofàs i la seva dona) que, decebuts per la mort de Jesús tornaven a casa seva, a Emmaús; tenien la idea d’un Messies alliberador, triomfador. Les dones també eren deixebles: “Vora la creu hi havia ... Maria, muller de Cleofàs” ( Jn 19, 25), i altres cites. I un signe de que no era un relat històric: eren deixebles, però al Sopar de comiat sols hi havia els Dotze ... com, doncs, podien reconèixer Jesús en el gest eucarístic de partir el pa, si ells no hi eren?

Quan s’apropa Jesús “els seus ulls no el reconeixen”, però al explicar el sentit de les Escriptures, “se’ls hi obren els ulls”; estem parlant, però, d’una lectura cristiana de l’Escriptura, els jueus no ho veien pas així. Reconèixer Jesús com el Messies no és pas una evidència, l’Escriptura, així de clar no ho diu enlloc, i sols esdevé evident quan els ulls se’ls hi obren, comprenen el sentit, i llavors “el cor s’abrusava dins nostre”.

No es diu pas quins textos cita Jesús, sols que “no calia que el Messies patís ... abans d’entrar a la glòria?”. Però, seria trair les Escriptures, creure en un exigència de patiment i de mort, per part de Déu; el mateix Jesús diu: “No hi ha amor més gran, que donar la vida pels qui un estima”. Es tracta d’assumir les conseqüències de la opció d’estimar la humanitat proclamant el seu missatge, malgrat el que això pugui comportar.

La trajectòria de Cleofàs i la seva dona, és una mostra de com haurien de ser les nostres celebracions de l’eucaristia: cal escoltar i entendre les lectures, la Paraula, per després poder reconèixer Jesús en el pa que es trenca i es reparteix.     

Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2014)

Diumenge II de Pasqua

Ac 2, 42-47

Aquest relat està clarament situat dins els primers dies de l’Església, i comença per resumir, un xic idealitzada, la vida de la comunitat, dins un primer “sumari”. Explica l’estructuració de la comunitat cristiana en base a quatre pilars: 1) escoltar l’ensenyament dels apòstols, que és acollir les paraules i fets de Jesús, que ells van viure, 2) instaurar entre els creients unes noves relacions, que impliquen no sols compartir les conviccions i les idees, sinó també els recursos materials, vivint així una comunió fraterna, 3) participar en les pregàries del Temple, practicant les costums religioses jueves i del mateix Jesús, i 4) però després, en les seves cases, partir el pa, l’àpat religiós en memòria de Jesús, culminació de la paraula rebuda i de l’amor compartit.

...............................................................

Jn 20, 19-31

"Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut? 

Feliços els qui creuran sense haver vist"

Cada evangelista descriu de manera diferent els esdeveniments que segueixen la Resurrecció de Jesús. No s’hi ha de buscar un relat històric, sinó una visió teològica dels fets.

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Hi ha dues parts en el text: 1) Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

2) Es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu; no creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran. 

Joan i Roser   

(Recuperat d'abril de 2014)  

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor

Ac 10, 34. 37- 43

Es el discurs de Pere a casa de Corneli, a Cesarea. El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria, i que va morir perquè els jueus no van reconèixer en ell el Messies ... però Déu el va ressuscitar i es va manifestar als seus deixebles, que van rebre la missió de testimoniar que Jesús és el Jutge de vius i de morts, i després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció.

És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans. Tots són cridats a la fe en Jesús, que Déu ha enviat. Un aspecte a remarcar del discurs de Pere és la insistència en dir que és Déu qui actua en Jesús.

.....................................................................

Jn 20, 1 –9

No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.

Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.

Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.

Joan i Roser

(Recuperat de març de 2016)

Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor

Is 50, 4-7 

Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... però el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.

Mt 26, 14- 27, 66 

(Façana de la Passió. Temple de la Sagrada Família)

Jesús va conscientment cap al seu destí com qui domina els esdeveniments; sap el que passarà perquè ha sabut desxifrar la voluntat de Déu dins les Escriptures, així ho explica als deixebles d’Emmaús; és dins la feblesa que Jesús manifestarà la seva grandesa.

Si bé els 4 relats de la Passió són semblants, cadascun dels evangelis hi posa alguns accents propis. Mateu sembla voler posar en evidència que, fora d’alguns deixebles, la majoria de jueus el van menysprear i humiliar. Per contra, els pagans, sense saber-ho, són els que li donen els vertaders títols de noblesa; aquest home anorreat, ferit en la seva dignitat i acusat de blasfèmia (el pitjor dels pecats !!), és honorat per estrangers, que li donen els més alts títols de la religió jueva: - Rei dels jueus. Pilat li pregunta: “¿tu ets el rei dels jueus?” (27, 11) i Jesús respon “tu ho dius”; i també li posen aquest títol en el rètol de la creu (27, 37). Li serà aplicat 2 vegades més, però negativament, d’una manera irònica, per ridiculitzar-lo, pels soldats romans (27, 29), i per les autoritats religioses (27, 42). - Messies. Negativament en el Sanedrí: “Fes de profeta, Messies! endevina qui t’ha pegat” (26, 68). Pilat, però, li atribueix d’una manera positiva: “I de Jesús, l'anomenat Messies, què n’he de fer?” (27, 22). - Home just, li diu la dona de Pilat (27, 19), que és, potser, el títol més noble de tot l’antic Testament. - Fill de Déu. A manera de parany, el gran sacerdot li pregunta (26, 63). Els jueus fent mofa, al passar davant la creu (27,40), i també els sacerdots i mestres de la Llei (27, 42-43). Finalment, el centurió romà proclama: “En veritat aquest era Fill de Déu” (27, 54), que podríem considerar la culminació del relat. Cal reconèixer, doncs, que són els pagans els primers en dir la veritat sobre Jesús.

JiR

(Recuperat d'abril de 2011)

Diumenge V de Quaresma

Ez 37, 12-14

              Ezequiel està exiliat a Babilònia amb el poble, i els hi vol donar esperança, testimoniant la seva confiança en Déu. Amb el temps,  començaven a morir els més ancians i els malalts, i al dolor per la mort d’un ésser estimat, s’hi afegia el morir en terra estrangera i sepultar-los enmig d’estranys. Però Déu obrirà els sepulcres i els farà tornar a Israel i “adormir-se” junt als seus avantpassats. El profeta no es refereix pas a la resurrecció dels morts, idea que no apareix fins el s. II aC, sinó a la resurrecció del poble, portador de les promeses de Déu.

              El missatge que dóna Ezequiel és una doble promesa: “obriré els vostres sepulcres” i “us faré tornar a la terra d’Israel”. Però hi ha quelcom més: “posaré el meu esperit dins vostre i recobrareu la vida”. Es una nova aliança inscrita no en taules de pedra, sinó dins els cors.

 .. ..........................................................................        

Jn 11, 1-45

"Jo soc la resurrecció la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin viuran"

              Els deixebles, un cop més, no entenen Jesús, i volen impedir que vagi a Betània, doncs allà, feia poc l’havien volgut apedregar ... però Jesús hi va.

              Li diuen que Llàtzer porta ja quatre dies enterrat; es creia que al quart dia l’ànima havia ja abandonat definitivament el cos, i el retorn era impossible.

              Si bé la resurrecció de Llàtzer és important, és fonamental el diàleg de Jesús amb Marta, al centre del qual es troba la paraula reveladora de Jesús: “Jo soc la resurrec

ció i la vida”, així com la confessió de fe de Marta: “Tu ets el Messies, el Fill de Déu”, que no és pas una conseqüència del miracle, que encara no s’ha produït, sinó una resposta a la revelació de Jesús, i a la seva interpel·lació “Ho creus això?”.

              El relat deixa veure també un Jesús molt humà, té un gran sentit de l’amistat. Maria està dominada pel dolor, i Jesús calla i plora amb ella, doncs necessita una presència afectuosa més que discursos.

              Dels jueus que presencien com Llàtzer reviu, uns creuen però altres corren a explicar-ho als fariseus, que tindran un nou motiu per decidir fer matar Jesús. El signe, o miracle, no és suficient per convèncer.

              El més important d’aquesta narració és que Jesús es manifesta com qui pot donar la vida i en qui podem creure: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu”, diu Jesús als deixebles, referint-se a Llàtzer; el que compta és la glòria de Déu, però per veure-la cal tenir fe. 

Roser i Joan

(Recuperat d'abril de 2017)                                                    

Diumenge IV de Quaresma

1Sa  16, 1, 6-7, 10-13

              Saül va ser el primer rei d’Israel, però no pas un bon rei; no sols no va saber controlar els filisteus, sinó que va empitjorar els conflictes interns. Llavors, Déu encarrega al profeta Samuel d’escollir un altre rei d’entre els fills de Jessè. La tria de David no és perquè era un guerrer, ni el més fort, era pastor: “Déu no mira pas l’aparença, sinó el cor”. David, el rei pastor, és una metàfora del què és Déu per el poble: el qui el guia i en té cura.

              El rei rep la unció amb oli, i l’ungit era igual a messies: aquesta unció li aportava l’esperit de Déu. David va esdevenir model per tots els posteriors reis d’Israel, que eren jutjats segons la semblança amb ell, i els cristians hi han vist un anunci del Messies, l’ungit de Déu, el vertader pastor del seu poble, sobre qui reposa, en plenitud, l’Esperit del Senyor.                                                                                               

.. ..........................................................................  

Jn 9, 1-41    

"Jesús li retorna al cec la dignitat i fa que neixi la llum en el seu cor"

                                                                                                                                     

              El conjunt del relat, entra dins el llenguatge simbòlic de l’evangeli de Joan. En la primera trobada amb el cec, Jesús fa el gest que el cura de la ceguesa natural. Però després que l’havien expulsat de la sinagoga, amb la segona trobada, és el cor del cec que Jesús obra a una altra llum, la veritable. El cec arriba a veure plenament, no sols la llum, sinó la glòria de Déu, reconeixent que Jesús era l’enviat del Pare, el Senyor, digne de ser adorat.

              El problema dels contemporanis de Jesús, era saber si realment era l’enviat de Déu, aquell que tothom esperava ... o es tractava d’un impostor. La paradoxa esta en que, per una part fa obres bones, que correspondrien al Messies: els cecs hi veuen, els muts parlen, etc ... però no es preocupa massa de complir amb el sàbat, hi cura el cec. Si és enviat de Déu, com és que no respecta la llei del sàbat? I aquí sorgeix el problema, i els fariseus es divideixen: és un pecador si no respecta el sàbat ... però com un pecador pot donar aquets signes?

              El text oposa dos itineraris de pensament ben diferents: els fariseus, que es tanquen en les seves certeses i no poden obrir bé els ulls, es tornen cecs; i el cec de naixement, que emprèn el camí de la fe, que acull la gràcia que se li ofereix, i pot rebre de Jesús la veritable llum. Se’ns vol fer descobrir que hi ha dos tipus de ceguesa: una natural, com la del cec, i una altra de més greu, que és la ceguesa del cor. 

Joan i Roser

(Recuperat de març de 2017)

Diumenge III de Quaresma

Ex 17, 3-7                                                                                                                                                                  A la sortida d’Egipte, el poble jueu no es troba pas d’immediat en una terra acollidora, sinó que haurà d’experimentar el desert, la proba.

              El pànic s’ha apoderat del poble, doncs no tenen aigua. És molt bonic sortir d’Egipte i conquerir la llibertat, però ... si és per morir de set al desert, ja estaven bé a Egipte. Davant de tota mena d’acusacions, Moisès no sap què fer i acudeix a Déu, que li transmet la seva força en el bastó, que ja va tenir el seu rol en les plagues d’Egipte, i ara farà brollar aigua de la roca, que calmarà el poble assedegat, però sobretot retrobaran la certesa de que Déu està allà amb ells. Moisès donà a aquest lloc el nom de Massà i Meribà, que vol dir desafiament i acusació, doncs el poble va dir: “el Senyor està veritablement enmig nostra o no hi és?”.

              Aquesta temptació de dubtar de Déu davant les  dificultats, és encara actual; costa confiar en que Déu està al nostre costat i ens farà trobar mitjans per sortir-ne. L’autor del relat del jardí de l’Edèn, vol fer-nos entendre que la sospita portada sobre Déu, enverina des de sempre les nostres vides, és “original”, des dels orígens.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Jn 4, 5-42 

"Els que beuen aigua d'aquesta, tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo l'hi donaré, mai més no tindrà set"

          Els pous eren un lloc de trobada, i junt a un pou, Jesús inicia el diàleg simbòlic amb la samaritana, demanant-li aigua, perquè tenia set.

           En la Bíblia, la infidelitat a Déu, era considerada com un adulteri, i el mot marit símbol de divinitat. Samaria va ser ocupada per cinc pobles, amb els seus respectius déus ... la dona havia tingut cinc marits, i l’actual “no és pas el teu marit” (el Déu veritable), li diu Jesús. Perquè ella ha acceptat el diàleg (malgrat Jesús és jueu), i busca de bona fe una explicació ... pot entrar en el coneixement del Messies, “Sóc jo, qui parla amb tu”.

              Es contrasten dues realitats: material i espiritual. Jesús demana menjar als deixebles, però quan li porten diu “el meu aliment és fer la voluntat de qui m’ha enviat”. Jesús demana aigua a la samaritana, i en resposta al què diu, li parla del do d’una altre aigua, “font d’on brollarà vida eterna”. “Cal adorar Déu en aquesta muntanya?” pregunta la dona; quan parla del culte, Jesús li proposa el culte “en Esperit i en veritat”. Amb la vinguda del Messies, el culte ja no serà un afer de lloc, temple, muntanya: Déu es fa conèixer a tothom sense distinció.

              Jesús ens vol remarcar dos aspectes: la superació de la religió com estructura, i la obertura al diàleg interreligiós; la iniciativa d’acostar-se a la samaritana és de Jesús.    

Joan i Roser  

(Recuperat de març de 2017)