Lectures del diumenge dia de la Sagrada Família

Sir 3, 2-6, 12-14

            Quan s’escriu aquest text, estaven sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte” eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar Déu, comencem per honorar els pares. La família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca d’amor.                                           

 Lc 2, 22-40

            Maria i Josep van a Jerusalem per acomplir tot el que estava prescrit per la Llei. És dins el marc de la Llei d’Israel que s’ha manifestat la salvació de tota la humanitat. La llarga espera d’Israel a ser alliberada, és representada pel reconeixement de dues persones senzilles, Simeó i Anna, que serveixen Déu, nit i dia, amb la oració.

            L’Esperit inspira Simeó les paraules que revelen el misteri d’aquest Infant; era un home just i religiós que esperava “la consolació d’Israel” i, aixecant l’Infant, posa de manifest la ”llum del Salvador, que es revela a les nacions”, i “la glòria del poble d’Israel”; el projecte de salvació de Déu concerneix tota la humanitat. Sorprèn que aquest caire universal de la missió de Jesús, es proclami precisament dins el Temple jueu, zelós del seu privilegi exclusiu.

            En quan a Anna, estava també plena d’impaciència, i parla de l’Infant a tots els qui “esperaven l’alliberament de Jerusalem”.

            “L’Infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i el favor de Déu l’acompanyava”: l’encarnació esdevindria tot un procés històric. Si realment era un home, havia d’anar assumint progressivament la missió que devia acomplir.

Joan i Roser

Setmana III d’Advent

 Setmana III d’Advent

Is 61, 1-2a.10-11   

            Podem distingir dues parts: 1) Isaïes, en tant que profeta, anuncia la bona nova al poble jueu. “El Senyor m’ha ungit ...” El qui rep la unció, tenia la missió d’aportar la benaurança al poble, però ... qui són els desvalguts, els cors adolorits, a qui el profeta és enviat? Són els exiliats que tornen al país i queden decebuts davant del que troben: altres pobles s’han instal·lat a Jerusalem, on han introduït les seves religions, hi ha molts matrimonis mixtes, i els jueus tradicionals són una minoria.

            En un missatge de consolació, Isaïes proclama “l’any de gràcia del Senyor”. Segons Lv 25, era un any sant que celebraven cada 7 anys (l’any sabàtic), i cada 50 anys (l’any jubilar), en que els deutes eren esborrats i els esclaus alliberats. Des d’un aspecte espiritual, Déu perdonava els pecats, era com tornar a començar.

            2) El poble s’alegra, com si les promeses de la primera part s’haguessin ja complert, serà com una gran festa, com un casament en el que cadascú es revesteix amb la seva millor roba.

            El text acaba amb una mena de paràbola de la llavor; la germinació és una bella imatge per sostenir l’esperança.                                                                                                                       

Jn 1, 6-8. 19-28

            Se’ns mostra Joan Baptista com testimoni de la llum; ell sols ve a preparar el camí del Senyor. Però la seva reputació era tal, que justifica la pregunta dels sacerdots i levites: “ets el Messies ... Elies ... o el Gran Profeta?” La resposta de Joan és un xic ambigua, no es reconeix com a cap d’aquests personatges: “sóc una veu que clama en el desert”.

            “¿Perquè bateges, doncs?” La resposta de Joan no és massa aclaridora: “Jo batejo amb aigua”, que forma part del món físic, i és sols una anticipació del bateig en l’Esperit, que és la mateixa força de Déu i que donarà el qui tenim entre nosaltres; anuncia la presència de Jesús, abans d’haver-lo reconegut, i amb una extrema humilitat ... doncs era l’últim esclau qui deslligava la corretja del calçat del seu amo.

            “Això passava a Betània ...”, és a dir, en terra pagana, on el poble jueu, venint d’Egipte, va preparar el pas del Jordà per arribar a la Terra Promesa; s’està preparant una altre travessia transcendent.

Joan i Roser

Setmana II d’Advent

 Setmana II d’Advent

Is 40, 1-5.9-11   

            El poble es trobava perdut, lluny de la seva terra, deportat a Babilònia, i es preguntava si Déu no l’havia abandonat, a causa de la seva infidelitat.

            Aquests texts d’Isaïes, es coneixen com el llibre de la consolació: Déu obra un nou esdevenir. Ja una vegada, Déu va treure d’Egipte el poble esclau, i ara ho farà també, alliberant-lo de l’opressió de Babilònia.

            El poble ha estat perdonat, “han rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats”. Segons la Llei, un lladre, per ser perdonat, havia de restituir el doble del que havia robat.

            L’arribada de Déu, es descriu amb una imatge de “poder ... domina tota cosa”, però també “com un pastor amb el seu ramat”. Per Israel, el rei ideal inclou aquests dos aspectes: un pastor ple de sol·licitud pel seu poble, i un rei triomfant, per protegir el poble dels seus enemics. 

 

Església de Sant Joan Baptista a Ein Karem, segons la tradició, edificada al lloc on va néixer.
                                                                                                                   

Mc 1, 1-8

            “Comença l’evangeli ...”, en grec, euangelion = gran notícia, Bona Nova. A l’època es nomenava així el naixement d’un rei o una gran victòria militar. Aquí és una manera de dir que aquell que el poble esperava, ja ha vingut, és la notícia del començament d’un Regne, del Regne de Déu.

            Els versets 2-3, és l’única vegada en que Marc cita l’acompliment de l’Escriptura. És una combinació de dos textos que es recolzen en la paraula “camí”: “jo envio el meu missatger perquè prepari el camí” (Ml 3, 1), i  “obriu al desert una ruta al Senyor ...” (Is 40, 3). Marc vol encaixar Jesús en la tradició de l’Antic Testament, per relacionar-lo amb Joan, com a precursor que li prepara el camí.

            La vestimenta de Joan era l’habitual dels profetes, i en quan alimentar-se de llagostes i mel, era el menjar del desert, volent mostrar així una situació d’ascetisme.

            Marc resumeix, en dos punts, l’ensenyament de Joan: 1) proposa un baptisme de conversió, pel perdó dels pecats; proposa el bateig submergint-se del tot dins l’aigua, per manifestar la ferma resolució de purificar la vida, i 2) anuncia la vinguda d’un, més fort que ell, i que batejarà amb l’Esperit Sant.

Joan i Roser

Setmana I d’Advent

 

 

Mc 13, 33-37

            Jesús parla als deixebles de la seva vinguda ... malgrat que encara es troba enmig d’ells. Quan s’escriu el text, ja havien viscut la resurrecció de Jesús, però esperaven el seu retorn per entrar amb Ell al Regne. És en aquest sentit que es parla de la vinguda del Senyor.

            Jesús se’n va, deixa la casa i reparteix les tasques i responsabilitats als seus servents. Serà necessari organitzar-se durant la seva absència, que no en precisa la durada. Què fer durant l’espera?: vetllar! Jesús crida a la vigilància i es limita a recordar-nos dues coses: 1) “no sabeu quan”, que ho repeteix dues vegades; cal comportar-se de tal manera que estiguem sempre a punt per acollir el Senyor quan torni; i trobem aquí indicades les quatre parts de 3 hores en que els romans dividien la nit, des de la sis del vespre fins la sis del matí (vespre, mitja nit, cant del gall i matinada).  2) “vetlleu”, que ho diu tres vegades. Vetllar no és pas una actitud passiva, sinó una crida a la vigilància activa, acomplint el treball i la missió confiats a cadascú. Jesús no utilitza la por, no profereix cap amenaça, sols crida a la vigilància.

            La temptació és adormir-se, desatendre la casa que ens ha estat confiada. Les nostres modestes vides poden contribuir en la gestió de la nova humanitat, però cal vetllar per fer-ho possible.

Joan i Roser

 

Diumenge XXXIV-d-any

 

Diumenge XXXIV-d-any

Ez 34, 11-12. 15-17

                El profeta s’esforça per tornar l’esperança als deportats a Babilònia i, per explicar la sol·licitud de Déu pel seu poble, utilitza la imatge d’un pastor, el Bon Pastor que vetlla per les seves ovelles. El poble, sotmès a la deportació, lluny de la seva terra, es creia abandonat del Senyor.

            Una bona notícia és que Déu resta fidel a l’Aliança, i “Jo mateix” (ho repeteix tres vegades), Déu mateix, aplegarà totes les ovelles en una bona pastura, fins i tot les que “s’havien dispersat el dia de núvols i boira” i, com un bon pastor, les pasturarà “totes amb justícia”.

            Pot sorprendre la imatge d’un bon pastor, però primitivament el ceptre d’un rei era un bastó de pastor i Hamurabi, rei de Babilònia, 1200 anys abans d’Ezequiel, ja es considerava ell mateix com un pastor pel seu poble.

 

Mt 25, 31-46

 

           El text ens parla de la trobada final amb el Fill de l’Home. “Tots els pobles es reuniran davant seu”, tots els pobles, fins i tot els que mai han sentit parlar del missatge de Jesús.

             En un marc apocalíptic del judici final, es descriu, en forma de paràbola, com el Rei-Pastor farà la tria de les ovelles (els bons, símbol de virtut i submissió) i els cabrits (els dolents, símbol d’agressivitat i desobediència).

            Jesús es fa a la vegada germà i defensor dels més pobres, fins a identificar-se amb ells. Això fa comprendre l’astorament d’alguns, al sentir les paraules del Senyor ... però ¿Quan vàrem fer tot això? si ni el van conèixer ... doncs quan ho vareu fer als demès, als que ho necessitaven.

            Alguns es sorprenen de descobrir que estaven propers al Crist sense saber-ho. Uns altres descobreixen, una mica tard, que el seu lligam amb el Crist era fictici, el servien amb paraules, però no pas amb fets.  Ser just, per Jesús, és donar a qui ho necessita. Tot deixeble ha de saber que no es pot dissociar l’amor a Déu i l’amor al pròxim.     

Joan i Roser

Diumenge XXXIII-d-any

 Diumenge XXXIII-d-any

Pr 31, 10-13. 19-20. 30-31

            Es el final del llibre dels Proverbis i, d’alguna manera, se’ns retrata la dona ideal, que ha fet fructificar els seus talens. Però més que un elogi de la bona esposa, es un elogi del treball que du a terme amb responsabilitat. El secret de la felicitat, esta fet de coses humils i modestes, de la nostra vida de cada dia.

 

            Dues coses es volen posar en valor, que son com les benaurances de la dona: benaurada tu que veneres el Senyor, i benaurada ets perquè amb el teu treball crees benestar.

 

            Se’ns vol mostrar una dona activa i complerta, plena de saviesa, i que dóna al seu entorn l’única cosa que Déu espera per la humanitat: la benaurança.

 

Mt 25, 14-30

       

     En un moment en que Jesús es disposa a afrontar la mort i a confiar la futura Església als deixebles, la lliçó de la paràbola és clara: encara que el seu retorn es faci esperar, els deixebles hauran d’administrar el tresor de la seva Paraula, i prendre les iniciatives que calguin per produir fruits.

            La nova vinguda del Fill de l’Home, serà una mena de test per tots els seus seguidors, a qui reparteix els seus bens, cadascú segons les seves capacitats. Déu ens fa confiança, la sola cosa que ens demana és fer el que ens sigui possible pel Regne, fins i tot assumint riscos, que és el que fan els dos primers servents per aconseguir doblar la suma confiada. El tercer servidor, però, no s’arrisca de perdre el que el senyor li ha donat, a qui considera exigent i té por d’ell, no confia en ell.

            Tant al qui havia rebut 5 talents, com al que 2, el senyor els diu el mateix, la recompensa és la mateixa, el què compta és produir fruit, no es tracta d’una valoració matemàtica dels beneficis. El qui havia rebut un sol talent, no aprofita les possibilitats que se li ofereixen, i acaba perdent, fins i tot, el que tenia, per la manca de confiança. A vegades també ens passa que, davant de petites coses, tendim a no fer res.  

            Els talents, la Bona Nova que ens aporta Jesús, és dotada de múltiples possibilitats, que cadascú ha de fer fructificar segons la seva capacitat.  

Joan i Roser

Diumenge XXXII-d-any

 

Diumenge XXXII-d-any

Sv 6, 12-16

            És un llibre escrit en grec, cap els anys 50 aC, a Alexandria d’Egipte, per un jueu desconegut, i no pas per Salomó. Però qui és la Saviesa? Seguint tot el llibre, no queda cap dubte: la Saviesa és Déu mateix, en tant que s’ofereix als qui creuen, inspirant la seva conducta; ve a l’encontre dels qui la busquen i l’estimen.

            En el text d’avui, s’hi poden trobar tres punts: 1) la Saviesa és lo més preuat del món: “és resplendent i no s’apaga mai”, 2) està al nostre abast: “la troben tots els qui la cerquen”, i 3) però ella també ens busca: “ronda sempre buscant els qui se la mereixen”; per què hi hagi una veritable trobada entre dos éssers, cal que els dos la desitgin.

            La Saviesa està al nostre costat, sense que a vegades en siguem conscients, està asseguda al portal de casa, sols cal obrir la porta per trobar-la. 

 

Mt 25, 1-13

 
           Jesús ens convida a traslladar-nos al final del nostre viatge, a l’acompliment del Regne del cel, que esdevindrà com un vespre de noces, en que l’espòs serà el mateix Jesús.

            La paràbola ens situa dins el context d’unes noces, segons les costums d’Israel, en que un grup de noies amb torxes, doncs era de nit, esperaven l’espòs per acompanyar-lo a la festa. El retorn de Jesús es feia esperar, una situació difícil per la fe de les primeres comunitats, com la de Mateu, que el creien imminent. Aquí el retorn de Jesús es presenta com una festa, però com una festa que cal preparar i esperar.

            L’oli és símbol de fidelitat a la paraula de Jesús, al manament de l’amor; és quelcom que cadascú ha de viure personalment. D’aquí ve que les noies assenyades no puguin compartir l’oli amb les insensates, no és per egoisme, és perquè ningú pot viure la fidelitat d’un altre, cadascú ho ha de fer ell mateix.

            Es tracta d’una paràbola escatològica, amb un tema fonamental que és la vigilància: “vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. Es posa èmfasi en la comparació entre dos tipus de noies, les previsores i les irreflexives; cal estar preparat per una possible llarga espera, encara que no sempre és fàcil.  

Joan i Roser

Diumenge XXXI-d-any

 

Diumenge XXXI-d-any

Ap 7, 2-4, 9-14

            Tots Sants és una festa ecumènica, que agrupa tots els qui són sants als ulls de Déu: “gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües”. Hi ha quatre temes en aquesta enumeració; Quatre vol dir el món creat, tota la humanitat, dels 4 punts cardinals.

            El text ens presenta dues visions: 1) sobre la terra. Un àngel demana de “no fer mal” fins que no estiguin marcats tots els servents de Déu. Recorda la marca de les cases d’Egipte, per protegir els hebreus, o la marca al front de Caïn, perquè ningú el matés. Eren 144.000, que és 12 tribus x 12 apòstols x 1000 (una gran quantitat) = una multitud, no un nombre concret, literal.

            2) al cel, referent a la multitud que envolta el tron de l’Anyell,  que “porten vestits blancs” i “estan drets”, condició de ressuscitat; “venen de la gran tribulació”, per ells ja s’han acabat les probes de la terra, han estat salvats per l’Anyell; “amb palmes a les mans”, són un símbol litúrgic: en la festa de les Tendes, els pelegrins brandejaven les palmes, tot cantant el Salm 118. 

Mt 5, 1-12

            Jesús es mostra als seus deixebles com un nou Moisès, que conduirà el poble a una nova i definitiva terra promesa: el Regne del cel. Els primers versets del text, són com una introducció: 1) s’indica el marc: la muntanya, lloc de la presència de Déu, 2) els destinataris: la multitud i els deixebles, i 3) Jesús s’assegué: actuarà com un mestre anunciant la nova llei, que no és una llista de manaments, sinó un nou estat d’esperit per trobar Déu.

            La redacció de Mateu està influïda per com es troba la seva comunitat, pobre i perseguida. Es vol mostrar qui són els que estan en situació més propicia per rebre el Regne, seria el programa de vida que Jesús proposa per aquells que vulguin seguir-lo; al costat dels deu manaments, expressió de la voluntat de Déu, les benaurances, d’una manera breu, mostrarien els valors que per Jesús són essencials.

            Les benaurances es podrien agrupar en dos tipus: 1) a l’entorn de la pobresa i el comportament: la humilitat, els qui ploren, el ser justos, compassius, nets de cor, buscar la pau, i 2) fan referència a la persecució, que es dirigeix específicament als deixebles, canviant “els que ...”, de les altres benaurances, per “vosaltres”. La comunitat que assumeix aquest estil de vida, es converteix en una nosa, i és perseguida ... semblant als profetes.

            Jesús ens convida a buscar més enllà de l’aparença: amb Ell, la vida trobarà un nou sentit.

Joan i Roser

Diumenge XXX-d-any

 Diumenge XXX-d-any

Ex 22, 20-26

            El Llibre de l’Èxode conté textos de llei atribuïts a Moisès però, al llarg de la història d’Israel, s’hi han afegit lleis adaptades a les noves condicions socials, que reflecteixen el context en que viuen després de instal·lar-se novament a Israel, i no pas durant l’èxode; la solidaritat en temps de penúria, sol oblidar-se en períodes de prosperitat.

            El codi de l’Aliança aplica a la vida social d’Israel els grans principis del decàleg, recordant al poble els seus deures de justícia, especialment amb els més febles, prenent com a fonament la doble experiència: de l’esclavatge a Egipte i l’alliberació per Déu. Déu es revela com qui escolta el clam dels humils, en situacions que la gent ja coneix: l’emigrant, que viu enmig del poble sense prendre’n part, la viuda i l’orfe, que per sobreviure han de comptar amb l’ajuda dels altres, i també crida l’atenció sobre la usura i l’apropiació de bens indispensables. Malauradament, de moment, cal encara amenaçar perquè la Llei sigui respectada (“... us mataré amb l’espasa”).

Mt 22, 34-40

            “Es reuniren tots junts”, aquesta situació inicial dels fariseus, ja revela les seves intencions, volen posar a proba a Jesús: “Quin és el manament més gran?” En un moment en que la Llei estava “resumida” en 613 preceptes, i la gent pietosa estava preocupada per saber quins eren els manaments més importants, no deixa de ser una pregunta d’actualitat.

            Jesús els respon amb dues frases de l’Antic Testament, que ells ja coneixien: “Estima al Senyor, el teu Déu ...” (Dt 6, 5), i “Estima als altres com a tu mateix” (Lv 19, 18). Els convida a sortir del legalisme, els cal una conversió radical: amb Déu no estem dins un terreny de càlcul, del què cal fer o no, per estar “en regla”, sinó sota la llei de l’amor.

            La originalitat de la resposta de Jesús no és pas sols confirmar el què ja es pot llegir en l’Escriptura, sinó el fet de que relaciona aquests dos amors, donant-los una importància igual i, sobretot, en el resum de la Llei en aquests dos manaments: l’amor a Déu i l’amor al proïsme. Si aquest amor existeix, s’ha acomplert la Llei. Hi ha una gran distància entre l’univers tancat dels fariseus i l’obertura que ofereix la Bona Nova de Jesús.

Joan i Roser

Diumenge XXIX-d-any

 

Diumenge XXIX-d-any

Is 45, 1. 4-6

                El profeta veu en el rei Cir un messies (=ungit) escollit per Déu que, apoderant-se de Babilònia, alliberaria del exili el poble d’Israel. Déu parla a Cir per encomanar-li una missió; el fet de no conèixer Déu, no és un impediment per ser cridat. Es constata que un no jueu pot també servir de mediador per l’actuació de Déu.

            “El Senyor diu”, però, en realitat, no parla pas directament al mateix Cir, és un missatge adreçat als exiliats per, en un ambient ple de dubtes, donar-los una esperança: Déu resta fidel a la seva Aliança, no abandona el poble, i continua dominant els esdeveniments: “jo soc el Senyor, no n’hi ha d’altre”.

            Les expressions “prendre per la mà”, “obrir les portes”, “ungir”, són al·lusions  al ritus de consagració d’un rei, i Déu farà portar els èxits d’aquest rei pagà, en profit del seu poble escollit.

Mt 22, 15-21

          
  És significatiu que enviessin cap a Jesús deixebles fariseus (conservadors de les tradicions i costums, i representants del poder religiós) i herodians (defensors del poder polític). Amb la resposta a la pregunta “és permès de pagar tribut al César?”, Jesús tindria de triar amb quin dels dos grups quedava malament. Però els diu “hipòcrites” i no es compromet, uneix l’obediència al César i la deguda a Déu, tot i distingint els camps, l’autonomia dels afers temporals i la dels espirituals.

            Els qui li proposen la pregunta a Jesús, porten monedes romanes del César i, en aquell temps, portar la moneda volia dir que acceptaven i reconeixien la seva sobirania. Jesús els desmunta la trampa dient que li mostrin una moneda, que portava l’efígie i el nom del César, amb característiques d’ídol, de déu; una ironia, doncs els jueus coneixien la prohibició bíblica de les representacions humanes i, especialment, d’un déu, idolàtriques (Dt 4, 16). No es tractava, doncs, d’un diner de Déu, sinó del César, pertanyia al César i, per això, Jesús diu: “doneu al César el que és del César” ... però sols el que és del César; no es pot exigir donar-li culte, seria idolatria (en els temps de Mateu, molts van morir per refusar aquest culte). I hi afegeix, “doneu a Déu el que és de Déu”, és a dir, retorneu-li el seu poble, sobre el qual heu carregat el jou d’unes lleis massa dures a seguir; esteu segurs de donar a Déu tot el que és de Déu?

Joan i Roser

Diumenge XXVIII-d-any

 

Diumenge XXVIII-d-any

Is 25,6-10a

            Es un text d’estil apocalíptic, una evocació poètica i simbòlica del projecta de Déu: una humanitat finalment unida i pacífica. Asseguts en una mateixa taula, compartint l’àpat, fent festa tots plegats ... és realment una imatge de pau. “És el Senyor qui ho afirma”... el profeta justifica així el seu optimisme.

            Una frase difícil d’interpretar: “destruirà per sempre la mort”, que som temptats de llegir-la com a resurrecció, a la llum de la fe cristiana ... però no es pensava pas així al segle VI aC. El poble d’Israel, molt a poc a poc, va anar descobrint la fe en la resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no parla d’individus sinó del poble, sotmès a una decadència semblant a una mort, pensava que el dia en que viuran en pau amb Déu i amb sí mateixos, les forces de la mort seran destruïdes: l’odi, la injustícia, la guerra. Isaïes no veia encara cap horitzó fora del terrenal, i no deixa de ser significatiu, que aquestes promeses esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de Déu enmig del poble.

Mt 22, 1-14

            D’entrada, se’ns avisa que aquest banquet de noces representa el Regne del cel. En els textos tardans de la Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la humanitat, en termes d’amor conjugal. Jesús mostra una mena d’esquema de la història de salvació, on s’explica per què el seu missatge, refusat per Israel, passaria als pagans.

            Jesús anuncia primer la Bona Nova al poble jueu, els primers convidats, però molts no mostren cap interès pel seu missatge i, fins i tot, van maltractar els servents enviats a cridar-los. Cal situar el text en el temps en que es va escriure, i quan diu que “el rei fa destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any 70.

            Desprès, els  servents surten a convidar tothom, bons i dolents; els deixebles de Jesús surten fora d’Israel, anunciant l’evangeli a “les nacions”: tothom va ser convidat. La sala del banquet s’omple, però no és suficient acceptar la invitació, cal també acceptar de canviar-se el vestit, canviar de comportament, acollir la crida dins la fe. No vol pas dir l’exigència d’un determinat mèrit, la gràcia de Déu és gratuïta, sinó un sentit de responsabilitat, cal ser conscient del què suposa la invitació: acceptar de viure segons les exigències del Regne. 

 Joan i Roser

Sant Francesc. Diumenge XXVII-d-any

 Sant Francesc

Diumenge XXVII-d-any

Is 5,1-7

                La intenció d’Isaïes era fer comprendre al decadent regne jueu, els perills evidents d’una política exercida amb autoritarisme i repressió, i utilitza una antiga cançó romàntica. Proposa una mena de paràbola, per explicar el seu paper com intermediari entre el Senyor i el seu poble. És l’amic del propietari (que és el Senyor) de la vinya (que és el poble d’Israel) qui parla, i canta l’amor que aquest té per la seva vinya, però queda decebut pel que produeix, no hi troba ni justícia ni bondat, “dóna raïms agres”.

            El vinyater treu la tanca i ensorra la paret, perquè tothom trepitgi la vinya. Estem encara en una època en que es creia en un Déu que castiga, però el mateix Isaïes, més endavant (Is 27, 2-4a) reprèn la cançó de la vinya i diu: “ ... Sóc jo qui la guarda ... ja no estic indignat contra ella”; ara és el Déu que estima i perdona.

 

Mt 21, 33-43

            En la paràbola, Jesús es basa en el cant d’Isaïes sobre la vinya, però aquí  ja s’intueix que la vinya és el Regne de Déu i els vinyaters el poble d’Israel.

             Jesús s’ adreça als sacerdots i fariseus, que actuen com si fossin els propietaris de la vinya, i es guarden per ells tota la collita. Déu hi envia profetes perquè se’n adonin, però són mal acollits, i quan finalment hi envia el seu fill, el maten.

            A la pregunta de Jesús de ¿què farà l’amo amb els vinyaters? contesten que els farà matar i donarà la vinya a uns altres ... i Jesús no els contradiu. No s’interessa pel càstig o venjança, el regne de Déu sempre està obert, i cal no oblidar que una paràbola no és mai un veredicte, sinó una crida a la conversió.  Se’ns presenta un esquema de la historia de salvació, i fa pensar en que Déu va enviar el seu Fill per recordar-nos el que calia fer, que no va agradar als qui llavors manaven, i el van matar.

            Després el text, citant el Salm 118,22-23, parla de la pedra rebutjada, Jesús rebutjat pel seu poble, però que al ressuscitar-lo Déu, es converteix en la pedra principal del nou edifici format pel poble de Déu.

            Recolzar-se en Jesús, la pedra angular, i rebre la missió de treballar a la vinya, ha de ser l’aspiració i desig de tot cristià.

Joan i Roser

Diumenge XXVI-d-any

 

Diumenge XXVI-d-any

Ez 18,25-28

            Ezequiel forma part dels deportats a Babilònia. La infidelitat els condueix a l’exili, però el poble, en aquest moment, pensaven que el càstig era per les culpes dels avantpassats i es sentien tractats injustament. La temptació de revoltar-se contra Déu era gran, donada la impressió de que pagaven les culpes de les generacions passades.

            Ezequiel posa en relleu la responsabilitat pròpia; és una veritable revolució aquesta proposta del profeta: la responsabilitat del poble, que era col·lectiva, ara esdevé individual, de cada persona. Cadascú és retribuït en relació a la seva pròpia conducta, i mai ningú és castigat per les faltes d’un altre, però sempre s’hi és a temps a canviar de conducta o de camí. Com a conseqüència, es fa una crida a la conversió.

Mt 21, 28-32

 

           Joan Baptista havia cridat el poble a convertir-se i disposar-se per acollir la bona nova que portaria Jesús. Alguns es van mantenir tancats en les seves certeses, refusant les paraules de Joan, però d’altres, publicans i prostitutes, el van creure.

            “¿Què us en sembla?”, és lo primer que diu Jesús abans de proposar la paràbola, amb lo que vol donar ocasió als sacerdots i notables de donar el seu judici, de condemnar-se ells mateixos: els vol fer obrir els ulls.

            El primer fill de la paràbola, refusa anar a la vinya (el Regne de Déu), però acaba anant-hi; representa la classe dels qui han pecat, els publicans i gent de mala vida, que no seguien la Llei, però la veu de Joan Baptista els cridà a penedir-se i van creure: primer van dir que no, però després s’hi repensen. Per contra, el segon fill accepta d’anar-hi tot seguit, però no hi va; representa els sacerdots i caps del poble, amb una conducta externa honorable, però que no es decideixen a creure, anar a la vinya. Allò que fem o deixem de fer després d’haver-hi reflexionat, és el que mostra realment el què som.

            D’aquesta manera, Jesús denuncia l’actitud dels dirigents jueus, que contrasta amb la resposta dels publicans i prostitutes, que us “passen al davant en el camí cap el Regne”. Aquells que eren rebutjats seran els primers perquè han escoltat, no perquè no siguin pecadors, sinó perquè amb humilitat ho reconeixen, que és el primer pas per canviar.

            Jesús posa en relleu la primacia del fer sobre el dir, de la praxi sobre la teoria. Denuncia aquells que públicament es comprometen servir al Senyor, però no són capaços d’obrar d’acord amb les seves paraules.  

Joan i Roser

Diumenge XXV-d-any

 

Diumenge XXV-d-any

Is 55,6-9

            Isaïes s’adreça a la gent desanimada durant l’exili a Babilònia, temptada a creure que Déu els ha abandonat, i els diu que retornin vers Déu i descobriran que s’apiada d’ells i és ric en perdó.

             Crida l’atenció el primer verset: “Cerqueu el Senyor ara que es deixa trobar ... ara que és a prop” ... és que Déu, a vegades, no es deixa trobar, ni està a prop? Hi ha una altre traducció  més entenedora: “Cerqueu el Senyor ja que es deixa trobar, invoqueu-lo doncs esta a prop” ... som nosaltres els qui ens allunyem de Déu, ell sempre està a punt.

                       Una lliçó del text podria ser  que no és pas perquè Déu sembli silenciós, que és absent o llunyà. Encara que el poble sigui infidel a l’Aliança, Déu sempre és fidel; els camins del Senyor són molt diferents dels nostres.

 Mt 20,1-16a

  

         A l’inici del text ja es concreta que la paràbola parla del Regne del cel, que es compara a com actua el propietari d’una vinya. En el Regne del cel no es procedeix amb una lògica contable, no es calculen els mèrits, les hores de treball, sols es demana la conversió, la disposició a entrar a la vinya.

            La paràbola vol reflectir la manera d’actuar de Déu, que es contraposa a la mentalitat jueva d’aquell temps: enfront de la teologia del mèrit dels fariseus, Jesús hi proposa la teologia de la gràcia. Ens revela un Déu que vol ser salvador de tothom, és Ell qui fa el primer pas vers l’home (va sortir cinc vegades a buscar treballadors), i s’esforça perquè tothom trobi el camí de la fe. No s’entra dins el Regne en funció dels propis mèrits, sinó per pura gràcia de Déu.   

Joan i Roser   

Diumenge-XXIV-d-any

 

Diumenge-XXIV-d-any

Sir 27,30-28,7       

            Ben Sira va més lluny que la justícia expressada per la llei del talió: “Ull per ull, dent per dent”, ja que demana de no guardar rancúnia envers el proïsme i perdonar-lo sense esperar res a canvi.
             Aquell que refusa perdonar al germà, no pot pretendre rebre el perdó de Déu; no poden haver-hi dues actituds diferents: una amb Déu i l’altre amb el proïsme; el perdó humà és signe del perdó de Déu.
          Es presenta la reciprocitat entre perdonar i ser perdonat. No es pot aspirar al perdó si no s’està disposat a perdonar als altres ... i això ho deia Ben Sira el s. II aC.

 

Mt 18, 21-35

           
Les escoles rabíniques demanaven als seus seguidors de perdonar als altres un cert nombre de vegades, que variava segons l’escola. Pere vol saber quina és la opinió de Jesús, que li respon que cal perdonar no set vegades (7 = nombre perfecte), que ja és un gran pas, sinó setanta vegades set, és a dir, “sempre”.

            Llavors, Jesús proposa una paràbola, que es podria dividir en tres punts: 1) un rei, ple de misericòrdia, es compadeix d’un subordinat que li deu una suma enorme, i li perdona el deute, 2) el subordinat ja no recorda el perdó que ha rebut i no atén les súpliques del seu deutor, d’una suma insignificant, i el porta a la presó, i 3) els seus companys, indignats per aquest comportament, informen al rei i aquest el farà castigar; al no voler fer gràcia al seu company, perd la gràcia que ell havia rebut del rei.

            El text subratlla la gran diferència que hi ha entre els deu mil talents i els cent denaris, per mostrar la infinita distància que separa les idees humanes sobre el deute i la justícia, i les idees de Déu.

            Amb el final de la paràbola un es pot preguntar: perdó sense límits? L’home serà definitivament perdonat si utilitza el temps de conversió que li és donat, per perdonar també i fer justícia. La vida cristiana és, en certa manera, com un temps de proba en que l’home, alliberat de les seves faltes, és convidat a donar també als altres el perdó que ell ha rebut. Quan un es sent perdonat per Déu, cal que també transmeti als demés aquesta misericòrdia.

Joan i Roser

Diumenge-XXIII-d-any

 Diumenge-XXIII-d-any

Ez 33,7-9

    Ezequiel és deportat a Babilònia, junt amb una part del poble que s’havia desviat dels camins de Déu, i consagra totes les seves forces a mantenir l’esperança del  seu retorn. Déu li fixa l’objectiu de la seva missió: “t’he fet sentinella del poble d’Israel”, ha d’assumir la responsabilitat de la mort dels pecadors, si no els adverteix que han de canviar de comportament. La missió d’un sentinella és avisar del perill.

    Molts veuen l’exili com un càstig de Déu, amb el que es subratlla la solidaritat de tots en el pecat, però Ezequiel desenvolupa una idea nova per l’època, posant també en relleu la responsabilitat individual de cadascú: tothom ha de donar comptes a Déu dels propis actes; ell mateix és responsable davant Déu de l’acompliment de la seva missió. No depèn d’Ezequiel que el poble es converteixi, però ha d’advertir-los, cridar-los a la conversió, i si no ho fa, haurà de donar comptes del càstig que els hi caurà. 

Mt 18, 15-20

    Convida a reflexionar sobre la nostra corresponsabilitat comunitària. La fe és una resposta personal, però es viu dins una comunitat i és per això que tots som responsables de la vida de cada germà.

    Davant d’un germà que es separa, la reacció de la comunitat ha de ser d’amor fraternal, i Jesús indica el camí a seguir: d’entrada buscar personalment el diàleg, abans de parlar-ne amb els altres, a fi d’evitar ferir-lo propagant el seu problema; si cal, es passarà a cridar uns testimonis i, finalment, es pot recórrer a la comunitat ... però tots aquets passos cal que estiguin marcats per la discreció.

    “Si no en fa cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà”, però a la llum del acolliment que Jesús ha fet sempre als publicans i pecadors, no es pot pas considerar un refús definitiu, sinó una actitud de respecte a la llibertat de cadascú, esperant que es converteixi. Aquest poder de “lligar – deslligar”, concedit abans a Pere, no és exclusiu, doncs ara Jesús el confia també a la comunitat, té una dimensió comunitària. 

    Finalment, Jesús vol remarcar la seva presència en la comunitat: “on n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells” ... encara que, en les nostres reunions, no pas sempre en som conscients de la seva presència. Potser ens hi hauríem d’esforçar.

 Joan i Roser

Diumenge-XXII-d-any

Diumenge-XXII-d-any

Jr 20,7-9   

Estem en els anys que precedeixen el desastre de Jerusalem i la deportació a Babilònia. Son uns anys d’una gran decadència espiritual, i la missió de Jeremies consistia en predir la catàstrofe, amb l’esperança d’aconseguir la conversió del rei i del poble. 

    És dins d’aquest context polèmic i angoixant, que Jeremies manifesta el seu estat d’ànim; ens explica el combat que es lliure en el més interior d’ell, dividit entre la crida de Déu que l’empeny a parlar, i el poder humà que el vol fer callar.

    Se’ns posa de manifest la realitat de la inspiració profètica, que té unes conseqüències a vegades doloroses. Jeremies es deixa “seduir per Déu” i viu l’experiència de les conseqüències, però no hi pot renunciar. La Paraula de Déu actua com un foc abrusador, que manté el profeta sempre disposat en el compliment de la seva missió.

Mt 16, 21-27

  

  Jesús pren el camí cap a Jerusalem i comença a explicar als deixebles com acabarà aquest trajecte. És el primer anunci de la passió, però els deixebles encara no han comprés aquesta realitat, i segueixen pensant en un messianisme gloriós de Jesús.

    Jesús remarca que se sotmet a la voluntat de Déu, “cal que vagi a Jerusalem”, expressió que vol dir-nos que no va pas a un destí cec, sinó al seguiment del pla de Déu. La predicació de Jesús, no pot limitar-se a la gent dels pobles, camperols i pescadors, malgrat siguin els preferits del Regne, “cal” que vagi també a Jerusalem a defensar les seves propostes, cosa que, sap molt bé, el conduirà al sofriment i a la mort, doncs allà ningú vol posar en perill els seus privilegis. Però “al tercer dia” (= el dia de l’actuació de Déu) ressuscitarà, Déu avalarà el seu missatge.

    L’anunci de Jesús, és difícil d’acceptar pels deixebles, i Pere es disposa a renyar-lo: “això no us pot passar”. Jesús interpreta el refús espontani de Pere, com una veritable temptació, és com si s’adherís a la proposta del temptador en el desert, quan suggeria a Jesús un messianisme més fàcil. “No penses com Déu sinó com els homes” li diu Jesús. Semblant al que llegim en Isaïes 55, 8: “Les meves intencions no són les vostres i els vostres camins no són els meus”.  

    El seguiment de Jesús i l’anunci de l’evangeli, per part dels deixebles,  comportarà també assumir persecució i sofriment, no ho tindran fàcil.

 Joan i Roser