diumenge 26 de durant l'any.

 (Recuperat de 25/9/215)

Nm 11, 25-29

Durant la travessa del desert, el poble retreu a Déu i a Moisès que estaven millor a Egipte, on no els hi mancava el menjar. Llavors, Déu proposa donar col·laboradors a Moisés, i reparteix l’Esperit entre 70 ancians, per alleugerir, així, la seva càrrega de direcció del poble ... i els ancians profetitzen. En l’AT, l’Esperit és una força que transforma i fa parlar en nom de Déu (=profetitzar). El sentit de profetitzar no era pas preveure l’esdevenir.

Però dos que no eren a la tenda on Déu va actuar, també profetitzen, i Josué demana de impedir-ho; no li preocupen les necessitats del poble, que seguissin endavant pel desert, sinó defensar lo “oficial”, lo “instituït”. Davant la gelosia de Josué, Moisès diu “tant de bo que tot el poble tingués el do de la profecia ...”. Ningú posseeix l’Esperit, és l’Esperit qui pot posseir-nos, si ho vol.

Mc 9, 38-43, 45, 47-48

A Joan el preocupava la “exclusivitat”, un que no era del grup dels dotze, treia dimonis; Jesús els diu que en la tasca de la construcció del Regne, ningú en té la exclusiva, ningú pot sentir-se propietari dels dons de Déu.

Donar “un vas d’aigua” és un gest molt petit, però el valor d’una acció es mesura sols per l’amor amb que es fa.

Jesús, després, aborda el tema de l’escàndol als “petits”. Les paraules de Jesús són dures, però no convida pas a la mutilació; ens demana de trencar, d’una manera rotunda, amb les habituds que ens portin al pecat. Dins i fora de la comunitat hi ha fruits bons i dolents, però cal tallar l’arbre malalt per impedir que el seu fruit dolent contamini als altres.

La mà es feta per rebre els dons de Déu i compartir-los, però porta al pecat si fa violència o busca acumular riqueses, refusant compartir. El peu és la autonomia que ens permet anar i venir, però pot portar al pecat si refusa seguir el bon camí. Cal convertir la nostra mirada, tant de l’ull del rostre com el del cor, que ens faci veure els altres amb amor i tendresa.

Abans de jutjar als altres i imposar els nostres punts de vista, Jesús ens convida a treure el pecat de la nostra vida i evitar la caiguda dels més petits.

Joan i Roser

Diumenge XXV de durant l’any

 ( Recuperat de 23 de setembre del 2018 )                                                          

Sv 2, 12. 17-20

            Aquest text es refereix a la colònia jueva d’Alexandria, que tenia una doble pertinença, d’entrada jueva, però també grega, doncs estaven immersos en un medi grec; les religions jueva i grega, però, eren incompatibles i calia escollir.

            Alguns mantenien la fe jueva, i eren un retret viu pels que l’abandonaren, i aquests els persegueixen. No són pas els grecs, més lliberals, qui els persegueixen, sinó els seus propis germans, que no tenen bona consciència i es volen venjar. Quan un sap que s’equivoca, no li agrada que li recordin.

            Pensen que el just els fastigueja, perquè és la consciència crítica del seu obrar i, en lloc d’imitar-lo, com tindrien de fer, prefereixen posar-lo a proba per veure si Déu, en qui confia, el protegeix i el salva.

            ... trobarem Jesús en una situació semblant.

Mc 9, 30-37

            Jesús, per segona vegada, anuncia la seva passió i resurrecció. Travessa Galilea, el camí representa l’itinerari de formació d’un bon deixeble, i vol fer-ho d’incògnit, no vol que interrompin el seu ensenyament: “serà entregat en mans dels homes ... el mataran ...”, sense especificar quins homes ... perquè tots el rebutgen.

            Pels deixebles, això era xocant i contradictori. Tots han sentit la professió de fe de Pere, “ets el Messies”, és a dir, el que Déu ha escollit per salvar el poble, el rei que esperaven, el Fill de l’home. Però al Fill de l’home, segons Dn 7, 13-14, les nacions li faran homenatge i el seu poder no passarà mai ... i ara Jesús els diu que el mataran?

            Els deixebles segueixen, però no l’entenen, i estan més preocupats per saber quin lloc ocuparà cadascun d’ells. Ignoren que el que ens fa primers és el servei als qui són considerats darrers.

            Per fer-ho comprendre, Jesús agafa un nen (símbol de feblesa) i “el posà enmig d’ells”. Als qui es disputaven els millors llocs al costat del futur rei, Jesús els posa com a model aquell qui no compta per res, i l’equipara a Ell mateix.

            Els deixebles, però, no comprendran aquests gestos de Jesús fins després de la seva mort i resurrecció. Llavors entendran que per esdevenir gran en el Regne de Déu, cal fer-se servidor de tots.       

Joan i Roser                                                          

Diumenge XXIV de durant l’any

 

Diumenge XXIV de durant l’any

(Recuperat de 16 de setembre del 2018)

                                                                    

Is 50, 5-9

            Probablement, la clau del text està en el verset anterior: “... Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer”. L’home que parla aquí és alimentat per la Paraula de Déu, i és per això que el persegueixen, però també li dóna força per afrontar la persecució.

            Es evident que Isaïes no pensava en Jesús quan va escriure això, sinó en el poble d’Israel, servidor de Déu, perseguit durant l’exili a Babilònia. Ens vol descriure la relació que uneix el Servidor al seu Déu, i no és sorprenent que, després, s’hi hagi volgut veure una imatge del Jesús de la Passió.

            Una característica cabdal és la confiança, “escoltar” la Paraula. Els profetes insisteixen “escolta Israel”, que vol dir la confiança en Déu, passi el que passi, doncs la fidelitat a la missió confiada implica la persecució, que Isaïes descriu de manera molt realista.

            El camí de la justícia, la misericòrdia i la solidaritat, no és un camí de roses, la persona que hi opta ha de preparar-se pel refús i, fins i tot per la mort.

                     

                                               

Mc 8, 27-35

            La gent identifica Jesús, des del punt de vista jueu, com Joan Baptista, Elies, o un profeta, però Pere s’atreveix a donar una declaració extraordinària: “Tu ets el Messies”. Jesús no refusa el títol, però prohibeix dir-ho (el “secret messiànic”), encara és aviat per dir-ho a tothom, ja que si bé és el Messies que esperaven, no és pas tal i com l’esperaven. 

            Jesús ens ve a salvar, però amb la senzillesa d’un home qualsevol i passant serioses dificultats, que assumirà; però Pere pensava encara en un Messies gloriós i amb poder, del qual ells en podrien participar; “es posà a renyar-lo”, i Jesús li diu Satanàs (= obstacle) ... “no veu les coses com Déu, sinó com els homes”.

            Jesús diu a la gent i als deixebles, que el qui vulgui seguir el seu camí “es negui a ell mateix, que prengui la seva creu ...”. No es tracta aquí de buscar el sofriment, que Jesús ha mirat sempre d’eliminar, ni de considerar-lo com un bé, sinó de no defugir els riscos a que pot portar el donar testimoni de la fe en el Crist.

            Si bé quan es va escriure l’evangeli, i també per nosaltres, tenia sentit el “prendre la creu”, segur que Jesús ho devia expressar d’una altra manera, doncs els deixebles no l’haguessin entès; Jesús encara no havia portat la seva de creu, i la creu, en aquell temps, tenia un sentit pejoratiu.

Joan i Roser

Diumenge XXIII de durant l’any

 (Recuperat de 9 desetembre de 2018)

Diumenge XXIII de durant l’any. 

                                                                 

Is 35, 4-7

            El text de Isaïes es dirigeix al poble deportat a Babilònia que, enmig del dolor generat per l’exili, necessita una veu d’esperança: “no tingueu por”, Déu no us abandona pas, ve a salvar-vos. Cal confiar en Déu, seran alliberats de la esclavitud com hi foren els seus pares i, com ells, hauran de travessar el desert.

            De la proximitat del Senyor, en neix l’alegria, de la que en participa l’home i també la natura, formant un tot inseparable; van compartir el dolor i comparteixen la joia. “Els cecs hi veuen ... han nascut torrents en el desert”.

            El retorn del poble es converteix en un símbol de l’arribada dels temps messiànics.

                                                 

Mc 7, 31-37

            En l’Escriptura, la sordesa simbolitza la duresa de cor davant les crides de Déu. Els miracles tenen sempre un sentit simbòlic, que va més enllà del fet material que es narra; Joan en diu “signes”.

            “Tornà de Tir i Sidó”, i passa pel territori de la Decàpolis, de predomini pagà grec; és una manera de dir que les fronteres que posen els homes, no compten pas per Jesús. La seva activitat a Galilea, havia mostrat que tant els líders religiosos, com el poble i, fins i tot, els deixebles, “no l’entenen”, són sords. Aquest recorregut per terres paganes posa de manifest que la missió de Jesús no es limita pas als jueus ... i és en un ambient pagà que té lloc la curació d’un sord que, a més, quequejava, parlava malament. Li obre les orelles i deslliga la llengua, que és el què cal per entendre i proclamar el missatge de Jesús. Com sovint en l’evangeli de Marc, la gent no va sola a Jesús, hi són conduits per altres, hi ha qui se’n preocupa.

            La gent no se’n sabien avenir, i deien “Tot ho ha fet bé ... els sords hi senten i els muts parlen” ... sense saber-ho, els pagans citaven l’Escriptura, com recordant les promeses d’Isaïes.

            El gest de “aixecar els ulls al cel” al curar el sord, ens vol dir que la salut, la salvació, ve de Dalt, del Pare.

            “Prohibí que ho diguessin a ningú” ... és el secret messiànic, encara no és l’hora.

Joan i Roser