Setmana XXX de durant l’any. 29 d’octubre del 2017

Setmana XXX de durant l’any. 29 d’octubre del 2017

Ex 22, 20-26 

              El Llibre de l’Èxode conté textos de llei atribuïts a Moisès però, al llarg de la història d’Israel, s’hi han afegit lleis adaptades a les noves condicions socials, que reflecteixen el context en que viuen després de instal·lar-se novament a Israel, i no pas durant l’èxode; la solidaritat en temps de penúria, sol oblidar-se en períodes de prosperitat.

              El codi de l’Aliança aplica a la vida social d’Israel els grans principis del decàleg, recordant al poble els seus deures de justícia, especialment amb els més febles, prenent com a fonament la doble experiència: de l’esclavatge a Egipte i l’alliberació per Déu. Déu es revela com qui escolta el clam dels humils, en situacions que la gent ja coneix: l’emigrant, que viu enmig del poble sense prendre’n part, la viuda i l’orfe, que per sobreviure han de comptar amb l’ajuda dels altres, i també crida l’atenció sobre la usura i l’apropiació de bens indispensables. Malauradament, de moment, cal encara amenaçar perquè la Llei sigui respectada.

..............................................................                                                                                          

Mt 22, 34-40   

              “Es reuniren tots junts”, aquesta situació inicial dels fariseus, ja revela les seves intencions, volen posar a proba a Jesús: “Quin és el manament més gran?” En un moment en que la Llei estava “resumida” en 613 preceptes, i la gent pietosa estava preocupada per saber quins eren els manaments més importants, no deixa de ser una pregunta d’actualitat.

              Jesús els respon amb dues frases de l’Antic Testament, que ells ja coneixien: “Estima al Senyor, el teu Déu ...” (Dt 6, 5), i “Estima als altres com a tu mateix” (Lv 19, 18). Els convida a sortir del legalisme, els cal una conversió radical: amb Déu no estem dins un terreny de càlcul, del què cal fer o no, per estar “en regla”, sinó sota la llei de l’amor.

              La originalitat de la resposta de Jesús no és pas sols confirmar el què ja es pot llegir en l’Escriptura, sinó el fet de que relaciona aquests dos amors, donant-los una importància igual i, sobretot, en el resum de la Llei en aquests dos manaments: l’amor a Déu i l’amor al proïsme. Si aquest amor existeix, s’ha acomplert la Llei. Hi ha una gran distància entre l’univers tancat dels fariseus i l’obertura que ofereix la Bona Nova de Jesús.

Joan i Roser

Setmana XXIX de durant l’any

Setmana XXIX de durant l’any. 22 d’octubre del 2017

Is 45, 1. 4-6

              Quan Isaïes escriu aquest text, els jueus estan encara a l’exili de Babilònia, i coneixen ja les conquestes de Cir, rei de Persia, i també que practica una política humanitària, cosa poc corrent. El profeta veu en el rei Cir un messies (=ungit) escollit per Déu que, apoderant-se de Babilònia, alliberaria del exili el poble d’Israel. Déu parla a Cir per encomanar-li una missió; el fet de no conèixer Déu, no és un impediment per ser cridat. Es constata que un no jueu pot també servir de mediador per l’actuació de Déu. “El Senyor diu”, però en realitat, no parla pas directament al mateix Cir, és un missatge adreçat als exiliats per, en un ambient ple de dubtes, donar-los una esperança: Déu resta fidel a la seva Aliança, no abandona el poble, i continua dominant els esdeveniments: “jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre”.

              Les expressions “prendre per la mà”, “obrir les portes”, “ungir”, són al·lusions  al ritus de consagració d’un rei, i Déu farà portar els èxits d’aquest rei pagà, en profit del seu poble escollit                                                               ..............................................................                                                                            

Mt 22, 15-21  

                                                                                                                                               És significatiu que enviessin cap a Jesús deixebles fariseus (representants del poder religiós) i herodians (defensors del poder polític). Ambdós pagaven el tribut al César; els fariseus, menys compromesos, acceptaven que tot poder, també el dels reis o emperadors, venia de Déu; els herodians eren partidaris de la col·laboració amb Roma.  Amb la resposta a la pregunta “és permès o no de pagar tribut al César?”, Jesús tindria de triar amb quin dels dos grups quedava malament. Però els diu “hipòcrites”, doncs no proposen pas una pregunta, sinó un parany, i els demana que li mostrin una moneda, que portava l’efígie i el nom del César, amb característiques d’ídol, i de déu.

              Els jueus refusaven tota representació d’imatges, no sols de Déu, sinó també de l’home (Ex 20, 4), i encara més si aquest home es pretenia déu. En aquell temps, si portaven una moneda amb la imatge del César és que, de fet, reconeixien la dominació romana però, per la imatge anaven contra la Llei. Es tractava, doncs, d’un diner que pertanyia al César i, per això, Jesús diu: “doneu al César el que és del César” ... però sols el que és del César; no es pot exigir donar-li culte, seria idolatria. I hi afegeix, “doneu a Déu el que és de Déu”, és a dir, retorneu-li el seu poble, sobre el qual heu carregat el jou d’unes lleis massa dures a seguir; esteu segurs de donar a Déu tot el que és de Déu?

              Jesús estableix una clara diferència entre el poder temporal i l’espiritual; reconeix el temporal, el polític, la seva autonomia, però el poder de Déu no es situa pas al mateix nivell que el del César. En lloc d’oposar l’obediència al César i la deguda a Déu, les uneix tot i distingint els diferents camps a que pertanyen.

Joan i Roser

Setmana XXVIII de durant l’any

Setmana XXVIII de durant l’any. 15 d’octubre del 2017

Is 25, 6-10 a

              Es un text d’estil apocalíptic, una evocació poètica i simbòlica del projecta de Déu: una humanitat finalment unida i pacífica. Asseguts en una mateixa taula, compartint l’àpat, fent festa tots plegats ... és realment una imatge de pau. “És el Senyor qui ho afirma”... el profeta justifica així el seu optimisme.

              Una frase difícil d’interpretar: “destruirà per sempre la mort”, que som temptats de llegir-la com a resurrecció, a la llum de la fe cristiana ... però no es pensava pas així al segle VI aC. El poble d’Israel, molt a poc a poc, va anar descobrint la fe en la resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no parla d’individus sinó del poble, sotmès a una decadència semblant a una mort, pensava que el dia en que viuran en pau amb Déu i amb sí mateixos, les forces de la mort seran destruïdes: l’odi, la injustícia, la guerra. Isaïes no veia encara cap horitzó fora del terrenal, i no deixa de ser significatiu, que aquestes promeses esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de Déu enmig del poble.

..............................................................                                                                            

Mt 22, 1-14

              D’entrada, se’ns avisa que aquest banquet de noces representa el Regne del cel. En els textos tardans de la Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la humanitat, en termes d’amor conjugal. Jesús mostra una mena d’esquema de la història de salvació, on s’explica per què el seu missatge, refusat per Israel, passaria als pagans.

              Jesús anuncia primer la Bona Nova al poble jueu, els primers convidats, però molts no mostren cap interès pel seu missatge i, fins i tot, van maltractar els servents enviats a cridar-los. Cal situar el text en el temps en que es va escriure, i quan diu que “el rei fa destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any 70.

              Desprès, els  servents surten a convidar tothom, bons i dolents; els deixebles de Jesús surten fora d’Israel, anunciant l’evangeli a “les nacions”: tothom va ser convidat. La sala del banquet s’omple, però no és suficient acceptar la invitació, cal també acceptar de canviar-se el vestit, canviar de comportament, acollir la crida dins la fe. No vol pas dir l’exigència d’un determinat mèrit, la gràcia de Déu és gratuïta, sinó un sentit de responsabilitat, cal ser conscient del què suposa la invitació: acceptar de viure segons les exigències del Regne. 

              La tristesa davant l’Israel que no accepta la invitació, pot esdevenir després sobre els membres de la comunitat eclesial que no siguin capaços de complir les exigències que comporta participar en la festa.

Joan i Roser

Setmana XXVII de durant l’any

Setmana XXVII de durant l’any. 8 d’octubre del 2017

Is 5, 1-7

              La intenció d’Isaïes era fer comprendre al decadent regne jueu, els perills evidents d’una política exercida amb autoritarisme i repressió, i utilitza una antiga cançó romàntica. Proposa una mena de paràbola, per explicar el seu paper com intermediari entre el Senyor i el seu poble. És l’amic del propietari (que és el Senyor) de la vinya (que és el poble d’Israel) qui parla, i canta l’amor que aquest té per la seva vinya, però queda decebut pel que produeix, no hi troba ni justícia ni bondat, “dóna raïms agres”.

              El vinyater treu la tanca i ensorra la paret, perquè tothom trepitgi la vinya. Estem encara en una època en que es creia en un Déu que castiga, però el mateix Isaïes, més endavant (Is 27, 2-4a) reprèn la cançó de la vinya i diu: “ ... Sóc jo qui la guarda ... ja no estic indignat contra ella”; ara és el Déu que estima i perdona.

..............................................................                                                                           

Mt 21, 33-43

              En la paràbola, Jesús es basa en el cant d’Isaïes sobre la vinya, però aquí  ja s’intueix que la vinya és el Regne de Déu i els vinyaters el poble d’Israel.

               Jesús s’ adreça als sacerdots i fariseus, que actuen com si fossin els propietaris de la vinya, i es guarden per ells tota la collita. Déu hi envia profetes perquè se’n adonin, però són mal acollits, i quan finalment hi envia el seu fill, el maten.

              A la pregunta de Jesús de ¿què farà l’amo amb els vinyaters? contesten que els farà matar i donarà la vinya a uns altres ... i Jesús no els contradiu. No s’interessa pel càstig o venjança, el regne de Déu sempre està obert, i cal no oblidar que una paràbola no és mai un veredicte, sinó una crida a la conversió.  Se’ns presenta un esquema de la historia de salvació, i fa pensar en que Déu va enviar el seu Fill per recordar-nos el que calia fer, que no va agradar als qui llavors manaven, i el van matar.

              Després el text, citant el Salm 118,22-23, parla de la pedra rebutjada, Jesús rebutjat pel seu poble, però que al ressuscitar-lo Déu, es converteix en la pedra principal del nou edifici format pel poble de Déu.

              Recolzar-se en Jesús, la pedra angular, i rebre la missió de treballar a la vinya, ha de ser l’aspiració i desig de tot cristià.

Joan i Roser

Amb Déu, tots creadors

Amb Déu, tots creadors

              Som responsables del nostre planeta. L’esdevenir no està pas escrit: serà el que nosaltres farem, acceptant riscos i perills. És lo que manifesta l’encíclica del papa Francesc sobre la ecologia.

              Les primeres molècules orgàniques, un cop formades, tenen múltiples maneres d’associar-se les unes a les altres, per formar els futurs vivents. Sols certes combinacions han estat retingudes, tant que si bé les opcions haguessin estat altres, els vivents obtinguts haurien pogut ser diferents. Després, l’evolució va seguir, les nombroses tries, petites o grans, que Déu ha deixat desenvolupar, han portat a diverses espècies vegetals i animals, i després a l’espècie humana. Aquestes múltiples possibilitats de tria, Déu les volgué perquè la nostra llibertat es pogués exercir, i continuar així la creació amb Ell.

              Després dels orígens, la humanitat, creada lliure per Déu, continua la creació a la seva manera. Al decurs dels mil·lennis, ella ha produït una multitud d’obres culturals, artístiques i literàries, han realitzat increïbles avenços científics i tècnics i, dins el camp religiós, ha procurat nombrosos acostaments divins. El món actual és el que és, perquè les generacions passades l’han afaiçonat així; moltes realitzacions haurien pogut ser diferents. 

Actuar pel món

              Avui, més que mai, som responsables del nostre planeta. L’esdevenir no és pas escrit: serà el que nosaltres farem, amb els nostres riscos i perills. Això és veritat dins tots els camps (cultural, científic, medical, social, ecològic, etc), i comprès l’aspecte religiós. Déu no ens ha pas dictat les veritats revelades, ens les ha fet descobrir. Jesús ha viscut com els jueus del seu temps, sense afirmar explícitament que ell era Déu. Els apòstols no ho van descobrir fins després de la resurrecció. Fent treballar la seva intel·ligència i el seu cor, van reflexionar sobre tot el que Jesús havia dit i fet, i il·luminats interiorment per l’Esperit Sant, van acabar per comprendre que Jesús era veritablement el Fill de Déu.

              Tot el llarg de la història de l’Església va ser així: els concilis, els bisbes i el papa han reflexionat i pres les decisions útils. Als nostres dies, el poble cristià, esdevingut adult, cal que participi més en la creació i treballi per construir aquest món fraternal, que nosaltres somniem. El Mestre convida a cadascú a fer fructificar els talents que ens ha confiat. No ens acontentem pas d’administrar els nostres problemes personals, allarguem la nostra mirada i intentem d’humanitzar, de mica en mica, el nostra gran poble planetari.

              Jean Calmès. Institut catòlic de Toulouse