Diumenge
XXVIII-d-any
Is 25,6-10a
Es un text d’estil apocalíptic, una
evocació poètica i simbòlica del projecta de Déu: una humanitat finalment unida
i pacífica. Asseguts en una mateixa taula, compartint l’àpat, fent festa tots
plegats ... és realment una imatge de pau. “És el Senyor qui ho afirma”... el
profeta justifica així el seu optimisme.
Una frase difícil d’interpretar:
“destruirà per sempre la mort”, que som temptats de llegir-la com a
resurrecció, a la llum de la fe cristiana ... però no es pensava pas així al
segle VI aC. El poble d’Israel, molt a poc a poc, va anar descobrint la fe en
la resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no parla d’individus sinó
del poble, sotmès a una decadència semblant a una mort, pensava que el dia en
que viuran en pau amb Déu i amb sí mateixos, les forces de la mort seran
destruïdes: l’odi, la injustícia, la guerra. Isaïes no veia encara cap horitzó
fora del terrenal, i no deixa de ser significatiu, que aquestes promeses
esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de Déu enmig del poble.
Mt 22, 1-14
D’entrada, se’ns avisa que aquest
banquet de noces representa el Regne del cel. En els textos tardans de la
Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la humanitat, en termes d’amor
conjugal. Jesús mostra una mena d’esquema de la història de salvació, on
s’explica per què el seu missatge, refusat per Israel, passaria als pagans.
Jesús anuncia primer la Bona Nova al
poble jueu, els primers convidats, però molts no mostren cap interès pel seu
missatge i, fins i tot, van maltractar els servents enviats a cridar-los. Cal
situar el text en el temps en que es va escriure, i quan diu
que “el rei fa destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any 70.
Desprès,
els servents surten a convidar tothom,
bons i dolents; els deixebles de Jesús surten fora d’Israel, anunciant
l’evangeli a “les nacions”: tothom va ser convidat. La sala del banquet s’omple, però no
és suficient acceptar la invitació, cal també acceptar de canviar-se el vestit,
canviar de comportament, acollir la crida dins la fe. No vol pas dir
l’exigència d’un determinat mèrit, la gràcia de Déu és gratuïta, sinó un sentit
de responsabilitat, cal ser conscient del què suposa la invitació: acceptar de
viure segons les exigències del Regne.
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada