Diumenge I de Quaresma

Gn 2, 7-9; 3, 1-7a

              Es un text escrit en temps de Salomó, el s. X aC, en que, recolzant-se en la certesa de la bondat de Déu, intenta respondre a les qüestions sobre el mal en el món: si Déu es bo, com es que hi ha mal? Es descriu un jardí ple d’arbres; es pot menjar el fruit de tots, excepte de “l’arbre del coneixement del bé i del mal”.

              La serp fa fixar l’atenció de la dona sobre l’arbre prohibit, i s’instal·la en  ella la confusió al escoltar la veu de la sospita (com es, doncs, que no en podem menjar? es que Déu ens prohibeix accedir al coneixement?) ... Al menjar el fruit se’ls hi obren els ulls, l’arbre acompleix el seu rol ... i descobreixen que van nus, però no pas les suposades males intencions de Déu. Les sospites sobre Déu son un verí mortal, enverinen (com fa la serp) les nostres vides.

              Reservar per Déu l’arbre del coneixement, es reconèixer que sols Ell sap el que es bo o dolent per nosaltres; menjar-ne, es pretendre decidir per nosaltres mateixos el què és bo i el que no, i això pot portar (en realitat porta) molts problemes ... es el mal. 

..........................................................................             

Mt 4, 1-11

"L'Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés"

              En la Bíblia, 40 indica una generació, una vida; Jesús va ser temptat durant tota la seva vida; el text vol donar una visió teològica de les diverses formes de temptació en que es va trobar, és una mena d’escenificació teològica dels problemes en què Jesús es va tenir d’afrontar al llarg de la seva vida, i que els deixebles en van ser testimonis. No és lògic pensar que tornant del desert (en la tradició profètica, el desert era un lloc d’encontre amb Déu) Jesús hagués explicat als deixebles que va ser temptat, les coses que li va dir el diable, i com va contestar. Els 40 dies al desert, semblen evocar també l’estada al desert del poble d’Israel (40 anys), i les temptacions que van viure: gana (el mannà), set (la font d’aigua), idolatria (el vedell d’or), i molts d’altres ...  però que ara Jesús, en la trajectòria de la seva vida, les ha vençut.

              “Si tu ets fill de Déu ...”, així inicia el diable la seva actuació, recordant el que diu Déu en el baptisme de Jesús. Es planteja en què consisteix ser messies i la  pregunta pren diverses formes: 1) és resoldre els problemes dels homes a base de miracles ... com canviar les pedres en pans?... 2) tirar-se des de dalt del Temple per impressionar el poble?... lligar la fe a manifestacions espectaculars? i 3) posseir i dominar el món a no importa quin preu? ... confondre religió i poder temporal?

              Les tres respostes de Jesús al temptador, són cites del llibre del Deuteronomi (8, 3; 6, 16; 6, 13) tretes d’un passatge que, precisament, és una meditació sobre les temptacions del poble d’Israel en el desert.

Joan i Roser

(Recuperat de març de 2017)

Diumenge VI de durant l'any

Sir 15, 15-20

L’autor ens proposa una reflexió sobre la llibertat de l’home; evoca els manaments d’Israel, però comença per precisar “si tu vols”. Déu dona lleis i manaments, però l’ésser humà és lliure d’escollir, i és per això que som responsables dels nostres errors, del nostre pecat.

El mal és exterior a l’home, no forma part de la nostra naturalesa: “l’home té al davant ...” l’opció pel bé o pel mal. Es troba sempre enfront de dos camins: un porta a la llum i la vida, l’altre a la nit i la mort. Aquest tema de les dues vies, sovint és citat dins el Deuteronomi, és la “doctrina dels dos camins” (Dt 30, 15-20), i també ho trobem representat en imatges en forma de Y, en molts capitells de l’art romànic.

.............................................................

Mt 5, 17-37

"Ja sabeu el que van dir els antics, però jo us dic..."

Amb la Llei donada a Moisès, s’inicia un treball de conversió del cor de l’home, i Jesús s’adhereix a aquesta progressió, remarcant que no ha pas vingut a abolir la Llei, sinó a acomplir-la; però els principis que exigeix la Llei, sobrepassen el que diuen i fan els escribes i fariseus. La pràctica dels manaments, per part dels deixebles, ha de superar la dels escribes, com intèrprets de la Llei, i la dels fariseus, com models d’observança. Jesús convida els deixebles a una nova lectura de la Llei, que defuig el formalisme i apunta cap a les relacions amb els altres, a actuar per amor.

Dona uns exemples que són com un resum de la moral a practicar, amb uns textos que se’n diuen “antítesis”, perquè s’hi contrasten dues idees més o menys oposades: “ja sabeu que es va dir ... doncs jo us dic”. Jesús explica la solució a tres dels problemes més freqüents dins les relacions humanes: 1) la fe és incompatible amb l’enfrontament entre persones, 2) amb el desig de lo aliè i 3) també en qualsevol forma de jurament. Més important que acostar-se a lo sagrat, és apropar-se a les persones.

No es poden limitar al “no mataràs”, al peu de la lletra, doncs es pot “matar” amb actituds de menyspreu o enfrontament moral; Jesús els vol fer veure que no n’hi ha prou d’actuar externament, i ensenya que Déu no sols mira l’acte exterior, sinó la interna disposició del cor, no es pot reduir la fe a un conjunt de normes que cal complir.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2014)

Diumenge V de durant l'any

Is 58, 7-10

El profeta s’adreça al poble jueu que ha tornat, després de cinquanta anys, de l’exili a Babilònia, i denuncia, amb contundència, el comportament dels seus compatriotes. Volen reconstruir la seva identitat centrant la vida religiosa a l’entorn de les prescripcions legalistes i pràctiques rituals; el poble practicava el dejuni, com a mitjà per mostrar que volia esmenar les faltes del passat, però, diuen que “Déu no els mira i no en fa cas”.

Isaïes els diu que les pràctiques religioses han de sortir del cor i conduir a una veritable justícia social de solidaritat amb els pobres, que és on Déu es revela... així “brillarà com l’alba la seva llum”. Sols si s’aconsegueix una comunitat fraterna de debò, Israel serà llum de les nacions.

.............................................................

Mt 5, 13-16

"...la vostra llum ha de resplendir davant la gent: passa-la!"

La tasca dels seguidors de Jesús, és expressar la fe i la integració en el projecta de Déu, a través del testimoni. Han de ser sal de la terra i llum del món, però no pas en el sentit de què el món els admiri; la seva presència ha de ser discreta i humil. No és una crida al triomfalisme o als grans rituals i manifestacions ostentoses. Amb dos elements simbòlics es proposa com han de fer-se presents en la societat.

1) La sal serveix per donar gust als aliments, i també per conservar-los, i és l’emblema del que conserva la puresa, impedint la corrupció. Cal mantenir aquests caràcters enmig del món, a fi de produir els efectes al seu entorn. Si no s’aparten de la corrupció, corren el risc de tornar-se insípids i no servir per res.

2) La llum ho manifesta tot, i brilla dins la nit; no canvia els objectes, però els transforma en un esclat de colors i formes, la llum dóna vida. A la presentació del símbol de la llum, s’hi ajunten dues metàfores: la ciutat dalt de la muntanya i la llàntia per donar llum dins una casa. Cal que la llum es posi de manifest, com una ciutat dalt d’una muntanya, i dins la casa es posi en evidència, i no pas sota una mesura, que representaria els afers d’aquest món que impedeixen veure la llum.

Siguem prou fidels perquè la gent pugui atribuir a Déu allò que veuen en nosaltres, i així glorificar-lo.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2014)

Diumenge IV de durant l'any

So 2, 3; 3, 12 –13

Sofonies s’inquieta quan veu que s’estenen les costums dels assiris, de qui se’n van fer vassalls, en contra del que opinaven els profetes, que creien que l’aliança l’havien de fer sols amb Déu. Israel era un poble petit, que no pot resistir els grans poders d’Assíria-Babilònia, o d’Egipte. En el trasbals d’aquests temps, el profeta hi veu un just càstig, resultat d’una manca de confiança del poble envers Déu. Però convida a buscar el Senyor i la seva justícia, un missatge d’esperança pels humils del país, els “anawim” (= els abaixats): del dia de la “còlera del Senyor”, en què el mal serà destruït, en quedarà una Petita Resta.

Aquesta Resta d’homes fidels, humils i pobres, portarà el pes de la missió del poble escollit: donar a conèixer el projecta de Déu.

..........................................................................

Mt 5, 1-12

"Benaurats"

Jesús es mostra als seus deixebles com un nou Moisès, que conduirà el poble a una nova i definitiva terra promesa: el Regne del cel. Els primers versets del text, són com una introducció: 1) s’indica el marc: la muntanya, lloc de la presència de Déu, 2) els destinataris: la multitud i els deixebles, i 3) Jesús s’assegué: actuarà com un mestre anunciant la nova llei, que no és una llista de manaments, sinó un nou estat d’esperit per trobar Déu.

La redacció de Mateu està influïda per com es troba la seva comunitat, pobre i perseguida. Es vol mostrar qui són els que estan en situació més propicia per rebre el Regne, seria el programa de vida que Jesús proposa per aquells que vulguin seguir-lo; al costat dels deu manaments, expressió de la voluntat de Déu, les benaurances, d’una manera breu, mostrarien els valors que per Jesús són essencials.

Les benaurances es podrien agrupar en dos tipus: 1) a l’entorn de la pobresa i el comportament: la humilitat, els qui ploren, el ser justos, compassius, nets de cor, buscar la pau, i 2) fan referència a la persecució, que es dirigeix específicament als deixebles, canviant “els que ...”, de les altres benaurances, per “vosaltres”. La comunitat que assumeix aquest estil de vida, es converteix en una nosa, i és perseguida ... semblant als profetes.

Jesús ens convida a buscar més enllà de l’aparença: amb Ell, la vida trobarà un nou sentit. 

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2017)

Diumenge III de durant l'any

Is 8, 23-9,3

El profeta descriu la salvació com una llum que brilla dins les tenebres, fent al·lusió a Galilea, regió menyspreada pels jueus de Jerusalem, on hi viu gent d’arreu i estava ocupada per les tropes d’Assiria. El Senyor no els abandonarà, intervindrà com ho va fer en temps antic, a l’època de Gedeó, i la seva victòria sobre Madian (Jt 7, 16-25).

La vinguda d’un nou rei era comparada a la sortida del sol, com a promesa d’una era nova. Amb aquesta “llum”, Isaïes es referia a Ezequiel, el fill promès al rei Acaz (Is 7, 14: “la noia tindrà un fill ...”). La captivitat s’acabarà, els presoners que vivien dins la tenebra veuran una gran llum, cal alegrar-se; el profeta sap que Déu no abandonarà el seu poble. Mateu ens dirà que finalment s’acompliran en Jesús aquestes promeses: la llum de Jesús comença a Galilea, i vencerà les forces del mal.

..........................................................................

Mt 4, 12-23

"Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes"

La missió de Joan el Baptista s’ha acabat, és empresonat, i Jesús inicia la seva activitat pública tornant a Galilea. Deixa Natzaret i s’instal·la a Cafarnaüm, on es barregen jueus i pagans. Es vol donar a entendre que la llum s’aixeca sobre la humanitat sencera, simbolitzada en la diversitat de Galilea. D’aquí en sortirà la llum, i Jesús comença la seva predicació amb les mateixes paraules del Baptista (Mt 3, 2): “convertiu-vos que el Regne del cel és a prop”; cal canviar de mentalitat, doncs l’estil del Regne és diferent.

Però Jesús no pot estar sol per fer arribar el Regne, i és per això que crida deixebles per poder proclamar la Bona Nova a totes les nacions, els deixebles seran associats a la seva missió, tindran també d’actuar.

Els primers deixebles cridats són pescadors, que no vol pas dir ignorants i pobres, sinó simplement persones comuns i normals. Però la missió que els encarrega, sí que és adequada a un pescador: “us faré pescadors d’homes”. El mar era símbol del mal, i treure homes del mar és impedir que s’ofeguin, és salvar-los. S’assemblaria a una pesca amb xarxa, que quan es llença al mar no se sap mai què en sortirà, però s’ha d’insistir si es vol obtenir fruit. Llançar la xarxa de l’evangeli és intentar portar els homes cap a la salvació de Déu. Déu vol fer brillar la seva llum allà on les tenebres són més profundes.   

(Recuperat de gener de 2017)

Diumenge II de durant l'any

            Is 49, 3, 5-6

El segon “Cant del Servent” mostra tots els conflictes d’identitat que va viure la comunitat d’Israel, durant l’exili i la tornada a Jerusalem. Es fa evident que el Servent es refereix a Israel: “Ets el meu Servent; en tu, Israel, faig resplendir la meva glòria”, és a dir, seré reconegut, revelat. Però no sembla referir-se a la totalitat d’Israel, doncs proposa al Servent reunir tot el poble; es fa referència a la “petita Resta”, que s’ha mantingut sempre fidel, i que portarà la salvació a tot Israel, però també al món sencer “d’un cap a l’altre de la terra”.

En certa manera, tots es sentien cridats per Déu, però en dues maneres diferents i antagòniques: uns s’inclinaven per la exclusivitat, el nacionalisme i la recerca de la puresa, que els distingís dels demès; però d’altres optaven per la universalitat, la tolerància, la capacitat de diàleg amb tothom (la “petita Resta”), que és amb qui s’ha identificat Jesús.

.............................................................

"Mireu l'Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món"

            Jn 1, 29-34

Quan Joan veu venir Jesús, diu a la gent “mireu l’anyell de Déu”, però el seu significat va més enllà de la tendresa o la innocència d’un anyell, té un fonament bíblic; es refereix a l’anyell pasqual, que amb la seva sang “posada als muntants i la llinda de les cases” (Ex 12, 7), va protegir el poble jueu a Egipte, alliberant-lo de l’esclavitud. Joan atribueix a Jesús el mateix significat: marcarà la marxa dels seus seguidors vers el definitiu alliberament.

Joan identifica Jesús com “l’home que em passa al davant”, i assoleix un lloc preeminent, doncs ja existia abans d’ell, i dóna testimoni de que Jesús és el Messies, veu posar-se sobre d’ell l’Esperit. La paraula posar-se, o reposar, és una manera de dir-nos que tot el que faci Jesús, serà obra de l’Esperit de Déu, que es manté en Ell. Déu autentifica la missió de Jesús enviant-li el seu Esperit.

Quan un rei prenia possessió del tron de Jerusalem, el ritus de la unció el feia un consagrat, un messies, i rebia el títol de fill de Déu. Així és com es pot entendre que Joan afirmés que Jesús era fill de Déu.

Joan no coneixia Jesús, però amb el seu bateig es va donar a conèixer i es va manifestar a tothom. Joan Baptista reconeix Jesús com el Messies que esperaven, però no pas tal com l’esperaven: un messies rei poderós.  

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2014)

El baptisme del Senyor

Is 42, 1-4, 6-7

Es un text del Segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia. En la seva obra s’hi troben uns textos un xic particulars, els “Cants del Servent”, que descriuen un misteriós personatge, “el Servent”, escollit per Déu per anunciar i implantar la justícia a la terra, però no una justícia en el sentit d’una condemna, sinó d’una posada en llibertat. Aquesta justícia serà la llum per totes les nacions, i establirà l’aliança de Déu amb tots els pobles.

Al llarg del temps, els jueus van identificar aquest “Servent” amb la “resta d’Israel”, així en la traducció grega dels LXX (II aC.), es pot llegir: “... heus aquí el meu Servent, Israel, que jo sostinc ...”.

Es obvi que Is no pensava en Jesús com al servent escollit, però la seva visió s’adiu amb el que Jesús va viure i va fer. D’aquí que la comunitat cristiana hagi vist en aquest text la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en perfecte coherència amb el 

...........................................................

Mt 3, 13-17

"Aquest és el meu Fill, el meu estimat, amb qui m'he complagut"

Joan havia anunciat la vinguda de Jesús, però en lloc d’aparèixer dins un esclat de glòria messiànica, el troba junt als pecadors que esperaven ser batejats. S’estableix llavors un diàleg entre Jesús i Joan, que posa de manifest la superioritat de Jesús i presenta, a la vegada, el sentit de la seva obra: “convé que complim tota justícia”, que significa actuar en conformitat amb el que Déu vol.

Al sortir Jesús de l’aigua del Jordà, “el cel s’obrí”, baixà l’Esperit “com un colom”, i es va sentir la veu de Déu manifestant: “aquest és el meu Fill, en qui m’he complagut”. És com un avís, al començar la vida pública de Jesús, per expressar d’una manera poètica i simbòlica que, per més estranya que pugui semblar la seva actuació ... Déu hi està d’acord.

Un episodi semblant es repeteix en la Transfiguració (Mt 17, 5), després de la determinació de Jesús d’anar cap a Jerusalem, on vindran la passió i la creu ... però encara que sorprengui tothom, Déu hi està d’acord. Dues teofanies, o intervencions directes de Déu, en dos moments cabdals: al començar la missió de Jesús i al iniciar el seu trajecte cap a la fi.

JiR

(Recuperat de gener de 2011)