Diumenge XVIII durant l’any

  (Recuperat d’agost del 2019)

Coh 1, 2; 2, 21-23

            Es planteja, amb una certa angoixa, l’enigma de la precarietat de l’existència humana. Cohèlet, l’autor d’aquest llibre, no acaba de trobar una resposta satisfactòria als interrogants que planteja l’existència humana: encara que el just sigui omplert de bens, després morirà i no li haurà servit de res ... tot és en va. Cohèlet, en aquesta reflexió, pren com a referència el rei Salomó, ple de saviesa, poder i riquesa, que va ser admirat per tothom ... però el seu fill Roboam va ser incapaç de conservar el regne, que es va dividir, es va esfondrar i, fins i tot , va fer oblidar l’esplendor de Salomó: què en quedà d’aquella glòria i poder?

            Ni la saviesa antiga, ni l’ensenyament religiós de l’època, no l’hi aporten cap resposta; el final és sempre el mateix: la mort, el no-res. Cal recordar que, en aquella època, no es creia en una vida després de la mort, que se’n va començar a parlar, molt posteriorment, amb els macabeus (2Ma 7, 9; Dn 12, 2-3), i tres segles després, amb Jesús, es trobarà la resposta definitiva.

......................................................................................

                   

Lc 12, 13-21

                                                                                                              

            La gent, força sovint, acudien als escribes o mestres de la Llei, per plantejar problemes de justícia. Amb aquesta intenció, un home es dirigeix a Jesús, i li diu mestre, però no havia comprés que el seu mestratge no es basava en les lleis. Llavors Jesús parla a la multitud, primer amb una advertència contra la cobdícia i, després, ho reafirma amb una paràbola. És una crida a centrar la nostra vida en els vertaders valors; els béns materials no donen la seguretat.

            En la paràbola, es descriu el monòleg d’un ric molt ocupat en sí mateix, i absorbit per les riqueses, que li auguren una existència planera per molts anys. Aquest home, però, s’ha oblidat de dues coses fonamentals: 1) es creu ric, però la veritable riquesa no és el que ell es pensa, i 2) que la seva existència, els seus anys de vida, no depèn pas d’ell ... morirà aquella mateixa nit. Llavors ve la pregunta “de qui serà tot el que el ric volia guardar?” ... sols havia pensat en ell mateix.

            És com una continuació del que diu Cohèlet, però posant èmfasi en la cobdícia: no són les possessions les que donen vida, el valor d’un home no depèn del que posseeix, sinó del que és.

Joan i Roser

Diumenge XVII durant l’any

 (Recuperat de juliol del 2019)

Gn 18, 20-32

            Déu no és pas insensible al que esdevé a la terra, i escolta el clam que puja de les viles de Sodoma i Gomorra, amb habitants corruptes i violents. Quan “els dos homes” que acompanyen el Senyor, es dirigeixen vers aquestes viles, sembla per acabar destruint-les, Abraham intervé prop de Déu, doncs no veu massa clar que els justos puguin ser castigats igual que els pecadors, i es presenta com un intercessor, encara que sigui discutible la seva manera d’exercir-ho, sols justificada pel poc coneixement que tenien de Déu, doncs estaven a les beceroles de la revelació. Per cinc vegades sol·licita la misericòrdia de Déu, negociant la eficiència de la presència d’un nombre de justos cada vegada més baix, i Déu accepta el “mercadeig” que li proposa Abraham.

            És un exemple d’oració, com a diàleg compromès amb Déu, en què Abraham parla amb el Senyor i mira de convenç-se’l, posant en relleu la seva bondat i justícia.

......................................................................................

                   

Lc 11, 1-13

Senyor ensenya'ns a pregar

                                                                                                                 

            Jesús parla als seus deixebles de com pregar:

            1) Dir a Déu Pare ens posa, d’entrada, en una situació filial envers Ell. A diferència de l’Antic Testament, amb Jesús Déu és proper, de tal manera que se li pot dir Pare. 2) Santificar el Nom, és una petició clàssica dins el judaisme, que vol dir creure, confiar que Déu hi és; en la Bíblia el Nom representa la Persona.            3) Que vingui el vostre Regne, és a dir, el veritable Regne de Déu, que és misericòrdia ... i no pas el “nostre”, que seria la teocràcia de David en aquell temps.

            Després venen tres peticions relacionades amb la nostra vida quotidiana. 4) Doneu-nos cada dia el pa que necessitem, semblant al mannà del desert, que rebien cada dia i no calia preocupar-se pel demà. 5) Perdoneu-nos els nostres pecats “així com nosaltres ...” ...  pretenem que Déu perdoni igual com nosaltres ho fem? Cal veure-ho, potser, com una doble petició: perdoneu els nostres pecats, i que aquest perdó motivi en nosaltres la decisió també de perdonar als qui ens han ofès. Segons l’ensenyament de Jesús, els nostres deures envers Déu no es poden separar dels deures envers els nostres germans, i 6) No permeteu que caiguem en temptació; que les proves a que ens portarà la vida no sobrepassin les nostres possibilitats.

            Finalment, Jesús estimula a la perseverança en la pregària, amb la paràbola de l’amic inoportú, i a l’esperança, dels qui ho demanen, en el do de l’Esperit, que ens ajudarà a reeixir en la vida.  

Joan i Roser

DIA DELS AVIS

 

 

DIA DELS AVIS ,JULIOL 2022

Celebrem com cada any per les diades de Santa Anna i Sant Joaquim el dia dels avis.

És precisament el mes de juliol quan els avis i les àvies per conciliació laboral tenen un paper més destacat que la resta del any, perquè els nens fan vacances a l’escola .

De fet, els darrers anys, els avis han passat a ser un puntal en l’organització de moltes famílies. Sembla ser que sense els avis tot costaria molt més de funcionar.

La principal funció que sempre han tigut els avis és desprendre amor, tenir disponibilitat sempre i bon humor. Aquests tres elements per ben poca cosa que es faci segur que els néts ho agrairan i n’estaran contents.

Uns elements més que s’han de tenir en compte: la paciència, “els avis han de tenir calma, seguretat, confiança i a la vegada saber marcar uns petits límits que condueixin a la seva col·laboració. Una cosa molt cabdal és promoure l’estalvi, i saber donar valor a les petites coses. No fan falta els diners perquè estiguin contents! Un joc de taula, una abraçada, un saber valorar tot el que fan. “Tot això fet des del cor dóna més bons resultats”. Són molt llestos i saben de sobres com fer-ho per portar-nos al seu terreny.

El fet que ara els néts passin més temps amb els avis també ha provocat canvis en les relacions familiars. “Abans els pares educaven i els avis malcriaven, ara aquests rols s’han intercanviat” . De vegades, els nens a casa seva els deixen fer de tot perquè els pares van accelerats, tenen el cap a diverses bandes i no posen pautes ni límits als fills perquè no tinguin traumes.

També és cert que a diferència de fa uns anys, “les figures de l’avi i l’àvia s’han equiparat”. Els homes es cuiden dels nens, de la casa, encara que generalment “l’àvia continua dominant la cuina”.

No em vull deixar les besàvies i besavis, que encara són presents en algunes de les nostres llars. La seva presència ens recorda la nostra infància i el seu amor, ara al llindar de la seves vides. És per això que acabaré amb un poema de la Joana Raspall en homenatge a tots ells.

Passeu una bona diada amb els vostres néts i sempre que pogueu !

 

ELS BESAVIS

 

Els besavis no tenien tren elèctric ni avió, bicicleta ni escalèxtric, game boys ni televisió;

tot el més, bitlles de fusta o algun cavall de cartró.

 

Les noies tenien pepes sense cabells de debò, que no reien ni ploraven ni prenien biberó,

i eren totes d'una peça com gegants de processó.

 

Quan tocava anar a l'escola aprenien la lliçó

en un llibre espès de lletra, sense gravats en color;

i recitaven les taules de la multiplicació,

la història i la geografia, talment com una cançó.

Ai, quantes coses canvien a cada generació!

 

Els besavis no entendrien per què es deixen de racó aquests pilots de joguines que ja no fan il·lusió...

ni que amb llibres tan esplèndids no s'aprenguin la lliçó...

 

Només els podria convèncer que el nostre temps té raó si de debó aconseguíem

de conviure en pau i unió.

 

Joana Raspall

 

Jaume Ventura , avi de quatre nets

diumenge XVI durant l'any

 (Recuperat de juliol de 2016)

Gn 18, 1-10

            Pels cananeus, les alzines eren arbres sagrats, un bon lloc, doncs, per ubicar-hi aquest relat. Per primera vegada, en l’Escriptura, Déu és convidat a casa d’un home, doncs no hi ha dubte que els tres visitants simbolitzen Déu, si més no, Abraham reconeix en ells la presència divina, amb l’objectiu de confirmar-li la promesa que li va fer Déu d’una descendència. Malgrat són vells, tant ell com la seva dona Sara ... tindran un fill.

            Abraham s’adreça als personatges, primer en singular (“Senyor, si m’has concedit el teu favor ...”), i després en plural (“... que porti aigua per rentar-vos els peus i reposeu ...”), el que fa pensar en el caràcter misteriós de la visita. Tot és proposat amb polidesa i de manera humil; Abraham es manté dret davant els convidats, amb actitud de servei.

            Hi ha tres punts a distingir: 1) la fe d’Abraham al reconèixer el Senyor; 2) la hospitalitat amb que el rep, i 3) la familiaritat de Déu amb Abraham i la seva família. Un bon exemple de relació i acollida de Déu pel ésser humà.  

                                                                                                                          

......................................................................................    

               

Lc 10, 38- 42

Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària

                                                                                                              

            Mentre Maria, asseguda, escolta la Paraula de Jesús, Marta, atabalada, mira de servir-lo; totes dues el reben a casa seva i s’ocupen de Jesús,.

            Es vol ressaltar el valor de l’escota de la Paraula de Déu. L’error de Marta és no entendre que l’arribada de Jesús, és una gran ocasió que no es pot perdre i, per tant, és  necessari sacrificar lo urgent per lo important. Marta ofereix a Jesús un acolliment a casa seva, Maria, però, l’acull dins seu escoltant la seva Paraula; les dues dones, de manera diferent, acullen Jesús amb tota la seva atenció.

            No s’ha d’interpretar el text com una presa de posició de Jesús, dins un conflicte domèstic. Jesús mostra un tal respecte al servei que, durant la seva vida, es fa servidor de tots. A través de Marta, però, convida a donar una prioritat a l’escolta de la Paraula; el servei no pot estar mancat de l’escolta de la Paraula.

            Cal veure-hi, també, en el text, la proclamació dels drets de la dona a ser deixeble: Maria estava asseguda als peus de Jesús, actitud del deixeble.

            En un món com el nostre, ocupat en tot tipus d’activitats, sovint no sabem copsar on és l’essencial ... i això cal corregir-ho.

 Joan i Roser

Diumenge XV durant l'any

 (Recuperat de juliol 2016)

La paràbola del bon samarità encarnada avui

Dt 30, 10-14 

                                                                                                                                       

            És una mena de testament espiritual de Moisés, que dóna testimoni d’una relació amb Déu molt interior; convida al poble a posar en pràctica la Llei de Déu, que no està pas dins els núvols del cel, sinó que s’inscriu en el cor dels homes, fins i tot en els que no la coneixen. 

            Se’ns proposa una meditació sobre el sentit de la Llei, i parteix de la convicció de que la Llei és la veu del Senyor. Observar la Llei és experimentar la presència de Déu, que esdevé a l’interior de l’home, fins arribar al mateix cor, però per un camí respectuós amb la llibertat de cadascú.                                                

......................................................................................

                   

Lc 10, 25- 37

                                                                                                              

            El mestre de la Llei, disposat a reconèixer les competències de Jesús, li pregunta què ha de fer, i Jesús el remet a l’Escriptura, l’obliga així a adoptar una posició. La resposta és correcta, tot sembla ja dit (Dt 6,5 i Lv 19,18), però tot queda per fer.

            Llavors, l’escriba pregunta qui és el proïsme, doncs per ells, els altres als qui cal respectar sols eren els israelites. Jesús defuig discutir i planteja una paràbola. A l’home víctima d’una agressió, al mal físic se li ajunta una exclusió d’ordre religiós: al ser tocat per uns bandolers impurs, esdevé també impur, i no es podia tocar; això explica l’actitud del sacerdot i el levita. La mentalitat jueva, marcada pels legalismes, els havia portat a tenir una consciència freda, sense escalfor humana. Però el samarità, lliure d’aquests prejudicis, no té cap problema per ajudar a qui ho necessita.

            Els jueus menystenien els samaritans, que consideraven uns heretges, això explica que, a la pregunta de Jesús “qui d’aquets va veure a l’altre com a proïsme?”, la resposta del mestre de la Llei fos “aquell qui es va compadir d’ell”, evitant de nomenar el samarità ... i Jesús li diu “doncs fes tu igual”. No és sols convidar-lo a considerar el samarità com un proïsme, sinó a imitar també el seu comportament.

            El qui es troba amb Déu, no és l’home religiós preocupat pel culte i les normes de puresa, sinó el qui practica la misericòrdia, encara que sigui un heretge samarità.

Joan i Roser

diumenge XIV durant l'any.

 (Recuperat de juliol de 2016)

Is 66, 10-14    

            En el nom del Senyor, el profeta pronuncia paraules de consolació per un poble decebut. Els exiliats a Babilònia retornen al país, però aquest retorn, tan esperat, no ha pas rebut l’acolliment que havien imaginat. La Jerusalem que troben, no és la que havien deixat: el Temple està en runes, i havien estat oblidats pel poble que es va quedar.  

            És una crida a l’esperança. Jerusalem esdevindrà com una mare pels seus fills; les paraules que caracteritzen la seva acció, descriuen actes maternals: seran alletats, portats al braç, amanyagats ... Al llarg del text, es passa de Jerusalem a la mare, i de la mare al Senyor. Déu consola al poble com una mare al seus fills. El dir Pare a Déu, és un símbol patriarcal, que no deixa de tenir, també, aspectes maternals. La mà del Senyor els farà trobar altre cop la Jerusalem que havien esperat. 

............................................................................                   

Lc 10, 1-12, 17-20

            Després d’haver enviat els Dotze, Jesús ara n’envia 72, xifra simbòlica que evoca el nombre de totes les nacions conegudes ( Gn 10), es vol representar la universalitat del missatge de Jesús; la Bona Nova cal ser proclamada per tot el món, és per a tothom. Surten de dos en dos, perquè el seu testimoni tingui valor jurídic, segons la llei jueva (Dt 17, 6).

            La missió dels deixebles és la mateixa que Jesús ha rebut del Pare: anunciar que el Regne de Déu ja és aquí. No els diu de predicar en llocs sagrats, sinó pels pobles i les cases, llocs on es desenvolupa la vida dels homes; les comunitats cristianes van néixer en el sí de famílies, dins d’una casa, que esdevingué lloc d'acollida i de celebració de la Paraula i partir el pa. Jesús els donà els consells necessaris per preparar-los a afrontar els problemes que Ell coneixia bé: alleugerir l’equipatge, per conservar la llibertat de moviment ... es trobaran amb el refús, com Jesús al poble samarità ... amb l’aversió, “com anyells enmig de llops” ... “compartiu el que tinguin per menjar”, doncs ja no hi ha menjars impurs ...

            A la tornada, Jesús els avisa que la autèntica alegria, no està en l’èxit obtingut en la seva missió, sinó en el fet que “els vostres noms estiguin escrits en el cel”.

            Ja ens agradaria que l’Església volgués retrobar la simplicitat d’aquells temps, per anunciar al món les paraules i fets de Jesús. El papa Francesc n’és, potser, una esperança. 

Joan i Roser