Diumenge XIII de durant l'any

2Re 4, 8-11. 14-16a

            Comença el text amb un oferiment a Eliseu  d’una estada a casa seva, per una dona benestant de Sunam, que diu al seu marit  que aquest home és certament  un sant home de Déu. Quan Eliseu  hi va anar, es va plantejar amb el seu servent “Què podríem fer per ella”. El primer acte és la promesa d’un fill per aquesta dona estèril, doncs des del punt de vista humà, ja no hi havia esperança d’embaràs, i diu a la dona: "L'any que ve, en aquest mateix moment, mantindràs un nen als braços" ...

            El que interessa a l’autor del llibre dels Reis és que veu en la llarga aliança entre el profeta Eliseu i la família de Sunam, una imatge de l’Aliança entre Déu i el poble d’Israel.  La promesa del naixement d’un nen, en una dona estèril, seria un signe que Déu és el Déu de la vida

Mt  10, 37-42 

"Qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, no quedarà sense recompensa"

            Es tracta d’una crida a les renúncies que exigeix ​​la fidelitat al seu missatge. Ja sabíem que l’evangeli requeria estimar: tot el discurs de la muntanya ho deia. Aquí però, Jesús parla d’altres requisits. Per seguir Jesús cal tota la llibertat, cal purificar l’amor humà que hagi esdevingut possessiu o individualista. Un autèntic seguiment comportarà algunes relativitzacions dels vincles afectius

            Tots els temps de persecució provoquen drames, fins i tot fora d’un context de persecució violenta, sabem que també pot ser amb la família i els amics més propers, que a vegades és difícil testificar les teves conviccions. 

            Aquí Jesús expressa la seva consciència de la persecució que els espera a  tots aquells que el seguiran. Perquè, si els deixebles segueixen el seu testimoni, inevitablement correran el risc de xocar amb les autoritats. Hauran d’acceptar ser ignorats, humiliats. 

            Jesús intenta prevenir als deixebles de les dificultats que se’ls hi acosten i segueix amb unes paraules de consol. Acollir els deixebles, encara que “uns petits”, és acollir  Jesús i el Pare, de qui Ell procedeix. 

             "Qui us acull, a mi m’acull ... i acull aquell que m’ha enviat”. Sembla que aquesta frase pretén enfortir els apòstols, com si els digués: “Tots aquests riscos per l’evangeli us apropen a mi i al meu pare”.

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2020)

Diumenge XII de durant l'any

Jr 20, 10-13

              Jeremies manifesta el seu estat d’ànim, la seva crua experiència: el poble escollit ha oblidat Déu i s’exposa a una catàstrofe; però no sols no accepten les seves paraules, que avisen de que Déu n’està tip d’infidelitats, sinó que l’acusen de desmoralitzar a la gent i amenacen la seva integritat física. Jeremies, però, no s’acovardeix, i reflexiona: “el Senyor em fa costat”.

              Jeremies, per tots els mitjans, prova de desvetllar el poble, a fi d’aconseguir la seva conversió i, a vegades, ho fa amb paraules dures, com “els meus perseguidors ensopegaran, i el seu fracàs els cobrirà de vergonya”.

              El profeta, però, està tan convençut que Déu estarà a favor dels pobres, té tal confiança en la intervenció del Senyor, que li dona gràcies a l’avançada. Perquè, tal i com diu en uns versets anteriors (Jr 20, 7): “m’has seduït Senyor, i m’he deixat seduir”.

..............................................................                   

Mt 10, 26-33

"No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats"

              Després d’haver triat als Dotze, Jesús dona consignes per la missió que se’ls encomana, que no serà pas fàcil, i insisteix a dir als seus deixebles “no tingueu por”. L’anunci de la paraula de Déu serà per ells també causa de contradiccions i, fins i tot, de mort; però si bé podrien matar-vos el cos, no ho podran fer a l’ànima. La seva confiança, però, cal que sigui més forta que la por. Déu fa descobrir a l’home el seu projecta, que esdevé entenedor amb la vinguda de Jesús; els deixebles en son testimonis, i cal que propaguin això que han viscut i han entès ... però sense  por. Potser alguns s’indignaran.... però ni un sol ocell cau a terra si Déu no ho permet ... i vosaltres valeu més que els ocells.

              Quan Mateu escriu l’evangeli, la persecució dels cristians pels jueus era una realitat, i aquest text té per objectiu enfortir la seva determinació ... si avui nosaltres creiem és, sens dubte, perquè ells van superar les seves primeres pors.

              Els creients son convidats a no tenir por del judici dels homes que, certament, pot provocar sofriment i, fins i tot, la mort ... però  és el judici de Déu el que compta i, al final, els deixebles tindran el mateix Jesús reconeixent-los davant el Pare. 

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2017)

Diumenge XI de durant l'any

 Mt 9,36-10,8

"Aneu més aviat a les ovelles perdudes"         

Històricament, Mateu ens parla de la commoció de Jesús davant d'una Galilea asfixiada pels deutes i abandonada per les seves elits.

Lleó XIV actualitza aquesta mirada de compassió posant el focus en les noves perifèries. Durant el seu pas per barris vulnerables i la seva històrica visita al centre penitenciari de Brians 1, el Papa ha insistit que la feina de l'Església no és jutjar des dels palaus, sinó "mirar els ulls d'aquells que la societat prefereix ignorar". Per al Sant Pare, les ovelles abatudes d'avui són els migrants que arrisquen la vida, els presos que busquen reconciliació o els treballadors precaritzats. Com el Jesús històric, el Papa demana sentir "el pols real del carrer".

En el text, Jesús uneix un publicà (col·laborador de Roma) i un zelota (guerriller anti-romà) per restablir les dotze tribus d'Israel. Històricament, era un grup destinat a xocar, però unificat en la reconciliació.

El Papa Lleó XIV utilitza precisament aquest model d'unitat en la diversitat per combatre el que ell anomena la "polarització ferotge" de la política i la cultura actuals. El Sant Pare insisteix que l'Església ha de ser una "petit llevat d'unitat i fraternitat". Ajuntar perfils tan oposats com els de la llista de Mateu és el que el Pontífex proposa per a la societat: teixir xarxes de diàleg sincer, "entramar una societat renovada" i fer caure els murs ideològics.

Jesús demana als apòstols curar malalts, fer fóra dimonis (restaurar la dignitat i sanar els traumes de l'opressió) i, sobretot, fer-ho "de franc", trencant el corrupte sistema clientelar de favors de l'època romana.

Aquest és un dels punts on el pensament de Lleó XIV (recollit a Magnifica humanitas) ressona amb més força. El Papa, agafant el relleu social de Lleó XIII, adverteix contra els perills de deshumanització de la nova revolució tecnològica i la intel·ligència artificial. Quan Jesús diu "cureu i allibereu de franc", el Papa ho tradueix avui com el deure de protegir el valor intrínsec de la persona per sobre de l'utilitarisme algorítmic o els beneficis econòmics:

"En l'era de la intel·ligència artificial, quan la dignitat humana està amenaçada per noves formes de deshumanització, el nostre deure urgent és romandre profundament humans."

Per al Papa Lleó XIV, la missió que Jesús dona als dotze apòstols en el context del segle I no és una peça de museu. Enviar la comunitat desarmada, sense lligams econòmics i enfocada a sanar els exclosos és, avui dia, la millor recepta per retornar "l'ànima i la profunditat" a un món tecnificat i fragmentat.

IA 

 

El Cos i la Sang de Crist

Dt 8, 2-3. 14-16  

               El text comença per “recorda’t”. Fer memòria del nostre passat, forma part de la història de la fe, de la història de salvació; la memòria d’un poble, és com les arrels d’un arbre, que ara no es veuen, però en realitat, l’arbre viu gràcies a elles. Moisés recorda al poble que, en el decurs de la marxa pel desert, malgrat les proves i dificultats que van patir, Déu ha estat sempre present i mai l’ha abandonat. Volia mostrar, d’una part, la pobresa del poble i, per altra, la sol·licitud constant de Déu envers ell, doncs d’altra manera s’haguessin mor.

Aquest text va ser escrit en una època en que el poble, instal·lat a Canà, s’estava oblidant de la fidelitat a l’Aliança, i tenia de superar un nou perill: la idolatria dels cananeus. Havien d’aprendre que “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (DT 8, 3). Déu està sempre al nostre costat, i dóna el pa de la seva paraula (com el mannà), i l’aigua de vida eterna (com el doll que en fa brollar de la roca). 

 ..............................................................                   

Jn 6, 51-58

"Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell" 

              És difícil entendre aquest text, si abans no s’explica el significat dels simbolismes que s’utilitzen.

              “Carn” vol dir persona, designa la condició humana; el do de la carn de Jesús és el do de la seva persona. “Sang” és símbol de la vida; el do de la sang és el do de la seva vida ... encara que, segons  Lv 17, 12, com que “la sang és vida ... ningú ha de menjar la sang”, i és també per això que els jueus no entenien Jesús.

              “Menjar” o “beure”, és assumir, identificar-se, amb lo que es menja o es beu, i  trobem també aquest sentit en diversos llocs de l’AT: “menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel” (Ez 3, 1) ... “quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...” (Jr 15, 16). Calia menjar, empassar-se la Paraula (= la carn o el pa), per assimilar-la i poder-la proclamar.

              Quan es va escriure aquest evangeli, a l’entorn de l’any 100, la pràctica de la eucaristia estava ja sòlidament establerta, i és a la llum d’aquell Sopar (que Joan no descriu) que es comprenen les paraules de Jesús.

              Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història personal (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres, i seguir-lo comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida.      

Joan i Roser   

(Recuperat de juny de 2017)